Catalunya té una cosa única al món, la sardana. La mateixa llengua, que
és la que més la diferencia dels altres homes, la parlen des dels
perpinyanesos als alacantins. La sardana, no la balla més que Catalunya.
De vegades he pensat que si les sardanes es compten és per a
conservar-les millor, [...]. “Ja veieu –sentim a dir– aqueixos catalans,
fins quan ballen compten”. No és que comptem, no. És que tenim una
dansa amb clau; és que són números, els de la sardana, com els números
de les caixes de cabdals, que no els saben més que aquells que les han
d'obrir. Si fos com la “jota”, ja l’hauríem complicada, i tindríem
sardanes mallorquines i valencianes, i fins andaluses, però la reduírem a
números, la férem pitagòrica, i l'aritmètica ens l’ha preservada de
danys i perjudicis... Per ella som un poble que avança, donant-se les mans. Per ella som
federals, perquè és de l’Empordà, i perquè tothom hi cab, mentre vulgui
seguir el ritme. Per ella practiquem, tot ballant, la germanor
cristiana, perquè tothom pot agafar la nostra mà i eixamplar la rodona.
Per ella prosseguim la tradició clàssica, perquè els grecs en tenien una
de sardana, i perquè el mateix Mediterrani és una mena de sardana de
terres... unes mans enllaçades, les mans de la sardana, lo més típicament català.
Perquè si fóssim a cercar altres coses típiques de Catalunya, els hi
trobaríem analogies, dins de la mateixa Espanya. Les caramelles són els mayos i les marzas
de Castella. Les nostres romeries, són les romeries d’arreu. Els
costums gastronòmics coincideixen com coincideixen els costums
eclesiàstics. Per Sant Joan, focs allà i aquí. Per Nadal aquí cançons de
Nadal i allà villancicos. Per Pasqua, el xai i les fontades.
Per Corpus, ginesta catalana, i retama castellana. Solament la sardana
és única. Cap terra la té, més que la nostra. [...]. Es pot
internacionalitzar tot, castellanitzar tot, però la sardana restarà
fidel als catalans, perquè la sardana, ja ho hem dit, té secret, com les
caixes de cabdals, i el seu secret no el sabem més que nosaltres.
Màrius Aguilar "Paradox", L'Esquella de la Torratxa, 26.5.1922
