R 89: Okupes vs. grans tenidors

​Tenim al davant dos reptes enormes, que són l'habitatge i la immigració. Tots dos estan íntimament relacionats, i tenen a veure amb el Problema amb majúscules, que és l’empobriment de les classes mitjanes i baixes, i la fallida dels serveis públics. És una qüestió de model econòmic...

La gent es desespera veient com el seu dia a dia es degrada i la política només ofereix frivolitat i assenyalaments que distreuen... El desencís surt al carrer a repartir culpes, i la crispació és una realitat palpable, amb violència inclosa. Els mitjans espanyols hi col·laboren, alineant-se descaradament, atacant i victimitzant-se al mateix temps... la protesta legítima es barreja amb el vandalisme, i alimenta els extrems. La por a un autèntic enfrontament civil (que en part serà social, i en part ètnic) pot afavorir l'extrema dreta. No seria el primer cop que Europa s’entrega a l’autoritarisme per por a una revolució. I encara que no som al 1933, no es pot negar que la història rima, com deia Twain.

Catalunya és una part d’Europa i els seus problemes són els nostres, fins i tot amb més agudesa. La falta d’habitatge i els sous baixos estan taponant generacions senceres. La classe mitjana, el nostre pal de paller, s'està empobrint de forma accelerada. Els serveis públics no han crescut al ritme de la població. La forta immigració, combinada amb la nostra baixa natalitat, amenaça la cohesió interna i la integració contínua dels nouvinguts, que ha estat històricament el nostre gran valor. I el catalanisme polític encara no està preparat per donar resposta a tot això. Una part s’ha girat cap a la ultradreta (és a dir, cap a la por al “califat”) i la resta té dos problemes greus: S'ha empeltat de la crispació madrilenya, i està massa pendent dels records, cada cop més vagues, del 2017.

Si per un miracle es repeteix la majoria progressista, caldrà seguir remant en la negociació (ara, sense el xantatge de la repressió)...

Toni Soler  24/10/2026

 

R 88: Una absoluta falta de respecte 2ª part

Què se n'ha fet, de la solidaritat, entre els que no se'n sortien, la vella consciència de classe? O de la compassió dels de dalt pels de baix, l'antiga caritat cristiana? Avui, l'actitud predominant consisteix en mirar descaradament per un mateix. Els altres ja s’ho faran: no crec en res ni en ningú. El món és una selva. I tot això, esclar, és incompatible amb el respecte pels perdedors, als quals es culpabilitza de la seva desgràcia. El sentiment de comunitat, d’empatia amb el diferent o el marginat, està sota mínims. En realitat, estem davant d'una massiva falta de respecte, d’amabilitat, de tacte. En lloc de tacte hi ha maltractament. La vida col·lectiva torna a assemblar-se a la supervivència atàvica del més fort. Els lligams socials s’han afeblit, els egos narcisistes s’han enfortit. 

La realitat digital de les xarxes socials ha estat decisiva en aquesta deshumanització. En una espiral d’acceleració, el tipus de comunicació que s'estableix és a força de missatges breus i directes, a favor o en contra, blanc o negre. No hi ha lloc per a la discreció amable, per a les bones maneres, per al diàleg respectuós i matisat, per al dubte. Posar-se al lloc de l'altre? Ni parlar-ne! ... (Han) ens adverteix que la llibertat només és possible des del respecte al que pensa diferent, no des del combat polaritzat. Avui les "tribus digitals" es comporten com les turbes fanàtiques d’abans: aclamen el líder propi i apedreguen els enemics.

Estem caient en la trampa trumpista d’un món d’enemics en lloc d'un món d'amics. L'autèntica amistat es construeix des del respecte i l'acceptació de la diferència. L’autèntica política democràtica, també. L’autoritat vol respecte, responsabilitat i confiança. L’alternativa a l’autoritat és l’autoritarisme.

​Ignasi Aragay, 24.10.2026

R 87: Una absoluta falta de respecte 1ª part

La veritat, el respecte i la lleialtat s'han convertit en símbols de feblesa​. Ho deia el psiquiatre Léon Wurmser i ho fa seu Byung-Chul Han a l’assaig Sense respecte. Una crisi social (Edicions 62, i Paidós en castellà). Donald Trump, l'home més poderós del món, encarna a la perfecció la mentida, la burla i la deslleialtat: el desvergonyiment (manca de vergonya) o, com diu l'autor, "l’hipermoralisme desmoralitzador" d'un petulant arrogant..."L’humanisme no ha propiciat el pas a l’altruisme, sinó al narcisisme. En lloc de l'amor, la ressonància i l​'empatia, hi imperen l​'odi i el ressentiment. Les xarxes socials estan a vessar de linxaments i discursos d'odi"​...

