Durant la Transició, la solució plausible per a la convivència dels
pobles peninsulars, la d’un estat autènticament federal, o encara millor
confederal, va ser descartada...
Es va crear el succedani d'un estat de les autonomies sota estricta
vigilància constitucional. Va guanyar la por. L'exèrcit era l'ombra
allargada del franquisme. No hi va haver ruptura. Es va fer un treball a
mitges... Espanya és un país a mig fer. Catalunya també. Tot queda a mitges. Les
forces de bloqueig, involucionistes, acaben pesant molt. Les forces de
progrés, de canvi, no tenen prou potència social i intel·lectual: els
falta ambició de futur i els falta memòria. Si Madrid no tingués por de preguntar als catalans què volem o com volem
estar dins d’Espanya, tindrien assegurada la unitat. Però això no ha
passat i no sembla que hagi de passar...
Vist des de fora, a Catalunya, a Espanya, a Europa s'hi viu bé. Per
això hi seguiran venint molts immigrants, d'altra banda, necessaris com a
força de treball per compensar la baixa natalitat. La identitat no es
pot construir o salvar en contra seva. Vist des de dins, ens veiem les
febleses: ¿estem instal·lats en una dolça decadència? Falta empenta.
Malgrat les desigualtats, hi ha prou benestar perquè no sentim la
imperiosa necessitat de canvi, de transformació, que és el que passa als
països asiàtics, on tot es mou a gran velocitat. Ens mirem el melic,
però el món no ens espera, ni als catalans, ni als espanyols, ni als
europeus.
