pac 250 Quatre mesos de no alto el foc a Gaza

 

​​No hi​ ha alto el foc a Gaza

​Els atacs israelians, gairebé diaris, han provocat 586 morts i l'exèrcit continua ocupant més de la meitat del territori de la Franja

Quan Donald Trump va segellar l'alto el foc a Gaza, va proclamar l'adveniment d'una "era daurada" per al Pròxim Orient​... La realitat sobre el terreny, però, és una altra: quatre mesos després de l'acord, només s'han comptat 17 dies sense atacs israelians contra la població civil. L'exèrcit no només no s'ha retirat, sinó que avança posicions respecte a la "línia groga" que delimita el territori de la Franja sota control israelià. Mentrestant, dirigents i inversors es freguen les mans amb la perspectiva de convertir Gaza, sota la presidència vitalícia de Donald Trump, en una ribera de negoci immobiliari.

Trencaments de la treva​: ​ Israel tampoc ha complert amb el pla que havia de portar la pau a Gaza pel que fa als atacs sobre la Franja. L'exèrcit israelià ha incomplert l'alto el foc 107 dies dels últims 124. Gairebé la meitat dels incidents registrats han estat bombardejos i atacs dirigits, segons el ministeri de Sanitat de Gaza. És a dir, no haurien estat fruit d'un conflicte més o menys espontani en què els militars israelians han decidit que calia obrir foc per redreçar la situació, sinó que hi hauria hagut una mínima planificació per part de Tel-Aviv. Aquesta situació fins ara s'ha saldat amb la mort de 586 palestins, a més de 1.558 gazatins ferits​.

Dies en què Israel ha atacat Gaza durant la trev​a.​  Només s'han registrat 17 dies sense atacs israelians dels 124 que fa que dura el suposat alto el foc (dades fins al dimarts 10 de febrer) ​...

Núria Sala Venturai Víctor Sanz Guerrero​ ​ 14/02/2026

pac 249 Instruccions per ser una família perfecta 2

Si aquestes condicions els semblen excessives, tinc una prova de consolació: si pel fet de ser humans, massa humans, no ens és possible assolir la perfecció familiar, almenys aspirem a tenir una família com la dels Simpson. Fixeu-vos que tot i que Homer és un addicte compulsiu a la televisió, cada nit sopen a la cuina, tots junts i sense televisió (ni pantalles), ...  i, siguin quines siguin les bestieses que pugui fer Homer —i mira que n’és d’estrafolari i hiperbòlic—, mai en farà cap que pugui posar en risc l'amor de la seva dona. No tinc ni idea de quines poden ser les raons per les quals Marge està tan enamorada del seu singular marit, però sí que sé que en la vida familiar estimar-se és molt més important que comprendre’s. I saps que ets estimat de veritat el dia que pots mostrar a l'altre les teves febleses amb la seguretat que no se'n servirà per mostrar la seva força.

En definitiva, si no podem ser perfectes, aspirem a ser normals, és a dir, a gestionar les nostres neurosis quotidianes sense gaires escarafalls... Perquè algú en una família, com acabem de dir, s'ha de resignar a fer d'adult, i això cansa. Sí, ser pare o mare cansa. Però no importa. Estimar-se és millor! Si tens al teu costat algú que, coneixent mil·limètricament la teva corrua de defectes, continua creient que paga la pena estimar-te, ja t’ha tocat la grossa!

El primer dret d’un nen és el dret a tenir uns pares una mica neuròtics, perquè si tingués uns pares perfectes, amb quins exemples aprendria a gestionar la imperfecta realitat del nostre món?

Gregorio Luri, 10.01.2026

 

pac 248 Instruccions per ser una família perfecta 1

 

Primera: tenir el segon fill abans que el primer. La criança seria molt més relaxada.

Segona: aconseguir que els teus fills neixin amb més sentit comú que energia (que neixin adults, vaja).

Tercera: dominar les estratègies de la intel·ligència emocional​...

Quarta: que tenir fills no ens impedeixi passar tota la nit en un son.

Cinquena: que sigui compatible tenir fills, fer cèntims i gaudir de temps lliure.

Sisena: que l’òrgan educatiu dels nostres fills sigui l’oïda, i no l’ull. O sigui, que els consells que oferim a dojo tinguin més força de convicció que els exemples que donem. Malauradament, els nostres fills tendeixen a ser molt semblants al fill que vam ser nosaltres, i desconnecten així que ens posem en mode “Quantes vegades t'he de dir que…?” És incòmode reconèixer-ho, però tots hem après molt més dels exemples dels pares que dels consells. En conseqüència, sempre estem educant, especialment quan no ens n'adonem, perquè la veritat del que som acostuma a trobar-se en l'espontaneïtat del que fem.

Setena: que fos possible traspassar la responsabilitat educativa dels pares, íntegrament, a l'escola​...

Vuitena: que la fidelitat no exigeixi esforços i que l'amor sigui sempre alegre, de manera que els nostres fills disposin a mans plenes d’exemples perfectes de convivència familiar.

Novena: que el criteri per avaluar la nostra excel·lència com a pares i mares sigui el de les nostres bones intencions i no pas el de les nostres conductes.

Desena, i última: que a la família sempre hi hagi algú resignat a fer d'adult.

