dissabte, 31 d’octubre del 2015

pd 558

PRESÈNCIA,  8 de febrer de 1998
EN DEFENSA DE L'ESCOLA PÚBLICA
Editorial

L'ensenyament obligatori, laic i gratuït és una de les velles reivindicacions de la societat civil que va començar a fer-se realitat durant la II República. En els anys posteriors al franquisme, l'escola pública va ser un dels àmbits on més intensament es van viure els aires de canvi. Hi havia il·lusió en els ensenyants i perspectives de fer realment una escola pública digna. Una vegada esborrats els obscurs temps de la dictadura, ha quedat un pòsit agredolç. Els col·lectius de mestres se senten maltractats per l'Administració, hi ha mancança de mitjans, ha augmentat la conflictivitat entre l'alumnat adolescent, les inversions van al ralentí i la concertació amb la privada ha provocat una sensació en sectors importants del teixit social que, pel mateix preu, en el sector privat s'ensenya millor. També hi ha elements nous com són els alumnes procedents d'altres països, dels quals només una quarta part van al sector privat concertat.
...
La problemàtica actual de l'ensenyament va més enllà. Miquel Soler Roca deixa constància que un dels objectius de l'educació és fomentar la  reflexió, el debat i la crítica, i també adverteix del perill de concebre l'ensenyament com a un producte al servei de l'economia de mercat.
...
L'Administració té l'obligació de defensar i potenciar l'escola pública perquè és l'essència de la majoria de la societat i perquè és la base d'una major justícia social.

divendres, 30 d’octubre del 2015

pd 557

PRESÈNCIA, 8 de febrer de 1998
"L'EDUCACIÓ ESTÀ AL SERVEI DE LES PERSONES, NO DE LES NECESSITATS DEL MERCAT"
Miquel Soler

Quan era més jove tenia una gran fe en les forces que podien aplicar-se des del sector educatiu a la transformació de les persones i de la societat. Ara ... continuo estant convençut que l'educació guarda un gran potencial de canvi, però ja no crec que sigui aquella eina tan poderosa que havia imaginat.
...
La comissió internacional de la Unesco insisteix que l'educació s'ha de fonamentar sobre quatre pilars bàsics: aprendre a conèixer i aprofitar les possibilitats que ofereix l'ensenyament; aprendre a fer, perquè els éssers humans som creadors i convé que des de petits adoptem una actitud positiva per vèncer les dificultats; aprendre a viure junts, és a dir, impulsar les actituds cíviques, la tolerància i la comprensió d'altres cultures; i aprendre a ser, a buscar la realització personal al si de la societat d'una forma responsable i autònoma.

dijous, 29 d’octubre del 2015

pd 556

PRESÈNCIA, 8 de febrer de 1998
(LA REFORMA EDUCATIVA) "NECESSITA MILLORAR" EN RECURSOS
Carme Vinyoles

Hi ha desànim i certa decepció perquè la Generalitat no atorga els recursos necessaris per consolidar un ensenyament públic de prestigi que garanteixi la igualtat d'oportunitats.
...
Es reconeix doncs, per la porta de les declaracions de principis, una filosofia educativa mixta i integradora relacionada amb el benestar col·lectiu i amb la qualitat de vida individual dels ciutadans i amb la superació de discriminacions socials.
Però per la porta de la feina quotidiana, a través de la qual s'han de proporcionar els mitjans necessaris per dur a terme el projecte docent, la realitat és presenta més modesta... (la reforma) no progressa adequadament d'acord al que se n'esperava, ben al contrari, necessita millorar, i molt, pel que fa a dotacions i recursos...
...
Per Francesc Saló "no es detecta una voluntat política ferma per prestigiar l'ensenyament públic i convertir-lo en el model preferent. Hi ha molta gent decebuda, entre els docents i entre els pares, perquè havien cregut que la Generalitat apostava per un ensenyament de qualitat i ara es troben que la majoria dels plantejaments es queden a mig camí."...

dimecres, 28 d’octubre del 2015

pd 555

EL PERIÓDICO DE LA SETMANA del 27 d'octubre al 2 de novembre de 1997
EL PP CANVIA LA HISTÒRIA (i 2)
Joan Samit

Els professors rebutgen el projecte d'Esperanza Aguirre i acusen la ministra de "dirigisme" i de voler imposar una versió de la Història pròpia d'altres temps.

"Els programes d'història han d'ajudar els escolars a conèixer la seva pròpia realitat, la realitat que els envolta, però també han de veure-hi més enllà" El problema, segons Lídia Tua, és de selecció, perquè és impossible complir tots els objectius terminals que fixa el decret de mínims... El plantejament del Ministerio de Educación és, d'entrada, "un enfocament unitarista que destapa  una ideologia tradicional de la Història d'Espanya. La unitat d'Espanya no sempre s'ha fet voluntàriament. Hi ha hagut moltes imposicions"...

