pac 287 Orbán, Orriols, Abascal - 1ª part

 

Potser la gent comença a estar farta dels discursos d'odi, divisió i confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del "tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos​...

Els europeus que s’havien deixat portar pels cants de sirena de la ultradreta autoritària trumpista, il·liberal –és a dir, destructora de la democràcia liberal– i antieuropea comencen a obrir els ulls... cada cop són més els que els cau la bena dels ulls: el rei comença a anar despullat. El Papa Lleó hi està ajudant.

La por està canviant de bàndol. El que ara ens fa por és tanta guerra, tanta retòrica violenta i inhumana, tanta brutalitat, tant menyspreu pels drets i llibertats bàsics, tanta insensibilitat per la pobresa aliena. Els partits i les polítiques de l'odi  fan que desconfiïs fins i tot del teu veí i que el teu veí desconfiï de tu. Són artefactes de descohesió social, de trencadissa cívica... Exciten la nostra cara fosca, el mal rotllo, l’angoixa. Troben benzina en les males notícies, qualsevol espurna els serveix per crear un incendi: en lloc de córrer a apagar-lo, li donen aire a les xarxes socials. Són piròmans professionals. Gaudeixen trobant culpables als quals imposar càstigs. S’alimenten d’un agusat esperit punitiu. Fàcilment s'apunten a la cacera de bruixes com a mètode...

Ignasi Aragay​​  17/04/2026

pac 286 Immigració: com frenar-la

En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l'escola ​(i la sanitat diria jo) està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics​...

La raó fonamental del nostre elevat creixement demogràfic és que creem massa llocs de treball poc qualificats, i ho fem perquè estem apostant per sectors que paguen poc​. Ara bé, que els treballadors de certs sectors cobrin poc no significa que siguin barats, perquè en un estat del benestar com el nostre no existeix la mà d'obra barata: el que no paguen el client i l'empresari ho paga el contribuent... 

La manera més eficient per frenar la nostra immigració és procurar que els salaris reflecteixin millor el cost dels serveis públics. El més immediat és apujar considerablement el salari mínim interprofessional...

... una altra mesura –aquesta en mans del govern català– hauria de consistir en exigir el domini de la llengua catalana a tots els llocs de treball que tinguin un alt component d'atenció al públic. És evident que aquesta exigència dificultaria cobrir aquests llocs de treball, però és que justament l’interès públic rau en el fet que els empresaris no ho tinguin tan fàcil.

En definitiva, frenar la immigració és d'interès públic, i els mecanismes per aconseguir-ho no tenen res a veure ni amb la xenofòbia ni amb el racisme, sinó amb el sentit comú. Dissortadament, la pusil·lanimitat amb què tractem aquest assumpte fa previsible que –aquí com arreu– acabin triomfant moviments xenòfobs i racistes que afegiran danys a la cohesió social sense posar remei de debò al problema, atès que, a l'hora de la veritat, no posaran dificultats als empresaris dels sectors especialitzats en la mà d'obra barata.

Miquel Puig​ ​ 18/04/2026

 

pac 285 Cada dia som més apàtics i servils davant del poder

 

Som cada dia més servils davant del poder? Els indicis apunten que sí. L'apatia guanya terreny, especialment entre els més joves. Assistim a matances atroces com la de Gaza, a guerres de caprici com la de l'Iran, a agressions imperialistes com la de Rússia contra Ucraïna. El govern de la principal potència mundial, els Estats Units, es troba en mans de bojos delirants. Però protestem menys que fa vint anys. I molt menys que fa cinquanta.​..

Dècades de neoliberalisme han generalitzat la sensació que protestar és antipatriòtic. La política s'ha tornat aliena al judici moral...

Una altra explicació se centra en els efectes de les xarxes socials. El primer efecte de les xarxes va consistir en confondre el que és virtual amb el que és real. De cop semblava que llançar milers de missatges d'indignació al ciberespai (allò de "cremen les xarxes") equivalia a manifestar-se col·lectivament al carrer. I no. El segon efecte va ser la creixent dificultat dels usuaris per mantenir l'atenció sobre un problema durant un temps més o menys llarg a causa del consum intensiu de vídeos curts en reels i la pràctica de l'scroll a la pantalla. El tercer efecte, agreujat per la incipient intel·ligència artificial, va ser la mescla gairebé indistingible del que és real i el que és fals...

A Catalunya, el sobiranisme ha perdut la capacitat de mobilització massiva... Si hem de creure els sondejos –i la nostra pròpia capacitat de percepció–, s'estén pel planeta la sensació que les coses (bel·licisme, crisi climàtica, desigualtat econòmica, migracions massives) van a pitjor. Quina és la reacció col·lectiva? Quedar-se a casa. Certament, cada dia som més apàtics. I més servils.

Enric González​ 17/04/2026

pac 284 Una nació, dues (o més) seleccions

 

​(La roja) ... un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol)​.

... A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la resta.

Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la pluralitat l'Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també, la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti això (tant com l’amnistia, potser)...

Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada, ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si resulta que a Catalunya tothom celebra els "seus" gols excepte els catalans, quina merda de diversitat és aquesta?

Toni Soler​ ​ 04/04/2026

pac 283 Aquest racisme és d'ells

 

El racisme és general. Adoptarà la forma d'una xenofòbia explícita o traurà el cap en la micro​-discriminació quotidiana, però no hi ha cap societat que se n’escapi. Per descomptat, tampoc la societat catalana que pensa i viu en català.

Però el racisme a les grades durant l'Espanya-Egipte és d'ells. A Catalunya el coneixem bé. És el producte del nacionalisme espanyol, el d’una llengua i una religió (“¡Habla en cristiano!”), una bandera (“Qué pone en tu DNI?”) i un ideari d’ultradreta. Només cal repassar el mostrari complet de dimarts: crits contra Puigdemont, contra Sánchez i contra els musulmans. Una cultura política amarada de segles de contrareforma, de “¡Que inventen ellos!” i d’“Una, grande y libre” no desapareix perquè ho digués una Constitució fa 47 anys.​..

Preguntar-se com és que 20.000 persones van poder cantar espontàniament “Musulmà el qui no boti!” no tan sols és desconèixer la desinhibició i la imitació que funciona als camps de futbol, sinó no entendre de què està fet el nacionalisme espanyol repartit per tots els partits però que sobretot vota Vox.

Finalment, no és casualitat que l’aquelarre passés a Catalunya, on els partits de la selecció espanyola volen ser un banal recordatori d’assimilació i una festa de la normalització, sobretot després de l’1 d’Octubre. La grada espanyola a Catalunya assisteix a més que un partit i els organitzadors ho saben. Per això els fan...

Antoni Bassas​ 03/04/2026

pac 282 Per l'educació, tot

 

​... hi ha molta gent que té fills en edat escolar i sap de primera mà la magnitud de la tragèdia pedagògica que vivim. Amb Rodalies, amb la sanitat i amb la seguretat ciutadana ens hi juguem el present, però amb l'educació empenyorem també el futur del país. Per l’educació, tot esforç és poc.​

... a parer meu, l’absència de les eines i els recursos d'un estat propi estan a la base del problema. Però és evident que no ens podem permetre esperar que arribi l’albada independentista, si és que arriba; hem de jugar amb les eines que tenim, i, si és possible, millorar-les, com passa amb el nou finançament de la Generalitat, que no té calendari, i amb els pressupostos catalans, sempre prorrogats, en aquest cas perquè un dels pilars de l'acord d'investidura de Salvador Illa —la cessió íntegra de l'IRPF a la Generalitat— ha quedat ajornat per les urgències electorals del PSOE.

I després hi ha allò que depèn exclusivament del departament d'Educació: més personal —més ben format, més ben pagat— i unes directrius pedagògiques que esmenin el model actual, qüestionat no només en el pla teòric, sinó també per les dades de l’informe PISA i els percentatges de fracàs escolar. La difícil gestió de la diversitat —conseqüència del fort impacte de la immigració—, el mal ús o l’abús de les noves tecnologies, l'enfonsament de l'ús del català o la pèrdua d'autoritat dels docents són només alguns dels aspectes que fan trontollar el sistema.

... cal fer una autèntica crida nacional a la regeneració del sistema educatiu; cal fer-ho sense pressa però sense pausa, pensant en demà i pensant en 2040, alineant les millors ments pensants i sobretot les millors voluntats, sense sectarisme, ni càlculs polítics ni egoismes corporatius. Cal que ho lideri el Govern però amb un suport qualificat de la majoria del Parlament, dels sindicats i dels experts. Cal, en resum, un exercici massiu de generositat que no sé, sincerament, si està al nostre abast...

Toni Soler​ 21/03/2026

pac 281 "Eivissa", la torna

 

Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l'espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l'article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE​...

Es diuen no nacionalistes, però no hi ha ningú més nacionalista sota la capa del sol. Diuen que el seu cor és més gran que el teu perquè els hi caben dues banderes (en realitat només una és la bona, i l'altra és decorativa), però el seu cervell deu ser més petit, perquè només els hi cap una llengua...

A Vinaròs, l’Ajuntament vol menys valencià i més castellà als carrers i als comerços. La pressió ciutadana ho ha impedit, de moment. És un nou recordatori que la Sénia és la frontera més vigilada del sud d’Europa. Invisible, però vigilada. Són els que diuen que estan a favor d'unir i no de separar, però separen el català del valencià i s’inventen el LAPAO. Afirmen que les fronteres són cosa del passat, però bé que van estar dècades posant-li fronteres a TV3. En fi, no cal seguir; ens els sabem de memòria. Combatre’ls és cansat (i molt desigual), però li dona al català categoria de raó per viure i estimar.

Antoni Bassas​ 27/03/2026