(ara fa ...)
Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades és una manera com qualsevol altra d’explicar el que
ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament
de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència
de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja
no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment
pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya
plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador,
l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no
poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que
si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid.
Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I
també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha
mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i
que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs
social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a
objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits.
Toni Soler