(Nota de l'amanuense: Encara ahir es va sentir el president del Gobierno espanyol dient que "España és el país mas antiguo de Europa"!?)

dimarts, 27 d’octubre del 2015

pd 554

EL PERIÓDICO DE LA SETMANA del 27 d'octubre al 2 de novembre de 1997
EL PP CANVIA LA HISTÒRIA (1)
Varis

La ministra d'Educació, Esperanza Aguirre, vol llançar una contrareforma educativa per intentar controlar la unitat de l'ensenyament de la Història a tot Espanya. (Ernest Alós)
...
Història d'una "fal·làcia". Ensenyament assegura que a Catalunya s'ensenyen als escolars els esdeveniments històrics d'Espanya i que és "ridícul" que el Govern doni a entendre que no. (Joan Samit/Olga Pereda)
...
Pluja de crítiques expertes. Tres historiadors-Joan B. Culla, Javier Tusell i Josep Maria Solé Sabaté-es mostren contraris al decret que ha presentat la ministra Aguirre, perquè, segons la seva opinió, no resol cap problema. (Xabier Arkotxa)

dilluns, 26 d’octubre del 2015

pd 553

REGIÓ 7,  2 de juny del 2001
CENT PER CENT
Francesc Galindo

... Sembla que, si es pogués reduir la població de la Terra a un poblet d'exactament 100 habitants mantenint en tots els termes les proporcions actuals, s'obtindria aquesta composició: 53 asiàtics, 21 europeus, 14 americans i 8 africans. Setanta no serien blancs, trenta serien cristians i onze homosexuals. Sis persones posseirien el 59% de la riquesa de tot el poble i tots sis serien nord-americans. Sorpresa!
De les cent persones, vuitanta viurien en condicions infrahumanes, setanta no sabrien llegir, cinquanta patirien de malnutrició, una persona estaria a punt de morir i un nadó estaria a punt de néixer. Només una tindria educació universitària...
Si tens menjar a la nevera, roba a l'armari, un sostre que t'aixoplugui i un lloc per dormir, ets més ric que el 75% de la població mundial. Si tens diners al banc, a la cartera i quatre duros en algun calaix, ja ets entre el 8% més ric del món.
En una societat en què sembla que tothom aspiri a tenir una segona residència, arriba a fer-se fastigosament normal que s'accepti sense gaires escarafalls que uns quants visquin molt i molt bé mentre una gernació la passa magra. Així són les coses! De vegades les matemàtiques són cruels. Però les matemàtiques no en tenen la culpa, i això és cert al cent per cent.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

pd 552

EL PAÍS, diumenge 10 d'octubre de 1999
UN ENSENYAMENT MENYS PÚBLIC
Francesc Arroyo

...
L'esquerra denuncia que, a l'empara de la reforma, es fomenta la degradació dels centres públics, obligats a acollir l'alumnat conflictiu que no volen els centres privats, i sense mitjans per prestar-los l'atenció que aquests alumnes requereixen.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

pd 551

EL PUNT / dilluns, 19 d'octubre de 1998
NOTÍCIES DELS INSTITUTS
Antoni Puigverd

... conec de primera mà l'esforç que els meus companys estan fent per mantenir els nivells de dignitat i qualitat que els centres públics havien assolit durant la dècada dels setanta i els vuitanta.
...
Els professors han deixat de ser docents preuniversitaris que posaven l'èmfasi del seu treball en la competència intel·lectual i han hagut de reconvertir-se en mestres ( en el sentit més noble que té aquesta paraula: educadors). Si ja aquesta reconversió professional és difícil i exigent, més ho és amb uns alumnes que porten a les aules, amb tota la seva cruesa, no solament la típica fragilitat de l'edat adolescent, sinó un complex catàleg de problemes socials, conseqüència de l'atur, la immigració, la desestructuració familiar, la falta de perspectives, la dissolució dels valors de convivència, els models televisius de violència i sexualitat i, en general, de totes les compulsions que genera, en els joves, l'exigència publicitària de satisfaccions constants: menjar, vestit, música, alcohol, etcètera... en aquest context, la feina dels professors és heroica i mereixeria, no ja un suport econòmic i institucional molt més alt sinó, també, un suport més intens, respectuós i constant per part dels mitjans de comunicació. El futur depèn, quasi exclusivament, de l'èxit del seu treball. No els hauríem de deixar tan sols...

divendres, 23 d’octubre del 2015

pd 550

EL PUNT / dimarts, 19 de juny del 2001
CADA DIA COMENÇA TOT
Enric Ramionet

Unànimement es proclama que l'educació és la resposta a totes les preguntes, a tots els reptes de la nostra societat, l'únic camí cap a un demà més equànime i habitable... És sempre el centre, l'única esperança, la clau de tots els secrets. O quasi sempre. Perquè quan el que es debat és, justament, el model d'ensenyament, els seus recursos, el reconeixement social dels docents, el seu lloc a la societat, aleshores la seva dimensió, la consideració que es mereix, és una altra. En la dimensió que se li assigna cada dia, en la real, topa amb totes les limitacions pressupostàries del món, es veu sotmesa a lògiques de classe i fins i tot de negoci i es menysprea la seva transcendència. S'oblida que a l'escola avui, és a dir, cada dia, comença tot...
El model d'escola és el reflex  de la nostra actualitat, però també un mirall còncau on podem contemplar, reduïts, els conflictes del futur. Diria  que no convé fer-hi estalvis.

