E.E. 21 "La societat catalana continua sent anarquista"

 L'historiador defensa que la societat catalana, avui, "continua sent anarquista. L'Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d'organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m'agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats". L'origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l'autoritat: "Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió", afegeix l'historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d'esquerres: "Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d'una secta calvinista, no tothom era d'esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68".

Sílvia Marimon Molas comentant un llibre de Xavier Diez, 19.2.2022

E.E. 20 Bruixes catalanes

Sembla que el nostre Parlament vol aprovar una moció per reparar la “memòria històrica” –un clixé que ara serveix per a qualsevol cosa–, dignificar i reivindicar les bruixes que van ser cremades a Catalunya durant el segle XVII. D'aquesta persecució en diuen feminicidi,... el feminisme actual fica en el mateix cabàs qualsevol mostra de menyspreu o violència exercida sobre un cos femení, malgrat les òbvies diferències, i deixa de banda que també van ser cremats heretges, jueus, astrònoms, filòsofs i polítics, homes i dones. Potser el millor hauria estat ficar-ho tot junt en el calaix de la crítica de la intolerància sense aprofitar l'avinentesa, per enèsima vegada, de donar ales als moviments feministes de caràcter més fanàtic...; tan fanàtic, en alguns casos, com ho eren els heretges i les bruixes dels segles medievals. Això sembla una gran contradicció...

Això a banda, cal recordar que Catalunya va ser ferotge, especialment, amb els jueus. Els pogroms de la baixa edat mitjana –esgarrifosos durant les matances de 1391 al nostre territori–, van significar la progressiva desaparició de les comunitats jueves a Catalunya, i constitueixen un dels pitjors episodis –d’una gravetat molt superior, almenys des del punt de vista cultural, que la caça de bruixes– de la intolerància catalana. Vet aquí uns crims de lesa humanitat, un genocidi, que haurien hagut de passar per davant de la vindicació de les pobres bruixotes, tan presents als contes que les criatures escolten amb entusiasme. Ara haurem de dir a la mainada que les bruixes eren bones! I comprarem escombres per a nens i nenes, sense distinció de gènere.

Jordi Llovet, 29.1.2022

 

E.E. 19 Disciplina de vot

Ja s'entén que hi ha polítics que són en tal partit per atzar, perquè és el que els ha aixoplugat primer. I de fet tenim casos gloriosos de polítics que han anat saltant d'una seu a l'altra com qui juga a l'oca. Però en general t'imagines que els diputats d'un partit consideren que allò que propugna el seu partit és el que ells consideren vàlid... I heus aquí que el teu partit considera –per estratègia, convicció, honor...– que s'ha de votar que sí. Però tu consideres –per convicció, per ètica, per interès...– que has de votar que no. Llavors, el teu partit s’emprenya i et diu que no cal que siguis diputat. Si no fas el que diu el partit, què fas sent del partit? Però llavors quin sentit té que hi hagi tants diputats asseguts a la cambra legislativa? Si tots han de votar el que diu el partit, què hi fan, allà? Per què escolten els discursos? Val més que no ho facin, hi ha risc que algú els pugui convèncer. Si tothom ha de votar el que toca, potser que hi hagi un sol representant de cada partit, amb tots els vots, esclar, que li corresponen. Estalviaríem en dietes, viatges i temps.

Empar Moliner, 5.2.2022

 

E.E. 18 Digueu-ne impotència, i no mentiu més

Nota: Article brutal d'en Salvador Cardús, del 24 de juliol de 2022; és una mica llarg, però el trobo imprescindible. Es pot dir més fort, però no millor.

Em temo que encara no és l'hora d'arribar a les conclusions finals sobre si el primer d'octubre de 2017 va ser construït sobre la ingenuïtat, les mitges veritats, l’autoengany o des d’una gran mentida col·lectiva. Tampoc és fàcil saber qui hi va anar de quina d’aquestes maneres, perquè hi va haver de tot i l’èpica del moment tot ho va confondre. A més, què va ser aquella impressionant aventura política ara es manipula al servei dels interessos de partit diversos i de les seves auto-justificacions...

Ara bé, si la sospita d’engany és ben viva, mentre no tinguem tota la informació del pre i post referèndum, el que no és acceptable és que cinc anys després s’hagi tornat a caure en el mateix error. Vull dir, que es torni a fonamentar la política catalana en la mentida per tal, ara, de justificar el fracàs anterior i sobretot la impotència actual. Tot ben amagat en una retòrica pseudo republicana i l'oblit de la nació.

