pac 230 John Carlin conversa amb Laura Rosel

 

"El motiu pel qual el futbol és l'esport preferit al món és que és el més atzarós. En quin altre et marques gols en pròpia porta?", va exclamar​ John Carlin. I va recuperar la imatge d'un Nelson Mandela assegut davant d'un general sud-africà blanc, racista i d’extrema dreta. Si Mandela va aconseguir que li cedissin el poder, va explicar Carlin, va ser perquè entenia que si ell mateix hagués nascut en el context en què havia nascut aquell general, també hauria estat racista. "Mandela m’ho va dir: els va perdonar perquè eren com eren a conseqüència de factors que no havien pogut controlar". I vet aquí la lliçó: "Comprendre la centralitat de l'atzar et fa més generós i humil, i comprensiu amb els errors humans". El primer que tenim no és la virtut ni el treball, va precisar Carlin, rebutjant l'ètica imperant en països com els Estats Units, sinó la sort o la mala sort, "i això ens ha de fer més cristians". "Aquí a Catalunya la virtut que més es valora és ser bona persona, i això m'agrada", va afirmar.​..

Davant d'un món "complicat", l’escriptor anglès va invitar els presents a no deixar-se arrossegar per uns poderosos que a vegades "semblen tenir tendències psicòtiques", i va animar tothom a contribuir amb el seu granet de sorra a fer un món més bo, més empàtic i més compassiu.

Toni Güell, 25.1.2026

pac 229 Santa Indústria o Santa Revolució

 La crisi ambiental demana a crits una transició energètica. No podem seguir consumint combustibles fòssils o el planeta Terra es farà invivible per als humans. Ens ho recorden cada cop més sovint els episodis climàtics extrems. Hem de posar l’accelerador en les energies renovables: plaques solars i molins de vent​... El problema és el com... 

Ernest Garcia, antic militant comunista i catedràtic emèrit de la UV, diu: "Si fa quaranta anys m'hagueren dit que en cada poble hi hauria ecologistes protestant contra les plaques solars, hauria respost que això era increïble, que això seria un món al revés"... 

La tensió ambiental s'expressa així: d'una banda, hi ha els negacionistes climàtics, instal·lats en un contrasentit esclatant: entre la negació de la ciència i una fe cega en el progrés tecnològic. De l'altra, hi ha un bloc divers en el qual Ernest Garcia veu dues religions: la Santa Indústria i la Santa Revolució. Els primers són els tecnooptimistes, que creuen que la crisi climàtica es pot afrontar mantenint el creixement econòmic amb un capitalisme verdós; els segons són els idealistes del less is more, que creuen en solucions locals i un canvi d'estil de vida... 

Costa no ser escèptic amb la fe dels uns i dels altres. Només amb plaques a cada teulada no n’hi haurà prou, però no hi ha dubte que són del tot necessàries. Està molt bé anar en bicicleta, però amb això no fem. També costa creure que la població renunciarà a tenir un mòbil i internet a casa, a fer el turista en avió o a gaudir d’una alimentació rica en proteïnes (fer marxa enrere en el progrés mai no és fàcil). I tot això suposa un consum energètic de gran abast a nivell global. Calen grans i petits parcs solars i eòlics. Ens cal tot: Santa Indústria i Santa Revolució. No seran fàcils de casar.

Ignasi Aragay​ 13/12/2025

pac 228 Vida d'un catalanoparlant 2

Al ciutadà R.S. li van començar a vendre que Catalunya sempre havia estat un país bilingüe, i que ara, amb el català a l'escola, el tema estava resolt. Les estadístiques, però, deien que el català reculava. I mentrestant, a Madrid la premsa deia que el castellà estava perseguit a Catalunya. Amb el tombant de segle va arribar més immigració, procedent de tots els racons del món on la pobresa o les guerres expulsaven els ciutadans. El colmado de tota la vida ara era d’uns pakistanesos, i el bar d'en Miquel era propietat d'uns xinesos, que no li deien “estamos en España”, perquè això els era igual, però només parlaven castellà amb una parròquia ja molt castellanitzada, on els autòctons canviaven d’idioma per mandra. 

