pac 281 "Eivissa", la torna

 

Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l'espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l'article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE​...

Es diuen no nacionalistes, però no hi ha ningú més nacionalista sota la capa del sol. Diuen que el seu cor és més gran que el teu perquè els hi caben dues banderes (en realitat només una és la bona, i l'altra és decorativa), però el seu cervell deu ser més petit, perquè només els hi cap una llengua...

A Vinaròs, l’Ajuntament vol menys valencià i més castellà als carrers i als comerços. La pressió ciutadana ho ha impedit, de moment. És un nou recordatori que la Sénia és la frontera més vigilada del sud d’Europa. Invisible, però vigilada. Són els que diuen que estan a favor d'unir i no de separar, però separen el català del valencià i s’inventen el LAPAO. Afirmen que les fronteres són cosa del passat, però bé que van estar dècades posant-li fronteres a TV3. En fi, no cal seguir; ens els sabem de memòria. Combatre’ls és cansat (i molt desigual), però li dona al català categoria de raó per viure i estimar.

Antoni Bassas​ 27/03/2026

pac 280 El que serà Catalunya (o no serà) 2ª part

 

Catalunya, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals? Doncs perquè són circumstàncies inèdites. Fins ara dèiem que el poble català ha sobreviscut a l’opressió sense eines de govern, però el que ara està en qüestió és, al contrari, si aquestes mateixes eines poden sobreviure sense un poble català al darrere, tal com l’hem entès en els darrers segles.

La demografia és freda i implacable, i per moltes eines polítiques que tinguem, la gent és la gent, amb el seu origen extraordinàriament divers. Davant d'aquesta realitat, només podrem seguir afirmant, amb Pujol, que “Catalunya serà catalana o no serà” si som capaços de refondre el nostre ésser col·lectiu, preservar les arrels, incorporar la saba nova, dotar-nos d’uns valors i un projecte que afermi i incorpori. Però es tracta d’una empresa tan enorme, tan titànica, que no la podem fer amb una mà lligada a l’esquena: necessitem un estat que ens doni un marc de referència, recursos i autoritat per gestionar els canvis socials i demogràfics inevitables al ritme idoni. El primer pas per arribar aquí és la unitat estratègica de tots els demòcrates que considerem que Catalunya ha de continuar existint com a nació. Sense sectarismes i sense retrets. Si no, el nostre naufragi davant l’onada globalitzadora està garantit. Ja no és qüestió de ser un país millor, com dèiem fa deu anys. És qüestió de ser: Catalunya serà sobirana... o potser no serà. Serà, efectivament, una altra cosa.

Toni Soler 28/03/2026

pac 279 El que serà Catalunya (o no serà) 1ª part

 

Què caracteritza una comunitat nacional? Hi ha condicions de base –una població amb consciència de grup, i un territori més o menys estable– que Catalunya compleix des de fa més o menys un mil·lenni. Però el seu territori s'ha estirat i s'ha arronsat, i la seva població ha experimentat mutacions continuades a causa dels fluxos migratoris (d'Occitània, de la Península, de la resta del món). Si el país ha sobreviscut, fins al segle XVIII, és gràcies al factor integrador de la llengua i de les institucions de govern pròpies. I en els darrers segles, ben al contrari, ha estat l’absència d’estructures polítiques el que ha donat un esperit nou a la catalanitat, un esperit profundament apolític i fins i tot antipolític –que s'expressa amb l’esperit comunitari i emprenedor, però també amb les revoltes cícliques i la incapacitat d'entendre el sentit modern de l'exercici del poder.

Hi ha hagut, en aquests mil anys, un poble català dinàmic, canviant, porós, prou arrelat per anar absorbint nous contingents de població; però a partir del segle XX, la feblesa demogràfica, combinada amb un alt desenvolupament econòmic i la inexistència d’un marc polític protector, ha fet que aquest equilibri precari es trenqui, el català perdi l’hegemonia i les identitats se separin o se solapin. En el tombant del segle XXI, les noves onades procedents de tots els racons del món han complicat aquesta tendència, que, si ja és una prova de foc per a qualsevol comunitat nacional, encara ho és més per a una nació petita, que no només no té un estat propi, sinó que està en conflicte constant amb un estat de tendències uniformitzadores.

Catalunya ha superat crisis, revoltes, guerres i, des de 1714, una ofensiva desnacionalitzadora en tots els fronts. Si és així, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals?​... (continuarà)

Toni Soler​ 28/03/2026 ​ 

pac 278 Immigració: per què cal frenar-la

 

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura.​..

Un aspecte a considerar és l’escola. Jo vaig enviar les meves filles a escoles, instituts i universitats públiques. Ara contemplo com la seva generació decideix enviar els seus fills a escoles on la presència d'immigrants sigui mínima. M’horroritza, però no puc criticar-ho, perquè és evident que el rendiment dels alumnes de les escoles “d’alta complexitat” no sols és baix, sinó que no pot deixar de ser-ho més que en casos anecdòtics. Ara bé, si l’escassedat d’habitatge és la manera més ràpida de trencar la pau social, un doble circuit escolar és la recepta més segura per consolidar la fractura social...

Està perfectament documentat que la pobresa s'hereta i que l’única manera de trencar aquesta cadena és garantint un accés excel·lent al sistema escolar, particularment des de la primera infància. Com que actualment estem fent el contrari, el que estem creant és una societat de castes, on els fills de la immigració —que hem atret perquè són barats— accediran només a feines de baixa qualificació.