Deixeu-me ser cru. A mi no em disgustaria que els actuals dirigents independentistes –els polítics i els civils– diguessin que no saben com avançar en el camí de l’emancipació nacional. O que no s’hi veuen amb cor, vistos els riscos d'una repressió que no cessa ni té la pinta de fer-ho. O que pensen que ara és temps de cuidar la hisenda pròpia: ja se sap que fa més por el risc de ser arruïnat que el de ser empresonat. Qui no seria capaç de posar-se a la seva pell? Podrien dir, també, que el preu que faria pagar Espanya a tot el país és massa alt, i jo me'n faria el càrrec. I, encara, podrien reconèixer que no confien prou en el mateix país per fer el pas, i es podria entendre.

Però el que NO POT SER és que es menteixi. Que a la frustració ara s'hi afegeixi una aixecada col·lectiva de camisa. Perquè, si ja no és fàcil superar la frustració, seguida d’una presa de pèl tan descarada com l’actual, la desolació i el desemparament col·lectius poden acabar provocant l'abandonament definitiu de tota esperança...

https://www.ara.cat/opinio/digueu-ne-impotencia-no-mentiu-mes_129_4444196.html

 

E.E. 17 Immigració i integració 2

... L’onada que al voltant dels 60 va fer que Catalunya doblés la població en pocs anys amb migrants vinguts de la resta d'Espanya va tenir, sens dubte, molts efectes positius. Però és evident que el fet que es produís sota una dictadura espanyolista i repressora de la catalanitat, quan Catalunya no disposava de gairebé cap mitjà per integrar-la des de la seva identitat, va tenir i continua tenint efectes en la seva actual cohesió cultural, lingüística i nacional. Uns efectes que no hauria tingut si s'hagués produït en un estat democràtic que es reconegués plurinacional. I d’això, remarquem-ho tant com calgui, no en tenen la culpa els migrants que la integraven, que van fer el que faríem tots: arrelar en el terreny que van trobar. Ho demostra la modèlica integració dels murcians i aragonesos arribats abans de la Guerra Civil; o dels germans i cosins dels migrants dels 60 que es van establir en comarques poc metropolitanes. No és l'actitud que tenen els migrants pel fet ser-ho el que determina el seu grau d’incorporació a la cultura i el país previs a la seva arribada, sinó el terreny que troben: la capacitat o impotència d’aquell país per integrar-los.

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

 

E.E. 16 Immigració i integració 1

... Migrar és tant o més indestriable de la condició humana que arrelar; i fer-ho buscant una vida millor és lògic, lícit i admirable. Entre els immigrants d'un país -els que s'hi estableixen venint de fora- hi ha tant de tot com entre els que fa segles que hi són, si bé els primers, per raons òbvies, s'han d’esforçar més per fer-ne casa seva i, en massa casos, per viure-hi dignament. Però aquestes obvietats no ens haurien de dur a afirmar que les migracions són innòcues. Tenen efectes: sovint positius, de vegades negatius. Poden consolidar o enriquir un país o desestabilitzar-lo i empobrir-lo. Assegurar que són per definició positives seria un excés més del marc dogmàtic que anomenem correcció política. Si ho fossin sempre, no caldria regular els fluxos migratoris i seria sempre òptim obrir del tot les fronteres. I no: perquè una immigració sigui positiva ha de trobar un terreny mínimament propici per arrelar i créixer. Ara bé, fins i tot quan una migració té efectes negatius, segueix sent absurd i injust culpar-ne els migrants pel simple fet de ser-ho. Dir que algunes migracions massives a països no preparats per rebre-les han tingut efectes negatius no equival a dir que les persones que les integraven siguin responsables d’aquests efectes ...    

