dimarts, 25 d’abril de 2017

pd M4

​EL PERIÓDICO 1de juny de 1983
LOS VIEJOS "PROGRES" NO MUEREN
Joan Barril​

Teníem el dubte de saber si encara érem dels nostres i vam coincidir al Calderón els fills espuris del 68, deI 69, del 70; els néts del SDEUB, els besnéts de la vaga de tramvies del 51, els cosins germans de Berkeley i els cosins llunyans - i per tant més estimats - dels Beatles: una gran família d'excombatents de la utopia que ha sabut fer de la condició d'ex un tret generacional. Un ex desproveït de qualsevol tipus de nostàlgia. Entenguis. No som el que vam ser. Som el que vam poder ser.
Perquè ¿haurem de preguntar-nos un cop més si va existir una generació del 68? Aquí la tenen. Amuntegats en el pou sense fons de les copes de la matinada. Cansats, descasats, recasats, eternament orfes, segueixen lluint la seva condició de rebels sense causa vigent. Somiaven amb l'asalt al palau d'hivern i fou a la tardor quan el tirà se'ns murí al llit. En plena ressaca de xampany la història trucà a la porta de servei i els avis del 66 feren llur entrada als ministeris i als ajuntaments. L'1 i el 8 de febrer del 76 encara organitzàrem el nostre darrer "guateque" pels carrers de Barcelona. Aquells dies ens dispersàrem lentament, sense presa, probablement ens donàrem la mà per primera vegada, ens miràrem als ulls i intercanviàrem el nostre nom oficial. Fou una manera com qualsevol altre de quedar-nos una mica més sols.
... Per aquesta generació es van tancar cinema-clubs i s'obriren restaurants, es perderen llibreries i emergiren agències de viatges. En la nostra personal recerca del temps perdut ens sobraven dogmes i ens faltaven dubtes. Encara avui tenim els records confusos entre el que crèiem ser, el que desitjàvem ser i el que érem en realitat. Hem viscut tan de pressa que ningú ha pogut dictar la nostra vida als escribes. No obstant això, ni la història ni la socialdemocràcia han pogut baixar els fums a aquells joves cadells. Amb l'optimisme de totes les avantguardes que es creuen eternes el diumenge vam poder comprovar que els vells "progres" no moren mai.

dilluns, 24 d’abril de 2017

pd M3

​M D​ (MUNDO DIARIO?) 27 de julio 1974
COLÒNIES DE VACANCES PER A INFANTS
Josep M. Figueres
UNA TASCA TAN DESCONEGUDA COM BEN FETA

L'esplai i la natura completen l'obra educativa de la mainada

S.C.V. o Servei de Colònies de Vacances. Una tasca ignota pel gran públic, un treball ferm i airós damunt la base d'unes primitives cèl·lules anant a cercar als infants casa per casa, mirant d'endegar els vells casalots perduts a la muntanya,... els bons i dolents començaments que, sortosament, són història. Avui S.C.V. ha aug
mentat els centres, el personal, la quantitat d'infants, etc... Trobem Francesc Ylla president del S.C.V...​

diumenge, 23 d’abril de 2017

pd M2

​MUNDO DIARIO 27 de juliol 1974
INNOVACIONS
Teresa Pàmies
L'autobús 21 ha introduït una innovació: la màquina cobradora. S'entra per la porta davantera on l'usuari és advertit, per un rètol, que li ca dur "l'import exacte". Si el sofert ciutadà no té el duro i la pesseta ha de tornar a baixar. El conductor no disposa de xavalla. Sis peces de pesseta no serveixen: la màquina  només accepta un duro i una pesseta.
En dues ocasions he presenciat els estralls d'aquesta innovació... La gent, naturalment, rondina. El conductor és limita  dir que no té la culpa, que són "coses" de l'empresa per reduir personal i salvar el dèficit. Si les innovacions han de servir per complicar-nos la vida, se les poden confitar. Un cop més preval la llei del benefici per l'empresa a les costelles del pacient ciutadà. Però, i el dia que se li acabi la paciència?

dissabte, 22 d’abril de 2017

pd 1001 = M1

ARA dissabte, 15 d'abril del 2017
"OH HAPPY CATALAN"?
Joan Pinyol Colom
Al marge de la popularitat televisiva del programa Oh happy day, voldria subratllar l’evident anglomania lingüística generalitzada que patim.
Volem ser moderns per la via anglòfona: els guanyadors de l’ Oh happy day, els Friendship Sound, van guanyar la final davant les Sound Six i els Not Name, després de vèncer, entre d’altres, les Jukebox i els Obmud, i ho van trobar tot molt guai i molt bestial.
Què ens està passant? ¿Cal que tots, programa inclòs, es posin un nom anglòfon per semblar més moderns i més fashion? ¿La nostra llengua no els suggereix cap altra possibilitat de nom?
Tot plegat no fa cap favor al català i cada vegada en trobem més casos. A Igualada, per exemple, amb el Night Glow, que cada any posa fi a l’European Ballon Festival; amb el Rec.0 Experimental Stores; amb el Nuvist Fest; amb l’Urban Running Night Show; amb el club de lectura Chick-lit; amb The European Knitwear Fair BSTIM, i amb el primer hospital simulat d’Europa, el 4D Health Innovation Simulation Center.
Menystenir la llengua catalana en benefici d’una altra que gaudeix d’infinites cobertures internacionals, de la preeminència en el sector de les noves tecnologies i de milions de parlants per tot el món és frenar l’evolució de la nostra bella manera de comunicar-nos i d’explicar-nos el món.

