R 32: Sobretot no molestar 1

 Als que ens agrada el futbol ens ho posen molt difícil per gaudir del Mundial, amb tota aquesta exhibició de nacionalisme banal i de geopolítica barata. Em podreu dir, com deien els avis, i com abans va dir Isop, que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. I efectivament, voldria que Catalunya pogués participar en aquest circ, i m’irrita que la FIFA instauri una febrada de patriotisme —com cada quatre anys— que, en el nostre cas, és l’expressió d’una identitat subrogada. Davant d’un Mundial, tothom tria samarreta, i si la catalana no hi és se’n posen una altra, ja sigui l’espanyola (perquè és on juguen, per decret, els catalans), la marroquina o l’argentina, que és la de molts nouvinguts. A Catalunya tothom té el dret d'exercir, excepte els catalans.

Espanya és una nació fràgil i sap que l’esport amoroseix les esquerdes. Com que ara, a més, a l’equip espanyol hi ha molts catalans, un musulmà i un negre, l’espanyolisme progre n’ha elaborat un discurs a la seva mida, eludint el fet que la pretesa pluralitat de la roja se sustenta sobre una imposició. Evidentment, compten amb la complicitat dels jugadors catalans, que s'adapten a la situació perquè no volen estar sota sospita.​..

Toni Soler, 4.7.2026

R 31: Preguntes incòmodes sobre la immigració i 4

Encara hi ha una ​quarta pregunta. Sense la immigració dels últims 150 anys, quina seria la situació de Catalunya? Doncs tindria un pes econòmic i demogràfic molt reduït dins d'Espanya (el creixement vegetatiu ens hauria deixat en menys de 3 milions), Barcelona no seria una ciutat d’èxit global, el català tindria molt menys parlants, etc. Catalunya ha estat i és una nació d'immigrants, igual que l'Argentina o els EUA...

S’ha de parlar d'immigració, i tant! Però cal fer-se honestament totes les preguntes. Perquè contra el que se sol dir, els arguments antiimmigració acaben funcionant com lletanies i, en canvi, els suposats "tòpics benpensants" en realitat tenen base factual i acadèmica.

Ignasi Aragay 28.6.2026

R 30: Preguntes incòmodes sobre la immigració 3

 ... Ens podem permetre desatendre persones que fugen de guerres, fam i misèria? Els podem deixar morir al mar? Podem amagar-los als marges, subsistint en barraques o infrahabitatges? O directament els expulsem? L'última resposta europea és que sí: d'això va el Reglament del Retorn celebrat a l’Eurocambra per l'extrema dreta al crit de "send them back!", una norma que obre les portes a deportacions forçoses, inclosos menors d'edat, a través, si cal, d'escorcolls domiciliaris i intervencions en locals d'entitats d'ajut. I que permet enviar els expulsats a tercers països en potencials guantánamos europeus.

Ignasi Aragay

27/06/2026

R 29: Preguntes incòmodes sobre la immigració 2

 La pregunta alternativa queda tapada, per incòmoda: quants immigrants necessitem per tirar endavant l’economia, els serveis socials i el país en conjunt? També, esclar, és retòrica. Tots sabem que algú ha de tenir cura de les àvies i avis nonagenaris a les cases o residències, algú ha de servir els turistes als bars i hotels, algú ha de treballar en el sector agroalimentari, algú ha de netejar les cases, etc... Renunciarem als ingressos del turisme? Per cert, molts catalans són treballadors que reben més del que aporten en impostos. Què en fem? També els expulsem? O els estigmatitzem com els “deficitaris”? I, sens dubte, per tirar endavant sectors estratègics industrials i tecnològics en un món globalitzat i una economia oberta seguirà sent necessari, durant temps, importar molt talent: molts expats. També ells són immigrants...

Ignasi Aragay 27/06/2026

R 28: Preguntes incòmodes sobre la immigració 1

S'ha de parlar d'immigració, no es pot amagar el cap sota l​'ala: ¿hi cabem, deu milions de persones a Catalunya? Aquesta és la pregunta retòrica estrella que s'ha instal·lat en l'opinió pública i que dóna ales al discurs xenòfob de la ultradreta. És el seu principal carburant ideològic. La conclusió implícita: ve massa gent de fora. Per descomptat, molts dels que es fan la pregunta no es consideren ni xenòfobs ni d’ultradreta. Però han quedat atrapats a la xarxa de la gran sospita contra els nouvinguts, als quals es fa culpables de tots els nostres mals: la falta d’habitatge (com si el crac immobiliari i el turisme no hagin estat decisius), la crisi de l'educació (com si no fos una crisi mundial), la tensió de la sanitat (s'ignora que la població immigrant és molt més jove i gasta poca sanitat), la vitalitat estantissa de la llengua catalana (és absurd culpabilitzar els nous parlants que volem fer), la precarietat laboral (però el sou mínim ha passat de 648 € el 2015 a 1.221 € el 2026)... Els immigrants són un comodí fàcil d’assenyalar i de rebregar​...

Ignasi Aragay​  27/06/2026

R 27: Elogi del canvi de parer

 ​... A mi, la pertinença m​'ajuda a definir-me i a relacionar-me amb l’altre. I em fa irremeiablement independentista, perquè si vull afrontar tots els elefants de la meva habitació, em cal una habitació pròpia –si pot ser, ventilada i amb vistes–. I, en canvi, em trobo compartint recambró en mans d’un propietari que em cobra de més i fa el que vol amb els meus elefants.

Per dir-ho sense metàfores, els catalans som una comunitat nacional que ha perdut les eines i la veu. No té prou capacitat per resoldre els problemes dels seus ciutadans. I allà on tots els pobles del món es fan sentir –ja sigui la UE, la cimera contra el clima o el Mundial de futbol–, nosaltres sacrifiquem la nostra existència a l'altar d'un estat que, per afirmar-se, necessita negar-nos.

Toni Soler​  ​ 27/06/2026

R 26: Renda i habitatge

 Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...

 “els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè “igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs, siguin escoles o centres mèdics...

seguir el camí de coneguts, és un patró que es repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums similars– s'activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d'emigrar per millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de l'altra, quan la societat d'acollida requereix mà d'obra per mantenir l'activitat laboral i el benestar general...

Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin l'habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han turistifiscat”...

Marta Rodríguez Carrera 20/04/2026