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

E.E. 15 Ha de ser cosa de tothom

L'estat espanyol ha estat sempre en contra del català i, en comptes de protegir-lo, segons l’obligació constitucional, es guarda prou de permetre que pugui ser equiparable al castellà. Van contra el català perquè és el nervi de la nació. No van a protegir cap dret de ningú, és la mateixa ofensiva de sempre per altres mitjans, ens ho sabem de memòria. És feina dels partits catalans, singularment d’Esquerra, pels seus pactes amb el govern espanyol del PSOE i Podem, donar una resposta política a aquesta regressió.  En el terreny jurídic, ¿en quines mesures es concretarà la reacció presidencial de “el català no es toca”? Perquè el català no és que es toqui, és que es potineja. Però el més important és espavilar-se. Cap govern no guanyarà sol la batalla. El victimisme deprimeix i la passió s'encomana. I la divisió és la derrota segura... cal suplir tot el prestigi i tota l’autoestima que se li nega a una llengua quan té un estat que li va en contra. Insisteixo: som un país de lingüistes i sociolingüistes, hauríem de poder disposar de les millors propostes per consensuar la millor estratègia pel català a l'escola. Els pedagogs haurien de revisar com estem ensenyant el català i en català l’any 2022... Això sí, l’audàcia no serà plantar cara amb declaracions, sinó atrevir-se a treure's la mandra burocràtica de sobre i mobilitzar el millor talent en favor del català.

Antoni Bassas, 22.1.2022

E:E: 14 Cuixart, sis anys després

Cuixart plega quan a Catalunya se li ha estroncat al somriure, i a ell també. La principal lluita compartida que s’observa és la que mantenen els partits independentistes entre ells, dividits fins a l’enemistat. L'objectiu de tornar-ho a fer s'ha dilatat per un temps indefinit i la frase històrica amb què Cuixart es va encarar als seus jutges desencadena més nostàlgia i escepticisme que esgarrifança de crida a l'acció perquè ja no s’emmotlla als nous temps... ara hi ha menys ganes d’empatitzar amb tothom i de construir...

Antoni Bassas, 15.1.2022

E:E: 13 Jubilació

Darrerament –ho fa l’edat– he tingut oportunitat de xerrar amb diverses persones del meu entorn que han arribat al moment de jubilar-se (o prejubilar-se). Les seves reflexions m’han fet rumiar. Una majoria aclaparadora estan contentíssims d’haver posat punt final a la seva carrera professional. No tan encantats de tenir temps lliure, com alliberats d’una mena de condemna. Què s'ha fet d'aquelles persones que temien el moment de jubilar-se? On són tots aquells a qui recava enormement abandonar el món laboral, que consideraven que era injust haver de plegar ara que havien acumulat una experiència i una saviesa que podien transmetre a les generacions més joves?... Els amics que es jubilen ara feia temps que anhelaven aquest moment. Asseguren que els darrers anys han estat els pitjors de la seva vida professional amb molta diferència. Que l'última dècada –pel cap baix– s'han sentit menystinguts i impotents davant de la degradació d'una feina que coneixen bé i que en cert moment els va apassionar. Hi ha una mestra que ha arribat a la jubilació a empentes i rodolons, entre baixes per ansietat i períodes d'activitat forçada. Diu que ja no podia suportar les criatures consentides i maleducades, ni els canvis constants en els plans d’educació, ni l’allau de noves tecnologies que no sabia ni volia aplicar a la feina...

Sílvia Soler, 15.1.2022

E:E: 12 Dormir, cagar, cardar, menjar...

Pol Dunyó i Ruhí (Vilassar de Dalt, 1989), pagès agroecològic, Estripar la terra (ed. Raig Verd)

Contra el tòpic de molts urbanites que situen els espais rurals com si fossin "una pel·lícula de Disney" i la pagesia "com un reducte folklòric", Dunyó fuig tant de la visió bucòlica d’un món bonic, sa i ideal com de la imatge d'una gent reaccionària i aïllada. La realitat al camp pot ser tan bella com crua i dura... "Un pagès no és un ésser rar, buit, avar o estúpid; tampoc no és meravellós, savi, magnànim o idíl·lic". Dunyó treballa els camps amb animals de granja,en especial amb els cavalls: "Treballen, aporten fems, netegen els marges i pasturen els sembrats o els adobs en verd, desbrossen el bosc i n’extreuen llenya per a l’hivern. Són un actiu permanent a les nostres finques"... No creu que un cavall, un bou o un ruc el vegin com un ésser humà, sinó com un rival depredador o com un company. Depèn de com els tractem. Per cert, fa notar la contradicció de molts defensors a ultrança dels animals que, en canvi, esterilitzen els seus gossos, els porten lligats, els obliguen a viure en pisos i els priven del que desitgen: "Rebolcar-se entre els fems, perseguir animals –matar-los, si cal– i reproduir-se... forma part d'un cicle on, perquè una cosa pugui viure, sempre n’hi ha una altra que ha de morir. Respectar la mort i celebrar la vida"...

als proteccionistes de despatx els retreu el seu paternalisme sobreprotector: "No puc imaginar cap mentalitat més elitista i hereva del capitalisme salvatge que la idolatria absoluta dels espais naturals no intervinguts per la humanitat"...

