... En temps de crisi, és fàcil fer triomfar lemes com “Primer els de casa” o allò tan poc subtil de “La solidaritat ben entesa comença per un mateix”.
És paradoxal com la globalització informativa (avui
podem saber amb un clic què passa a l'altra punta del món) ha acabat
anestesiant la capacitat de sorpresa. Davant de tants desastres
ambientals, polítics i socials recurrents, les audiències s’immunitzen.
Hi ha una mena de tancament mental, de no voler saber. La gent s'està
refugiant en la ficció de les sèries, en la indiferència i el fatalisme
global: el món no té remei. No hi ajuden gens, tampoc, els espectacles
de proximitat de la política nostrada. La desconnexió acaba portant al
triomf del populisme, al miratge de les solucions fàcils: la culpa la
tenen els de fora, tots els polítics són una merda, la solidaritat és
bonisme... Però no estem parlant de solidaritat, sinó de justícia
global.
... el 1972 l'ONU aprovava una resolució consistent a recomanar als estats rics que atorguessin un 0,7% dels seus pressupostos generals a ajuda als països més necessitats, dels quals eufemísticament es deia que estaven “en vies de desenvolupament”. Unes vies inacabables. Ara fa mig segle d’aquella recomanació tan olímpicament ignorada... A Catalunya i Espanya, en plena Transició, aquella reivindicació va tenir ressò ciutadà. Eren temps de canvi, d’esperança. De fam de justícia. El 1981 Justícia i Pau va engegar la campanya del 0,7%, que va anar tenint continuïtat... 50 anys després l’objectiu del 0,7% no s’ha aconseguit... Sovint, el discurs contra la immigració –a part d’obviar l’assistència humanitària més elemental– se sustenta en la idea que el que cal és ajudar-los en origen. Però els ajuts són ridículs. A Catalunya el 2010 es va arribar al 0,45%, xifra que ja no s’ha superat. Ara estem al 0,2%. És un compromís pendent. Una vergonya.
Ignasi Aragay, 23.10.2022