E.E. 172 AMB EL BARÇA

... el Barça-Madrid no és un partit i no és demà, només. El Barça-Madrid és un partit que un barcelonista disputa cada dia de la seva vida. És un partit permanent, que els culers juguem equipats amb la memòria històrica que hem heretat dels nostres pares i avis ... un Barça-Madrid és el símbol d'una altra lluita permanent, i l'esperança de milers i milers de barcelonistes espanyols que tenen bon gust, independència de criteri i que no han cregut mai en frases solemnes... 

el president de la LFP, Javier Tebas, madridista, militant de Fuerza Nueva en la seva joventut i actual simpatitzant de Vox,s’ha donat el gust de posar-se a la boca la frase “si el Barça baixa a Segona Divisió no passa res, perquè pujaria l'any següent”. Del piròman incapaç de tenir cura dels actius principals del seu propi negoci no se'n pot esperar gran cosa. Aquest gir de la història no l’hem vist a venir, tot i que el model de governança del club ja fa temps que emetia senyals d’ineficiència en els controls interns de gestió. El Barça té un gran problema, sí...

Antoni Bassas, 18.3.2023

E.E. 171 JO? QUÈ TRIGO? GENS NI MICA!

Te’n vas a viure a fora, ... vols viure d'una altra manera, vols gastar menys aigua i potser vols tenir gallines. Se te’n riuran els que deixes i se te’n riuran els que adoptes. Pots comptar, ja veus tu, aquests passerells. No duraran ni tres dies. I et pregunta, tothom, amb un interès sincer, quant trigaràs, ara, a anar a “la capital”...Fas allò que has vist fer. Primer de tot minimitzes el temps. Fas veure que no, que no és tant. Dius, amb un to acabat de comprar, pagès: “No, no, no sé quant es triga, pas gaire, una hora a tot estirar”. Ells, esclar, fan cara de drama. Una hora?...T’excuses i minimitzes. No, no, no trigo gaire. I dones exemples d’amics ... Amb això expliques que tu, fet i fet, no ho tens tan malament. És cert que trigar una hora en tren és molt ... Però no ho diràs, perquè tu has fet la bogeria, has arrossegat els que estimes, en la bogeria, inclòs el gat, que no entén que surt a fora i ja no hi ha res del que hi havia i un soroll molt estrany, de galls que saluden el dia, l’esporugueix. Potser ningú estima la pedra tant com tu. Tot i que saps que la pedra és un contagi. Per això fas boca i dius: “I ara, gens, no trigo gens, gens ni mica!”

Empar Moliner,18.3.2023

 

E.E. 170 SI LEO MESSI FOS MANXEC

...Repassant la nostra història amb la selecció espanyola, no costa trobar els motius de la trencadissa. En l'era de la televisió en color, des de l'any 1980, la selecció espanyola ha jugat a Catalunya tot just vuit partits. Vuit en 42 anys. Pel camí ha arribat a estar 18 anys sense trepitjar catalana terra. L’anomalia és completa si es té en compte que la millor selecció de la història (la que es va allargar des del 2008 fins al 2012) semblava veritablement el Barça B, per estil i jugadors.

Les causes d'aquest divorci són conegudes per tothom: les aspiracions polítiques de bona part de la societat catalana convertien cada visita en un niu de polèmiques extraesportives que la Federació Espanyola de Futbol i els polítics de cada moment han volgut anar evitant. Els fallits esforços per tenir seleccions catalanes oficials, amb el boicot actiu de les autoritats espanyoles, no hi ha ajudat. I així vam arribar al 2010, on un equip campió amb Puyol, Piqué, Capdevila, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa, Cesc i Valdés va deixar indiferent una enorme proporció d’aficionats catalans. Per a la història queda la dada: mai cap selecció havia guanyat el Mundial amb tants jugadors d'un sol equip a l'onze, i tots els gols i totes les assistències de l'equip de Del Bosque a Sud-àfrica els van fer jugadors del Barça...

