pac 272 Guerra i pau (gràcies, Tolstoi)

 

Tolstoi a Guerra i pau... Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert.... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.​.. Amb Gandhi, que també havia fet servir la violència de jove, Tolstoi inaugura l’albada de l’aspiració d'un temps nou...

El realisme de l’autor resulta incontestable i se’ns fa igual d’atractiu que el seu posterior idealisme, quan ja de gran, convertit en una mena de cristià llibertari, es mostrava radical contra tota violència. Amb quin Tolstoi ens quedem? Qui no es declara pacifista de cor? Però després sempre hi ha els fets, la lluita pel poder, les idees de grandesa nacionalistes, la inèrcia imperial, el dret d’autodefensa, la por a ser destruït, l’amor per la pròpia terra, el futur dels fills, la supervivència...

Avui tot un país, tot un continent, es veu abocat a plantar cara a l’enemic rus. Si em venen a matar, a destruir, tinc el legítim dret a empunyar les armes: m’avala l’ètica més essencial. No ataco, només reacciono per no morir. ¿Podem deixar els ucraïnesos a l’estacada? ¿Podem deixar que el bàrbar Putin, essència del pitjor esperit rus, l’anti-Tolstoi, se surti amb la seva? El 1936-39, catalans i espanyols vam ser abandonats per les democràcies europees. Encara avui paguem aquella derrota: Vox no és sinó l’ombra allargada del franquisme.

El nus de la qüestió és aquest: ¿parar l’altra galta, com defensa el cristianisme, o respondre amb la mateixa moneda? Deixar-se atropellar va contra els nostres instints més primaris, contra l’esperit animal de lluita per la vida. Darwin vs. Jesús. La realpolitik contra l’idealisme humanista. Tornem a estar atrapats en la vella disjuntiva. Com que la racionalitat kantiana no avançava, va venir la versió heroica del tàndem Gandhi-Tolstoi, la resistència pacífica. ¿Però és viable davant dels Putin i Netanyahu, i el seu amic Trump?...

Però hem tornat a caure al pou bèl·lic, la llei del més fort, el rearmament. Estem en un vell nou tràgic començament. Que Kant, Tolstoi i Gandhi es compadeixin de nosaltres...

Ignasi Aragay

20/02/2026

pac 271 No vull ser heroïna

 

Sóc mestra. Fa molts anys que treballo a l'escola públic​a... he participat en projectes aparentment molt ben pensats: documents impecables, discursos inclusius, bones intencions, terminologia moderna i objectius compartits. Projectes que, sobre el paper, prometen acompanyament, treball en equip i suport real. Però massa sovint, quan arriba el moment clau, el suport no hi és. O hi és de manera puntual o simbòlica. I el pes real del dia a dia acaba recaient, un cop més, en la mateixa persona... i això desgasta emocionalment i físicament. 

He viscut aquesta situació en diferents moments i contextos, i sempre amb el mateix rerefons: la idea que la vocació ho pot suplir tot. Que si estimes la teva feina, aguantaràs. Que si ets forta, resolutiva i compromesa, ja te'n sortiràs. I així, sense dir-ho obertament, es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda.

És aquí on el sistema esdevé pervers. La vocació, que hauria de ser un valor, és una excusa. Es demana implicació emocional allà on caldria estructura, empatia allà on caldria organització i resistència on caldria corresponsabilitat. La paraula vocació es buida de sentit i acaba substituint allò que el sistema hauria de garantir: condicions, recursos i suport real.

A més, moltes vegades, dins les dinàmiques escolars es prioritza que tot funcioni per aparences: que els infants estiguin contents, que les famílies no tinguin problemes i que el dia a dia sembli normal. Però el fet que no hi hagi soroll no vol dir que tot funcioni bé. Sovint vol dir que algú està assumint més del que li pertoca, posant-hi el cos, l'energia i l'equilibri emocional perquè no es noti que grinyola el sistema. Quan un projecte només funciona gràcies a l'excés d'implicació d'algunes professionals, el problema no és individual, és estructural.​..​ Una escola que es vol inclusiva no pot descansar sobre l'esgotament silenciós d'algunes persones.

Jo no vull ser heroïna. No vull sostenir amb el meu cos allò que hauria de sostenir un sistema pensat, cuidat i corresponsable. Vull fer bé la meva feina, amb rigor, amb mirada inclusiva i amb humanitat, però sense haver de trencar-me per dins perquè sembli que tot va bé.

Raquel Soliguer Whitehead​ ​ 14/02/2026

pac 270 El nou món canvia massa de pressa

 

Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos.​.. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.​..

