pap 11 - ELS INTEL·LIGENTS FAN MNEMOTÈCNIA

“Cal aprendre les taules de multiplicar? Els alumnes han de recitar poemes de memòria? Se saben els elements de la taula periòdica? Quin paper té la memòria en l'aprenentatge actual?”...

La meva mestra de primària ens feia aprendre cançons i poemes. Llavors ens queixàvem, però avui cap de nosaltres, cap, desafina, i tots nosaltres, tots, gaudim memoritzant. Doncs bé. Ella, que deia que la memòria “és un múscul que s’ha d’exercitar”, ja es queixava dels que no raonaven, dels que “recitaven com un lloro”. Amb això vull dir que la caricatura d'una escola on un mestre avorrit feia aprendre llistes de reis gots és interessada i incerta. Sé que la memòria està preparadíssima quan ets un nen (diuen, i és cert, que els nens “són esponges”) i trobo que és el gran moment d’exercitar-la... Avui, quan m’explica les mnemotècnies, tan divertides, per memoritzar verbs i declinacions de grec i llatí (aquestes llengües mortes que no serveixen per a res), somric...

Ara bé, i per a tots els que troben que no cal memoritzar, perquè tot és a internet. Espero que a l'examen del carnet de conduir passi el mateix. Que tothom aprovi per bon comportament, que es pugui fer el test amb el llibre o el mòbil, i que els que no reconeixen els colors i tenen problemes de lateralitat puguin aprovar presentant un treball.

Empar Moliner, 1.6.2024

pap 10 - ELS CATALANS SOM IMMIGRANTS

Els catalans també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d'homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s'assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte... Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració, ¿però en tenim realment la voluntat?... La immigració d’avui és més complexa i diversa que la dels anys 60, majoritàriament espanyola...

Es tracta de decidir si s'aborda la realitat de la immigració des de la por i el rebuig demagògic (atenció: ni marxaran ni se'ls pot expulsar per decret) o des de la incorporació responsable (atenció: sense amagar-ne les dificultats i els límits)...

Històricament, hi ha hagut dos grans moments en què molts dels nostres avantpassats van fugir forçats (els hi anava la vida) buscant refugi en altres terres: després de les derrotes militars del 1714 i el 1939... Tots ells, en totes les èpoques, suposo que aspiraven a ser mínimament ben rebuts, que volien només una oportunitat per refer la vida lluny de casa i que no renunciaven a la seva identitat, les seves creences, la seva llengua. El mateix que els passa als que han vingut a viure entre nosaltres.

Ignasi Aragay, 21.1.2024

 

pap 9 - L'INSTINT MATERNAL QUE DIU QUE ENS HAN VENUT

“No voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d'aquesta cosa de l'instint maternal que ens han venut”.(Maria Rodríguez Soto)

Tota decisió és política. Estudiar o no, fer dieta o no, anar en transport públic o no, votar o no. Algunes decisions són meditades, sí, però d'altres no cal que ho siguin... Quan ella formula, doncs, que la decisió del personatge s’allunya d’“aquesta cosa de l’instint maternal” que “ens han venut”, esclar, ho considera una impostura que a algú li interessa que creguem. Si no el verb no seria vendre, seria potser revelar. Jo el que percebo, justament, en la literatura i l’audiovisual, és que ens venen o revelen el contrari. Les empoderades i modernes són les que presumeixen de “mala mare” i, per contra, les practicants d'això que en diuen “hipermaternitat” són titllades de poc empoderades i de cursis. Jo diria que en la majoria de mares i pares hi ha una barreja meravellosa d’instint i intel·ligència. I aquesta barreja la percebo també en altres aspectes de la vida, com l'alimentació, el sexe i l'art. Trobo en general que –quan es pot– s'ha de poder triar, però trobo també que les nostres tries (sexuals, alimentàries, parentals) no són tan curioses per fer-ne tesis interessants.