dijous, 22 d’octubre del 2015

pd 549

EL PUNT  20 d'octubre del 1997
TELEVISIÓ, MESTRA DE LA VIDA
Manuel Castaño

A Chicago han trobat una noia de 15 anys que en sa vida no ha fet res més que estar-se a casa veient la televisió. La mare no l'ha volgut portar a col·legi ni treure-la al carrer... Els especialistes diuen que és una noia molt dolça i sorprenentment semblant al jovent 
de la seva edat... O sigui que amb una mare protectora i el suport logístic de la televisió es pot obtenir un ciutadà normal. Per què 
mantenir, doncs, la costosa infraestructura educativa? Per què no fer que tothom es guardi els nens a casa? Amb el que la societat s'estalviaria en mestres, es podrien fer molt bons programes de televisió. Això és el que pensaran de seguida els adeptes al liberalisme econòmic. Segons la vella terminologia d'Umberto Eco, aquesta seria una conclusió pròpia d'integrats. 
I els apocalíptics, què hi dirien? Doncs, que si l'adolescent radicalment enclaustrada és tan poc diferent dels qui han portat una vida diguem-ne normal és perquè la seva visió del món, fruit de la televisió, és idèntica. Haver viscut tota la vida sense cap contacte fora 
de la família no li serà cap limitació: des del primer dia, tindrà coses a comentar als nous companys, com ara l'últim capítol de qualsevol sèrie, i serà admirada perquè està més al dia que ningú en qüestió de videoclips. Aquest cas demostra que l'aïllament, havent-hi televisió pel mig, és impossible; com també ho és la dissidència o l'excentricitat. 

dimecres, 21 d’octubre del 2015

pd 548

ARA, dissabte 10 d'octubre del 2015
PARES IMPERFECTES
Carlos González

Si hi ha pares perfectes, em temo que no els he vist mai. Moltes coses, sens dubte, les hem fet malament sense saber-ho. Les hem fet, precisament, perquè no ho sabíem. Les hem fet, fins i tot, convençuts que eren bones i necessàries. Potser anys més tard descobrirem l’error. O potser morirem en la ignorància. 
Altres coses les hem fet i immediatament hem sabut que l’havíem espifiat. De fet, ho hem sabut mentre ho fèiem. Ho hem sabut abans de fer-ho, hem sabut que havíem de parar, però no hem estat capaços de fer-hoSí, hem escridassat els nostres fills, sovint per petits errors sense importància (o per faltes més importants, però per les quals no hauríem mai escridassat un veí o un company de feina). Hem castigat els nostres fills pels mateixos errors o faltes lleus, i els hem castigat sense dret a defensa ni a recurs (“No em repliquis!”). Els hem insultat (“Tu ets tonto o què?”) i ridiculitzat (“Ja estàs plorant com un nen petit!”; “Tens l’habitació que fa vergonya!”). Hem oblidat pronunciar les paraules màgiques, sisplau i gràcies. Fins i tot, en alguna ocasió comptada, hem perdut els nervis i els papers i els hem donat una bufetada.
Irònicament, hem fet als nostres fills coses que, si ells fessin a un altre nen, els tornaríem a renyar. No, no som perfectes. Som humans. I el reconeixement d’aquesta veritat és una gran oportunitat en l’educació dels nostres fills (i en la nostra. Educació continuada. La paternitat és un continu aprenentatge). En primer lloc, podem mostrar als nostres fills, amb l’exemple, la manera d’arreglar les coses quan veus que ho has fet malament. I això no és necessàriament “Té el caramel que demanaves”, però tampoc no és mai “Té el maleït caramel i calla d’una vegada!”, sinó “Perdona, no t’havia d’haver cridat. Els caramels són dolents per a les dents i no n’has de menjar, però jo t’ho hauria d’haver dit bé i no cridant”. Ells sovint no saben fer-ho, i això els fa patir. He vist nens enfadats durant hores, sorruts, desobedients, irritables i irritants, després de fer una cosa malament, d’insultar o pegar a un altre nen. Crec que els fa ràbia, precisament, ser conscients del seu error i no saber què fer. No ho aprendran, esclar, en un dia, sinó després de molts exemples i molts anys. Nosaltres encara n’estem aprenent.
En segon lloc, el reconeixement dels nostres errors ens ajuda a comprendre els seus. ¿Oi que vostè, encara que hagi escridassat o colpejat el seu fill, l’estima molt? ¿Oi que no volia fer mal, que simplement havia perdut els nervis? Doncs el seu fill també estima els pares i tampoc no vol fer mal, encara que de vegades perdi els nervis o faci coses mal fetes.
(nota de l'amanuense: on diu pares també hi podem posar avis)

dimarts, 20 d’octubre del 2015

pd 547

EL PERIÓDICO  dissabte 24 de novembre del 2001
D'"INTEGRATS" A "AGRESSIUS"
...