Prenguem l'exemple del Regne Unit.​.. Gairebé la meitat dels habitants de Londres van néixer en un país estranger: 1,3 milions a Europa (principalment Polònia i Romania), 1,2 milions a Àsia, 600.000 a Àfrica, 400.000 a les Amèriques. La societat britànica està canviant amb rapidesa i els humors col·lectius són volàtils. El fenomen, semblant a la resta de l'Europa occidental i als Estats Units, ha acabat amb els cicles llargs que requeria, per ser eficaç, la democràcia representativa.

No sembla raonable culpar-ne les migracions, econòmicament i culturalment beneficioses, ni els mecanismes democràtics. Ni tan sols (encara que en part sí) la incompetència dels polítics.

El nou món, simplement, canvia massa de pressa. I com que a la història li agraden les paradoxes, això promou els autoritarismes que prometen tornar a un passat suposadament gloriós mentre, entre ostentacions de ranciesa, creen les tecnodictatures del futur.

Enric González​ 14/02/2026

pac 269 El malestar docent

 

​... La pedagogia en voga ha estat parasitada per un culte a la superstició promogut per ideòlegs que saben que hi ha alumnes perquè ho han llegit...

Es prenen mesures educatives per instint ideològic, obviant les dades científiques i l'experiència docent...​ L'aprenentatge per descobriment, com el constructivisme, és una creença de luxe que afavoreix qui parteix amb avantatges culturals. Malgrat les evidències, insistim que el coneixement ha de ser construït, com si tingués alguna propietat que li impedeixi ser transmès. Una cosa semblant podem dir del pensament crític, perquè no es pot pensar sobre informació absent (sense una bona informació no es poden bastir raonaments valuosos)​...

Els alumnes culturalment més pobres són els que resulten més perjudicats per un clima escolar d'indisciplina. Una aula sorollosa no és un espai d'aprenentatge. ... Si escoltéssim els pares veuríem que donen suport sistemàticament a una disciplina més estricta que la que practiquen molts reformistes. Insistim que “estem educant per a feines que no existeixen”, però si visiten una empresa tecnològicament capdavantera descobriran que la competència imprescindible és l'autodisciplina, que comença amb la responsabilitat de deixar cada cosa al seu lloc...

¿I de la sobrevaloració del treball escolar en grup, que fomenta l'atomització, premia el retallar i enganxar i no deixa a l'experiència més residu que el del passatemps per a la majoria i el ressentiment per als introvertits?

¿I de la relegació de la memòria, quan és evident que aprendre és recordar a temps, que sense modificació de la memòria a llarg termini no hi ha hagut aprenentatge? La memòria no és res més que el residu que deixa una experiència en passar.​

I què dir de qui escataina que en el temps de Google i IA no calen coneixements?

Gregorio Luri​ 20/02/2026

pac 268 El president delirant

Els EUA de Trump, en coalició amb el govern militarista d’Israel, i el vassallatge dels seus satèl·lits de l'extrema dreta europea i llatinoamericana, han esdevingut una amenaça planetària. I com que són el país més poderós d’allò que encara anomenem civilització occidental, ens deixa a tots, com a catalans i europeus, en una situació de desemparament i desconcert, observant un camp de batalla geopolític on ja no es confronten idees o principis, sinó que una colla d’homes vells sense escrúpols s'hi disputen la influència i l'accés a les matèries primeres com si fossin autèntics pinxos de barri. 

... No es pot menystenir el factor personal en el curs dels esdeveniments col·lectius, però em temo que el trumpisme és un signe dels temps, i que si un franctirador acabés amb ell, la deriva militarista, patriotera i autoritària es mantindria igual als EUA... Trump és una malaltia del capitalisme ultraliberal, de la decadència moral nord-americana, de la moderna tecnocràcia mediàtica i la seva derivada, és a dir, la banalització de l'opinió pública, que ha esmicolat els contraforts intel·lectuals i ètics que, fins no fa gaire, tenien el poder de curtcircuitar el populisme.

... Trump és un monstre capaç d’escampar la mort i la destrucció de forma irreflexiva, sense cap altre interès que no sigui el de les elits extractives del seu país, i amb un menyspreu absolut cap al dret internacional, els drets humans i fins i tot el sentit del ridícul...

