R 58: Ningú és més català que ningú? II

En la setmana de la Diada, Plataforma per la Llengua ha sortit a denunciar l'aixecada de camisa que està sent el Pacte Nacional per la Llengua. Un any i mig després de la seva implantació, només s'han executat el 38% de les mesures previstes. Ens queixem que de les inversions que l'Estat ha de fer a Catalunya, en infraestructures, per exemple, sempre se'n du a terme un percentatge molt inferior al que s'havia pressupostat, però resulta que quan només depèn de nosaltres tampoc posem en marxa tot el que s'havia previst per a un tema nuclear com és l'ús social del català. El Pacte Nacional per la Llengua no pot quedar en l'enèsima operació de maquillatge del Govern de torn. Fa ràbia, perquè en aquest Pacte s'hi va treballar molt, el diagnòstic era encertat i, per una vegada, hi havia pressupost per fer moltes coses. De moment se n'han fet poques, el projecte ha perdut impuls i el català és on era. O pitjor, perquè van passant els mesos i tots aquells catalans que són tan catalans com el que més ni l'usen, ni en tenen cap ganes, ni cap necessitat. I qui dia passa, pronom perd.

  

Xavier Bosch  12/09/2026

R 57: Ningú és més català que ningú? I

 La commemoració de l'11 de setembre d​'enguany no passarà a la història. El discurs de Salvador Illa, tampoc. En la línia d'un govern empeltat del to presidencial, van ser sis minuts d’arguments de perfil baix, farcit de bones intencions, dosis lògiques de sentit comú, una buidor entrenada i para de comptar. Si m'hagués de quedar amb una sola frase de tot el que va dir Illa, la tindria clara: “Ningú és més català que ningú”. Em va fer pensar. És veritat que ningú és més català que ningú? Tant se val d'on venim? No depèn ni de les dretes, ni de les esquerres? Ni de la religió o de la integració? No depèn de les banderes que pengem (o ja no pengem) al balcó? Ni de l’idioma que parlem? Ni dels gols que celebrem al carrer? Ni de si sabem, o no, qui era Mossèn Cinto? Ni de si tenim sintonitzada TV3? O de si no cal tenir-la al comandament perquè hi ha un 30% de catalans (que no són menys catalans que ningú) que no la miren mai, per principis. Dit d'una altra manera i per continuar amb el símil, “ningú és més espanyol que ningú”? Per ser d'un lloc, més enllà que t’atenguin en qualsevol hospital públic, potser te n’has de sentir. Aquest seria un criteri possible.​..

Xavier Bosch​  12/09/2026

R 56: La pregunta "kennedyana" de Jordi Pujol

 

Sento el president Pujol per Catalunya Ràdio interpretant un missatge per a aquesta Diada, amb el to més vibrant que li permeten els seus 96 anys​...

 Per encomanar alguna mena de fe o d’optimisme a la gent cal que els governs parlin, sobretot, amb obres. La desil·lusió i la desesperança de què parla Pujol estan basades en fets reals que tenen a veure amb l’estat dels serveis públics, l’empobriment de la majoria, la frustració i desbandada post-Procés, i l'enèsima constatació que l​'autonomia fa curt per resoldre problemes que demanen sobirania.

I amb tot, en la veu que s'apaga de Pujol s​'endevina, sense retrets, el recordatori dels activistes que van fer de tot quan no hi havia eines, perquè el principi de totes les coses no és l'ordenament jurídic o el finançament econòmic, sinó la voluntat. A la manera kennedyana, és un no et preguntis què pot fer Catalunya per tu, sinó si encara hi creus i si estàs disposat a ajuntar forces per tornar-hi.

 Antoni Bassas​  11/09/2026

R 55: 12 de setembre

Avui, 12 de setembre, passada la Diada, és el moment de continuar existint. Continuar existint vol dir continuar sent. Per ser, que és diferent de només estar, cal molta feina.​..

Ser català vol dir estar arrelat en un país petit i divers.​..

Si una cosa som els catalans, per damunt de tot, és mediterranis. La nostra manera de compartir els aliments és mediterrània.​.. ​i tenim una llengua que en defineix tots els matisos des de fa mil anys. La nostra cuina ​... i el nostre vi salvaran la nostra llengua​... Em saben molt greu tots aquells curts de gambals que consideren que el vi és “elitista” (la cervesa i whisky es veu que no) i la verdura de proximitat “massa cara” (la pizza es veu que tampoc). La feina és donar normalitat, presència, valor a tot el que surt dels nostres conreus, que no és enlloc més que aquí, i fer que formi part de la nostra vida. La feina és pensar que entre els viticultors, pagesos, cuiners, hi ha alguna gent molt jove i valenta, i també molta gent vella i resistent, que estan fent un servei essencial i que no rebran mai cap Creu de Sant Jordi. Ser català no és més que això. És tot això. Perquè només s’estima el que es coneix.

