R 36: Girem full de la reconciliació

 A més de Puigdemont i d’altres líders, hi ha desenes de càrrecs polítics i alts funcionaris que encara tenen el seu futur compromès, perquè estan pendents, dos anys després, de l'aplicació de l’amnistia que els partits independentistes van aconseguir imposar al PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Dos anys de falsa reconciliació, d’un reencuentro forçat que se sustenta en el xantatge​...​ 

La sentència del TJUE és una derrota reputacional per a Espanya i els seus jutges, però per a Catalunya només és una victòria tàctica que té una incidència limitada. En resum, tothom hi perd, però almenys podem dir que estem més a prop de tancar un capítol –no pas el del Procés, sinó el de la falsa reconciliació–​... Tot és més difícil que fa dues dècades, però els que hi érem hi som (al darrere, però hi som), i els problemes i les amenaces que ens van fer sortir al carrer, per desgràcia, continuen sotjant-nos, encara més greus i dolorosos​... 

​Toni Soler, 19.7.2026

R 35: La tempesta que ve

 

El probable èxit electoral d’A.C. posa de manifest no només la dretanització de l’electorat, fenomen comú a tota Europa, sinó també el gir defensiu d’una part de l’independentisme, que ha canviat la il·lusió naïf de fa deu anys pel rebentisme ( fruit de la repressió i de la rendició de l’independentis- me tradicional), i també de la por a la dissolució nacional com a conseqüència dels canvis demo-gràfics...

Després del fracàs del Procés, el volcà sobiranista està inactiu, però no apagat, i si hem de fer cas al CEO, ocuparà la majoria dels escons del futur Parlament (una majoria inviable, però no invisible). Per si fos poc, en el mateix sondeig un sorprenent 45% continua afirmant que votaria a favor de la independència, i un 58% aposta perquè Catalunya sigui un estat independent, o bé federat dins d’Espanya. Es pot fer veure que aquesta realitat «inconstitucional» no existeix, com fa el PSC, però no sé durant quan de temps...

Toni Soler 12.7.2026

R 34: Amb qui vaig demà? Amb l'Argentina o amb el país que em va acollir

 

Sóc argentí. Vaig arribar a Barcelona l'any 1992 amb els meus pares i des de llavors he viscut aquí. La cosa és que demà diumenge la final del Mundial de futbol la juga Espanya contra l'Argentina i, arran d'això, he fet algunes reflexions que m'agradaria compartir amb els meus compatriotes d'adopció. Tot i que fa temps que vivim aquí, mantenim contacte amb la família de l'Argentina gràcies a un grup de WhatsApp que durant tot el Mundial ha estat especialment mogut. Allà hem celebrat cada victòria de l'Albiceleste com si estiguéssim junts: fotos, mems, records. Però quan va acabar el partit contra Anglaterra, quan ja se sabia que la final seria Espanya contra l'Argentina, una de les meves cosines va fer una pregunta que va provocar un diàleg més o menys com aquest:

- Vosaltres amb qui anireu? Amb l'Argentina o amb Espanya? - Què vols dir? -vaig respondre jo. - Si! Diumenge estareu amb el país on vau néixer o amb el país que us va acollir?

