... haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Una
figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i
advocat Josep Benet, decisiu a l'hora d’impulsar una idea de país que
unís catalanisme amb classes populars... Va pertànyer a una generació de polítics cultes i compromesos, amb
voluntat de servei. Només cal mirar la candidatura unitària al Senat de
l'Entesa dels Catalans del juny del 1977, promoguda per l'Assemblea de
Catalunya, i que a Barcelona va presentar el triplet Benet, Cirici,
Candel: un cristià catalanista d’extracció popular (Josep Benet), un
socialista intel·lectual de bona família (Alexandre Cirici) i un
immigrant fet a si mateix (Paco Candel). Van arrasar. Benet va ser el
senador més votat d’aquella jove democràcia. Que lluny estem ara
d’aquests perfils. Potser el que va passar fa mig segle era excepcional.
Anirem a votar, esclar. Entre altres coses, el record de Benet ens hi
obliga. Va costar molt aconseguir i consolidar una democràcia que ara
està en perill davant l'accés de l'extrema dreta a les institucions. Si
aixequés el cap, no donaria crèdit. Tota la seva lluita per arribar
aquí? Ja de gran, Benet es desesperava quan veia com s’extraviava el
rumb a l'hora de bastir amb rigor un país de qualitat, lliure i just.
Era memòria viva i l’escandalitzava el coneixement històric superficial
imperant. Perduda la seva capacitat d'incidència política, incapaç de
deixar de treballar, es va refugiar en la tasca d’historiador... Mort fa 15 anys, la seva figura no ha tingut relleu. Era irrepetible.
Com tants d'altres del seu temps: el mateix Candel, o Xirinacs... Val a dir que aquell esperit unitari va durar poc. La lògica de partits, i els personalismes, es van imposar...
Ignasi Aragay, 23.7.2023
