dimarts, 22 de desembre del 2020

pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...
... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...
L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 
Narcís Comadira