LliVre 38 NIEBLA Y CRISTAL

 - La iconografia primitiva, des de 1240 i durant uns cent anys, ens mostren una flauta curta, gruixuda i ferma, molt diferent de les flautes llargues i fines que coneixem. I els sonadors tenen la seva mà esquerra col·locada cap a la meitat de la flauta... pàg. 31 - Existeix una flauta actual, membre del conjunt de flauta i tambor, que reuneix aquestes mateixes característiques, es tracta del flabiol català... pàg. 33

Malgrat que la paraula «flabiol» ja surt registrada el segle XIV, en els documents antics en referir-se a l’instrument, igual que passa amb el txistu, quan esmenten els sonadors parlen de joglar de tamborí, tamborí o tamborino. I també com els txistularis, és modernament (s. XIX) que el músic ha pres el nom de la flauta i el coneixem com a flabiolaire... pàg. 65

Jaume Aiats explica molt bé la conversió experimentada pel flabiol i el tamborí transformats en «tradicionals» els que sempre foren instruments per el ball i la dansa... pàg. 66

Actualment malgrat que potser hi ha més flabiolaires que mai, el futur del flabiol (fora de la cobla) és incert. Ha perdut el seu tradicional espai vital, el ball de plaça, i no l’ha sabut (o pogut) substituir per altres... Els flabiolaires de tradició oral estan gairebé extingits i els acadèmics són criticats per ignorar els ritmes populars i la tècnica dels anteriors... pàg. 68

El panorama és complex, però més uniforme del que pugui semblar a cap d’ull... Els anglesos s’il·lusionen veient tanta gent jove tocant el flabiol. La vigència social dels tocs i danses dels «tamborileros» de Càceres i Salamanca admira als catalans. Les càtedres, biblioteques i programes d’estudi dels anglesos deixa bocabadats els folkloristes malgrat que la «pipe & tabor» gairebé no es toca enlloc. Els extremenys s’ensumen que la seva flauta i tamboril desapareixen; els taborers lamenten no tenir res més que una presència testimonial en les Morris Dance, i a Catalunya veuen disminuir les ocasions de sortir. Uns i altres envegen la situació dels txistularis, de qui creuen i diuen que ho han aconseguit tot, tot i tot. Però alguns txistularis se senten encorsetats pel pes d’una tradició massa formal i codificada... pàg. 83

El txistu va ser un element molt adient per convertir-se en un símbol pel nacionalisme aranista, perquè sent efectivament urbà i proper a la petita burgesia posseïa la fragància del camp, tan del gust d’aquella ideologia... pàg 91

Molesta al músic tradicional la identificació errònia del seu instrument... Al txistulari basc no li agrada que al txistu n’hi diguin flauta, encara que tècnicament ho sigui, o que a ell li diguin «gaitero» (igual que els flabiolaires no ens agrada que ens prenguin per grallers)... pàg 93

Tots els músics tradicionals de flauta i tambor subratllen la preponderància del tambor, per damunt de la flauta, en les seves funcions característiques (tocar pel ball)... pàg 101

L'augment del volum de la fressa ambiental pertorba el txistulari. És un fenomen generalitzat a les ciutats i determina, en part, la desaparició del txistu en les bullicioses festes de carrer. Camions, motors, megafonia, etc. ofeguen el txistu a l’espai festiu públic... pàg. 105

L’hemisferi dret del cervell és més important que pas l’esquerra per a la producció musical. El txistu, en ser digitat amb la mà esquerra queda sota el control d’aquest hemisferi dret, el que és preferentment musical. ¿I el tambor que es toca amb la mà dreta? En caracteritzar-se per la seva funció rítmica, exacta, encaixa amb la forma analítica, lògica i matemàtica de l’hemisferi esquerra... pàg. 108

Al segle XVIII comença a aparèixer en documents antics una figura en eclosió que competirà amb el tamborino: la «dulzaina»... pàg. 144 - També en aquest segle, sota la influència de la Il·lustració francesa, els il·lustrat bascos ajuden a renovar el txistu, modificant les mides, la localització dels forats, etc. i aconseguiren que el so fos més net i que s’adiés amb altres instruments, domesticant-lo per a l'oïda il·lustrada... pàg 147