Aquest diàleg tan breu i tan simple em va tenir pensant un parell de dies. Totes les respostes que se m'acudien eren tan llargues i feixugues que m'arriscava a què em fessin fora del grup per pesat. A hores d'ara ningú dubta que el futbol és molt més que un esport. Ens agradi o no, els humans hem canalitzat en el futbol coses com la geopolítica, identitat i pertinença. Tot plegat són coses molt complexes que el futbol simplifica de manera brutal. En el Mundial, per exemple, tot és molt senzill: una nació, un Estat, una bandera i una selecció. I si la teva perd, et poses trist i si guanya, et poses content. Això pot tenir efectes molt gratificants: sentiment d'unitat, de projecte compartit i de comunitat. Però el món és molt més complicat que tot això. Moltes vegades aquests discursos d'unitat nacional no tenen res a veure amb "comunitats" ni amb "projectes comuns" i amaguen imposicions descarades. Sense anar gaire lluny només cal mirar la selecció espanyola.  De vegades, com deia, la unitat és un miratge que amaga imposicions descarades i violentes. Qualsevol que hagi viscut l'1-O sap de què parlo. La cosa és que havia de respondre a la meva cosina al grup de Whats i després d'haver descartat enviar-li un informe sobre la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya o les dades d'agressions lingüístiques que pateixen els catalans, li vaig respondre breu i concís: - El país que ens va acollir no és Espanya, és Catalunya. I Catalunya no té selecció perquè Espanya ho impedeix. BOOM. Vaig escriure el missatge sent conscient que cauria pesat. No perquè la meva família argentina sigui espanyolista, en absolut. El problema és que dir això que vaig dir al xat de la família ataca de soca-rel la simplicitat agradable i reparadora d'aquesta FIFA-Nation que és el Mundial. L'Argentina és avui un país colpejat per la crisi econòmica, la desigualtat i la crispació política, però el Mundial fa un efecte unificador i de comunitat com el que descrivia la vinyeta de The Guardian. I em sembla molt bé. L'alegria comuna pot ajudar a tirar endavant. Però les coses no són tan simples com a la FIFA-Nation. Em consta que a l'Argentina la simplificació nacional de la FIFA-Nation es viu amb molta comoditat i pràcticament tothom se sent representat per l'Albiceleste. I això té una explicació bastant clara: els pobles que haurien hagut de reivindicar una selecció pròpia van ser massacrats i expulsats fa moltes dècades. La meva cosina no té la culpa de tot això... però com li explico que aquí a Catalunya sí que hi ha una nació que es resisteix a ser engolida per la simplificació que ens proposa la FIFA dels estats nació actuals? Per tal d’apaivagar una mica el meu primer missatge, vaig decidir fer servir dos exemples que no tenen res a veure amb Catalunya. Primer vaig enviar un vídeo on es veu com centenars de gal·lesos celebren els gols de l'Argentina que van deixar fora Anglaterra. I després de posar aquest text al xat de la família, vaig explicar que Vázquez Montalbán havia descrit el Barça com "l'exèrcit desarmat de Catalunya" No sé si hauré convençut la meva cosina, però el que realment em preocupa és que els catalans (m'incloc) continuem tenint prou força per enfrontar-nos a la simplicitat que ens esborra i per desafiar les "unitats" que ens imposen. Jo vull que demà l'Argentina guanyi a Espanya. Ho tinc clar. I també tinc clar que si la final fos Argentina contra Catalunya, llavors sí, aniria amb el país que em va acollir. :-) Una abraçada, Albano Dante Fachín, 18 de juliol de 2026

LliVre 41: DOMINIO

 

DOMINIO de Tom Holland

Un llibre extraordinari, imprescindible per entendre el món. Impressionant veure com en sis-centes pàgines l'autor és capaç de sintetitzar dos-mil cinc-cents anys d'història. A més ho fa situant cronològicament un personatge per a cada època o cada pas, d’una manera sintètica però molt amena.

Pel llibre desfilen des de Dario el persa fins a Donald Trump, passant entre molts d'altres per Aristòfanes, Aristòtil, Pompei, Marduk, Jesús – és clar - Pau de Tars, Irineo, Orígens, Constantí, Julià l’apostata, Basili i Gregori, Martí de de Tours, Pelagi, Agustí d'Hipona, Gregori, Columbà, Beda, l’islam, Bonifaci i Carlemany, Alcuí, Otó, Gregori VII, Urbà II, Abelard, Isabel de Hungria, Conrad, la inquisició, els càtars i els albigesos, Cluni, Pelagi, Ja​n Hus, Zizka, Luter, Müntzer, Calví, Galileu, Cronwell, Spinoza, B. Lay, Voltaire, l'hinduisme, el juda​isme, el secularisme, l'esclavisme, Buckland, Darwin, Carnegie, Sade, Marx, Lenin, Nietzsche, els bolxevics, Hitler i el nazisme, Martin Luter King, J.R.R. Tolkien, els Beatles, els salafistes i Estat Islàmic, les migracions, el MeToo... IMPRESSIONANT!!!

