pd M82

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

¿"CASA NOSTRA" ÉS CASA NOSTRA? (1)

​Albert Pla Nualart

La campanya Casa nostra, casa vostra sorgeix d’un impuls solidari que només pot merèixer elogis i adhesions, però corre el perill -segons com es plantegi- de ser més útil per fer-nos sentir millor que per avançar en cohesió i democràcia. Sense reflexió, coherència i compromís, pot acabar sent un episodi més d’aquest infantilisme emocional que un dia pateix pels refugiats i l’endemà pel futur de Messi. Dir a tots els que avui viuen situacions de misèria i violència que casa nostra és casa seva és molt més fàcil que acollir-los de debò a casa.

Tenim la capacitat i el deure moral d’acollir molts més refugiats i immigrants -i, a més, ens convé-, però la lacerant realitat del carrer és que acollim poc i malament molts dels que fa anys que són aquí. L’escola de Salt sense ni un alumne d’origen català marca nítidament, com a símptoma d’una tendència general, on rau la diferència entre l’exaltació solidària d’una festa i la dificilíssima convivència del dia a dia...  No és difícil empatitzar-hi des d’una sensibilitat de classe mitjana. Costa més empatitzar, i encara més conviure, amb les que volen marxar d’altres racons del món i arriben aquí amb tots els dèficits a què aboca la pobresa extrema. I cal tenir el valor de dir que el tipus de ciutadà que hi conviurà -i hi competirà laboralment en una desesperant subhasta a la baixa- no respon al perfil mitjà del nostre lector ni al de bona part dels impulsors de la campanya...

(Continuarà...)

pd M81

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

SIMPLEMENT, NO SÓN REFUGIATS

​Xavier Masllorens

​Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada i dolorosa de milions de persones de Síria, l’Iraq, el Iemen i -en menor mesura- de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, de l’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endèmica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Es tracta d’una fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc....
De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en ell mateix...

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures...

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que venen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justícia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però a poc a poc s’inocula el relat contrari, i així s’engreixa el complex militar industrial i es cronifica conflictes armats arreu.
...
No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.

pd M80

​ARA diumenge, 29 de gener del 2017

EL DRAGON KHAN EMOCIONAL

Davi​​d Miró​

... Curiosament, aquesta vegada és la CUP la que exerceix de factor moderador aportant un horitzó d’estabilitat al Govern. La incògnita, ara, és com es viurà a dins de la CUP aquests mesos de corresponsabilitat amb l’obra i les prioritats de Govern, atès que hi ha un sector crític vigorós que considera la decisió com una claudicació inacceptable. D’altra banda, el Govern ara ha de posar la directa i activar el compte enrere per a les lleis de desconnexió i el referèndum. D’aquí al juliol viurem molts ensurts, amb pujades i baixades, i cada vegada a un ritme més accelerat fins a un xoc final de conseqüències imprevisibles.

pd M79

​ARA, diumenge, 29 de gener del 2017

I ARA QUÈ? DELS PRESSUPOSTOS A LES ELECCIONS CONSTITUENTS

El procés per definir el nou estat, després del referèndum

Aleix Moldes

​... la majoria independentista aprovarà els pressupostos al Parlament. I a partir d’aquí? La CUP ha deixat clar que aprova els comptes per impulsar el referèndum. Abans, però, serà el moment de les anomenades lleis de desconnexió. De moment, n’hi ha dues tramitant-se al Parlament, la de l’Agència de Protecció Social i la del codi tributari, i abans de l’estiu JxSí i la CUP pretenen enllestir-ne cinc més: la de Seguretat Social; la llei general tributària; la de cadastre i duanes; la que definirà els impostos, i, la més rellevant d’entrada, la de transitorietat jurídica.

Amb la llei de transitorietat, que definirà Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”, els independentistes fixaran el marc legal per convocar el referèndum encara que, formalment, la porta segueixi oberta a pactar-lo amb l’Estat. Com va dir Carles Puigdemont en la qüestió de confiança, al juliol Catalunya tindrà prou desenvolupades les estructures d’estat per poder desconnectar.

El referèndum arribarà, com a molt tard, al setembre, i un sí majoritari faria entrar en vigor la segona part de la llei de transitorietat. Catalunya declararia la independència i, a partir d’aquest moment, s’iniciaria un procés constituent, amb la ciutadania com a protagonista. La primera fase del procés constituent duraria un màxim de sis mesos. Passat aquest temps, Puigdemont convocaria eleccions constituents i el Parlament resultant s’encarregaria d’elaborar la nova carta magna, seguint les indicacions dels debats ciutadans previs. La Constitució, un cop enllestida, se sotmetria a referèndum. Això és el que estableix el full de ruta. Ara bé, JxSí i la CUP assumeixen que cal afegir-hi una qüestió capital que podria modificar substancialment les previsions: com es resoldrà la confrontació amb l’Estat?

pd M78

​ARA diumenge 29 de gener del 2017

L'OBERTURA CATALANA (i 2)
Àngel Castiñeira

​(Continua...)
... el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.

La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte...

El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim...
...
Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.

pd M77

​ARA diumenge, 29 de gener del 2017

L'OBERTURA CATALANA (1) 
 Àngel Castiñeira

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors  (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).

Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts...

La maniobra espanyola és ben patent, intenta combinar una línia tova envoltant de distracció, basada en la retòrica del diàleg, amb una línia dura d’atac, consistent a eliminar algunes de les peces majors de l’oponent (l’expresident, l’exvicepresidenta i dos ex-consellers) i desgastar les seves defenses, utilitzant tota l’artilleria jurídica dels seus tribunals (Constitucional, Superior de Justícia de Catalunya i Suprem). És l’apoteosi, sens dubte, de la Brigada Aranzadi i el moment de glòria dels advocats de l’Estat reconvertits en ministres (amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant). [Brigada Aranzadi: “Conjunció d’alts funcionaris de l’Estat, magistrats i juristes, que vertebren el principal poder fàctic espanyol, una vegada que l’exèrcit ha deixat d’exercir aquesta funció”. La definició és del periodista Enric Juliana.]

(Continuarà...)

​

pd M76

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (i 2)

Ignasi Aragay​

(continua...)

I Catalunya? Aquí portem dècades, moltes, foragitant el discurs de l’estigma, construint pacientment el relat d’un sol poble. Portem temps passant-nos de pares a fills aquest esforçat llegat, aquesta memòria de tolerància. Les nostres places, tot i no tenir la solera de les de la Itàlia romana, medieval, renaixentista i barroca, han estat i són bones transmissores cap amunt, cap a la política, d’un missatge d’unitat cívica. Aquesta capacitat de sincretitzar les diferències, aquesta catalanitat porosa, aquest afany de convivència a prova de demagògies, és un tresor tan fràgil com valuós. Un tresor al qual ha renunciat una Espanya que sempre ha viscut amb profunda incomoditat la seva diversitat: ens ha convertit en problema, en estigma. I ja no ho volem ser més. Volem ser solució. Plenament conscients d’on venim i on anem, des de la memòria i el compromís polític, volem renéixer.