El catedràtic Javier Elzo ha dividit els joves enquestats en quatre categories, a les quals ha penjat una etiqueta.
  1. Integrats (64%): No solen robar, ni accedeixen sense bitllet al transport públic. Són complidors, altruistes i valoren la formació que reben. Tampoc donen prioritat  als diners ni a la fama.
  2. Presentistes o disfrutadors (28%): el que més els interessa és viure el present a fons. Valoren les amistats i els agrada viure experiències noves. Els agrada colar-se a l'autobús i no senten estima per les regles.
  3. Incívics (6%): sovint es dediquen a destrossar el mobiliari urbà i menyspreen el rendiment acadèmic, la vida espiritual o la col·laboració amb les ONG. Els agraden els diners, la fama i tenir èxit amb les persones de l'altre sexe.
  4. Agressius (1%): Violents amb les persones. Robatoris, viatjar gratis en els transports públics, conduir sense carnet o assegurança. Valoren molt poc el compliment de les normes. Es comporten com a maltractadors escolars.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

pd 546



AVUI dimarts 13 d'agost del 2002

PARES I MESTRES, EL COMPROMÍS DE L'EDUCACIÓ
Jordi Riera

Ser i fer de mestre em mereix un gran respecte i admiració... Aquesta és una feina que erosiona i xucla en la seva condició d'interacció humana contínua en què ells tenen un paper fronterer i mediador entre continguts, processos i valors... els educadors incrementen any rere any la percepció que l'educació escolar està resultant un repte massa solitari, difícil i cada vegada més carregat de responsabilitats delegades. No poden evitar que s'evidenciï que els pares no assumeixen íntegrament la seva condició de paternitat i per tant de responsabilitat educativa. No poden tampoc evitar preguntar-se si en realitat es reconeix socialment el seu titànic esforç.

...

Educar té moments de patiment, donació i angoixa per a ambdues parts, però sobretot demana temps i afecte, com a condició de possibilitat...

...

Ni les famílies que s'abstenen – perquè no en saben més o perquè no volen fer res més -, ni les famílies que només fiscalitzen el que ells creuen que passa a l'escola, poden reclamar gaire cosa als mestres. A tot estirar poden estar-hi agraïts.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

pd 545

AVUI, 3 de juliol del 2002
AI, L'ESTIMACIÓ SERVIL DELS PARES!...
Josep Varela

...
Quantes vegades s'haurà de dir als pares que els nens necessiten, precisament per formar la seva personalitat, tenir unes normes, i que l'obligació de complir-les és bàsica en la seva educació? Fins quan s'haurà de repetir als pares que quan els mimen, quan no saben dir que no als seus fills, els estan fent un pèssim favor?...
...
Convertir-se en esclaus dels capricis dels marrecs en lloc de fer-los anar per rengles raonables i clars és un dels principals errors de l'educació actual.
Naturalment que hem d'estimar els nostres fills! però mai d'una manera servil, mai deixant que siguin ells els que dictin les normes... S'ha de fer veure als pares que els nens clamen per tenir disciplina, encara que protestin en contra. Naturalment que ho fan, de protestar! És la seva manera d'expressar-se, però dins seu estan desitjant que el pare o la mare no transigeixin i els facin complir l'ordre donada. Si els pares, per mandra, por o comoditat, s'arronsen, el nen queda decebut... i una mica més mal educat.

divendres, 16 d’octubre del 2015

pd 544

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996
ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (i 2)
Joan Torres i Culubret


(Continuació)
...
Com esperar que creguin en l'esforç individual i el treball amb aquestes perspectives? És tan difícil estranyar-se que cerquin l'èxit  davant del grup mitjançant actes heroics gratuïts que acaben en tragèdia? El curiós és que veiem aquests fets com a nous quan hi ha pel·lícules americanes dels anys seixanta en què les competicions suïcides amb cotes eren el pa de cada dia.
Sóc dels que creuen en la joventut, en la seva capacitat d'entusiasme i, si esdevé el cas, de revolta. Cal reconèixer que, amb les renúncies de la nostra generació, els hem deixat mala peça al teler. Però quelcom hauria de canviar, caldria que sentissin l'alè de la nostra solidaritat. No només de paraula, cal ajudar-los canviant els valors. Tot lluitant amb ells per aconseguir que els respectin com a treballadors i com a persones... 

dijous, 15 d’octubre del 2015

pd 543

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996
ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (1)
Joan Torres i Culubret

... Durkheim pensava que la felicitat humana només es troba garantida si les ambicions dels individus són limitades per normes socialment acceptades. Actualment els moderns corrents de pensament sostenen que la comunitat com a concepte és un anacronisme, fins i tot una idea reaccionària: ja fa anys que preval l'individualisme.
... Hi ha una pèrdua de referències i de seguretat per part del jovent i una crisi de la família tradicional,... que difumina el paper dels pares, que volen eludir els conflictes, necessaris en els joves per tal d'afirmar-se.
D'altra banda, hi ha un factor, lligat als mitjans de comunicació, que ha fet  molt de mal a la figura dels pares com a referent: el culte al diner com a mesura de l'èxit, i el que és pitjor, associar l'autoritat-valor del progenitor al patró diner...
(Els adolescents) ... estan insatisfets de la societat actual... tenen por de l'atur... estan desencisats de la política i no es comprometen en tasques altruistes. Tampoc són capaços de revoltar-se. El seu somni no sol ser assemblar-se als pares; volen ser multimilionaris. Són la generació "stand by" (en espera), i la idea que seran la primera en molts anys que viurà pitjor que els seus progenitors ha calat fons...

