dilluns, 25 de maig del 2026

R2 Educació, problema sistèmic

 

​... Portem molts anys amb aquests dèficits i altres que evidencien la caiguda d’un model educatiu estructurat amb plantejaments psicopedagògics que es pretenen moderns i avançats però que l’únic que fan és perpetuar la ignorància. S’ha donat prioritat a ocurrències que porten al fracàs. Es parteix del concepte que l'escola i els centres educatius han de promoure i garantir la felicitat dels escolars, més que no pas dedicar-se a ensenyar. Es valoren només les competències i la practicitat i es menysté el saber. I, amb la seva desaparició, també ho han fet el mètode, l’exigència i la promoció de la capacitat de treball. L'esforç, que ha estat un valor i un hàbit clau en tots els millors moments de la nostra societat, ja no s’inculca. Més que ensenyar, ara es tracta de crear “entorns d’aprenentatge”. Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, “estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après
Josep Burgaya15/05/2026


diumenge, 24 de maig del 2026

R1 La bandera palestina de Lamine Yamal

 

divendres, 22 de maig del 2026

pac 300 bis (i últim de la sèrie pac) Cristianisme i democràcia, l'estranya parella 2ª part

 

La seva resposta és que el bagatge religiós conté un tresor: un cor que escolta. És aquí on veu una oportunitat per sortir de la lògica global i individual que ens crea "una relació sistemàtica d’agressivitat envers el món": més despesa energètica, més multitasca, la por d’aturar-se, el burnout, la desconfiança cap al diferent...
"El mercat i el capitalisme van ser motors essencials per crear totes les oportunitats i recursos de què disposem avui dia". I, tanmateix, creu que hem arribat a un punt de saturació, d’esgotament de recursos. Per això estem tornant als flagells d'antany: epidèmies i guerres. Avui, el desconcert general és gran, fins al punt que ja no sabem ni tan sols què hem de menjar, com ens hem d’informar, què és veritat i què és mentida. Tot està sota sospita. Això ens crea una gran inseguretat i insatisfacció. "Fa temps que vam renunciar a l’esperança de trobar una vida bona i una relació reeixida amb el món", diu Hartmut Rosa. Tothom està convençut que els seus fills viuran pitjor. Hem perdut el futur i fins i tot el passat,...
Tot això ens ha situat en una profunda crisi democràtica. És aquí quan Rosa formula la seva tesi: substituir l’agressivitat desesperançada per una capacitat religiosa d’escolta. "Ens hem de deixar de cridar si volem que la democràcia funcioni". Com? Ho explica amb el concepte de ressonància, la disponibilitat a escoltar, a deixar-se transformar, a fer-se vulnerable, sense buscar cap guany concret. És l’actitud que ell creu que la gent té quan entra en una església o temple i es deixa penetrar per un silenci interior. Una obertura similar a la que passa davant la immensitat del mar o les muntanyes, o en la frondositat d'un bosc.
Per a Hartmut Rosa, l’avantatge de la religió és que es basa en una actitud creada i compartida col·lectivament, ritualitzada i practicada culturalment, per això parla de religió i no simplement d’espiritualitat. La seva és una mirada als antípodes dels dogmes teològics, els fanatismes i les veritats absolutes.
Ignasi Aragay 22/04/2026

dijous, 21 de maig del 2026

pac 300 Cristianisme i democràcia, l'estranya parella 1ª part

 

dimecres, 20 de maig del 2026

pac 299 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 2ª part

 

El fracàs del procés sobiranista, amb el meravellós cant del cigne que va ser l’1 d’Octubre, constitueix un drama nacional: era l’ocasió perquè Catalunya fes un pas endavant en un clima de celebració democràtica i de respecte a la pluralitat que no tenia res a veure amb el sistema de càstig i de repressió que els successius governs espanyols han imposat abans i després. Una Catalunya independent, o almenys més sobirana, ¿hauria pogut gestionar la seva pluralitat millor de com la gestiona actualment? Rotundament, sí. Però la feblesa dels líders sobiranistes i la inflexibilitat dels poders espanyols van fer impossible un acord de país, democràtic però plural, pel que fa a les identitats individuals i col·lectives.
Aquell fracàs no va ser només dels sobiranistes, sinó del país sencer, i també d'una espanyolitat (la de l’Espanya real?) que a l'hora de la veritat va necessitar la policia i els jutges per prevaldre. Ara en paguem les conseqüències. Tenim els serveis públics fets un nyap, una situació d’espoli que ningú es pren la molèstia de negar, i una llengua vital però cada cop més minoritzada. I sobretot tenim un element autòcton desencisat, que ha perdut la generositat de l’1 d’Octubre, i que en part s’ha deixat seduir pels cants de sirena de la ultradreta. Després de la victòria de les porres sobre les urnes, ¿algú esperava una altra cosa? És molt curiós que els que més s'exclamen per l'auge orriolista siguin els que l’han fet créixer, a còpia de supeditar la identitat catalana a l’espanyola i de decapitar els partits del sobiranisme democràtic, amb un arronsament d'espatlles cínicament conformista –es el mercado, amigo–. I ens diran supremacistes... Quina barra!
Toni Soler 09/05/2026

dimarts, 19 de maig del 2026

pac 298 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 1ª part

 

Hi ha moltes maneres de dividir Catalunya, però la més ingènua és la que marca una frontera entre la “Catalunya real” i totes les Catalunyes inventades o sinecdòquiques.​.. per als defensors de la Catalunya real, la pluralitat és sinònim d’hispanitat i prou...
És tan absurd ficar al sac de la cultura catalana la Feria de Abril com ho seria ficar-hi l’Oktoberfestde Calella o l’Ashura que celebren els pakistanesos xiïtes al Raval de Barcelona. Igualment absurd és negar el dret de qualsevol ciutadà de Catalunya a celebrar les festivitats de les seves terres d’origen, però la protecció i el foment de la cultura pròpia és un mandat de qualsevol govern català digne d'aquest nom. Sobretot perquè som el territori europeu que ha patit la mutació demogràfica més forta en l'últim segle. Les grans migracions de les regions pobres d'Espanya (el segle passat) i les de la resta del món (en els últims vint anys), si bé han demostrat la gran capacitat d'integració de la societat catalana, també han deixat la població indígena i la seva llengua en minoria, i això no és només una dada demogràfica: és la demostració que una nació sense estat no té les eines per garantir la seva cohesió social i la supervivència de la seva cultura. La qual cosa, per a la majoria de catalans –de l’origen que sigui– és una mala notícia. Excepte per als votants del PP i Vox, que aspiren declaradament a l'espanyolització del país, i per a un segment de votants d'esquerres que els fan el joc amb els tòpics tronats sobre el catalanisme burgès...

Toni Soler09/05/2026

dilluns, 18 de maig del 2026

Pac 297 Empetitir Catalunya