 

Potser alguns esperaran que condemni severament l’abjecte règim iranià, però ara, justament ara, no em dona la gana de fer-ho. Tinc altra feina: denunciar la política testosterònica de Trump que, a més de resultar criminal, és un factor d’inestabilitat planetària, pot abocar-nos a una nova recessió i ha deixat en segon terme els problemes globals que abans ens semblaven inajornables, com ara la crisi climàtica, les migracions i la pobresa. El futur ha esdevingut un problema global i les inquietuds domèstiques, de cop i volta, s'han convertit en una niciesa aparent. Continua essent legítim preocupar-se pel preu de l'habitatge, per Rodalies o la mala salut de la llengua... Però cal molta més energia, cal un voluntarisme de pedra picada, per mobilitzar-se en favor de qualsevol causa pròpia quan el món sencer, on som tan petits i perifèrics, sembla haver embogit.

Toni Soler 14/03/2026

pac 267 Això d'en Rufian 2ª part

 

En cas de tirar endavant, doncs, se li demanaria al votant independentista que, amb l'objectiu d'evitar un govern neofranquista, anés a votar un front electoral amb els equidistants del 2017 i amb partits contraris a la independència; un experiment que, si funcionés a les urnes, salvaria un Pedro Sánchez que, amb tota probabilitat, faria servir la victòria per tornar a incomplir els acords que se signessin. Potser tot això fa molta il·lusió als demòcrates d’Algesires o de Malasaña –especialment als del PSOE–, però en clau catalana és un plantejament extremadament de mínims amb un component molt cru, potser massa, de reconeixement de la derrota.

... la pregunta no és si Rufián això o allò, sinó si en el context actual, i de cara a les pròximes eleccions espanyoles, l'independentisme té una proposta autònoma capaç d’il·lusionar la seva base social i fer-la aixecar del sofà per anar a votar. Amb Junts i ERC instal·lats en l’autonomisme més trist, amb la CUP desapareguda, amb l’ANC celebrant com un èxit treure 8.000 persones al carrer per Rodalies, amb Òmnium prosaicament focalitzat en l’emergència lingüística (sort en tenim), i amb els mateixos líders de 2017, sembla que la resposta és més aviat que no.

La proposta de Rufián, doncs, és possible gràcies al buit estratègic del sobiranisme. Però això no la fa bona automàticament. Per ser considerada seriosament des de l'independentisme d'esquerres, li falta marc mental i polític català. No està inscrita en cap reflexió sobre la necessitat de reconstrucció d'un bloc històric de ruptura, no parla d'autodeterminació, satel·litza encara més l'independentisme respecte al PSOE, ignora el paper històric de l'esquerra espanyola amb relació a Catalunya, no ha estat treballada ni presentada amb complicitats nacionals catalanes i s'ha llançat des de Madrid i a través dels mitjans espanyols. Són mancances tan evidents que costa d'entendre que vinguin d’algú que representa el partit de Macià i Companys.

Eduard Voltas 13/02/2026

pac 266 Això d'en Rufian 1ª part

 

​El darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d'Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.

Guanyades les eleccions, el govern de Junts pel Sí va liderar un bloc històric de ruptura que incloïa organitzacions de masses –ANC i Òmnium–, un grup parlamentari d’esquerra anticapitalista –la CUP–, una organització de més de 700 alcaldes i milers de regidors –l’AMI–, i centenars d’entitats i associacions d’arreu del país que, malgrat no ser de caràcter polític, espontàniament van actuar com a transmissores, als barris i els pobles, del projecte que s’impulsava des del Govern i el Parlament.

Del caràcter progressista d’aquell bloc històric en parlen les lleis socials aprovades al Parlament entre 2015 i 2017. Del caràcter popular en parlen les mobilitzacions massives al carrer i l'acte més gran de desobediència civil del segle XXI a Europa: el referèndum de l’1 d'Octubre. I del caràcter revolucionari del bloc històric liderat per Junts pel Sí en parla la reacció de l'Estat i dels poders fàctics: guerra bruta –operació Catalunya–, violència policial, deslocalització d'empreses, fuga de dipòsits bancaris, amenaces d’intervenció militar, detencions de líders, empresonaments i suspensió de l'autogovern.

Un dels que hi era, en aquell front popular, és Gabriel Rufián, que ara en proposa un altre de ben diferent. Diferent en el marc territorial, abans català i ara espanyol. Diferent perquè no és propositiu (la independència), sinó purament reactiu i defensiu (aturar la ultradreta). Diferent també perquè no és rupturista​...I, finalment, diferent en la composició interna, perquè pretén incorporar actors, com Comuns i Podem, que amb la seva passivitat i equidistància van contribuir a la victòria dels poders fàctics el 2017... 

(continuarà)

Eduard Voltas​ 13/02/2026