(arafa...)
En el dilema entre economia i salut, que molts han denunciat com a fals
(sense salut no hi ha economia), no deixa de sorprendre la gran sintonia
de totes les dretes extremes del món... I sorprèn perquè no és tan obvi que siguin posicions de dreta extrema.
Un esquerranós podria dir que hi ha una desproporció entre el mal que
fan i faran certes mesures anticovid a l'economia i la mortalitat que
causa el virus (ara mateix un 0,017% de la població mundial). I podria
afegir que per protegir els vulnerables del Primer Món coneguts aboquem a
una probable mortalitat més alta poblacions presents i futures del
Tercer Món i el Quart Món que són per al Primer només una estadística...
l'únic argument sòlid que em veig capaç d'oposar-hi, és que haig de
salvar els vulnerables coneguts -no els puc abandonar- perquè si no ho
faig, deixo de ser humà... Sé que tothom vol creure que enfonsar l’economia per evitar el col·lapse
sanitari no entra mai en conflicte amb una solidaritat més racional,
global i a llarg termini. I també sé que no és aquesta solidaritat la
que empeny la dreta extrema a posar l'economia davant de tot, sinó el
populisme més etnocèntric i reaccionari. Però això no resol el meu
dilema ètic. Només el resol tenir clar que fins i tot si es pogués
provar que per fer més bé a més persones he de deixar de ser compassiu
amb els més propers -amb amics, pares o fills-, no ho deixaria de ser.
No posaria una solidaritat freda i abstracta per davant de sentiments
sense els quals no sóc humà. Més m'estimaria ser un insolidari humà que
un solidari inhumà.
Albert Pla Nualart 15.11.2020