 (continuarà demà)

dimecres, 14 d’octubre del 2015

pd 542

EL PERIÓDICO 24 de novembre del 2001
ELS FILLS DELS DELS ANYS 60
Antonio Franco

No té sentit que en una situació democràtica, amb el dret tan a mà, hi hagi tanta violència elèctrica en l'ambient.
Massa alumnes tenen por d'altres nois. Massa professors estan a  la mercè del fet que alumnes violents o desvergonyits els humiliïn a la classe...
Potser l'escola no està ben pensada per ensenyar convivència. Però la clau del que passa està tant a casa com a l'aulaen els pares i professors que vam ser estudiants en els mitificats anys 60, i en el  nostre abandó de més exigències de comportament. Ha estat un canvi excessiu. La degradació del respecte als altres és un suspens col·lectiu en l'assignatura Viure en Llibertat.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

pd 541

EL PERIÓDICO  dissabte, 24 de novembre del 2001
TENSIÓ A L'ESCOLA
Jordi Casabella

Uns 12.000 alumnes catalans de secundària, d'edats compreses entre els 12 i els 18 anys, viuen com un trauma el maltractament, de paraula o obra, de què són víctimes de manera sistemàtica per part dels seus companys. Aquest és una de les conclusions de l' estudi "Joventut i seguretat a Catalunya", elaborat per la Generalitat. El treball revela que més de 4.000 estudiants han agredit físicament el professor una o més vegades, mentre que són gairebé 50.000 els que els han insultat.
... Els resultats no evidencien diferències notables entre la xarxa pública i la privada.
... el 3,1% d'alumnes de secundària (uns 12.000) declaren rebre amenaces, cops, robatoris, insídies o burles un o més cops per setmana, i dins del recinte escolar, i confessen que això "els afecta molt"...
Es tracta d'accions negatives que, considerades de manera aïllada, poden semblar lleus, fins i tot trivials, però que poden afectar amb severitat els joves que les pateixen... 28.000 més estan exposats al maltractament continuat, però o bé hi treuen importància o bé no n'hi donen gaire.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

pd 540

EL PERIÓDICO  dissabte, 7 de setembre del 2002
SUSPENSOS PER AVORRIMENT
Antonio M. Yagüe

La falta d'interès i el tedi són les principals raons del fracàs escolar, segons una enquesta entre estudiants. 
Una gran diferència entre rics i pobres... El fracàs escolar és més gran a les autonomies amb un nivell de renda menor: " El fracàs obre una bretxa cada cop més gran en la societat. Una quarta part, els més pobres, n'acumulen gairebé les tres quartes parts. Les administracions hi haurien d'abocar esforços" (Álvaro Marchesi)
"Queda molt per fer en millores de programes, augment d'ajudes i suport social" (Hernández Gil)
Només la quarta part (dels estudiants entrevistats) diu que és positiu repetir. La gran majoria no creu que una repetició de curs en el moment adequat l'hagués ajudat en els seus estudis.
Els contraris a aquest mecanisme estimen més important el suport pedagògic, el canvi en els mètodes d'ensenyament i l'atenció diferenciada als alumnes.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

pd 539

EL PAÍS,  5 de setembre del 2001
CURSO
Félix de Azúa

Una part no prescindible de la població es dedica professionalment a l'ensenyament. És aquesta una activitat que va gaudir de gran predicament entre la gent senzilla, i encara queda un grapat de novel·listes i poetes que, de tant en tant, canta la memòria d'un vell mestre, savi, benèfic, i obligadament republicà. Aquells eren temps en què l'ensenyament tenia una funció indiscutida. Si l'alumne era despert, treballador, disciplinat i obedient, podia lluitar per aconseguir un millor destí que el del seus pares. L'ensenyament era una Escala de Jacob.
Les coses han canviat. Gairebé ningú creu que un fill actual hagi de tenir oportunitats millors que les dels seus pares, per no parlar dels avis, els quals semblen haver-se quedat amb el país sencer com a botí. I si de cas algú de cor bondadós s'obligués a creure-ho, no sabria com encomanar al seu fill coses avui tan infames com el raonament, l'esforç o la disciplina, per no esmentar el respecte al mestre, signes, tots ells, de personalitat paranoica i fatxa. De manera que els mestres i professors no tenen ni idea de per a què treballen en tan arcaica activitat, ni com s'haurien de comportar en les actuals circumstàncies, o si de cas podrien ser més útils a la societat si es suïcidessin. A la vista del tracte que reben, es diria que una part del Govern així ho creu.
De manera que, en aquests dies en què fatalment i sense remei totes les cadenes de TV van a repetir fins a la nàusea l'entrada de nens a l'escola, d'adolescents a l'institut i de joves a la universitat, els ensenyants agrairien una imatge, només una, per caritat.
La professora ajuntant cartipassos abans de sortir de casa. La seva família que l'acomiada com si marxés a la guerra, l'espòs amb una criatura en braços, l'àvia eixugant amb el drap de cuina. La professora quan entra a l'escola, institut o facultat, i alça la mirada al cel incorruptible demanant clemència. Les amargues llàgrimes que vessa. Molt més amargues que les de l'inevitable nen i la seva no menys inevitable beneïda mare. Per una vegada, que el distingit públic vegi plorar als mestres.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

