Aquest parell de senyors un dia van ser la cara progressista d’Espanya
al món (i a Catalunya). Van representar el canvi, l'adéu definitiu a la
dictadura... Es van emborratxar de poder i de
popularitat, i realment en van tenir molt i molta. Tres majories
absolutes seguides i una quarta victòria el 1993. Felipe González va governar de 1982 a 1996. Ha passat a la història com l’artífex de la modernització d'Espanya...
Amb el felipisme, Espanya va girar full del franquisme alhora que
oblidava el passat republicà (es va tornar a fer monàrquica, més
concretament juancarlista), va enterrar el colpisme militar (reforma de l'exèrcit sense fer escarafalls) i es va fer una mica plural (autonomies del cafè per a tots)... Aquella Espanya del canvi ha envellit malament. Ho hem vist amb l'ex rei
Joan Carles i fa temps que ho veiem amb Felipe González i Alfonso
Guerra. No és que s’hagin quedat atrapats en el seu temps de glòria. És
pitjor. Han posat la marxa enrere, excitant el seu espanyolisme i
entrant a jugar impúdicament en el camp d'una dreta cada cop més ultra,
una letal convivència que deuen considerar un mal menor. Com els GAL,
oi?... La Transició no es toca ni es critica ni es qüestiona. La Constitució,
tampoc: més ben dit, es reinterpreta a la manera més restrictiva
possible. Els que un dia van ser progressistes avui són immobilistes...
Ignasi Aragay, 24.9.2023
