(arafa<d'1any)
El mes de gener, amb el dia breu i el sol engorronit, com ho deia
Carner, comença, cap al final, a allargar una mica la seva llum i
fer-nos, als crèduls, la il·lusió d'una petita primavera. Les mimoses
comencen a florir i també les prímules i, fins i tot, alguna violeta que
anuncia la florida perfumada del Dimecres de Cendra. S'acosta la
Quaresma, amb les seves promeses de resurrecció, de llum i perfums. Però
abans haurem de passar per dies de sacrifici, de renúncia, de
sofriment. El mes de gener és un mes net, sense gaire destorbs... M'agrada el gener, amb els seus indicis de primavera, però encara amb
marges gebrats i fred de matinada i filagarses de boira cobrint els rius
i els camps i els camins dels matiners. M'agrada el gener, quan... fa un sol solet confortable...
Demà passat entrarem al febrer. El dia 4 va ser Girona que va ser ocupada per les tropas nacionales i
va començar la llarga i tenebrosa postguerra de les venjances, les
restriccions i el racionament. Del pa negre de serradures, dels
penellons i de la por. I de la vergonya d’haver de suportar la
indignitat de ser humiliat i vexat i oprimit. Convenientment maquillat,
això encara dura... La gent es va espavilar, moltes vegades poc solidàriament. La postguerra
i tot el franquisme van ser una formidable escola d’insolidaritat.
D'això en sabem els catalans. De ser insolidaris, vull dir...
I el febrer ens portarà unes eleccions... Unes eleccions que no decidiran res, perquè aquí no
decidim mai res. Tot ho decideixen a Madrid. Ja no sé per què en fem,
d’eleccions. Si els resultats no agraden, doncs es truca al poder
judicial i s’inhabilita qui sigui. Catalunya ha de tornar al bon camí, a
la humiliació de la postguerra. Tothom callava. Això és el que hem de
fer, els catalans: callar, callar i callar.
Narcís Comadira, 30.1.2021