​Les maneres educades i els gestos amables –un "bon dia", un deixar passar una persona gran– generen, o generaven, civilitat. La bellesa comporta bellesa. La manca d’un respecte bàsic i mínim, de l’atenció envers l'altre, donen peu al menyspreu​. 

D'on surt aquesta falta de respecte actual? Segons Byung-Chul Han, és fruit del triomf de l’individu per damunt de la idea de comunitat, una pèrdua que es va gestar en el pas de la societat ordenada pel sentit de justícia i la idea del bé comú —en temps keynesians i socialdemòcrates— a la societat neoliberal basada en els conceptes de rendiment i guany​... El que compta són els diners i el poder; trumpisme en estat pur. Els perdedors es queden sense res i acaben dirigint la seva agressivitat contra tothom, inclosos ells mateixos. Es consumeixen en la pròpia fúria. D'aquí que els sedueixin els discursos ressentits i nihilistes de la ultradreta, la seva revolució individualista destructora, i la seva recerca i magnificació dels enemics: la classe política, els buròcrates, els immigrants, els musulmans...

Ignasi Aragay​  23/10/2026

R 86: Breu història herètica de la música clàssica

La IA, l'extrema dreta que creix, un món massa digital... Què es pot fer per ser optimista? A casa nostra estem tots una mica espantats.

— Cal ser realistes. Mira al teu voltant. Jo veig joves que no deixen de fer coses. Els teatres estan plens. Quan era jove, a Itàlia no hi havia ni un sol festival musical i ara en tenim 2.500. El que defensa l'extrema dreta és lleig, cert. Defensen un món que nega la cultura. Però mira cap a qualsevol banda. Hi ha més cultura que mai. Lògicament, cal entendre per quina raó tenim tanta extrema dreta, però no ens podem deixar arrossegar al pessimisme. No podem oblidar totes les coses bones que tenim només perquè hi hagi feixistes. En moltes coses estem millor; tenim una societat més viva i molt més intel·ligent que quan jo tenia 20 anys. Quan em diuen que aquesta era digital ha provocat la mort de la cultura, jo els responc que no. I els deixo clar que no és que jo sigui optimista, és que ells són cecs.

Toni Padilla​  20/10/2026 ​ Entrevista a ​Alessandro Baricco

R 85: L'Audiència aplica finalment l'amnistia als dotze CDR

​L'Audiència Nacional feia tres mesos que arrossegava els peus per no aplicar la llei als dotze CDR de l'operació Judes acusats de terrorisme. Després de l'aprovació de la ​Llei de l'amnistia, el tribunal va intentar esquivar-la preguntant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) si amnistiar els CDR contravenia el dret europeu. Va ser una manera de boicotejar i endarrerir l'aplicació de l'amnistia. La sentència de Luxemburg, que va trigar dos anys a arribar, va emetre's finalment el juliol avalant per complet la llei. Des d'aleshores, l'Audiència Nacional tenia via lliure per moure fitxa, però ha necessitat tres mesos més per fer efectiu l'oblit judicial. Finalment, 28 mesos després que la llei entrés en vigor, ha enterrat la causa​...

​La sentència del TJUE, va establir que això no compromet ni la seguretat jurídica, ni la igualtat de tracte, ni la no discriminació. Va ser el novembre del 2023, coincidint amb les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, quan l'Audiència Nacional va enviar els CDR al banc dels acusats, un judici que no es va arribar a celebrar mai. Van ser detinguts el 23 de setembre del 2019 perquè suposadament preparaven accions violentes coincidint amb l'aniversari de l'1-O i la imminent publicació de la sentència del Procés.

 Els acusats s​'exposaven a elevades penes de presó. Les acusacions populars –Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT)​, Vox, l'Associació de Víctimes del Terrorisme, l'Associació Dignitat i Justícia i dues associacions de la Guàrdia Civil– van demanar fins a 33 anys de presó per a vuit d'ells pels delictes de pertinença a organització terrorista, tinença, dipòsit i fabricació d'explosius i estralls. La Fiscalia, que sostenia que van conformar una “organització terrorista paral·lela, clandestina i estable”, reclamava en un primer moment fins a 27 anys de presó. Ara bé, arran de l'entrada en vigor de l'amnistia va ser partidària d'arxivar la causa.