Empar Moliner​  1​2/09/2026 -

R 54: Quan buidar un ull és una actuació “absolutament perfecta"

 Judici als quatre policies nacionals que van deixar borni Roger Español... el cap dels antidisturbis de la Policia Nacional, José Miguel Ruiz Iguzquiza, que durant l’operatiu de l’1-O va treballar amb el nom en clau de Marte, en la seva declaració va dir que no van obrir cap expedient als agents perquè un cop revisades les imatges van valorar que havia estat “una intervenció absolutament perfecta”.

I va dir que les imatges de l'incident eren insuficients per identificar l'escopeter i que el cos “no tenia prou diners” per investigar-ho. ¿Disparen 17 bales de goma, que a Catalunya estaven prohibides, a 14 metres de distància, i disparen directament, sense fer rebotar la bola a terra, i diu que va ser una “una intervenció absolutament perfecta”? Va ser perfecta per buidar un ull.

Antoni Bassas  17/09/2026 

R 53: La dretanització avança

La dretanització del país avança de forma imparable. No parlo en termes electorals, sinó del nivell de crispació i simplificació del debat, ingredients d’aquest tomb cap a la dreta més pura i dura, la que presumeix de trobar amb facilitat culpables i remeis. La dreta s'està ensenyorint del paisatge i troba terreny adobat en un país com Catalunya, on coincideixen diversos factors de desafecció: a) un sentiment de decadència i desarrelament; b) una tensió real dels serveis públics, i c) la resposta pendular al gir esquerrà dels anys del Procés, quan la CUP marcava l’agenda amb un esquerranisme poc pràctic i molt   moralist​a...

Tot és cíclic, però cada cicle empitjora les coses. La crisi migratòria ha desarborat les esquerres, que s'han quedat sense resposta, han gastat l’apel·latiu feixista fins al punt que ja no vol dir res i han deixat el camp obert a trumpistes de pa sucat amb oli que prediquen el maniqueisme i l’odi ètnic.​.. El més preocupant d’aquest fenomen no són els descerebrats amb els seus brams d'ase, sinó la policia, els jutges i les oligarquies econòmiques i mediàtiques que esperen pescar en aigües tèrboles​...

Espanya camina amb pas ferm cap a l’hegemonia de PP i Vox, que tindrà un reflex menor a Catalunya.​..  Un panorama desolador que només es podrà revertir quan la catalanitat –que, malgrat el seu aprimament, constitueix el nostre moll de l'os, en un país trinxat per les divisions de tota mena– es decideixi a fer front comú i plantar cara. Des de l’1 d’octubre, sabem que això vol dir conflicte. Extern i intern. Hi estem preparats?​...

Toni Soler​  05/09/2026

R 52: Ceuta com a simptoma

Ceuta ens recorda què és una frontera. Les fronteres són ficcions polítiques amb conseqüències terriblement reals. Uns les travessem en avió o en vaixell gairebé sense veure-les. Altres han de saltar una tanca, nedar, amagar-se o arriscar la vida. La mateixa línia és una porta per a uns i un mur per als altres. La diferència és el cos que intenta travessar-la.

Hi ha cossos que circulen i cossos que són aturats. Cossos que no desperten sospita i cossos que han d’explicar qui són i què fan aquí. El passaport, els diners, el lloc de naixement o el color de la pell decideixen sovint de quin costat de la frontera quedes.

 El declivi d'Europa em preocupa especialment. Malgrat les seves contradiccions, Europa és, per a mi, la millor experiència social construïda fins ara: democràcia, drets, llibertats individuals, protecció social, igualtat davant la llei.​..

​Aquest estiu, a Menorca, al mar, hi vaig veure iots enormes, desmesurats. Em preocupa aquesta manera d’estar al món: la necessitat de sentir-se excepcional, de consumir per confirmar la pròpia importància, convertir el món i les persones en objectes al servei del propi jo. Aquesta lògica contamina molt més que qualsevol cos migrant. Consumeix recursos, erosiona els vincles i ens convenç que viure consisteix a situar-se per damunt dels altres.

Les dues imatges: el migrant que intenta travessar una frontera i el gran iot que la travessa sense veure-la, ens posen davant de l'evidència que no és el moviment el que ens inquieta. És qui es mou. Uns cossos tenen el món a disposició; d’altres han de demanar permís per existir.

Europa no es protegirà perseguint els cossos que arriben a les seves fronteres, sinó protegint allò que la va fer millor: que cap poder pugui decidir que una dona, un homosexual, una persona trans, un pobre, un migrant o qualsevol altre és menys digne de llibertat. 

No he sentit mai l'extrema dreta i la dreta no tan extrema criticar que els diners es concentren cada cop en menys mans. 

Saïd El Kadaoui Moussaoui​  04/09/2026