​Gregorio Luri, 10.01.2026

pac 247 Quatre xuts al pal

 

Hauria pogut passar quan l’onada era irresistible, quan la independència la defensaven els que ara mateix no ho recorden. En aquell moment el PSC de Pere Navarro, per respecte als seus principis fundacionals i per la pressió de la seva ala catalanista, va presentar-se davant l’electorat proposant una “consulta legal i acordada”. Després va gosar trencar la disciplina de vot al Congrés dels Diputats, en defensa del referèndum. Celestino Corbacho demanava refundar la federació catalana del PSOE. Però al final van ser els catalanistes com Maragall, Elena i Geli els que van marxar, i el partit va patir una fuga de vots en diverses direccions. A Miquel Iceta els seus companys del PSOE li van dir que l'Estat no negociaria mai, que la cosa es resoldria a les males​...

Hauria pogut passar quan Iniciativa (ICV) es va veure desbordada pel 15-M i la crisi, i van emergir la CUP i el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, forjant un nou pol independentista d'esquerra...

Hauria pogut passar quan CiU es va trencar, CDC es va veure assetjada per la corrupció i va decidir refundar el partit i canviar-li el nom...

I encara hauria pogut passar, malgrat tot, si el 3 d'octubre, després de l’èxit internacional del referèndum, de la indignació contra la policia i contra el rei, Puigdemont i Junqueras haguessin vist que era el moment d’aprofitar el desconcert espanyol per accelerar, i encarar el conflicte inevitable amb els carrers a vessar...

En aquestes quatre ocasions –pel cap baix– es va perdre l’oportunitat d’alterar el curs dels fets. Ens hem de preguntar si van ser quatre xuts al pal –un cas d’inaudita mala sort– o si, com sol passar a la història, les coses van anar així perquè no podien anar d'una altra manera...

Toni Soler,7.9.2025

pac 246 Rècord històric de treballadors estrangers a Catalunya

​Els ​treballadors nascuts fora d'Espanya ara representen el 18% dels afiliats a Catalunya, mentre que fa deu anys eren el 12%, un increment de sis punts percentuals. Entre aquests ciutadans, els més nombrosos són els de països de fora de la UE (502.899 persones), que suposen el 72% dels treballadors estrangers, mentre que el 28% restant correspon als 194.203 treballadors comunitaris.

Si ens fixem en la nacionalitat dels afiliats estrangers que viuen a Catalunya, la principal és la marroquina, amb 84.279 persones, seguida de la italiana (61.770) i la romanesa (46.799). Entre els extracomunitaris, després del Marroc, el segon país amb més afiliats és Colòmbia (38.906); i el tercer, la Xina (34.529).

Pel que fa als treballadors de la UE, després d'Itàlia i Romania, a Catalunya els més nombrosos són els francesos (23.800), seguits dels alemanys (12.408) i els portuguesos (11.177). En l'última dècada, els afiliats estrangers comunitaris han crescut un 62,4%, mentre que els extracomunitaris s'han més que duplicat (102%).

Paula Solanas Alfaro​ ​ 16/01/2026

 

pac 245 Temps de resistència

Estem vivint uns temps que són de risc, amb independència que siguem dels tranquils o dels arriscats. Els catalans ho hem viscut de primera mà (el risc de desaparició és la condició natural de la nostra existència) i la travessa encara no s'ha acabat. Estan en risc la democràcia, la justícia i els drets humans allà on els donàvem per immutables. De fet, la democràcia sempre ha estat a una generació d’extingir-se, però no ens semblava que el perill fos tan imminent. Tenim la impressió que en el resultat de les pròximes eleccions, les que siguin, ja no estarà en joc només un canvi de govern sinó un canvi de les regles del joc. I per evitar-ho haurem de continuar prenent riscos. Ja som en temps de resistència, millor si és organitzada.

​Antoni Bassas, 17.1.2026

 

pac 244 "No cal arribar a les cambres de gas per ser feixista"

Feixisme és…  — L’exaltació del que som nosaltres.

O sigui, supremacisme.  — És l’element clau. Pensar que nosaltres, siguem qui siguem, som millors. I podem decidir sobre altres.

Dius que ens costa identificar-lo.  — Perquè si pensem que ha de ser un Hitler cridant de manera desaforada, tindrem problemes. Tampoc cal arribar a les cambres de gas. Ni és feixista tothom que no pensa com nosaltres. Però el feixisme sí que planteja superioritat d'un​s contra altres, i això ho podem trobar en diferents espais.

Per què gent amb conviccions comunistes, que estava allunyada del feixisme, acaba considerant que els representa​?  — Hi ha un factor de crisi, i quan ens sentim vulnerables, si tenim por, se’ns activa la necessitat de seguretat. I el feixisme ha treballat molt tradicionalment en oferir seguretat.

Aristòtil, segle V abans de Crist, quan parlava de democràcia deia que els elements clau eren la llibertat i la igualtat. I si no hi havia igualtat, no hi havia llibertat. 

Avui podem parlar d’igualtat?  — Quan tens aquesta precarietat a la societat, que cada vegada afecta més gent, et fa pensar que estem més a prop del que Aristòtil definia com a aristocràcia, el govern dels rics, que no de democràcia, que definia com el govern dels pobres. Els rics tenen més llibertat que els pobres. 

Aleshores?  — La nostra és una societat amb més elements de democràcia que temps enrere. El patriarcat és supremacisme. El racisme és supremacisme. I les diverses lluites han servit per millorar els drets de les dones i dels negres. El supremacisme ha perdut espai, però torna per intentar recuperar-lo. Sense crear democràcia no serem capaços que el feixisme reculi. I això vol dir, entre d'altres, que la gent vegi satisfetes les seves necessitats i que no acabi pensant que el problema de no tenir habitatge és dels immigrants.

​Jordi Mir, 17.1.2026