 Malgrat això, la justícia espanyola encara no ha dit l'última paraula.​.. les acusacions populars presentaran un recurs d'apel·lació a la mateixa Audiència Nacional contra aquesta decisió i després encara podrien anar al Tribunal Suprem per revertir l'amnistia.

Martí Odriozola i Marcé​ 23/10/2026

R 84: Instruccions reflexives per ser un dissident

la dissidència és una qüestió que té més a veure amb l’actitud i el comportament que no amb la ideologia​...

“dissident” prové del llatí dissidens, que vol dir “asseure’s a part”. El dissident és, per tant, aquell que, per la raó que sigui, no es doblega davant les hegemonies imperants i no acata mansament el que li diuen que ha de ser, pensar i fer. També és qui no es deixa assimilar pels dictats imperatius de les hegemonies i qui viu segons un ordre de prioritats en què l’acceptació de la comunitat és menys important que la satisfacció amb un mateix.

 Per ser un dissident, has de ser-ho amb intenció, has de ser conscient que ho ets. La dissidència no és el resultat d'un impuls visceral, ni un estirabot ocasional, ni una maniobra per protegir els propis privilegis i egoismes, sinó que és una negociació amb tu mateix –amb la teva consciència i els teus principis– i amb la realitat perquè la realitat en qüestió et sembla injusta o et disgusta.​.. 

el dissident no només és qui planta cara al poder arriscant-hi el benestar propi, la llibertat i fins i tot la vida, sinó qui ho fa a consciència, assumint-ho, explicitant-ho, convertint el seu gest en una crida a l'acció, en una afirmació que convida a seguir l'exemple. De totes maneres, Beckerman sap que la dissidència no és “inherentment virtuosa”, i que si bé pot ser un motor pel canvi a favor de la llibertat i del pluralisme, també pot ser una operació d’autobombo individualista o una estratègia a favor del tradicionalisme més reaccionari​...

la dissidència potser no és inherentment virtuosa, però sí que és necessària

el dissident no és l'home lliure sinó l’home que vol ser lliure i que, per tant, s'atreveix a anar a lloure. Això val també per tants homes i dones anònims que no es deixaren doblegar per la por ni pel conformisme ni per la tirania, el record esborrat dels quals sosté ara mateix el pes de tot allò de bo que hi ha al món. 

Pere Antoni Pons​  24/10/2026 ​ comentaris al llibre de Gal Beckerman "Com ser un dissident".

R 83: L'Estat voltor

 Amb l​'avançament electoral, el nou finançament per a Catalunya ha quedat congelat malgrat el castell de focs de la propaganda governamental. Aquells 4.686 milions d'euros addicionals que Espanya havia d​'aportar a Catalunya, cada any, a partir de 2027, ja ens els podem pintar a l'oli.​.. Mai vam confiar que aquest acord de finançament, fet contra totes les autonomies del PP i gairebé totes les del PSOE, s’arribés a complir. Era una promesa de diners que li va donar alguns titulars a Salvador Illa, però no resolia les necessitats de Catalunya i tan sols recuperava una quarta part del dèficit fiscal que arrosseguem any rere any. Dels endarreriments ja ni se’n parlava. Però haurien estat benvinguts aquells milions que ara ja no arribaran​... 

La llista de greuges de diners que sí que s’havien d’invertir a Catalunya i no veiem per enlloc també fa feredat.​.. Una altra cosa és el grau d'execució de la inversió pública. Any rere any ens preguntem de què serveix anunciar inversions si, després, una part molt important no es materialitzen.​​ Posem-hi xifres. Segons el departament d’Economia, en el període 2021-2024, de tota la morterada que l'Estat va dir que executaria a Catalunya, només s'ha acomplert el 40%.​.. el resum és que a Espanya se li enfot Catalunya.​ Rodalies n'és el cas més paradigmàtic.​.. Rodalies ha col·lapsat i, per posar-hi remei, caldria més d'una dècada de feina si es fes tot bé a partir d'avui. Res no fa pensar que serà així. El caos ens desespera però la gent està tan baquetejada que la revolta dels indignats no s’ensuma per enlloc.​..

de l’Estat voltor que ens ofega i que ens condemna a estructures colonials de segona categoria no se'n parla mai. Ni poc, ni gens. Potser perquè hi ha partits, que encara es diuen independentistes, que li fan el joc a aquest Estat que viu millor amb una Catalunya sotmesa, escanyada i mesella. És a dir, una Catalunya insensible al maltractament. 

          Xavier Bosch​  16/10/2026