Als catalans ens ha costat aquesta selecció també per raons estètiques. ... durant dècades, veure Espanya ha estat una tortura. Pels dobles pivots, per la cosa castrense i franquista de La Furia, per personatges com Camacho i pel grotesc estil d'un cert periodisme esportiu castís...

Sort n'hi ha, pel bé de la nostra identitat col·lectiva, que Messi nasqués a Rosario i no a Ciudad Real.

Albert Martin, 20.11.2022

E.E. 169 LA DANSA ÚNICA (1922)

Catalunya té una cosa única al món, la sardana. La mateixa llengua, que és la que més la diferencia dels altres homes, la parlen des dels perpinyanesos als alacantins. La sardana, no la balla més que Catalunya. De vegades he pensat que si les sardanes es compten és per a conservar-les millor, [...]. “Ja veieu –sentim a dir– aqueixos catalans, fins quan ballen compten”. No és que comptem, no. És que tenim una dansa amb clau; és que són números, els de la sardana, com els números de les caixes de cabdals, que no els saben més que aquells que les han d'obrir. Si fos com la “jota”, ja l’hauríem complicada, i tindríem sardanes mallorquines i valencianes, i fins andaluses, però la reduírem a números, la férem pitagòrica, i l'aritmètica ens l’ha preservada de danys i perjudicis... Per ella som un poble que avança, donant-se les mans. Per ella som federals, perquè és de l’Empordà, i perquè tothom hi cab, mentre vulgui seguir el ritme. Per ella practiquem, tot ballant, la germanor cristiana, perquè tothom pot agafar la nostra mà i eixamplar la rodona. Per ella prosseguim la tradició clàssica, perquè els grecs en tenien una de sardana, i perquè el mateix Mediterrani és una mena de sardana de terres... unes mans enllaçades, les mans de la sardana, lo més típicament català. Perquè si fóssim a cercar altres coses típiques de Catalunya, els hi trobaríem analogies, dins de la mateixa Espanya. Les caramelles són els mayos i les marzas de Castella. Les nostres romeries, són les romeries d’arreu. Els costums gastronòmics coincideixen com coincideixen els costums eclesiàstics. Per Sant Joan, focs allà i aquí. Per Nadal aquí cançons de Nadal i allà villancicos. Per Pasqua, el xai i les fontades. Per Corpus, ginesta catalana, i retama castellana. Solament la sardana és única. Cap terra la té, més que la nostra. [...]. Es pot internacionalitzar tot, castellanitzar tot, però la sardana restarà fidel als catalans, perquè la sardana, ja ho hem dit, té secret, com les caixes de cabdals, i el seu secret no el sabem més que nosaltres.

Màrius Aguilar "Paradox", L'Esquella de la Torratxa, 26.5.1922

 

E.E. 168 DANTE ALIGHIERI

Dante va néixer a Florència en una família de güelfs blancs. El van batejar al baptisteri de la seva ciutat, aquell preciós edifici de davant del Duomo, i li van posar Durante. Dante és el nom familiar, una abreviació. A Catalunya hi ha la mala tradició de catalanitzar aquest nom familiar, Dant, i, a sobre, de posar-hi l'article barceloní al davant: el Dant! Quin horror! Però és així. Maleïda tradició...

Dante no seria res si no fos un poeta de debò. I és que aquesta matèria verbal amb què va pujant la paret, sostinguda per la trama accentual i per la rima, és una matèria transparent. Idees, teologia, fe, història, personatges, terra, ciutats, tot queda traspassat per la llum de l’autèntica poesia. Per la selecció de les paraules i per la seva ordenació en el vers. Les paraules es trien pel sentit, sí, però també perquè tenen l’accent on el tenen, perquè fan el so que fan, perquè les seves lletres porten a d'altres lletres, a d’altres paraules, a d’altres sentits. I tot plegat amb una naturalitat corprenedora...

Narcís Comadira, 11.3.2023

 

E.E. 167 BITLLETS PER REBRE "LA MÀFIA"

... amb independència del que decideixi el jutge, les presumptes “actuacions tendents a afavorir el FCB en la presa de decisions dels àrbitres als partits que disputés el club” arrasaran el bon nom del club, també a nivell internacional.

