Qui va veure la cerimònia de coronació del rei Carles III, dissabte
passat, degué adonar-se que va posseir, de dalt a baix, un caràcter
religiós. Segons les lleis del país, l'estat i l'Església són entitats
separades, però la celebració que vam veure no va tenir res de civil i
tot de religiós. No ens ha de sorprendre: l’amor a les tradicions dels
anglesos permet que, encara avui, l’entronització del rei es faci en un
marc eclesiàstic...
En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.
Potser els anglesos van
més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes
hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra
i la música de l'himne nacional, sinó també de les cançons d'església.
Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.
Jordi Llovet, 13.5.2023
