En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.
Potser els anglesos van
més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes
hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra
i la música de l'himne nacional, sinó també de les cançons d'església.
Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.
Jordi Llovet, 13.5.2023