ARA dissabte, 21 de juliol del 2012
TRES MESOS ABANS
Salvador Cardús
Salvador Cardús
Tres mesos abans que saltés la guspira que havia de provocar el cop de
puny sobre la taula que forçaria l'inici del procés de secessió que
acabaria aconseguint una Catalunya independent, ningú no era capaç de
fer cap mena de previsió en cap sentit... l'aprovació en referèndum d'un Estatut que al cap de pocs mesos ja es
donava per fracassat, en contra de totes les expectatives, havia
provocat una primavera independentista mai no vista. Però sis anys
després, es començava a respirar un ambient típic d'un país habituat a
lluitar per sobreviure però que sol donar per fet que tornarà a ser
derrotat. Així, sense renunciar al combat, es desconfiava somàticament
tant de la voluntat de la gent a l'hora de la veritat com del coratge
del govern per acabar de fer el pas definitiu... Es vivia un clima de radicalisme desconfiat que, sense voler, se
sabotejava a ell mateix. Com més clara es tenia la intuïció que el
moment era a prop, més espantava la possibilitat de guanyar...
Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s'hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s'anava convertint en un radical "ja n'hi ha prou"...
Tot l'esgotament pel procés de negociació estatutària s'havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net... El nou Estatut, paradoxalment, no s'havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l'armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació...
Tres mesos abans, doncs, l'ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar... És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l'expressió del clima d'impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic...
Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l'espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova...
Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s'hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s'anava convertint en un radical "ja n'hi ha prou"...
Tot l'esgotament pel procés de negociació estatutària s'havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net... El nou Estatut, paradoxalment, no s'havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l'armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació...
Tres mesos abans, doncs, l'ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar... És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l'expressió del clima d'impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic...
Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l'espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova...
