dimecres, 26 de juny de 2019

pd 1550 Abderramán i Leonarda

... Ara la nova joguina és Valls, creada al mateix laboratori. Els articulistes que ahir lloaven Rivera ara diuen que “l’home d’estat” és Valls, republicà i monàrquic a la vegada. Valls, que va aprofitar la plataforma de Ciutadans i els diners dels empresaris per provar de guanyar l’alcaldia de Barcelona, ara es queixa que Rivera pacta amb Vox. I com que en Valls va ser a la manifestació de Madrid, amb en Rivera i els de Vox, ara també diu que anar-hi va ser un error. Mentrestant, però, en Corbacho, fitxatge de Valls, es queda amb els de Rivera i no pas amb ell...
Empar Moliner


dimarts, 25 de juny de 2019

pd 1549 Això no ho podies dir

(arafamésdunany)
la situació a Catalunya no està normalitzada i no es pot fer com aquell qui res, mentre la repressió, la censura, les arbitrarietats i les coaccions tenallen la vida democràtica... (Cal) denunciar les agressions de l’Estat i a la vegada fer els passos necessaris perquè Catalunya recuperi un govern efectiu. Assumir que la situació no permet una confrontació a camp obert no vol dir que s’hagi d’adoptar una actitud resignada, i reconèixer la legitimitat de Puigdemont no ha d’impedir treballar des d’una administració amb limitacions autonòmiques però amb ferma voluntat republicana. Aquesta és l’única via de la represa.
Toni Soler

dilluns, 24 de juny de 2019

pd 1548 I tu què fas per canviar el món? 2

(arafamésdunany)
La Marguerite Barankitse i en Pere Casaldàliga actuen localment però pensen globalment, pensen que cada ésser humà representa la humanitat sencera. Que cada nen simplement és un nen i mereix un futur. Que cada nen mereix que escurcem les distàncies i que, com deia Natalia Ginzburg, li ensenyem les grans virtuts, no les petites: no l’estalvi, sinó la generositat; no la prudència, sinó el coratge; no l’astúcia, sinó la franquesa; no la diplomàcia, sinó l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el de ser i de saber. I la millor manera d’ensenyar-ho és practicar-ho. Per canviar el món.
Ignasi Aragay

diumenge, 23 de juny de 2019

pd 1547 I tu què fas per canviar el món? 1

(arafamésdunany)
... i denunciar els tractes polítics que algunes ONG fan amb els poders locals per poder actuar sense traves, cosa que els permet treballar tranquils però contribuint, sense voler, a perpetuar sistemes profundament injustos... De cop es produeix un abisme entre el que fan i el que diuen que fan. I tiren per terra la seva feina i la de molts altres... “I tu què fas per canviar el món, per millorar-lo?” Si tots ens féssim aquesta pregunta tan òbvia, si tots busquéssim la nostra resposta, si tots miréssim d’escurçar la distància entre el que pensem i el que fem...
Ignasi Aragay

dissabte, 22 de juny de 2019

pd 1546 Ara li toca a la immersió (i 3)

(arafamésdunany)
... Per poc que flaquegi la militància, el català cedeix terreny. Un dia per no ser antipàtic, l’endemà per l’estranger que acaba d’arribar i al final per pura inèrcia. I com més terreny cedeix, més nosa fa... Tenim dos trumfos: uns mestres conscienciats i un Estat impresentable. Però el seu embat contra la immersió ens pot fer molt mal. No ens embombollem en el pensament màgic ni en les escoles concertades. Si mai hem de dir prou i plantar cara, ha de ser ara, perquè -com deia Fabra- si falla la llengua fallarà tot.
Albert Pla Nualart

divendres, 21 de juny de 2019

pd 1545 Ara li toca a la immersió 2

(arafamésdunany)
“Els nens escolaritzats a Catalunya dominen tant o més el castellà que els de la resta d’Espanya”. Aquest és l’argument més repetit per defensar la immersió. Obviem, quan ho diem, que això no és tant el resultat del que fa el docent a l’aula com d’un marc sociolingüístic que ha fet del castellà la llengua del pati, la comuna, la imprescindible. Venem com a èxit el que és fracàs: una immersió que, a les escoles de la gran metròpoli, té tants forats que ni tan sols manté les aparences. Ens apuntem com a triomf que els nens catalans en surtin sabent tant castellà com els andalusos o els manxecs, no admetem com a derrota que la majoria també en surtin castellanopensants.
Albert Pla Nualart

dijous, 20 de juny de 2019

pd 1544 Ara li toca a la immersió 1

(arafamésdunany)
L’Estat és una màquina al servei de convertir Espanya en una única nació. Ho és i ho era: hi ha una llarga, sòlida i estable tradició que ho avala. ¿La immersió suposa una amenaça per a aquest projecte? Indubtablement. La llengua i la cultura catalanes són indestriables d’un profund i poderós sentiment d’afirmació nacional... Anar-li dient a aquest Estat que la immersió no l’amenaça, és ridícul. Tan ridícul com dir-li que no l’amenaça TV3. Són projectes que confronten, que només se’n poden sortir derrotant l’altre. I són també, esclar, projectes que encaixarien en un altre Estat -l’irreal- que se sentís orgullós de ser plurinacional...
Albert Pla Nualart