divendres, 21 d’abril de 2017

pd 1000 paper diari número 1000 = MIL = M

AVUI,   19..? ​
DEMANEU L'IMPOSSIBLE! (i 2)
Josep Espar i Ticó
(... continuació)

... Aquests panorames tenen la seva contrapartida. Al costat de tot el que podríem criticar sense pietat, hi ha un altre món a casa nostra i a les altres cases arreu del món, que sovint sense fer soroll està treballant amb un aire completament diferent. Hi ha aquell artesà que està posant més hores del compte, que no anota en factura, perquè aquella peça li quedi perfecta. Hi ha aquell regidor que està pendent, les vint-i-quatre hores del dia, de tot allò que pertoca a la seva àrea. Hi ha aquell voluntari que s'afanya a inscriure's en l'acció contra possibles incendis. Hi ha aquell grup de monitors que es desviuen pels infants del seu esplai. Hi ha aquell militant nacionalista, que ningú no coneix, que està pendent que surti bé el butlletí del seu grup. Hi ha aquell moviment que reclama, sense defallir, una part dels pressupostos dels Estats rics per als desequilibris del Tercer Món. Hi ha aquell col·lectiu que es preocupa per la gana que hi ha encara a barris de Barcelona...

És un món vast però silenciós, gairebé sempre ocult. I si demanes als qui s'hi incardinen com veuen el futur, et diran serenament que el camí per la solidaritat, per la pau, per la instauració de tots els drets és imparable... Aleshores, ¿no comences a pensar que, malgrat tot, és possible demanar l'impossible?

dijous, 20 d’abril de 2017

pd 999

​AVUI,   19..? ​
DEMANEU L'IMPOSSIBLE! (1)
Josep Espar i Ticó


El relativisme ideològic, la pèrdua d'entusiasme per les panacees universals,
​ la feixistització de la democràcia, la burocratització de les iniciatives han tancat molts antics militants al confort de la vida particular i a la flonjor del desinterès​. S'ha estès com una febreta, d'aquelles que no acaben mai d'anar-se'n, que tant pot ser d'escepticisme com de desesperança, que condueix a tancar-se dins l'ensopiment casolà. Així com s'estan reprivatitzant empreses, sembla com si es reprivatitzessin les il·lusions. (Abans es compraven llibres de pensament o de política, ara més aviat llibres de cuina!) 
I no entréssim pas en la dimensió esquifida dels qui, vessant comptes corrents i llibretes d'estalvi, mai no han tingut projectes i aspiren a tot estirar a badallar al voltant d'un suquet de peix o d'una graellada, regats, quan se senten esplèndids, amb un vinet de marca...
Ni tampoc ens detinguem en la legió dels aprofitats, que esmussen el pressupost sense justificar-se en cap feina productiva i es repengen en horaris ben curts... Les coses són com són, engalten de vegades, i han esmarjat del seu llenguatge comportaments ètics, servei a la societat, dignitat i exigència.
Davant aquests panorames... un es pregunta quina resposta podria tenir aquell eslògan tan repetit: "Demaneu l'impossible!" Què podem demanar? A què ens podem atrevir?

...
(continuarà...)

dimarts, 18 d’abril de 2017

pd 998

​AVUI, .... juliol? 1982
LES FRUITES NOCTURNES
Doctor Scòpius

...
Les fruites nocturnes més autèntiques eren la síndria, el meló, les cireres al seu temps i els préssecs en remull, però sobretot la síndria. Una bona síndria congriava al seu voltant una dotzena i mitja de sacerdots i sacerdotesses populars, que es portaven la cadira a pla de carrer, havent sopat, i es disposaven a posar en conversa tots els temes de l'actualitat i a ressuscitar totes les bromes i tots els acudits més vells. D'això se'n deia prendre la fresca...
En aquestes xerrameques nocturnes, que delataven una consciència de "racionament" i "d'estraperlo", les criatures aprenien a anar tard a dormir...
La menjada de síndria a la fresca requeria, de la part dels caps de família i de tots els barons en general, un uniforme indispensable: era la samarreta imperi, però una samarreta imperi sense pretensions atlètiques, vaporosa, res d'arrapar-se al cos, ben escotada de davant i de darrere i sobretot amb una gran ventilació en els escots de les aixelles. En l'hàbit de les senyores hi havia més varietat, encara que el que s'acostumava eren bates de percala...
...
... exercici nostàlgic de les fruites nocturnes, de prendre la fresca d'aquella manera que ja no fa ningú, perquè ara el que priven són les coses de marca, i les fruites nocturnes no en tenen i la fresca tampoc.