«Gaiteros» que al ball de la nit podien tocar el violí o la guitarra, acordionistes i altres formacions van anar desplaçant poc a poc al «txuntxunero». Els nous balls (polca, mazurca, vals i més tard xotis i pasdobles) exigien músics més preparats i amb millors prestacions sonores. A diferència del que va passar entre per exemple els flabiolaires o els gaiters castellans, els tamboriners bascos no van adoptar aquest nous aires musicals... pàg. 162

«Estan traient de polleguera el txistu... és un instrument rústic i si li arrabassen això es queda en res... El txistu no és per fer concerts. Si intenten refer-lo perquè tingui un so més suau, inventaran la flauta!... Que el construeixin ben afinat en FA, això sí! però que no li posin claus, ni li facin invents» Pablo Sorozábal 1985

«El txistu ha de conservar aquesta impuresa que el caracteritza i el fa únic, i no hem de pretendre en cap moment convertir-lo en una flauta d'orquestra... El txistulari ha de ser, a parer meu, el músic del poble, com sempre ha estat. Ha de ser capaç d’improvisar noves melodies, i per fer-ho no necessita en absolut haver passat pel conservatori, on l'únic que aprendrà és a saber mesurar perfectament uns compassos, estereotipats, i on perdrà tot el que d’improvisador pugui tenir.» M. Luisa Ozaita 1973 pàg. 168

Els txistularis contemporanis viuen una mena de divorci entre l'acadèmia i el carrer... i sorprèn veure com el txistulari acadèmic defuig les places i els carrers... pàg. 248 - La ciutat es torna hostil per la feble música tradicional... el nivell de soroll ambiental estaborneix al txistu i estressa al músic... Una actuació a plaça rep sovint una freda acollida per part del públic, aliè i desinteressat... pàg. 249 - El mode acadèmic exigeix un faristol, un seient, un programa i un públic atent i passiu... No te res a veure amb la interpretació del repertori de memòria, en moviment i amb el públic participant i interactuant amb el músic... pàg. 250

El 1932 el P. Donostia deia: «un txistu sol se sent més i millor que una cobla de tres. Un txistu omple una vall sencera. El seu so té una extensió molt més gran del que imaginem...»... i Pio Baroja ironitzava: «Un txistu omple la plaça ... i tres la buiden» ... pàg. 280

«No som una última generació decadent, sinó el germen d'un futur. Mentre soni un txistu, mentre sentim una paraula en euskera, mentre una música nostra ens humitegi els ulls, SEGUIREM SENT» Isidro Ansorena Eleizegi (1892 – 1975) en el final del discurs en rebre la medalla d'or de l’Associació de Txistularis el 1968 pàg. 294

NIEBLA Y CRISTAL​ Una historia del txistu y los txistularis​ Mikel Aranburu​ 2008

Nota 1: El que es diu sobre el txistu i els txistularis és en gran part aplicable al flabiol i els flabiolaires

Nota 2: Entre parèntesi i encursiva afegits de l'amanuense.

pac 237 Franco, "presente!"

Aquest 20-N farà mig segle que va finir el dictador, però la seva ombra allargada segueix projectant-se sobre la societat espanyola, els darrers temps amb intensitat creixent. Vox està fent una esforçada feina per blanquejar-lo. Franco no descansa en pau, i nosaltres tampoc. A les xarxes socials de tant en tant és trending topic. Segons l'últim CIS, el 21,3% dels espanyols creuen que el franquisme va ser bo o molt bo, i entre els homes el percentatge puja al 26,8%. Naturalment, els votants de Vox són els més favorables a la dictadura (60%), però els del PP no es queden curts (40%). Les dues Espanyes segueixen perfectament delimitades pel Caudillo. En història, les continuïtats soterrades (tradicions familiars, mentalitats, inèrcies) són més fortes que les ruptures.​..