Vull dir, doncs, que té raó dient el que diu, però també en tindria dient el contrari: “Voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d’aquesta cosa de la falta d’instint maternal que ens han venut”.

Empar Moliner, 27.4.2024

Edmon

 

pap 8: BYUNG-CHULHAN HO TÉ CLAR

"La falta de contacte físic genera estrès i ansietat", diu Byung-Chul Han, el filòsof coreà germanitzat... Cada cop ens mirem més a nosaltres, amb dues conseqüències perilloses: la dismòrfia (atenció desmesurada als suposats defectes del nostre aspecte físic, d’aquí que triomfi tant la cirurgia estètica o l'augment de malalties com l’anorèxia) i el narcisisme egocèntric (atenció desmesurada a nosaltres mateixos en general.

Sense un món físic real, el jo es replega, es concentra sobre si mateix, i la resta esdevé "consumible i disponible", diu... El pensador coreà-alemany relaciona el món digital amb el capitalisme del consum, la producció i el rendiment, de l'èxit en termes de poder, mercaderia, possessió. Davant d’aquesta societat... passa que, "com més èxit tinc, més deprimit em trobo". Res no té sentit, res no transcendeix el present prosaic. "Déu no consumeix", ens diu. Necessitem alguna divinitat... Quina divinitat, doncs? La del desig sensual, Eros, per tirar-nos als braços dels altres, per tocar-nos. Amb totes les imperfeccions que això comporta... És un retorn al tu, a l’altre. És perdre la por a la diferència. Celan: "Jo sóc jo quan tu ets tu"...

"Que estúpida! La intel·ligència artificial no és capaç de pensar. Només és possible pensar amb el cos. Amb l'emoció, amb el sentiment. Només és possible pensar amb la mortalitat". Byung-Chul Han conclou amb una reivindicació de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme... L'esperança com el contrari de la por que alimenta els populismes de dretes, com a la dimensió del nosaltres.

Ignasi Aragay, 27.4.2024

 

pap 7 - A QUI NO SENT EL CATALÀ COM UNA LLENGUA PRÒPIA

La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba– les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que, finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí– tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest aprenentatge.

En una versió anterior –que finalment he descartat per massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies. Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar respecte és ben legítim.

Laura Gost, 5.5.2024

 

pap 6 - MESTRES INSULTATS

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Abans, a l'escola, la violència s’exercia de dalt a baix, a base de jerarquia, obediència, por al càstig com a element de control escolar i sistema combinat de premis i càstigs, inclosos els corporals, de manera que la bufetada del mestre era entesa, i a vegades complementada, per la bufetada de casa. Tota la tribu considerava que el principi d'autoritat era sagrat...

Ara hi ha alumnes que entren a l'escola amb la violència de l'exclusió social que perceben, o amb l'amenaça, l'insult i la força física com a manera de guanyar-se el respecte, i esclar, amb la violència que és el reflex de la que pateixen a casa.

Al mateix temps, la falta de respecte va més enllà de les classes socials. Hi ha els nens maleducats, sobreprotegits, als quals no els falta de res però no ho saben, ni saben el que costa guanyar-s'ho. Són els fills de pares que no els renyen ni els corregeixen perquè, ara, els que tenen por o mandra d’exercir l’autoritat són aquests pares. En l'època de la prova i error, i de la resposta immediata, estem perdent de vista que educar vol temps. La galeta que la duresa de la vida té preparada a aquests nens és enorme, tan gran com la factura social que paguem i pagarem tots plegats si no eduquem en l'esforç i el respecte.

Antoni Bassas, 20.4.2024

 

pap 5 - FEM VEURE QUE DURARÀ

Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu, sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en realitat... A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis milions de roses...

Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.

No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot per internet a l'altra punta de món. Sé que és una transformació imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac...

Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres sense saber ni d'on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà... Riurem i ens deixarem endur per l'alegria d'una diada que parteix d'una idea lluminosa i ens esforçarem per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La primavera se'n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses; / fem veure que durarà. Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.

Sílvia Soler, 20.4.2024