dissabte, 4 de juliol de 2020

pd 1879 La millor companyia per a presos polítics i exiliats

(arafa...)
... a targeta, Forn escriu "Estic bé, convençut i determinat. No perdo l'esperança de revertir aquesta injustícia". I Turull cita Casaldàliga: "Encara hi ha Nadal en la lluita solidària". Injustícia i lluita són dos bons resums de la situació, que demanen a crits la companyia de dos conceptes més perquè acabi bé: unitat i intel·ligència.
Antoni Bassas

dijous, 2 de juliol de 2020

pd 1878 Tristesa

(arafa...)
  En aquests moments a Catalunya hi ha molta més tristesa que violència. Diria que hi ha una tristesa força generalitzada en el camp sobiranista. Tristesa humana per la situació de presos i exiliats... Tristesa per la sensació de picar ferro fred, de no obtenir cap resposta, de topar amb una indiferència absoluta en l'àmbit espanyol i amb una solidaritat molt gasiva i prudent en l'àmbit europeu. Una tristesa, però, que, ni tan sols barrejada amb la desorientació, que n'hi ha, no li fa renunciar a l’ideal d'independència... Arreu, més tristesa que violència. L’excitació eufòrica, companya de la violència gairebé prebèl·lica que ens diuen que hi ha –i que algú sembla necessitar per fer el màrqueting del judici als presos–, no la sé veure, a Catalunya, gairebé enlloc. I el 'gairebé' va, sobretot, per l’extrema dreta.
Vicenç Villatoro

pd 1877 Els altres 6-D (i 2)

(arafa...)

... 2028. Mirall del temps, demanar-se on volem ser d'aquí deu anys i com arribar-hi és la pregunta més urgent. Sobretot perquè alguns han planificat –repressió d’ampli espectre i llarga durada– que aquell any encara hi hagi presos i exiliats i cap república. La doctrina del xoc va amb els llums llargs fins que aprenguem a ‘votar correctament’. Salvant les corresponents distàncies, recordin Pinochet el 1989: "Estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions si no guanya cap opció d’esquerres".

hi ha qui confon i blanqueja reial excepció amb ficcionada normalitat en format consell de ministres, fet que justifica del tot el dret a la protesta general i a la mobilització social a la ciutat de la vaga dels tramvies. La Pantera Rosa –refugi i escut de la intel·ligència col·lectiva de la desobediència civil activa, pacífica i no-violenta– mai no compareixeria allà on l’esperen, en format trampa i amb tots els canons i tota l'artilleria. Ho faria, èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla del tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: pacíficament dempeus.

Corol·lari inconstitucional. Si Pedro Sánchez vol consensos del 75%, en té un que el supera i tot: el 83% de la societat catalana vol presos i preses en llibertat. La vella consigna: per Nadal, us volem a casa. Són els munyidors de la imposició, invocant sempre el 6-D, els que ho impedeixen. Però passa que un, entre molts i entre tantes, serà per sempre més del primer dia d'octubre. I divendres vinent caldrà donar la cara, la veu i la paraula per recordar-ho.

David Fernàndez

dimecres, 1 de juliol de 2020

pd 1876 Els altres 6-D (1)

​(arafa...)
https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-altres-6D_0_2142985831.html
1978. 40 anys després, la llei del silenci i la doctrina del mutisme continuen vigents i no permeten qüestionar i negar alguns tòpics i mites de la faula de la transició reformista. ‘Pacífica’ en diuen, però qui en miri la cara B descobrirà que de pacífica poc: 714 morts entre el 1975 i el 1983. 178 per accions policials i violència institucional; 67 per violència ultradretana. No són dades oficials: "Les tenim, però no te les donarem"​... ​Ni pacífica ni modèlica, doncs, però prohibit dir-ho. Però sí, el preu de la Transició va ser oblit i impunitat. De fet, de tan singular i invertida que va ser, resulta que els botxins foren qui van perdonar les víctimes i no a l'inrevés, que és el que acostuma a passar quan la democràcia guanya. Amnèsia i injustícia...
1988. Causalitats repressives, el 6-D el Regne d'Espanya rebia la primera sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que clarificava que no complien la Constitució...
1998.... José María Aznar havia afirmat des de Turquia arran del tancament de l''Egin': "¿Es pensaven que no ens hi atreviríem?" El diari fou tancat pel govern via ordre judicial de Baltasar Garzón. 11 anys constitucionals després, lacònicament i a misses dites, el Suprem constatava "la il·licitud del tancament"...
2008...
2018. Com a procés destituent, les dades són avui inapel·lables: el 1978 un 90% de la societat catalana donava suport a la Constitució. Avui no ho faria ni un 17%. I un 57% ho faria en contra. I per això el 40è aniversari de la Constitució només el poden celebrar a Catalunya amb xarop de canya i a cop d’excepció. Revisitada metàfora dràstica: nou ciutadans catalans són ciutadans lliures a Europa mentre a l'estat espanyol serien presos polítics.​..​
 David Fernàndez

dilluns, 29 de juny de 2020

pd 1875 El poble i el no-poble (2)

