E.E. 27 Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d'un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell... Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se'n deia cuartel)... . Els militars i els capellans dominaven la ciutat... ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies... Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda...I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol.  Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta...I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement.

Narcís Comadira, 26.2.2022

 

E.E. 26 La mort de Liza

 Una nena que es deia Liza, de quatre anys, afectada per la síndrome de Down, va morir diumenge passat a causa de l'impacte d'un míssil rus quan caminava cap a la casa del seu logopeda, a la ciutat ucraïnesa de Vínnitsia...Liza sí que ha trobat una mort de criatura... Els seus avis, pares i germans l’han plorat igual, segurament més, que si hagués nascut sense cap discapacitat. He vist la foto de Liza dins el taüt –i això que als Down no els agrada que els tanquin en una habitació, menys encara dins un armari– i he pensat que totes les criatures que moren tan petites són angèliques, però els malalts com ella encara més. Són criatures que han nascut, a diferència de qualsevol mortal, sense pecat original. No solament això: mai no fan mal a ningú, somriuen d’una manera beatífica, i molts d'ells són més feliços que tothom pel sol fet que no saben que un dia moriran. A Liza li ha arribat una mort petitona, i ara la mort ha entrat en les ànimes dels que l’estimaven d’una manera més genuïna, inapel·lable. Perquè totes les morts són injustes, però la dels innocents, la dels que no coneixeran mai ni l'odi ni la venjança, és la més injusta de totes.  

Jordi LLovet, 23.7.2022

LLIVRE 10: JO CONFESSO II (dos pensaments més)

"A la meva edat estava començant a aprendre que més que les coses, el que és important és la il·lusió que hi projectem. Això ens fa persones..."  (pàg. 751)

" Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir per un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l'hora de la veritat de totes les coses." (pàg. 759)

 

Jaume Cabré,  JO CONFESSO editorial Proa, 2011

 

LLIVRE 9: JO CONFESSO I (tres pensaments)

"És que hi ha moments que a la bona gent també els pot alegrar una mort" (parlant del 20N1975) pàg. 460

"Segurament, com tots els mortals, no sap veure la felicitat que té a la vora perquè s'enlluerna amb la que no té a l'abast." (pàg. 615)

"- La bellesa de la dona és un fet inqüestionable. No?

- La Vivancos diria que és un plantejament masclista.

- Jo, això no ho sé. Abans era un pensament petitburgès i ara és un raonament masclista. Però les dones m'agraden. Són belles: això sí que ho sé." (pàg. 634)

Jaume Cabré JO CONFESSO , editorial Proa, 2011

E.E. 25 Desconfiem!

Una de les causes de la crisi de les democràcies prové de la manca de sobirania intel·lectual dels ciutadans que voten. L’acumulació d’informació, l’ús de retòriques enganyoses, la propaganda televisiva, fins i tot el rostre i l’envergadura dels candidats, i més elements, fan que molta gent voti una opció política sense gaire o cap coneixement de causa.

Un remei per a aquest mal resideix en l'educació de la ciutadania: una tasca de la qual en aquests moments ja no podem esperar grans resultats. L’altre remei és promoure entre els ciutadans un sentiment sòlid, impertorbable, de desconfiança: en principi, el millor que pot fer avui dia un subjecte de la res publica és malfiar-se, a priori, del que li diguin els polítics, del color que siguin.

A Barcelona es va crear l'any 1700, en temps de Carles II, la dita Acadèmia dels Desconfiats... Els Desconfiats no advocaven per l’escepticisme, sinó per una enorme cautela a l'hora d'estudiar qualsevol temàtica (història, geografia, belles lletres, ciències naturals, etc.) i un afany de saber amb un esperit obert i liberal molt envejable...

Jordi Llovet, 19.2.2022

E.E. 24 El cantor de conviccions

 (José Antonio) Labordeta no era un polític, era un intel·lectual, un artista i unes quantes coses més que, totes plegades, van fer política, a la clandestinitat i al faristol de les Corts. Professor de literatura, lector de castellà a Ais de Provença, escriptor, poeta, divulgador televisiu de paisatges i costums, articulista... Però sobretot, i síntesi de tot, un paio d'una peça i el cantant de l’alçada del preciosíssim campanar de la Seo de Saragossa, on abans del so metàl·lic s’hi enlairava la veu dels muetzins... 

 Labordeta era un amic de Catalunya i tenia amics a Catalunya. No va amagar mai que si es va posar a cantar va ser per l'exemple de la Nova Cançó, i va enregistrar el seu primer elapé amb una companyia catalana creada per catalanistes, Edigsa, presentat pel seu amic i mentor Ovidi Montllor i amb un títol inequívocament en català, tot i que no tothom s'hi fixés: Cantar i Callar, i llatina...  

Les lletres de Labordeta són molt pensades i tenen estructura poètica, mètrica i rima generalment. Sempre amb un discurs coherent,... i cantava afinat, expectorant la tessitura barítona amb una expressió de convicció brutal... No cantava paraules, cantava conviccions...

Antoni Batista, 27.2.2022

E.E. 23 En el silenci passen coses importants

 El pastor de Ràbia té uns gossos amb noms de persona i troba que moltes persones no saben tenir gossos. A Ràbia, la ràbia hi apareix de forma destil·lada, que és potser com ens hauríem de prendre les coses quan tenim una edat i ja hem entès que hi ha individus que escampen maldat perquè sí. Per fer mal. Prou pena en tenen, de ser com són... Els lectors també trobem exactes les frases que la mare del protagonista li deia sovint de petit: que a una persona envejosa se l’ha de compadir, perquè és una persona esclava; però que a la vegada se l’ha d’evitar, perquè és perillosa...

Eva Piquer comentant el llibre de Sebastià Alzamora, Ràbia. 19.2.2022