(L'única nota negativa – no imp​utable a l'autor – és que hores d'ara no està editat en català)

11 de juliol de 2026, Sant Cristòfor

R 33: Sobretot no molestar i 2

 Lamine Yamal parla català, si cal, quan vesteix la samarreta del Barça, però renuncia a fer-ho en el Mundial perquè no hi hagi dubtes sobre les seves lleialtats, que potser són les del cor però també les que li marquen el sentit pràctic i la pressió de l'entorn: mira, Lamine, ja et miren estrany perquè ets mig marroquí i musulmà, no ho compliquem més amb demostracions de catalanitat.

Un altre català, el defensa Pau Cubarsí, va ser enxampat parlant en català amb Eric Garcia, li van preguntar pel tema i el seu somriure congelat, el pànic en la mirada, ho deien tot. “A lo mejor con Eric sí que hablo catalán porque me sale más fluido, pero con todos los demás hablo castellano perfectamente...”. Hauria fet més bon servei a la causa si hagués dit que la diversitat lingüística a la selecció és un reflex de l’Espanya plural, però va pesar més la por a l’assenyalament...

Aquesta selecció espanyola amb majoria blaugrana i tocs d'etnicitat s'ha convertit en la coartada dels progres catalans que des dels cops de porra del 2017 se sentien incòmodes perquè saben, els agradi o no, que per una vegada el seu bàndol va ser el dels opressors... Aquesta és una batalla que –incomprensiblement– els partits catalanistes han renunciat a disputar. Mentrestant, Felip VI passa el dia al Mundial apropiant-se de cada gol, Rosalia i Alèxia Putellas fan posturetes a la llotja, segures que el seu patriotisme els sortirà a compte. I els que volem recordar que tot això deriva d'un acte de violència, de la negació d'un dret bàsic, d'una identitat construïda sobre la negació d'una altra, ens hem de conformar fent el paper d’aixafaguitarres...

Toni Soler, 4.7.2026

R 32: Sobretot no molestar 1

 Als que ens agrada el futbol ens ho posen molt difícil per gaudir del Mundial, amb tota aquesta exhibició de nacionalisme banal i de geopolítica barata. Em podreu dir, com deien els avis, i com abans va dir Isop, que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. I efectivament, voldria que Catalunya pogués participar en aquest circ, i m’irrita que la FIFA instauri una febrada de patriotisme —com cada quatre anys— que, en el nostre cas, és l’expressió d’una identitat subrogada. Davant d’un Mundial, tothom tria samarreta, i si la catalana no hi és se’n posen una altra, ja sigui l’espanyola (perquè és on juguen, per decret, els catalans), la marroquina o l’argentina, que és la de molts nouvinguts. A Catalunya tothom té el dret d'exercir, excepte els catalans.

Espanya és una nació fràgil i sap que l’esport amoroseix les esquerdes. Com que ara, a més, a l’equip espanyol hi ha molts catalans, un musulmà i un negre, l’espanyolisme progre n’ha elaborat un discurs a la seva mida, eludint el fet que la pretesa pluralitat de la roja se sustenta sobre una imposició. Evidentment, compten amb la complicitat dels jugadors catalans, que s'adapten a la situació perquè no volen estar sota sospita.​..

Toni Soler, 4.7.2026

R 31: Preguntes incòmodes sobre la immigració i 4

Encara hi ha una ​quarta pregunta. Sense la immigració dels últims 150 anys, quina seria la situació de Catalunya? Doncs tindria un pes econòmic i demogràfic molt reduït dins d'Espanya (el creixement vegetatiu ens hauria deixat en menys de 3 milions), Barcelona no seria una ciutat d’èxit global, el català tindria molt menys parlants, etc. Catalunya ha estat i és una nació d'immigrants, igual que l'Argentina o els EUA...

S’ha de parlar d'immigració, i tant! Però cal fer-se honestament totes les preguntes. Perquè contra el que se sol dir, els arguments antiimmigració acaben funcionant com lletanies i, en canvi, els suposats "tòpics benpensants" en realitat tenen base factual i acadèmica.

Ignasi Aragay 28.6.2026