dilluns, 14 de desembre del 2020

pd 2020 La pancarta

 (arafa...)

... La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d'una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l'excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l'afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

Vicenç Villatoro

pd 2019 Primer curs de no-violència

 (arafa...)

Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?... 
La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu... 
Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades...
Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se'n diu justícia...
Albert Pla Nualart