pd 538

EL PUNT / dimarts, 2 de juliol del 2002
MALEÏTS MESTRES
Quan arriba l'estiu i comencen les vacances l'aire porta la sospita de que algú està cometent la taïció imperdonable de  deixar-nos a soles amb els nostres fills
Enric Ramionet

Fan massa vacances els mestres?... allò que veritablement hauríem de preguntar-nos és per quina raó la resta de treballadors en fem tan poques...
L'escola no és un magatzem sinó un centre educatiu... En unes coordenades geogràfiques i històriques... en què l'ampli accés als bens de consum  obliga a intenses i extenses jornades laborals, i en què la descendència ja no és nombrosa i instintiva sinó una excepció planejadíssima, els fills s'han convertit alhora en un material sagrat i en una càrrega...
"El docent està obligat a practicar tot el que la societat ja ha abandonat:... el respecte, la tolerància, l'ordre, la disciplina, l'esforç gratuït en un món presidit pel suprem valor de l'èxit, per la compravenda econòmica de l'esforç, pel culte a la imatge i la primacia de la rendibilitat sobre el sentit. El docent ha d'activar el gust per la lectura, per les arts..., en una societat que se'n riu, de tot això..." (Antoni Puigverd)
I ho ha de fer, a més, quasi dissimuladament, divertint, sense molestar... En aquestes circumstàncies, amb uns clients indòmits, uns progenitors amb els quals en ocasions costa sintonitzar i una administració que no hi destina suficients recursos, no és gens sorprenent que el col·lectiu docent sigui un dels més afectats per l'estrès, l'ansietat o directament per quadres depressius, i que la docència, malgrat les vacances, perdi progressivament prestigi professional. 
Quan preguntem si les vacances dels mestres són excessives, de fet, el que fem és interrogar-nos pels desequilibris presents en la nostra societat entre el món del treball, les necessitats familiars i les educatives.

divendres, 9 d’octubre del 2015

pd 537

EL PUNT, 18 de febrer del 2000
ESCOLA: PROBLEMA O MOTOR D'ESPERANÇA?
Joan Surroca i Sens

...
L'educació d'un infant és una feina lenta, persistent i perllongada al llarg d'una vintena d'anys. Aquesta tasca dura, però apassionant, és responsabilitat bàsicament dels pares. Sempre dic que la família és l'accionista majoritari en aquest negoci. L'escola, la televisió i els amics, tots junts, no sumen el 50% de les possibilitats educatives... Els nanos necessiten gent adulta com a referents i penso que no l'encerten gaire aquells pares que dimiteixen de la seva funció primordial i es limiten a ser “amics” dels seus fills. En resum: poc pot fer una escola d'alumnes amb pares dimitits, que no exerceixen.
Una altra qüestió: l'escola no es pot limitar a instruir. Els educadors que estan preocupats per la formació integral dels seus alumnes procuren fomentar la sinceritat, la justícia, la llibertat, la convivència, la gratuïtat, la concòrdia... però els adolescents comproven que aquests valors socialment cotitzen ben poc...
...
A més dels plans d'estudi i els equipaments, el que cal resoldre, són tres aspectes: el primer, proveir-se de plantilles d'educadors nats després d'haver fet el convenient per dignificar la professió; el segon, treure la responsabilitat de l'escola de tanta càrrega; i el tercer, l'escola s'ha d'actualitzar, però ha de tornar a tenir el sentit de sempre: un lloc per aprendre a conèixer, aprendre a actuar, aprendre a viure plegats i aprendre a ser.
...