Ignasi Aragay, 22.1.2022

 

E:E: 11 Sense unitat, imaginació ni audàcia

Si a la sortida d'una reunió entre presidents que ve precedida d'un tempestuós trencament de relacions a causa de l’espionatge d'una part sobre l'altra el resultat és que les dues parts han quedat que tornaran a convocar una taula que està arraconada des del setembre de l'any passat, es comprendrà que l'entusiasme per la notícia sigui nul, per dir-ho suaument... Que Pedro Sánchez hagi excel·lit en l'art d'adormir el joc i la pilota, i aconsegueixi viure encara de les rendes dels indults que va concedir ja fa més d'un any, té mèrit, però és clar que la banda catalana no pot estar tan cofoia, precisament. Incapaç de resoldre amb un mínim d’unitat, imaginació i audàcia el no sempre real dilema entre bon govern i pressió al govern espanyol, la banda catalana independentista, tota ella, dins i fora del Govern, la de la majoria absoluta al Parlament, no ha sabut mostrar a Pedro Sánchez cap incentiu perquè es mogui en direcció a una negociació real.

Admetem que no és fàcil aconseguir-ho en un estat que l’única política que entén és la dels policies, els espies i el jutges i en un país on així que grates surt l’anticatalanisme... després de tota la força acumulada i malbaratada a Catalunya en els últims anys, Sánchez deu preguntar-se que per què s’hauria d’esforçar a vendre res, si amb uns retocs ja fa el fet.

Antoni Bassas, 16.7.2022

E:E: 10 La "pagueta" dels pobres

 L'última crisi es va saldar amb una massiva transferència de recursos dels pobres als rics i va deixar una gran quantitat de gent a la corda fluixa. Segons dades de l'Idescat, el 26,3% dels habitants de Catalunya es troben en risc de pobresa... Però les ajudes existents són escasses, es perden en gimcanes burocràtiques i tenen problemes gegantins d'implementació. “La renda garantida de ciutadania és insuficient per garantir una vida digna a les persones en situació de pobresa”... Avui, després de quatre anys de la seva aprovació, només arriba al 10% de la població catalana en situació de pobresa...Els problemes d'aplicació són els habituals per a aquest tipus d'ajudes i deriven de com són concebudes. Els pobres són sempre sospitosos de no voler treballar o d'"aprofitar-se del sistema"... 

Núria Alabao, 8.1.2022

E:E: 9 "No pongas tus sucias manos sobre Mozart"

Esta es la pequeña historia de una rebelión, el famoso caso de un tipo de izquierdas que el viernes, día 14 de marzo de 1980 se deshizo del propio terror psicológico de que sus amigos le llamaran reaccionario y le arreó seco bofetón a su querida hija de quince años, la echó de casa y se liberó de una vez del trauma de la paternidad responsable. El episodio fue el final de un complicado proceso neurótico y se desencadenó por un disco de Mozart, por una bobada, como siempre sucede.

La chica estaba en la leonera de su alcoba con unos amigos melenudos y una música de Led Zeppellin hacía vibrar las paredes maestras del piso. El padre estaba en la sala sentado en un sillón bajo la lámpara de enaguillas leyendo un informe del partido cerca de los índices del paro. Aquella panda de jovenzuelos llena de harapos, pulgas y metales del rollo había entrado en su casa sin permiso, había pasado varias veces por delante de sus nances sin dignarse esbozar el más leve saludo, le había manoseado sus libros, le había vaciado la nevera, se había limpiado las botas camperas en la alfombra de la Alpujarra, había dejado un hedor cabrío a su paso. Ahora estaban en la habitación de su hija espatarrados como tocinos bajo los posters de “Che Guevara oyendo a Led Zeppellin, a The Police o a The Knack, fumando porros y apurando la última cerveza. Aquella alcoba era una reserva en la que él, desde hacía un año, no se había atrevido a entrar. En aquel momento tenía la cabeza metida en el informe económico lleno de coordenadas catastróficas cuando su querida hija salió a la sala, se acerco a la estantería y pretendió llevarse a la madriguera la “Sinfonía número 40”, de Mozart. El padre, de izquierdas, saltó del sillón impulsado por un muelle y lanzó un grito estentóreo: ¡¡¡Mozart, no!!! ¡¡No pongas tus sucias manos sobre Mozart!! Y entonces se inició la escena final, en la que el padre se liberó de todos los traumas hasta alcanzar la propia libertad sobre el chantaje de sus hijos. Detrás había quedado un largo proceso de neurosis paterno-filial que acabó con una sonora bofetada.

