R 46: Atrevir-se a caminar

 Caminar activa els nostres sentits.​.. Som en una època en què només es valora la nostra producció, els beneficis del que generem.​.. Badar davant d'un ordinador està més ben vist que caminar a l'aire lliure.​.. L’estona que dediquem a caminar, especialment si es fa en dies laborables, és entesa com una activitat de privilegi que indica poca necessitat de treballar. Un luxe. Caminar no reporta beneficis econòmics per a qui ho fa​... preveure la possibilitat de caminar cada dia pot generar un sentiment de culpa inicial.​.. Però caminant és quan apareix la millor versió de tu mateix.​..

Caminar a bon ritme, a l'aire lliure, estructura el pensament​... 

Nietzsche deia: “Ens hem d’asseure el mínim possible i no creure en cap pensament que no hagi sorgit a l'aire lliure i estant en moviment, en cap pensament en la gènesi del qual no hi hagin intervingut, també, els músculs. Tots els prejudicis provenen dels intestins. La vida sedentària constitueix un autèntic pecat contra l’esperit”.

Caminar sol i a bon ritme, notant la respiració, transmet sensació de llibertat. Perquè activa el pensament. En l'era de les pantalles els éssers humans ens hem tornat més sedentaris. Ens desplacem a través de la vista clavada a un vidre il·luminat. I, per tant, pensem menys. Hem acceptat badar hores i hores davant de l'ordinador, divagant entre la deixalla virtual. Però no hi ha res més productiu que caminar. Estimula els sentits i la creativitat. Et fa prendre consciència de l'ara i l'aquí. Potencia la imaginació. Caminar és pensar. I vivim en una cultura que ens obliga a executar i cada vegada ens permet pensar menys. Camineu pel simple desig de caminar​...

Mònica Planas​  08/12/2019

R 45: L'amor d'una mare ( paraula d'Orriols)

 

​... La qüestió no és només el nepotisme, sinó la distància entre el que els líders prometen combatre i el que acaben fent quan tenen el poder. Endollar una filla o un fill només és un símptoma. La paraula política devaluada n’és la malaltia de fons.

Orriols va prometre, el 2023, que mai cometria els mateixos errors que els seus antecessors a l'alcaldia de Ripoll; en particular, compaginar el càrrec amb un escó al Parlament. Dit i (no) fet: mesos més tard encapçalava les llistes d’Aliança Catalana. D'aquesta manera, entrava per la porta gran al club dels poetes de les paraules mortes. Carles Puigdemont va insistir, el 2016, que el seu seria un mandat de transició, temporal, d’un màxim de divuit mesos, i que en cap cas tornaria a ser candidat a la presidència: va ser cap de llista de Junts el 2017, el 2021 i el 2024. En les primàries del PSOE del 2014, Pedro Sánchez, que encapçalarà per tercera vegada la llista socialista a les pròximes eleccions, va defensar limitar els mandats a dues legislatures. Alberto Núñez Feijóo també s’ha esforçat per ser admès en aquest club (potser no tan) selecte: el 2016 va prometre que aquella seria la seva última presidència de la Xunta, però el 2020 va tornar a presentar-s’hi i va optar a un quart mandat.

Un dels motius pels quals creix la desafecció política és que sovint els líders dels partits diuen una cosa i en fan una altra. Si pensen que la gent no se n’adona, s’equivoquen. En política, les paraules haurien de pesar el doble del que pesen. Quan pesen la meitat, la gent les ignora i vota amb el cor; o conclou –amb certa raó– que tots els polítics són iguals; o, senzillament, se n’atipa i pren una distància saludable dels afers de la cosa pública. Dissortadament, el problema no és que faltin discursos: és que sobren paraules que neixen mortes.

Jaume Giró​  14/08/2026

R 44: Arribades de migrants al sud d'Europa 2025

Núria Vila Masclans  08/08/2026 -

R 43: Ganes de calumniar

  10 de juny de 1990

R 42: L'avi

 

Avui dia ser vell és políticament incorrecte. Per tal d’evitar fer servir la paraula s’han inventat una sèrie d’eufemismes.​.. 

Què ha passat amb la veneració i el respecte pels avis? Podríem aïllar almenys dos factors del món actual: per una banda, la no acceptació del pas inexorable del temps. Tot ha de ser reversible i ràpid. La tecnologia, un present continu, no preveu un temps amb conseqüències. Un segon factor és el menyspreu per l'experiència. L'experiència inclou no solament el conjunt de vivències que una persona ha acumulat al llarg del temps sinó, sobretot, allò que ha après al cap dels anys, el resultat d’haver viscut. El món contemporani rebutja el temps d’elaboració que l’experiència requereix per poder ser transmesa i entesa.

Actualment hi ha la idea que fer-se vell és una injustícia i un problema que, en el futur i amb l’ajuda de la tecnociència, podrem resoldre. Mentrestant, fa molta nosa a tothom.​..

Jacques-Alain Miller va dir una vegada que ser vell és estar habitat pel mateix desig de sempre sense disposar dels recursos físics per fer-lo avinent. En aquest sentit, ser vells significa, al capdavall, acabar topant-nos amb el límit de la precarietat del cos i a vegades també de la ment. La societat contemporània rebutja qualsevol límit que faci obstacle a l’omnipotència​...

Ser vell vol dir legitimar la memòria del que hem après a la vida. El deure de la societat en el seu conjunt és potenciar aquesta vida, l’experiència​...  Així, les generacions futures sabran qui són, d'on venen. Adquiriran un sentit de pertinença i legitimitat.

Anna Pagès​  07/08/2026

LliVre 43 - 3: L'HEROI DE L'ETERNITAT - III

 «La vida», li va recordar la Vin... «Creem coses per veure-les créixer, Ruïna. Derivem plaer de veure que allò que estimem es torna alguna cosa més del que era abans. Has dit que eres invencible... però hi ha coses que lluiten contra tu i el més irònic és que ets incapaç d'entendre-les. L’amor. La vida. El creixement.» (pàg. 724)

A totes les religions hi havia pistes, perquè la fe dels humans contenia les esperances, amors, desigs i vida de les persones que hi creien.​  (pàg. 737)

L’HEROI DE L’ETERNITAT Mistborn III, de Brandon Sanderson

LliVre 43 - 2: L'HEROI DE L'ETERNITAT - II

 Com era possible que els homes creguessin en una fe que predicava l’amor d’una banda i la destrucció dels infidels de l'altra? Com racionalitzar la fe sense proves? Com podien esperar que cregués en una cosa que parlava de miracles i prodigis d'un passat remot i després posava tot d’excuses de per què aquelles coses ja no passaven al present...

Què esperava? Una doctrina esbalaïdora que li demostraria d'una vegada per totes que déu existia?... Per què se seguia cap religió? ... Què feia que la gent estigués tan disposada a acceptar una religió? Eren només producte de les respectives societats i creien perquè era el que manava la tradició? ...

Per què creien? Perquè veien miracles. El que per a una persona qualsevol era casualitat, per a una persona religiosa era un senyal. Un familiar que es recuperava d’una malaltia, un tracte comercial beneficiós, una trobada fortuïta amb un amic que feia molt de temps que no es veien. No eren doctrines magnífiques ni ideals airosos el que feia creients les persones, sinó la màgia senzilla del món que les envoltava.

«Què és el que va dir l’Ensurt?», es va dir en Sazed. «Que la fe era una qüestió de confiança...» (pàgs. 674 i 675)

L’HEROI DE L’ETERNITAT Mistborn III, de Brandon Sanderson