Si l'escola ha de ser alguna cosa és motor d'esperança. Que tinguem la desgràcia de viure en un món tan pervertit no eximeix cap mestre d'educar per a la rebel·lia. Tenim la responsabilitat de dipositar en cada educand la millor llavor de la inconformitat.

dijous, 8 d’octubre del 2015

pd 536

EL PERIÓDICO? setembre de 1996
OLOR A LLAPIS
Carme Riera

Setembre és un alacrà que clava sobre el cos exhaust de l'estiu el seu agulló precís, tot i que l'aire, a estones, ens porti encara rampellades  d'agost, el mes "hortera", que s'acomiada malament, amb cops de porta de tempesta i escatologies varies que no són de rebut.
Setembre és un centpeus que ens pessigolleja l'ànima com una pluja petita sobre la pell. Amb lentitud tardoral ens encamina cap els vasts territoris de la infantesa, farcits de quaderns escolars, de "catones", de "lecciones de cosas" i de taules de multiplicar que, per desgràcia, ja mai més  podrem tornar a aprendre.
Setembre és un cavall que recula desbocat i ens precipita als patis closos i a les aules tancades. Punters i pissarres per a la "formación del espíritu nacional". Nosaltres, els d'aleshores, ja no som els mateixos. Enyorem amb nostàlgia ferotge l'escola que detestàvem, i fins i tot admetem que al mestre que no ens podia ni veure no li faltaven raons: érem una calamitat. Si no fos que aixecaríem sospites, els dilluns acudiríem a classe per acompanyar el nen que vam ser i asseure'l dissimuladament amb els nostres fills. Quina delícia l'olor a llapis!...

dimecres, 7 d’octubre del 2015

pd 535

PRESÈNCIA, 15 de març de 1998
LA PARET MESTRA DE L'ENSENYAMENT
Joan Ventura

...
Els problemes que pateix l'ensenyament públic estan perjudicant-ne la qualitat, i els docents es troben entre l'espasa i la paret o la migradesa de recursos i l'administració. Incomprensiblement, s'estén com una taca d'oli la sensació que és més "correcte" portar els nens a les privades concertades que no pas a la públicaI des del(s) govern(s) es posen les vies perquè aquest flux vagi creixent. Potser un sector important dels ensenyants han caigut en el desànim, per no dir en una burocratització funcionarial, però tant o més preocupant és la inhibició i el poc interès dels pares per defensar l'escola pública i laica...
... la crisi a l'ensenyament és universal. La societat contemporània ha creat tantes alternatives d'oci i ha potenciat tant el mercantilisme, que ja no sabem quina és la seva paret mestra.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

pd 534

...? gener de 1996
"EN ELS EXAMENS, ELS RUCS FAN PREGUNTES QUE ELS SAVIS NO SABEN RESPONDRE" OSCAR WILDE
Quim Monzó

La idea que els examens són un destorb per a els intel·ligents és antiga i continua encara ara que s'anomenen controls. !Controls! És una conseqüència més de la pedagogia moderna, el gran avanç de la qual ha estat canviar sistemàticament el nom de les coses, com si batejar-les de nou els rehabilités l'ànima i les amnistiés els errors acumulats. Per això, ara els examens es diuen controls. ¿Què hi guanyem amb això? Res.
...
... de la mateixa manera que els mestres ja no es diuen mestres sinó educadors, el suspens ha estat rebatejat com "necessita millorar" i l'aprovat, el notable i l'excel·lent, així, en grup, reben ara un únic nom: "progressa adequadament". L'imperi de l'eufemisme cretí no és en absolut exclusiu dels pedagogs... 
És la mateixa ignorància farcida de pedanteria que fa que no estudiïn sinó que "treballin". "Avui hem treballat l'aparell excretor" em va anunciar el meu fill l'altre dia. I hom ja no sap si denunciar els professors per explotadors de menors...

dilluns, 5 d’octubre del 2015

pd 533

AVUI, 24 de setembre del 1993
¿L'ESCOLA POT ARREGLAR-HO TOT? (i 2)
Agustí Alcoberro

...
En el terreny dels valors sembla com si els adults volguéssim descarregar tota la nostra mala consciència en la institució escolar. Una societat visiblement agressiva i violenta pretén que l'escola eduqui per a la pau. Una civilització fortament colpejada per l'egoisme i la intolerància pretén inculcar , a través de l'ensenyament, la solidaritat i la convivència. Un món on cada cop són més vius la indolència i l'hedonisme vol desvetllar el sentit de l'esforç i del sacrifici personal mitjançant l'educació. En definitiva, demanem que l'escola sigui una mena d'illa - o d'oasi -, destinada a desmentir allò que els infants perceben quotidianament només en prémer el botó del televisor.
...
Decididament, cal dir ben fort que l'educació no és només tasca dels mestres. Que els plans d'estudi, per ells mateixos, no poden fer miracles. Que l'escola no pot resoldre tots els problemes que té plantejats la societat. Cal retornar la confiança als ensenyants i la dignitat a l'ensenyament. Perquè només així l'escola podrà continuar complint la funció - preciosa, irreemplaçable - per a la qual va néixer.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

pd 532

AVUI, 24 de setembre del 1993
¿L'ESCOLA POT ARREGLAR-HO TOT? (1)
Agustí Alcoberro