Quan R.S. deia que això acabaria amb la desaparició del català, rebia de totes bandes. Els uns l’acusaven de no acceptar les virtuts del multiculturalisme, els altres de posar en risc la unitat civil del país, o de fomentar l'odi a Espanya. Si es mantenia ferm en l’ús del català, li deien excloent. I si cedia, li deien que la culpa era seva per canviar d'idioma. Mentrestant, el català ja només era la llengua d'un terç de la població, i els seus fills parlaven castellà amb els amics perquè això els feia la vida més fàcil, ja que els castellanoparlants, malgrat dècades d’escola en català, continuaven essent majoritàriament monolingües, i els estrangers aprenien el castellà perquè era l'única llengua veritablement necessària. 

La setmana passada, el ciutadà R.S. va entrar al mateix bar de Sants, aquell on havia entrat fa quaranta anys, i encara va tenir esma de demanar un cafè amb llet en català. El cambrer argentí no el va entendre. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i la fi, ara el català és l'idioma d'una minoria, i les minories no han de voler imposar-se a la majoria.

Toni Soler, 20.4.2025

pac 227 Vida d'un catalanoparlant 1

Fa quaranta anys, R.S. va entrar en un bar al barri de Sants, va demanar un cafè amb llet i l’amo no el va entendre. Ell l'hi va tornar a dir en català. Però l’amo li va dir que “estamos en España”. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i a la fi el català és l’idioma de la majoria, i la majoria ha de ser solidària amb la minoria. 

R.S. havia crescut en una ciutat metropolitana que havia més que doblat la seva població. Milers de famílies humils s’havien entaforat en barris dormitori sense serveis essencials. Els autòctons planyien els nouvinguts, però havien observat com, amb el nou paisatge humà, els seus referents, la seva cultura, el seu teixit social, s’anaven diluint de manera gradual. El castellà va passar a ser la llengua dominant al carrer. Per imperatiu legal, ja ho era a l'escola, als mitjans, a l'administració. Els catalanoparlants encara eren majoria, sí, però la seva parla no tenia cap dret. 

Amb l'arribada de l'autonomia i la normalització lingüística, polítics i intel·lectuals van dir a R.S. que tocava ser generós. Que els immigrants havien arribat per “aixecar Catalunya”, mentre que els catalanoparlants eren els hereus d'una burgesia explotadora. Alguns fills dels nouvinguts van començar a proclamar l’orgull xarnego i a presentar-se com a part d’una minoria oprimida. R.S. tenia avis catalans, no podia presumir d’orgull xarnego però tampoc d’orgull català, perquè en aquest cas seria acusat de supremacista i qui sap si xenòfob. Els seus avis eren treballadors o botiguers, havien pencat molt i havien patit la repressió franquista, no només com a ciutadans, sinó com a catalanoparlants. Però les víctimes eren uns altres.​.. (continuarà)

Toni Soler, 20.4.2025

pac 226 El que escollim no veure

 La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva.​.. 

Afrontem així una ironia punyent: un poble que es mobilitza fervorosament per una causa llunyana mentre ignora el patiment immediat dels seus veïns...  La selectivitat de l'empatia ens porta a qüestionar la naturalesa del nostre compromís amb la justícia. Com és possible que celebrem solidaritat amb aquells que pateixen en una altra part del món, però no veiem els problemes urgents que ens envolten? La nostra identitat nacional es construeix sobre narratives d'empatia amb els oprimits, però quina responsabilitat mostrem amb els que viuen dins de les nostres fronteres? En el nostre cas, quantes coses no vam fer, durant molts anys, i què no fem encara avui, per erradicar la violència contra les dones al nostre país? O quines accions hem dut a terme per pal·liar el sofriment dels migrants que arriben aquí –la situació dels quals, no ho dubto, ens commou quan en tenim notícia? 

