dimarts, 12 de maig de 2020

pd 1828 La mentida global (i 2)

(arafa...)
(... continuació)
Però, ai las, en política la veritat rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança, justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida concreta era noble en el seu origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que esborrava 1939 i que sostenia -sosté encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat propi.
Benvinguda sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres; robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.
Toni Soler

pd 1827 La mentida global 1

(arafa...)
La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?... Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració; frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa...
Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices... la població catalana s’ha autoenganyat pensant que teníem el poder de canviar de rumb... La veritat, però, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme...
(continuarà)
Toni Soler