Franco va ser un personatge mediocre, primari, venjatiu. No tenia dots de líder de masses. No era un Hitler ni un Mussolini, aquells bàrbars histriònics. Rere la seva veu aflautada, hi bategava un agusat instint de poder i supervivència. Va catalitzar les pors de l’Espanya retrògrada (Església, exèrcit, terratinents) davant el canvi social i polític republicà en un món polaritzat entre la Rússia comunista i el feixisme. Després de devastar el país amb una guerra fratricida, el seu ultranacionalisme, el terror fred i rutinari que gastava i el culte a la seva personalitat van conformar la societat durant quatre dècades, amb el suport extern dels EUA en el marc de la Guerra Freda...

Ara una presidenta de les Illes, Magda Prohens (PP), que ha derogat la llei de memòria fent mofa de la suposada obsessió de les esquerres amb Franco. Obsessió? El problema és que les dretes no tinguin cap problema, cap obsessió, amb Franco. Que considerin que podem negligir el record de la barbàrie. I que no passi res quan en les manifestacions els seus militants exhibeixen braços alçats i banderes amb l’aligot. Això ja no és només oblit, és apologia de la dictadura. I per si a algú no li queda clar, una dictadura és el contrari d’una democràcia...

Ignasi Aragay​ 24/10/2025

 

pac 236 Escudella

 

El caldo no és car de fer i de la carn, com de la que sobri del rostit, en trauràs farcit per als canelons. El caldo agrada a tothom que el tasti. No se li pot dir que no. És com el xarel·lo, com els mocadors de fer farcells, com la tenora: finíssim i rústic a la vegada... és l’únic capaç d’escalfar l’ànima... Qui menja sopes se les pensa totes, deien els avis, els que no feien scroll...

Sopem en el sentit de menjar sopa. Deixem lloc a les cuineres, felicitem-les quan es queixin de les hores que fa que treballen i que el pentinat se'ls farà malbé... Anem a comprar “per fer caldo”. Traguem les copes boniques. Celebrem que tenim algú, qui sigui, que ens diu pel diminutiu. Deixem rondinar els rondinaires. Quantes vegades més passarà això? Sis? Set? Vuit? Tres?

Empar Moliner, Nadal 2025

pac 235 Poder és poder fer

 

​Potser encara no estem a punt per a l'autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar.​.. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d'una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.​..

¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat neguit.​..

De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017 vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització popular o la raó universal del dret a l'autodeterminació. Pensem que el poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d'un estat d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s'obre davant seu, el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte polític.

Toni Soler, 14-12-2025

pac 234 El projecte polític de Sílvia Orriols

 

Miquel Ferreres  07/02/2026

pac 233 I tot això, qui ho paga?

 

l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d'obres a Catalunya, segons l'informe de la Cambra de Contractistes d'Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempr​e...

 l’anunci de la regularització de mig milió d'immigrants sense papers. Regularitzar la situació de persones té una gran importància humana, i precisament per això comporta la gran responsabilitat de dotar de serveis públics centenars de milers de ciutadans més de ple dret que, precisament per la seva situació de pobresa, depenen especialment dels pressupostos públics. De trens més val que no en parlem i d'oferta d'habitatge encara menys, i serveis com la sanitat i l'educació treballen al límit de les seves forces. Catalunya ja estava infrafinançada abans de l’augment de població dels últims 25 anys. Per una raó de justícia, per l’interès d'Espanya de no acabar d’escanyar la gallineta catalana que paga i no rep, i per no posar una catifa a la ultradreta, més val que el Govern augmenti l’exigència a Sánchez. Almenys tant com la desatenció de l’Estat està exigint a la vida diària dels catalans.

​Antoni Bassas, 31.01.2026

pac 232 La llengua ens exigirà prendre riscos 2

 

(Continua)

El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de socialització entre els joves, percepció del català com a idioma innecessari, majoria insultant del castellà i l'anglès en els productes culturals i d'oci, provincianisme de celebritats i referents socials que adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més ampli, etcètera).

La tercera fase és elaborar un pla d'emergència, que per a mi es basa en quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable– dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la catalanització de la vida pública, en l'àmbit social, mediàtic i cultural (això s'està fent, però en un grau insuficient per corregir les inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l'Estat. Un altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.

Toni Soler, 30.11.2025