divendres, 24 de gener de 2020

pd 1723 "Quan es tanca en fals un cop d'estat"

​(arafa...)
Per a molts, el Procés hauria acabat amb la victòria de l’Estat: la independència no s’ha materialitzat i els seus promotors són o a la presó o a l’exili. Es tracta d’una visió miop, perquè aquesta fase –el Procés 1.0– ha acabat en taules. Per una banda, és cert que el govern de la Generalitat “anava de farol” (en expressió de Ponsatí), que l’Estat li va veure les cartes i que la catxa es va ensorrar, però els resultats del 21-D han posat de manifest que l’independentisme segueix tan fort com en els seus millors moments. Per altra banda, és cert que una part dels líders independentistes són a la presó, però tenen molts números d'acabar-ne sortint com a herois. Una seqüència més que probable és la següent: els exiliats no són entregats pels tribunals europeus i, en canvi, els presos són condemnats a llargues penes de presó. Potser no per rebel·lió, però sí per sedició o per conspiració per a la sedició; potser també per malversació. La disparitat de tractaments confirma als observadors neutrals que es tracta de presos polítics (què és un pres polític sinó una persona condemnada per un delicte que no ho és a la Gran Bretanya, a Bèlgica o a Suïssa?) i augura una resolució contrària a l’estat espanyol per part dels tribunals internacionals encarregats de protegir els drets humans. Els presos han de ser alliberats i el daltabaix que això representa és fenomenal. En definitiva, la fase en què estem no és ni la derrota de l’independentisme ni el retorn a l’autonomisme, sinó només una treva.
Miquel Puig

dijous, 23 de gener de 2020

pd 1722 Experiència acumulada

(arafa...)
I tot d’una, sense més ni més, he pensat: quantes hores devem haver dedicat, entre tots, a aquesta noble tasca que primer en dèiem “fer país”, després “el Procés” i ara... com en podríem dir? Defensa dels drets civils? Resistència a la repressió? Segurament que ara podem dir-ne, ras i curt, “lluita per la llibertat”... ¿Us imagineu que la gent d’aquest país tingués resolts els conflictes bàsics (identitat reconeguda, cultura protegida, democràcia consolidada) i poguéssim canalitzar aquesta força immensa a la recerca científica, la literatura, l’art?... l’anhel de ser un país lliure ens ha robat temps i energia però ens ha donat molt. Penseu, només, en la gent que hem conegut en aquest camí –llarg, a estones lluminós, d’altres pedregós–... Persones valentes i generoses que potser mai no hauria descobert. Amb ells m’hi uneix per sempre un lligam especial, el fet únic d’haver compartit esforç, desig, angoixa, alegria, desengany, dolor. Tot això que hem viscut és experiència que s’acumula a dins de tots nosaltres i, per tant, en l’ànima del país. El dia que tinguem un país lliure i amb tots els drets assegurats i puguem dedicar temps i energia a tantes altres coses, tot això que hem après, aquest pòsit que anem adquirint, es notarà d’una manera o d’una altra. I a més de ser bons en la recerca científica i en l’arquitectura i en el ballet, serem també els més solidaris i empàtics i compromesos. I aleshores, penseu-hi, qui ens aturarà?
Sílvia Soler

dimarts, 21 de gener de 2020

pd 1721 Borrell/Maragall

(ara fa ...)
Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades és una manera com qualsevol altra d’explicar el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador, l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid. Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits.
Toni Soler

dilluns, 20 de gener de 2020

pd 1720 El millor mètode educatiu (i 2)