(arafa...)
L’enorme repte de la democràcia és que el vot de l’informat, compromès i tolerant val igual que el de l'ignorant, egocèntric i fanàtic.​..​ ​Si no partim de la base que el poble no és cap ideologia, ni cap ètnia, ni cap raça, ni cap classe social sinó la comunitat que construïm cada dia en la imprescindible i difícil convivència; la que a través d’una bona escola i unes dignes condicions de vida intentem que estigui informada, es comprometi i aprengui a ser tolerant, la democràcia no és factible. ​...​ el sobiranisme només pot avançar convencent votants -i especialment els més ignorants, egocèntrics i fanàtics- que el seu projecte és millor per a tothom.

Tot el que es basi en dividir entre poble i no-poble farà que acabi guanyant qui sigui més violent i tingui més força. I em temo que no serem nosaltres.

Albert Pla Nualart

pd 1874 Si Vox aterra a Catalunya

(arafa...)
El vot dretà, xenòfob, homòfob i nacionalista (espanyol) va cap amunt. A Catalunya aquest vot només pot procedir del PP i de Ciutadans. Vox ja té una bona pista d'aterratge: tot el franquisme i el feixisme català, desaparegut durant lustres, ha trobat la seva oportunitat de ressorgir a través de l’entramat d’entitats antiindependentistes que han florit no se sap ben bé com (ni amb quins diners). Societat Civil Catalana n’és l'exemple més fefaent. I fins ara la seva expressió política ha estat Ciutadans, perquè els votants d’ultradreta hi veien, darrere d'un finíssim tel de modernitat impostada, els seus valors de sempre, que són els de l’aznarisme. Però a partir d’ara també hi ha Vox. I Vox no necessita tels ni filtres, ni donar-se-les de cosmopolita ni d’europeista per dissimular... Hi ha un factor que encara podria complicar més la vida a Ciutadans: que les restes de l’espai convergent donessin forma a un nou partit que tornés a ocupar-se dels seus votants tradicionals, la major part dels quals s'han tornat sobiranistes, però ni tenen pressa ni volen saber res de la CUP. Ara mateix, aquest espai està esmicolat entre el PDECat, la Crida, JxCat... És massa d’hora per saber què o qui prevaldrà. En qualsevol cas, és un consol que l'àmbit sobiranista, tan ample i variat com és, no hagi caigut en la temptació del populisme xenòfob. A casa nostra, aquest privilegi queda reservat als defensors de l'Espanya eterna.
Toni Soler

diumenge, 28 de juny de 2020

pd 1873 En plena desfeta de les comunitats (i 2)

(arafa...)
... continuació.

La destrucció de les comunitats és paral·lela a la dels ciutadans que les integren. Conviure vol dir parlar, abordar el conflicte i posar límits a la llibertat de cadascú perquè tots visquem millor. Conviure vol dir topar, i topant suavitzar les arestes, com els còdols d'un riu. I la sensació és que aquest model econòmic ens incentiva sempre a viure sense conviure, sense topar, ignorant-nos. Tanca la botiga del carrer major i esclaten nous i flamants hipermercats. I en lloc de saber com li ha anat la selectivitat al fill de la Paquita, la caixera et diu que premis un botó si vols que l’escaig del canvi que t’hauria de tornar vagi a una ONG. Solidaritat asèptica, solidaritat de propina que compensa la mala consciència de tot el plàstic que omple el carro, solidaritat que ens permet ser insolidaris -donar sense donar-nos- igual com les xarxes socials ens permeten comunicar sense comunicar-nos, inhibint la nostra part més empàtica i racional.

No és sorprenent que un model econòmic basat en l’afany de fer-se milionari peti qui peti -incloent-hi el planeta- hagi destruït les comunitats, que tenen com a motor el bé comú. El que seria sorprenent és que les puguem reconstruir si no el canviem substancialment.

Albert Pla Nualart