Remarco que el que causarà un enorme mal reputacional no és pròpiament l'acció de la justícia sinó el cas que s’investiga, del qual serien responsables càrrecs electes i/o alts executius dels club. Estem parlant d’acusacions de corrupció i d’administració deslleial, i d'uns pagaments, durant disset anys, de més de set milions d'euros... la veritat judicial s’haurà d’obrir pas enmig de la cridòria més escandalosa dels que ja tenen redactat el titular de culpabilitat amb l'únic objectiu d’enfonsar una entitat amb més de 140.000 socis i la institució catalana més popular arreu del món....

Es veu de tres hores lluny el desig aliè d’embrutar aquesta història. El pitjor és que des de dins del Barça mateix els hi hagin pogut posar en safata.

Antoni Bassas, 11.3.2023

E.E. 166 ROALD DAHL: CORRECTE I AVORRIT?

El cas de Roald Dahl, però, no és únic. En molts països s'ha engegat una croada a favor del políticament correcte que es veu amb cor de revisar des d'aquesta perspectiva obres que van ser escrites en una altra època, en altres conjuntures i des de models educatius diferents...

La intenció dels moralistes és eliminar de les obres de ficció –el terreny de la llibertat!– qualsevol referència a l'aspecte físic, la raça, la salut mental o la violència. Ni tan sols estic d'acord que els escriptors contemporanis hagin d'estar subjectes a aquesta correcció, però mirar de corregir les obres que van ser escrites segles enrere em sembla una autèntica bajanada.

Us imagineu Huckleberry Finn o Pippi Langstrum sent políticament correctes? Quin avorriment! O el llop de La Caputxeta sent amable amb l’àvia, o la bruixa de Hansel i Gretel fent servir el forn de llenya només per fer-hi galetes...

El risc que la bona idea de respectar les minories esdevingui una eina a favor de la fiscalització de la llibertat de creació és evident...

Sílvia Soler, 11.3.2023

 

E.E. 165 DISSABTE SANT

... no recordo exactament quan, hi va haver la reforma litúrgica que va instaurar el Dissabte Sant i la Vigília Pasqual. I així mentre esperàvem la cerimònia més preciosa de l’any, la de la nit de la resurrecció, amb els seus rituals d'aigües renovelladores, de foc nou i de llum, vam tenir un dissabte buit, silenciós, sense res, amb el temps aturat. Gran invent, el del Dissabte Sant. Un dia per no fer res. Un dia perdut per al neguit quotidià, però absolutament guanyat per a la consistència personal... També podem dedicar-nos a pensar un mica, mentre passegem, però no pas en la situació política ... catalana, tan trista, en què l’alegria de fa un temps s’ha anat esvaint i una certa desesma sembla apoderar-se fins i tot dels polítics, que, molts, serien tan feliços si tot tornés a la calma de fa anys, a la llagrimeta i al peix al cove... No, no hi pensem, en tot això. Pensem, avui, en aquesta meravellosa sensació de plenitud de l’espera. De plenitud de la confiança cega que jo vull creure que tenien els deixebles més pròxims a Jesús...

Narcís Comadira, 26.3.2016

 

E.E. 164 TAMAMES I LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

Tamames... és ben conscient de la contribució catalana a la construcció de l'Espanya contemporània. D’aquí el seu neguit: sense Catalunya, malament rai. «Es un pedazo de España», va dir citant un altre català, Pau Gasol. És allò tan gràfic d’arrencar un braç a la pàtria. Així ho veuen uns quants milions de Tamames de dreta i esquerra. No cal donar-hi més voltes. ¿Drets i llibertats d’un poble que no sigui l’espanyol? Es pot parlar de tot, absolutament de tot, menys d’això: això és exactament el que expressa la figura de Tamames... el que ens preocupa ara: garantir la continuïtat del que en podríem dir la catalanitat, començant per la llengua. Avui, com és sabut, el català és parlat habitualment per un 36% de la població, inclosos, certament, molts fills d'immigrants...

Ignasi Aragay, 26.3.2023

E.E. 163 NO SÉ QUÈ TENEN