(ara fa ...)
Tolstoi, una mena de cristià àcrata, amic de Gandhi, suposo que tenia ben present la primera carta de sant Pau als cristians de Corint, aquella que posa l’estimació per sobre de tot, i sabia que la clau de l’èxit estava en l’amor, però no un amor abstracte i ideal, un amor pur i immaculat, sinó un de concret, personal, gairebé diria que físic, un amor per allò que fas.
Em va impactar molt veure l’Oriol Junqueras donant classes de filosofia grega antiga als seus companys de presó. Ho porta a dins, això de transmetre coneixement. El que ell ensenya no és tant història com curiositat per la història. És a dir, amor per la història. I que consti que hi ha moltes menes d’amor, moltes maneres de dominar una matèria i transmetre-la: pot ser un mestratge seriós, concentrat; pot ser-ne un de graciós i juganer; o un de distant i tímid. I després hi ha la diversitat de mètodes, cadascú té la seva fórmula. Hi ha tantes maneres d’ensenyar i d’estimar com persones.
La passió que portem dins és el que dona sentit al que fem. És el millor mètode educatiu. La resta només són teories.
Ignasi Aragay

divendres, 17 de gener de 2020

pd 1719 El millor mètode educatiu 1

(ara fa ...)
Deia Tolstoi que, si vols educar l’alumne a través del coneixement, has d’estimar i dominar la matèria que ensenyes, i llavors l’alumne agafarà gust per l’assignatura i t’estimarà a tu. És així com podràs influir en la seva educació. L’alumne té sempre la llibertat d’escoltar o no escoltar el mestre, d’admetre o no admetre la seva influència, és l’únic que pot decidir si el professor coneix la matèria que ensenya i si se l’estima... més enllà de les cares conegudes i a vegades admirades, hi ha senzillament persones que s’esforcen i que estimen el que fan. L’amor és invencible com a mètode educatiu... la vocació, és a dir, la passió, també s’adquireix. És qüestió de posar-s’hi amb ganes, esclar. I les ganes -les pròpies o les alienes- fan venir més ganes. S’encomanen. I porten l’estimació pel que fas. A estimar se n’aprèn estimant. S’aprèn a llegir llegint. S’aprèn a ensenyar ensenyant. S’aprèn a viure vivint....   
Ignasi Aragay

pd 1718 Democràcia i immigració

(ara fa...)
... les democràcies reals, en el millor dels casos, han creat illes d’un cert respecte pels drets humans en territoris concrets i per a grups humans concrets. Els drets humans han avançat molt en l’àmbit dels ideals però en la vida real i concreta de la gent continuen sent el precari privilegi d’uns pocs... Necessitem migrants? I tant!, amb la nostra raquítica demografia. Quants? Aquesta és la pregunta clau que els polítics responsables no poden ignorar...  Quins són els límits d’un efecte crida? ... el context neoliberal ja ha eixamplat la desigualtat i ha abocat classes mitjanes a un massiu precariat. ¿Podem convèncer els que llisquen cap a la pobresa que l’entrada d’immigrants juga a favor seu?... Necessitem migrants i tenim l’obligació moral d’acollir els refugiats, però necessitem abans que res revertir l’eixamplament de la desigualtat i aconseguir que aquest precariat que veu trepitjats drets tan bàsics com el de l’habitatge torni a sentir-se classe mitjana, perquè només quan senti que va endavant i no enrere deixarà de votar polítics xenòfobs...
Albert Pla Nualart

dijous, 16 de gener de 2020

pd 1717 El VAR de la història

(ara fa...)
Hi ha opinions, interpretacions i fets. Les opinions són lliures. Les interpretacions poden ser variades, contradictòries. Els fets, previs a les interpretacions i a les opinions, són com són i només d’una manera. Poden tenir interpretacions diverses, però els fets són en ells mateixos inequívocs... La més gran virtut del documental sobre el 20-S que va passar TV3 amb gran èxit és que mostrava fets. I que els fets que mostrava desmentien aspectes de la narració en què es fonamenten els relats judicials. No era un documental d’opinions... No era només una proposta d’interpretació. Era sobretot la presentació de fets, per la via de les imatges, que permetia establir amb claredat què és veritat i què és mentida. És el mateix principi que el VAR en el futbol... El documental va fer de VAR de la història i de la política: va fixar els fets. I va desemmascarar els errors i les mentides. La diferència és que, al futbol, els àrbitres fan cas del VAR.
Vicenç Villatoro