En aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
La història és una successió interminable de canvis i, per tant, de
crisis. Cadascuna sembla la fi del món. O del que entenem com a
civilització. Després, la vida continua. D'una altra manera...els canvis són tan inevitables com traumàtics.
Tendim a pensar que els grans moviments migratoris són un fenomen
contemporani. Tenim poca memòria: han acompanyat sempre la humanitat...
Si ens fixem en les últimes dades del Baròmetre del Centre d'Estudis
d'Opinió a Catalunya, el 53,5% dels catalans es declaren catòlics, tot i
que la majoria es consideren "socials", és a dir, no practicants. Només
el 3,7% expliquen que la seva pràctica religiosa és setmanal i la
majoria són dones. Això contrasta amb els cristians d'altres branques
que han augmentat en els últims anys arran de la immigració de l'est i
llatinoamericana, com els ortodoxos o els evangelistes, que declaren
que, tot i ser una minoria a la societat (3,4%) practiquen de forma
habitual fins en un 25%. Pel que fa a la resta d'actituds envers la
religió, a Catalunya hi ha un 17,2% que es descriuen com a agnòstics i
un 20,5%, ateus. I quant a l'islam, només un 1% es declaren creients,
tot i que d'aquests, un 46,7% asseguren ser practicants habituals.
Si bé l'extrema dreta està creixent entre els joves, per ara les
dades no reflecteixen que s'estigui traduint en un augment de la
religiositat. Un 61% dels que es declaren practicants tenen més de 64
anys. I, en canvi, els joves (dels 18 als 24) només són un 5,48%.
Aquesta xifra, però, contrasta entre els joves d'altres confessions. En
el cas de l'islam, el percentatge més elevat és precisament entre les
franges d'edat més joves, un 38,1%. També és més elevada la pràctica
dels que tenen entre 18 i 24 anys en altres branques del cristianisme
(17,9%).
La llei fixa dos tipus d'assignacions,
incompatibles entre elles: una per als anys immediatament posteriors a
la presidència i una altra un cop es jubilin. La primera és una
assignació mensual que els expresidents tenen dret a rebre per un
període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec, amb un mínim de quatre anys. És un salari equivalent al 80% del que rebien com a presidents de la Generalitat.
És el que rebrà Pere Aragonès --fins al 2028-- i el que ha rebut Quim Torra --fins aquest any.
El president Carles Puigdemont hi va renunciar i, de fet, tampoc l'hauria pogut cobrar després en ser eurodiputat.
D'altra banda, quan compleixen 65 anys, tenen dret a percebre el 60% de la retribució que rebien com a president, com a pensió de jubilació vitalícia. És el que reben Artur Mas i Pasqual Maragall.
Jordi Pujol va renunciar-hi amb la confessió sobre la deixa que va fer el 2014. En tot cas, va rebre l'assignació del 80% des del desembre del 2003 fins al juliol del 2014.
Cap de les atribucions es pot cobrar si ocupen un càrrec públic, tenen
una feina o activitat en l'àmbit públic o privat o participen en
consells d'administració d'empreses públiques o privades.
És el cas de José Montilla, que va deixar de rebre l'assignació quan va ser senador i ara tampoc cobra la pensió perquè és conseller d'Enagás.
El golàs a França va fer embogir la perla blaugrana, que ho va celebrar
amb els suplents, amb aquell irresistible somriure amb ortodòncia. Però
aleshores, alguna cosa es va tòrcer. “¡Habla ahora!”, va cridar el jove prodigi, fent amb les mans el gest que es dedica als bocamolls. Les paraules de Lamine anaven adreçades a Adrien Rabiot, migcampista
francès a qui havia driblat un segon abans de posar la pilota a
l’escaire. Per què un nen de 16 anys deia això a un jugador amb qui no
havia tingut cap topada durant el partit? Perquè en la roda de premsa al
migcampista francès se li havia preguntat sobre Lamine. Li va dedicar
diversos elogis, però diversos mitjans van retallar la seva resposta per
convertir-la en una crítica: “Si Lamine vol jugar una final, ha de
demostrar molt més del que ha fet”. Per què la premsa va manipular un discurs de fair-play? Potser és que ven més la guerra,l’Aquil·les contra Hèctor, el gueto contra la burgesia...
L'insult i la deshumanització del rival és un estímul tan efectiu com
infame, i faríem bé de frenar aquesta espiral de toxicitat. Si no ens en
sortim, almenys mantinguem-ne al marge els nens...
