Els sobiranistes volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d'un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els federalistes pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure'n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.
Aquests dos punts de vista parteixen d'una anàlisi oposada del que és Espanya. Mentre que els sobiranistes es basen en el pessimisme empíric, els federalistes sostenen que és possible una majoria que aposti per un estat plural, i per això cal que Catalunya s'hi impliqui sense reserves...
Però aquest plantejament té dos punts febles. El primer: Tot el que Catalunya faci en col·laboració amb Espanya implica la subordinació lingüística. Espanyolitzar Catalunya, o catalanitzar Espanya, com es vulgui dir, sempre implicarà la submissió del català envers la llengua de l’Estat que, a més, ens arrossega cap a l’àmbit cultural llatinoamericà...
I hi ha un segon inconvenient: si sortim de la bombolla cultural, ens trobem un país a tocar del col·lapse dels serveis públics. Un país on els transports, l'ensenyament i la sanitat —per dir només tres àmbits que estan de penosa actualitat— estan naufragant. Això només té dues explicacions: O el govern català és incompetent, o els partidaris de “catalanitzar Espanya” estan topant amb la dura realitat d'un sistema de despesa pública que es basa en el centralisme castellà... hi ha uns ciutadans que estan literalment farts de pagar impostos per uns serveis públics de tercera. Potser ens diran que la solució per a aquest desastre no és la independència. Però el que no ens podran negar, em temo, és que la causa és la dependència.
