ARA, 20 de novembre del 2016
I LES COSES ESSENCIALS, QUI LES DIU? (i 2)
Ignasi Aragay
(...continuació)
Ara diré una heretgia: trobo a faltar els sermons dels
capellans progres de la meva joventut. El pare Llimona, per exemple.
Trobo a faltar els debats ideològics -suposo que d’un marxisme de manual
i un catalanisme sentimental- que fèiem amb els monitors de l’esplai.
Trobo a faltar les lliçons del professor d’ètica de l’escola, i els
recessos -així en dèiem- al Miracle. Trobo a faltar les xerrades del
pare per arreglar el món. Trobo a faltar aquells programes de TVE
interminables de La clave de Balbín on, els divendres a la nit,
homes savis -sí, tot eren homes- conversaven fins a altes hores de la
matinada sobre el bé i el mal.
Em direu que tenim la il·lusió de la independència
de Catalunya. Sí, molts la tenim. I és una il·lusió que va acompanyada
d’una esperança de canvi, de regeneració, d’un replantejament de moltes
coses. Em direu, també, que hi ha molts moviments de base per canviar la
societat, per frenar el canvi climàtic, per combatre les desigualtats,
per retornar el sentit a la democràcia i el prestigi a la cosa pública.
D’acord, és veritat. Hi ha molta gent inquieta que es mou, que pensa i
que actua. Però així i tot penso que alguna cosa hem perdut, que l’aire
general està viciat, que impera un pensament soterrat que juga a la
contra. Digueu-ne consumisme. O materialisme. O capitalisme. O
presentisme. O egoisme. O com vulgueu. Però hauríem de començar a dir
tots, més alt i més fort, les coses essencials.