Reflexionar sobre aquestes contradiccions ens condueix a entendre que la humanitat es troba en una lluita contínua per equilibrar la compassió i els particularismes. La veritable solidaritat ha de transcendir fronteres i hem de treballar per un món on cada vida tingui el mateix pes. Advocar per una causa no hauria de significar ignorar l'altra. És hora de reavaluar el nostre paper com a ciutadanes i ciutadans compromesos, assegurant que l'empatia sigui inclusiva i que els nostres cors estiguin oberts no només a les lluites llunyanes, sinó també a les que tenen lloc a la porta del costat.

Nadia Ghulam​​  25/04/2025​ ​ Activista afganesa

pac 225 Immigració i estat del benestar: i els nadius?

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

Llavors, estaríem millor sense uns i altres? Hauríem de tancar fàbriques, granges, comerços, bars, hotels, oficines, empreses constructores i de serveis, residències d'avis... I perdríem tot el que aquests treballadors produeixen i, per tant, la contribució fiscal global a què donen lloc, pagada pel treballador i per l'empresari amb el que guanya cadascun: IRPF d'un i altre, cotitzacions socials, IVA del seu consum... I aquesta contribució fiscal global és, allà on es compleix la llei, superior al que rebran de l'estat del benestar els treballadors d'aquí i d'allà.

L'economia social de mercat pretén compensar, precisament, aquestes dues realitats econòmiques mitjançant mecanismes de redistribució, els quals fan per manera que aquells que més s'emporten del mercat –polítics, directius, professionals, propietaris i empresaris– també aportin fiscalment més, i compensin el dèficit dels qui menys s'emporten del mercat, i sense els quals els primers no podrien arribar a produir i vendre res.

Independentment del seu origen, tot treballador ocupat contribueix positivament al manteniment de l'estat del benestar, ni que sigui indirectament; i, òbviament, hi contribueix més com més valuosa i més ben pagada sigui la seva feina. La qüestió és quants immigrats hem d’atreure, i per a quines feines, per poder mantenir l'estat del benestar actual compensant la pèrdua de població activa local i l'augment de pensionistes​...

Sens dubte, la immigració no pot ser infinita, ni pot ser l'única solució als nostres problemes de sostenibilitat de l’estat del benestar, però tampoc n’és la causa, i en tot cas suposa un repte social i cultural no més difícil que –ni aliè a– el repte que suposa l'envelliment social.

Jordi Angusto​ 05/12/2025

pac 224 "Quan les protestes triomfen ningú sap què fer amb la victòria"

L’escriptor​  nord-americà Vincent Bevins, autor de Si ardemos (Capitán Swing, 2025)​

"- una forma molt concreta de resistència es va tornar hegemònica durant la dècada del 2010: protestes massives aparentment espontànies, sense líders, coordinades digitalment i estructurades horitzontalment. Aquest repertori va ser molt més efectiu del que ningú s'imaginava a l'hora de portar molta gent al carrer, però no a l’hora d’aprofitar les oportunitats polítiques que s’obrien. ... El problema és que quan les protestes massives triomfen ningú sap què fer amb la victòria.

- Molts de nosaltres crèiem que si molta gent sortia al carrer per una causa justa, només podia acabar bé. Però els moviments radicalment horitzontals, on cadascú porta la seva idea de futur, poden créixer de manera espectacular i, alhora, quedar completament incapacitats quan arriba el moment crític. Quan cau un govern, històricament és una minoria organitzada qui omple el buit de poder. Els moviments de masses sense estructures clares no poden reaccionar amb la cohesió i la rapidesa necessàries.

— Una forma molt específica de resistència es va tornar hegemònica durant els anys 2010: una manera concreta de respondre a la injustícia o als abusos de les elits... la història està plena d'intents de plantar cara a les elits i el més habitual és que no passi res: les elits ignoren les protestes i s’acaba aquí.

- La gent no ha deixat d’intentar transformar el sistema global. A més, la història no està tancada... Moltes derrotes aparents s'han convertit, amb el temps, en victòries.

- Les formes de protesta que van dominar els anys 2010 també es van veure a Espanya o Grècia. Van ser moviments capaços de desestabilitzar, però no de generar un projecte institucional preparat per governar.

Cristina Mas entrevista Vincent Bevins, 6.12.2025