dissabte, 25 de maig del 2024

lliVre 23: UNA FAMÍLIA

«Els nens no són infantils.»

«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)

«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)

«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)

«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)

«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)

«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)

«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)

«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)

«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)

Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021

 

divendres, 24 de maig del 2024

E.E. 306 QUINA PROMESA FARÀS?

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba... Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres?... Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix. El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder... En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s'agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica...

 en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l'amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Ignasi Aragay, 30.12.2023



dijous, 23 de maig del 2024

E.E. 305 DONES QUE CANTAVEN: UN HOMENATGE

La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle, una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta, fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65, quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de "lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"...  El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.
Ignasi Aragay, 23.12.2023


 

dilluns, 20 de maig del 2024

E.E. 303 LES COMPETÈNCIES TRANSVERSALS (BASAT EN FETS REALS)

 

dissabte, 18 de maig del 2024

E.E. 302 LA MALA MEMÒRIA

divendres, 17 de maig del 2024

E.E. 301 NO DISPARIN AL DOCENT

... les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l'armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures

Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.

També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles. 

I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.

Laura Gost, 17.12.2023