L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut
fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps
seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El
tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent
benintencionat: és perfectament real... Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, ... aquí es parlaven de manera
habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el
llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals,
com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu;
a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les
persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la
poesia), l'aragonès (a l'Aragó i en algunes zones del País Valencià),
l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un
total de població d'un milió de persones), l'àrab (els cristians en
deien algaravia : era la llengua de la majoria d'esclaus, i n'hi havia molts) i l’aljamia
(l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els
sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no
s'escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i
comerciants vinguts de França i Itàlia... La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural,
pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més...L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com
totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria...
Ignasi Aragay, 25.9.2022