Fa dies que tothom em diu que està cansat. I és cert que potser és una frase (“Estic molt cansat”, “Estic tan cansada...”) que sempre me l'han dita, però és que ara em sembla que no pot ser més sincera. Veig tothom molt cansat. Cansat, cremat, esgotat, tip, enfitat. Cansat de tot. De la feina, de buscar-ne, que no plogui, de les notícies, d’anar a comprar, de fer vida cultural, de quedar amb algú, de fer el dinar, de barallar-se a Twitter, de seguir les enquestes, de les males cares i de les males paraules rutinàries, de desmentir notícies falses, de fer esport, de la sequera, dels exàmens, de fer-se la manicura, de dir als fills que recullin, de fer l’amor, de ser cortès, de pensar en les vacances, de netejar, de perseguir somnis possibles, de trobar parella, de penjar prestatges, de dir bon dia, de les opinions dels altres, de prendre’s la pressió, d’haver de contestar preguntes, de la calor, del fred, dels preus, de les polèmiques, de la transcendència i de la banalitat, dels enfadats, de llevar-se un dia més, dels que trepitgen el terra acabat de fregar i ni es disculpen, de contestar whatsapps, del transport públic, d’anar al metge, de fer paperassa, de treure-li la punta a tot, de fer bona cara, de cuidar-se, de destruir-se, de posar-se colònia i desodorant, de demanar perdó, de reciclar, de ser català, d’aprendre coses, dels embussos i dels que rondinen als embussos, dels que critiquen, dels que embruten, dels community managers, dels mals professionals, dels que tracten malament els cambrers, dels místics banals, dels que concursen per ser els que ho passen pitjor, dels garrepes, de repetir cada dia el mateix, de sentir que el propi cos t’és aliè, de la campanya electoral...