D'alguns anys ençà, un seguit de veus s'han alçat - en alguns casos amb èxit - per introduir una tirallonga força bigarrada de continguts als currículums escolars... educació per a la salut, educació viària, educació sexual o dietètica... campanyes per a la prevenció del consum de tabac, d'alcohol o de (altres) drogues...
Cada nou problema social sembla trobar en l'escola una mena de solució màgica, que n'impedirà la seva extensió. No hi ha trobada d'experts del tema més impensat que no reculli en les seves conclusions la petició d'unes hores de docència específica...
Possiblement mai com ara la societat ha exigit tant de la institució acadèmica a canvi de tan poc. D'una banda, hi ha una tendència general a descarregar en l'escola un seguit de responsabilitats que abans eren assumides des d'altres àmbits - notablement, des de la família -, o que eren objecte d'un aprenentatge molt més espontani, sovint al carrer. D'altra banda, però - i només en una aparent paradoxa -, la feina del mestre és cada cop menys valorada socialment i la situació del col·lectiu d'ensenyants avança inexorablement vers una inevitable devaluació...
La complexitat creixent de les societats avançades, l'accés a la dona al mercat laboral o la valoració cada cop més accentuada del dret al lleure entre els adults són algunes de les causes d'aquest traspàs de responsabilitats de la família a l'escola. El ciutadà mitjà aspira que l'escola sigui, per als seus fills, guarderia, centre esportiu, club social, patrocinadora d'activitats de lleure, menjador i agència de viatges. I a més, que compleixi les funcions per a les quals va ser fundada: l'educació i la formació dels infants...

dissabte, 3 d’octubre del 2015

pd 531

EL PERIÓDICO dissabte, 30 de setembre del 2000
AULES "MOBILITZADES"
Jaume Funes

... telèfons mòbils a les aules... un altre conflicte per al professorat: aconseguir que no sonessin i tenir present que la moda dels missatges podia substituir la guerra de vaixells de les velles generacions. El curs es va acabar amb informes de les acadèmies sobre com eren d'incultes aquests adolescents i sobre la quantitat de coses importantíssimes de les quals no tenien ni idea. Però ens en vam anar de vacances sense rebre cap informe respecte de les quantitats de coses de la vida moderna, inclosos  els telèfons, sobre les quals no tenen ni idea els acadèmics.
Algun grup de profes i savis creuen que tenen al davant una generació estúpida i es dediquen a ressuscitar normes per confiscar aparells i eradicar de l'escola aquest sistema de comunicació menyspreable... S'insisteix a dir que no escriuen, que no es comuniquen.
... els que han de continuar educant mentre ensenyen llengua haurien de reconèixer que hi ha noves formes digitals d'ensenyar el sintagma nominal. L'aliança amb els mòbils també podria produir noves formes d'educar.

divendres, 2 d’octubre del 2015

pd 530

EL PERIÓDICO  divendres, 18 de maig del 2001
MESTRES EN LA BOIRA
Joan Barril

Se suposa que totes les manifestacions són iguals. Ja ho saben: gent marxant en el mateix sentit, una mica de soroll, el trànsit tallat i pancartes dels organitzadors. Encara quedem uns quants nostàlgics als quals una manifestació ens situa a la vora de la pell de gallina.
... tanta gent al mateix lloc i en el mateix sentit és una cosa emocionant per als que encara recordem el risc de saltar de la vorera per cridar el que és obvi.
Se suposa que totes les manifestacions són iguals, però no és cert... I de tant en tant travessa la ciutat la manifestació més gran dels últims anys. Els mestres també ho són a l'hora de la protesta...
Però hi deu haver alguna altra cosa en aquesta manifestació que una simple reivindicació salarial. En aquestes cares tranquil·les i festives dels mestres caminant per la Via Laietana s'hi percep un desconcert que prové dels quatre punts cardinals de la seva professió. Ser mestre al segle XXI és com ser capità de navili al desert del Sàhara. Saben on són, el nom de les estrelles i l'origen dels vents, però la màquina no respon i, per si no n'hi hagués prou, els alumnes donen voltes al vaixell encallat a les pantalles de l'ordinador. I, a sobre, amb els sous congelats en la calor de la nit acadèmica.

dijous, 1 d’octubre del 2015

pd 529

EL PERIÓDICO  dissabte, 29 de gener del 2000
POSI UN POLICIA A LA SEVA AULA
Joan Lluís Bozzo

Per descomptat els temps canvien i les velles estructures mentals en què ens sustentàvem s'ensorren amb estrèpit. La generació dels que ara som pares vam créixer en una atmosfera escolar terrorífica; els professors, els capellans, les monges i els bidells eren com prefiguracions del dictador, del militar, del comissari repressor. A mi m'havien caigut sobirans mastegots per no guardar el silenci degut a la fila o per riure a classe... Era una delícia...
I ara, fixin-se: els pobres professors són els que es veuen obligats a protegir-se de la violència dels alumnes. Qualsevol li posa un zero a un d'aquests xavals! Sembla que a França, que és un país del qual tenim moltes coses per aprendre, posaran policies a les escoles conflictives per protegir el professorat. Jo, posats a posar, hi posaria l'exèrcit, amb els seus carros blindats i els seus morters... Seria una bona ocupació per als soldats de l'OTAN i podrien contribuir enormement a la pedagogia dels nostres cadells; a més a més, així augmentarien les vocacions militars entre la joventut. Fins i tot es podria pensar a instal·lar les escoles dins dels quarters, directament. I assumpte resolt. Amb dos ous.