divendres, 19 de juny del 2020

pd 1865 La línia vermella del "típic català"

(arafa...)
... el sobiranisme pragmàtic i pusil·lànime -que és el de molts “típics catalans”- de vegades també necessita jugar-se-la. Ho va fer -per dignitat- anant a votar l’1-O. I ho pot tornar a fer davant la situació dels nostres presos polítics... Sigui com sigui, no cal ser independentista, només demòcrata, per constatar que el preu que estan pagant per liderar els ideals dels que els van votar (hi hagi hagut o no un error de càlcul) és revoltadorament desproporcionat.  L’Estat també calcula malament quan traspassa les línies vermelles dels “típics catalans”.  
Què cal fer? Cal fer alguna cosa prou pertorbadora, sense abandonar mai la no-violència, perquè a aquesta (in)justícia venjativa li surti desproporcionadament car continuar desvergonyint-se. No estava ni estic disposat a fer-la per proclamar la República... Però sí que estic disposat a fer-la -i vull creure que, amb mi, molts “típics catalans”- perquè persones bàsicament decents com Sànchez i Turull, persones iguals o molt probablement millors que jo, tornin a casa seva i tinguin dret a continuar lluitant democràticament pels seus ideals. És una línia vermella -és d’una indignitat insuportable- contemplar passivament com destrossen la vida d'una part dels nostres legítims representants polítics. Si ells s'ho mereixen, també ens ho mereixem nosaltres, i quan tens la vida destrossada surt millor de preu la revolta pacífica que deixar-se trepitjar. 
Albert Pla Nualart