L'altre dia parlava de llibres preferits amb una persona jove, nascuda a
Catalunya i educada en català. En un moment de la conversa, quan vaig
enumerar algunes lectures recents, em va dir “Ah, és que jo no llegeixo
gaire en català”... li
vaig preguntar a què es devia aquesta tendència. Amb certa incomoditat, o
potser amb un punt de desgana, va ser prou honest de reconèixer que no
sabia explicar-ne els motius: “En castellà, per alguna raó, em fa
l'efecte que estan més ben escrits, però sé que és un prejudici”.
Escarbant una mica més, vaig poder esbrinar que el prejudici es feia
extensible a altres disciplines artístiques: orgullós d’entendre les
lletres de tants grups en anglès i, fins i tot, satisfet de reconèixer
que tenia certa inclinació nostàlgica per les cançons en francès i en
italià que escoltava de petit amb els seus pares, “per alguna raó” no se
sentia interpel·lat per les lletres en català, així en general, o per
“la música en català”, en paraules seves, com si la música en català
formés un gran corpus musical uniforme, homogeni, amb uns matisos
inexistents perquè l’ús del català com a llengua comuna els hauria
esclafat.
És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, deia Einstein. I, tanmateix, a vegades em pregunto si algunes persones no
s’aferren volgudament a uns prejudicis que els semblen menys dolents o
greus que d'altres: ... aquest jove poliglot, culte i format no
va manifestar en cap moment la intenció de posar a prova els seus
prejudicis envers la creació en català, com si una part d’ell fos
conscient que, d’entre tots els prejudicis possibles, aquest no era el
més greu...
Laura Gost, 25.6.2022