Sovint fem referència a la immigració d’entre 1950 i 1975. Les diferències amb l'actual són majúscules. Aleshores atrèiem personal per posar-lo en fàbriques, on guanyava prou per adquirir un habitatge a pagar en deu anys, que és com es finançava aleshores.

Les classes mitjanes podem permetre'ns ignorar els problemes que planteja la immigració perquè aturar-la ens comportaria més d'una incomoditat. En canvi, els principals beneficiaris serien els mateixos immigrants, entre altres coses perquè ens podríem començar a ocupar seriosament dels seus fills.

Miquel Puig​ 21/03/2026

Pac 277 Aprendre el català

Que ningú de l’Institut Català Internacional per la Pau veiés cap pega a posar la frase “Que aprenguin català!” com una mostra de racisme o exclusió és un error que costa de pair. Segurament és un indici més, i no menor, de fins a quin punt hem perdut aquell gran consens polític i social que havíem tingut des del final de la dictadura franquista al voltant de fer del català la llengua de tothom, i de fer-ho com el mínim comú múltiple de la convivència en un país que no té el poder polític d’expedir carnets d'identitat ni de posar a les seves lleis que el coneixement de la llengua és obligatori.

Amb els anys, la derrota del Procés, el profund canvi demogràfic i la dimissió silent, cansada, colpejada en l'autoestima de massa catalanoparlants en l'ús social de la llengua perquè que no volen problemes, hem passat de la il·lusió per compartir al català a un deixar-ho estar, a una por de ser titllat de primmirat, de supremacista i, fins i tot, en una pirueta històrica de món al revés absolutament inadmissible, de feixista, com ha passat en públic recentment.​..

hi ha milers de nouvinguts que no només no tenen cap problema amb el català, sinó que el fan servir, a les botigues, als restaurants, als taxis. Ensenyar el català és incloure, no excloure. Tinguem més confiança en nosaltres mateixos.

Antoni Bassas​ 06/03/2026

 

pac 276 El tsunami xenòfob català

 

Estem assistint als preàmbuls del que pot ser un tsunami de nacionalisme ultra. Fa basarda. És tan embrutidor, recorda èpoques fosques en altres latituds. Era aquesta, la llibertat que volíem, potser? Era això, l'anhel independentista? No era això, companys, no era això. És un desastre, una deserció de les il·lusions de tanta gent de fer un país nou, generosament obert a totes les sensibilitats i biografies, generador d’oportunitats per a tothom, també per als novíssims catalans. L'important era el camí més que la fita, el dret a decidir (o sigui, la democràcia)​... 

Em debato entre una fosca amargor i una "esperança sense optimisme", com deia Havel. Costa no imaginar el pitjor, costa no mirar al precipici: la pinça xenòfoba (Aliança+Vox) ens pot deixar estabornits...

L’orriolisme és una reacció inflamada al desencís sobiranista. Una ràbia sense projecte. Una mena de pseudo nacional-cristianisme, un carlisme del segle XXI sense rei i amb una deessa enfurismada. És un patriotisme vulgar que crea monstres i veu fantasmes. Ens conduirà a perdre per triple partida: un país políticament ingovernable (sense cap majoria parlamentària viable), un menysteniment de la sobirania incompleta però real (l’autogovern assolit amb l’esforç d’un parell de generacions) i la trencadissa de la convivència i la cohesió social...  És exactament el contrari de l’independentisme plural i optimista dels inicis del Procés amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell. Van ser temps ingenus però decents. No hi havia lloc per als discursos d'odi... Tanta barroeria intel·lectual ofèn la intel·ligència. És trumpisme a la catalana...

Ignasi Aragay​ 06/03/2026

pac 275 Què hi ha darrere de la vaga de docents?

 

Massiva, històrica o contundent són només alguns dels adjectius que s'han fet servir per qualificar la vaga d'aquesta setmana al sector educatiu. Després d'anys amb una capacitat de mobilització minsa, aquest mes de febrer molts docents han dit prou i han fet notar el seu descontentament amb el sistema amb més de 70.000 professionals manifestant-se arreu del país i amb una vaga que van secundar gairebé la meitat dels docents (40,94%) segons el balanç del Govern i un 85% segons els sindicats que la van convocar.​..

La vaga ha estat per reclamar un increment de sous generalitzats (per igualar les condicions dels docents catalans amb els de la resta de l'Estat), una reducció de les ràtios a les aules (a l'ESO hi ha classes amb 30 alumnes), més inversió per a l'escola inclusiva –un de cada tres alumnes necessita suport educatiu– i una desburocratització de la feina a escoles i instituts...

Més enllà de denunciar les febleses del sistema educatiu, darrere l'èxit de la vaga docent d'aquesta setmana encara hi ha, com a mínim, dos factors més... Un factor determinant ha estat el canvi d'estratègia per part dels sindicats. En aquest sentit, un dels punts rellevants ha estat que en els darrers mesos la majoria de les organitzacions sindicals han anat a la una i, per exemple, la vaga de dimecres la van convocar junts, de manera unitària... l'altre factor ha estat determinar les causes que "provocaven més malestar": la necessitat de reduir les ràtios, la falta de mans per a l'escola inclusiva, la sobrecàrrega de feina burocràtica i el salari. És a dir, les quatre reclamacions que apareixien al manifest de la manifestació massiva de docents d'aquesta setmana.

Diana Silva​ 14/02/2026