El hombre tiene cuarenta y dos años y pertenece a la izquierda fina, quiero decir que es un progresista con dinero, un economista colocado, con una biblioteca selecta de dos mil volúmenes, pintura abstracta en las paredes, carnet del partido anterior a la legalización con la cotización al día, piso de doscientos metros por los altos de Chamartín. un año de cárcel y ciertas mataduras de la represión franquista, educado en el colegio del Pilar, un marxista de vía chilena, buenos modales, deportista de ducha fría diana y perfectamente alimentado ya desde el útero de su madre. Cuida mucho el envase, pero ama la libertad antes que nada. Tal vez su punto fuerte es la elegancia interior.

Este tipo nunca ha comprendido muy bien por qué la izquierda ha caído en la trampa de dejarse arrebatar ciertos valores; por qué un progresista debía vestirse de guarro, aunque sólo fuera para epatar; por qué la disciplina, la eficiencia, el método, el deporte y la limpieza eran aspiraciones asimiladas a la derecha; por qué el respeto social y la educación férrea no eran reivindicadas constantemente, por los de su ideología. Cosas así. En los momentos de duda él pensaba que esto eran residuos de su herencia burguesa, de modo que se dejó llevar por la onda, consciente de que hay que hilar muy fino para que tus camaradas no te llamen reaccionario. Ese siempre sería el peor insulto.

Cumplió todos los ritos. Se casó en una ermita de pueblo con traje de pana. Fue de viaje de novios a Rumania. Tuvo tres hijos y los llevó a un colegio progre, los educó para que crecieran sin traumas, los metía con él en la bañera, los paseaba por la ruta del románico, se dejaba insultar por ellos y así las tres criaturas fueron creciendo a la sombra de unos padres comprensivos que no osaron jamás dar por zanjada una discusión sin antes mostrarles todas las salidas, opciones, contradicciones del problema para que fueran ellos quienes tomaran la decisión según su responsabilidad. Ponerles la mano encima hubiera sido un escándalo para su propia alma, contestar con una negativa sin más apelación le producía un desgarro en su sensibilidad progresista. Y el chantaje iba engordando como un tumor.

Este buen padre de izquierdas ya había pasado porque sus hijos no se lavaran los dientes o ni siquiera se ducharan una vez a la semana, soportaba que le llamaran viejo con cierta naturalidad displicente, pasaba por alto aquella indumentaria zarrapastrosa del vaquero con remiendos, la pelambrera de profeta nihilista, el hecho de que se fumaran un porro en la pocilga de la alcoba y que no lograron aprobar el curso. Ante todo había que contar con la presión social, ya se sabe que la juventud no encuentra salida, la sociedad está muy deteriorada. Cada generación tiene sus ritos, sus mitos, sus formas de comportamiento y eso había que respetarlo. Imponer la voluntad a rajatabla no es más que una agresión. Después de todo, no es malo que toquen la guitarra o que oigan a Led Zeppellin.

Un buen día, el hijo mayor no volvió a casa por la noche. Había tenido un percance en el colegio y decidió huir a Ibiza. La Policía lo encontró en Valencia, cosa que sucede a menudo, cuando no se logra pasar el filtro del barco. Otra hija se fue a vivir con un rockero. Después de un tiempo, el buen padre de izquierdas logró reintegrarlos a las suaves ordenanzas del hogar, lleno de traumas, explicaciones, consideraciones, pláticas razonables, amabilidades y sesiones anti psiquiátricas con un diálogo siempre abierto. Que hagan lo que quieran, lo importante es que están en casa, que los angelitos no sufran, que desarrollen la personalidad, aunque sea tumbados en el catre todo el día.

