Davant l’allau d’informació que ens aclapara, molta poc fiable, cada cop
són més els qui prefereixen no saber, els qui es blinden amb mil
excuses: tot és mentida, el món ha embogit i no té remei, els polítics i
els periodistes ens manipulen, informar-se en realitat és donar
informació teva (exposar les teves dades), la informació no és res més
que negoci, ens volen ficar en una bombolla, res no és fiable, la
tecnologia em sobrepassa, jo ja no sóc d'eixe món... En lloc de
reaccionar, en lloc de fer un pas endavant per intentar saber, per
posar-se al dia, sovint la resposta consisteix en tancar-se en el propi
món, en optar per no saber i viure tranquil. És l’opció de la ignorància... és més fàcil creure’s un líder que menteix que
intentar esbrinar què és veritat i què és mentida, cosa que, en efecte,
comporta esforç i reflexió. Massa feina! La indiferència és còmoda... Quan una cosa ens resulta insuportable, la solució més taxativa és
negar-la, bandejar-la. I deixar-se portar. Esclar: a vegades ens és
necessari per sobreviure...Com més siguin els que es neguin a intentar entendre el món, els qui
renunciïn a cercar la veritat, més estarem en mans d’una minoria
informada que decidirà per nosaltres, o d'una classe política temptada
d'usar la ignorància com a arma de poder... També hi ha, com un mar de fons, la ignorància de la història, de la memòria col·lectiva... els règims autoritaris, o no tan autoritaris, es preocupen de quina
història s’ha d’ensenyar i de si cal prohibir o vetar certs
coneixements. En canvi, no prohibiran mai les matemàtiques, oi? Les
perilloses són les ciències socials. El problema, però, és que cada cop
els cal prohibir menys perquè cada vegada són més els que decideixen
ignorar-ho tot per no haver-se de fer preguntes.
