Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació,
allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta
magna sota l'empara de la solidesa política i administrativa d'un estat...
Per això cal celebrar que Catalunya s’hagi adonat que allò que cal
posseir és un estat, una administració independent i, en el límit, un
exèrcit propi; perquè els atributs atorgats tradicionalment a la paraula
nació rarament es troben tots junts en cap país del continent.
A totes les nacions contemporànies es parlen diverses llengües, hi ha
paisatges i costums molt diversos, hi conviuen religions molt diferents,
hi existeix una gastronomia variada i el clima presenta diferències
visibles. I, qüestió no menor, pertot hi ha gent rica i gent miserable.
Amb altres paraules: reclamar una independència en nom de la llengua, el
paisatge, la història passada o els costums és avui una proposta
idealista. Per contra, voler tenir a les mans tota la potència que escau
a un estat, amb els seus tres poders, a més del quart —la burgesia,
molt potent a Catalunya—, és una mesura de realisme polític: l'única
estratègia fefaent per aconseguir posseir un estat propi, llevat que un
poble s'alci en armes, cosa que a Catalunya s'ha fet en múltiples
ocasions, amb poc èxit... un estat és una entitat política concreta, versemblant i efectiva, i la nació un concepte variable i deliqüescent.
Jordi Llovet, 2.12.2023