Cada tarde, la alcoba de su hija se llenaba con una panda de amigos que traían una calaña bastante atroz. No era lo peor que pasaran por delante de sus narices y que no se dignaran saludarle, sino el olor a cabra que dejaban en la sala. Que se limpiaran las botas en la alfombra, que se abatieran sobre las estanterías y manosearan sus libros con las uñas sucias, que se le bebieran el whisky y que mearan sin tirar de la cadena. El viernes 14 de marzo de 1980 fue un día histórico para este amigo mío. Un tipo de izquierdas, padre de familia que se liberó de sus hijos. Y al mismo tiempo se sacu¬dió el terror de que alguien le pudiera llamar reaccionario. Él estaba estudiando un informe del partido acerca de los índices del paro. El sonido de Led Zeppellin hacía vibrar las paredes maestras del piso. Fue cuando su hija salió de la leonera con el pelo grasiento y los dedos amarillos de nicotina, cruzó la sala, se dirigió a la biblioteca con la pretensión de llevar a sus compinches, la “Sinfonía número 40” de Mozart. Mi amigo no sabe explicar bien qué dispositivo le hizo saltar. Otras veces también su hija le había llamado carroza. Pero en esta ocasión aquel hombre tan fino y progresista le arreó una bofetada, se lió a golpes contra todo dios y se deshizo el misterio. Echó de casa a patadas a aquella panda de golfos. Y hasta hoy. Mi amigo es un hombre de izquierdas ya liberado.

MANUEL VICENT, Triunfo 895, 22.3.1980

E:E: 8 Pessimisme apocalíptic (no va de llengua)

No és que hagi de venir l’apocalipsi, és que és aquí: la fi del món ja se'ns ha revelat, per a qui ho vulgui veure. Ho escriu el pensador croat Srecko Horvat a Després de l’apocalipsi (traduït per Anna Llisterri per a Arcàdia). El que diu, més que fer por, produeix una fonda i sacsejadora basarda. ¿Hi som i no ens en volem adonar?... Horvat és apocalíptic. Sí, com ho han estat tants (suposats) visionaris al llarg de la història. ¿Però aquest cop va de veres?...Horvat potser només juga amb l’atractiu d'un concepte cristià profètic i simbòlic, però té raó quan diu que no hi ha retorn possible a una normalitat que ja era autodestructiva, cosa que no està gens clar que haguem assumit de debò...i diu que “Som l’única espècie que ha aconseguit arribar a un nivell d’evolució tal que implica no solament una capacitat d’autodestrucció sense precedents, sinó també la capacitat de destruir la biosfera i portar altres espècies a l’extinció”.

Ignasi Aragay, 9.1.2022

E:E: 7 Gràcies als que saben regalar

 ... donar les gràcies especialment a totes aquelles persones que han sabut fer feliç la gent del seu voltant amb algun detall... No és que tinguin més temps o més imaginació que els altres, ni tampoc que se'ls estimin més. Però sí que són persones que sovint escolten més i millor i tenen el do de convertir allò que han vist i sentit en un paquet embolicat, en un missatge escrit, en un plat cuinat, que farà il·lusió. I l'encerten, i quan veus les cares d’alegria que provoquen aquests que saben regalar, t'agradaria tenir el seu do...

Escoltar té un gran rèdit, però no és una habilitat que es pugui treballar aïlladament, sinó que forma part d’una actitud general de posar-se en el lloc de l'altre. I això sempre és difícil a la família, perquè l'afecte es dóna per descomptat. Però és en aquest descompte, precisament, on es perd la poesia, la màgia o l’alegria de la relació, digueu-ne com vulgueu...

Antoni Bassas, 8.1.2022

LliVre 8: L'infinit en un jonc 3

 Som els únics animals que fabulen, que foragiten la foscor amb contes, que gràcies a les narracions aprenen a conviure amb el caos, que atien el foc de les fogueres amb l'aire de les seves paraules, que recorren llargues distàncies per portat les seves històries als estranys. I quan compartim els mateixos relat, deixem de ser estranys.

Irene Vallejo, L'infinit en un jonc, pàg. 397

LliVre 7: L'infinit en un jonc 2

"L'únic que val la pena és l'educació - escriu en el segle II Pseudo-Plutarc -. Tots els altres béns són humans i petits i no mereixen ser buscats amb tenacitat. Els títols nobiliaris són un bé dels avantpassats. La riquesa és un regal de la sort que la dona i la pren. La glòria és inestable. La bellesa és efímera; la salut , inconstant. La força física cau presa de la malaltia i la vellesa. La instrucció és l'única de les nostres coses que és immortal i divina. Perquè només la intel·ligència rejoveneix amb els anys, i el temps, que tot ho arrabassa, afegeix saviesa a la vellesa. Ni tan sols la guerra que, com un torrent, tot ho escombra i ho arrasa, et pot prendre el que saps."

Irene Vallejo, L'infinit en un jonc, pàg. 142

 

E:E: 6 ¿Recordes quan érem joves...?

Manel Fontdevila, 9.1.2022

E:E: 5 Viure sense la CUP

 Durant gairebé una dècada la CUP ens ha dit què era bo i què era dolent; què era d'esquerres o de dretes; quina era la naturalesa de l'independentisme autèntic. Ells eren els insubornables, els purs, els que marcaven les línies vermelles. Aquest paper és molt agraït (i poc arriscat) però acaba generant antipatia en la resta de les forces polítiques. Fa algunes dècades, aquest paper el jugava ICV i després els comuns... I també li va passar el mateix a ERC, ... Tots els partits passen per aquesta metamorfosi, quan creixen.Però la CUP no. La CUP no vol créixer, perquè la seva vocació és al carrer, fent de punta de llança dels moviments socials i situant-se a la trinxera oposada al poder...

Toni Soler, 2.1.2022

Llivre 6 L'infinit en un jonc

... "Quan comparem una cosa vella i una de nova creiem que el que és nou té més futur. En realitat passa el contrari. Com més anys fa que un objecte o un costum està entre nosaltres, més futur té. El més nou, de mitjana, sucumbeix abans. És més probable que al segle XXII hi hagi monges i llibres que no pas whatsapps i tauletes tàctils. En el futur hi haurà taules i cadires, però potser no hi haurà pantalles de plasma o telèfons mòbils. Seguirem celebrant amb festes el solstici d'hivern quan ja haguem deixat de torrar-nos amb raigs UVA... Moltes tendències que ens semblen inqüestionables - des del consumisme desenfrenat fins a les xarxes socials - remetran. I velles tradicions que ens han acompanyat des de temps immemorials - des de la música fins a la recerca de l'espiritualitat - no se n'aniran mai... El futur sempre avança mirant de reüll cap el passat..."

Irene Vallejo, L'infinit en un jonc pàg. 312

 

E:E: 4 Una esquerra que estiueja

... la diferència més important entre el passat i el present és la impossibilitat d'imaginar una revolta popular contra cap de les crisis discutides com les que va haver-hi al segle XX, cosa que voldria dir que, entre l'esperança i la por, hi ha sentiments políticament igual de poderosos, com ara l'apatia.

Joan Burdeus, 2.7.2022

 

E:E: 3 Juliol

 Josep Carner, sempre Carner, atabalat per un estiu tòrrid, impreca al sol: “Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu, / capell de flames de l’estiu, / de vegades, amb l’ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l’olor dels meus estius d’infant en l’herba seca”. Sempre el consol ens ve dels records. Però Carner en sabia, de respirar l'olor dels seus estius d'infant. Jo em temo que ja no en sé. I aquesta llosa de plom terminal que pesa sobre el país, sobre la nostra llengua i els nostres costums, sento com ens esclafa a poc a poc sense que ens n’adonem.

Narcís Comadira, 2.7.2022

E:E: 2 La fi de l'optimisme tàctic

 (Amb) l’inevitable i potentíssim aterratge de la globalització: dels canals privats, les TIC, les xarxes socials, la immigració extracomunitària... El “bilingüisme” no ens dona armes per preservar una identitat a què ja només la meitat dels catalans s’aferren davant la tebiesa, indiferència o hostilitat –atiada per certs mitjans– de l’altra meitat. No és, però, un punt mort, sinó un procés que va convertint els catalanoparlants –si no canvia res– en una minoria ètnica al seu propi país.

Albert Pla Nualart, 19.12.2021

E:E: 1 (escrit esporàdic)

 Triunfo número 903, 17 de maig de 1980