dissabte, 14 de desembre de 2019

pd 1686 Si vols que surti el sol

(arafamesdunanyimig)
 
La felicitat arriba, si arriba, quan deixes d’esperar-la i aprens a valorar el que ja tens...
 
A la vida no tenim altra cosa a fer excepte viure, ens deia en versos Nâzım Hikmet, considerat el poeta més important de la literatura turca del segle XX. I això és tot i això hauria de ser prou. Anar vivint i anar llegint i anar plantant oliveres. Els trasbalsos que ens enfonsen en la misèria apareixen sense que els hàgim convidat, però tampoc convé invocar-los.
He llegit no sé on, Eva Piquer

divendres, 13 de desembre de 2019

pd 1685 Abans i ara

(arafamesdunanyimig)
Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat...
La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...
Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.
Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.
Sílvia Soler

dijous, 12 de desembre de 2019

pd 1684 La Lleva del Biberó

(arafamesdunanyimig)
Amb divuit anys, un d’aquells professors que marquen la vida em va interpel·lar amb una afirmació que m’ha perseguit per sempre més: l’element més determinant de la meva cultura política no seria l’origen dels meus pares, la meva educació o les meves opcions vitals, sinó què feia i on era el meu avi el 18 de juliol del 1936. Nascut l’any 1920, el meu avi Enric era fill d’un metge simpatitzant d’Esquerra Republicana. L’any 1938 va ser cridat a servir la República amb la Lleva del Biberó. La seva família va voler protegir-lo i, per evitar que anés al front, el va enviar a casa d’uns parents a Torelló, on va estar amagat durant una bona temporada. La seva història ha estat tenyida d’aquella nebulosa que ha impregnat sempre les petites històries familiars de la Guerra Civil. Silencis, llacunes de memòria, records esborrats i anècdotes repetides una vegada i una altra per omplir el gran buit. ...
Judit Carrera

dimecres, 11 de desembre de 2019

pd 1683 Operació camaleònica i 2

(arafamesdunanyimig)
Tanmateix, soc profundament escèptic respecte del nou govern... perquè està compromès amb una determinada concepció de l’Estat que podria resistir fins i tot la substitució de la monarquia per la república i una aplicació real (ara ja sí) de la condemna als crims del franquisme, però que no pot alterar dues característiques incompatibles amb els anhels catalans: la centralitat i la jerarquia.
La centralitat significa –ara com al XVIII– construir un París al centre d’Espanya i assimilar totes les cultures perifèriques a la castellana. La jerarquia significa un rebuig profund a l’autonomia política real de tot el que no sigui l’Administració Central de l’Estat... Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable...
Miquel Puig

dimarts, 10 de desembre de 2019

pd 1682 Operació camaleònica 1

(arafamésdunanyimig)
Em confesso enlluernat per la brillant operació de rescat de l’Estat que està protagonitzant Pedro Sánchez... a Espanya no estem assistint a un daltabaix sinó a una simple alternança entre dos partits del sistema... la gran banquera (Ana Patricia Botín) el que acaba de dir és que cal “seduir els catalans”. Per a l’Íbex-35, doncs, millor el PSOE que Cs... El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys... Es tracta d’un govern d’aparador, que prendrà pocs riscos, que dialogarà molt i farà poc... Pel que fa a l’agenda catalana, el nou govern s’esforçarà a reduir la tensió a dins (aquesta és la principal funció de Meritxell Batet) i a debilitar els arguments dels independentistes a fora (aquesta és la principal funció de Borrell). Poca cosa més es farà en el que resta de legislatura. Per la banda dels processos judicials, cal esperar una millor disposició del govern de Sánchez  però pocs avenços reals, perquè el poder judicial és independent (la qual cosa no obsta perquè en les seves altes instàncies sigui profundament parcial)...
Miquel Puig


dilluns, 9 de desembre de 2019

pd 1681 Si el conflicte és intern, la solució també

(arafamesdunany)
... si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula... cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d’acord era l’Estatut d’Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l’Estatut ja no és l’espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat... Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal...
Toni Soler

dissabte, 7 de desembre de 2019

pd 1680 El camí és el discurs

(arafamesdunany)
Primera idea: s’ha de fer pedagogia a Espanya, però no tant pensant en un possible canvi efectiu allà -només una caiguda de la monarquia, difícil d’imaginar, obriria l’escenari-, sinó en l’efecte intern que pugui tenir a Catalunya... (segona) s’ha de fer pedagogia a Brussel·les, Berlín, París... tenint clar que no hi haurà miracles, que Europa està com està, però també que qualsevol gest o petita victòria a fora donen moral i tenen repercussió a Catalunya. I a Espanya... Tercera idea. Tant la pedagogia a Espanya com a l’exterior són la part fàcil. La feina realment complicada és a casa, on l’espanyolisme ha reaccionat, ocupant espais que feia dècades que li eren inaccessibles... (quarta idea), una de les tasques crucials que ara té el bloc sobiranista és la de retornar al discurs inclusiu, a la construcció d’un país per a tothom, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i se senti català, espanyol, pakistanès o xinès. Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural... I de la mateixa manera (cinquena idea), també cal foragitar la fractura interna entre “bons” i “mals” independentistes.
Ignasi Aragay

divendres, 6 de desembre de 2019

pd 1679 Una insolidaritat sistèmica i 2

(arafamesdunany)
... La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.
Albert Pla Nualart

dijous, 5 de desembre de 2019

pd 1678 Una insolidaritat sistèmica 1

(arafamesdunany)
... enriquir-se (sense posar-hi límits) és sinònim d’èxit i dona prestigi social... “Sempre ha sigut així o pitjor”, em diran els cínics. I és cert que l’altruisme en què ens volem emmirallar està fet d’illes en un mar d’egoisme. Però el motor de la història, amb sotracs i retrocessos, és el gloriós desig de ser més humans. Només ens fa feliços -en el sentit més ple i serè del terme- créixer en humanitat.  I només podem ser més humans sent més solidaris. L’egoisme era i és vital per sobreviure però només l’altruisme dona sentit a la supervivència....
Albert Pla Nualart

dimecres, 4 de desembre de 2019

pd 1677 La independència comença aquí (i III) (i 2)

(arafamesdunany)
... Per cert, en tot això, als que demanen responsabilitats a l’independentisme se’ls hauria de demanar on han estat i què han fet durant els darrers quaranta anys perquè encara ens toqui defensar l’escola com si fóssim als setanta... L’independentisme té una tasca cultural, i com a conseqüència social, ineludible... La voluntat està molt bé, però la substitució de la representació, de les manifestacions, per la praxi, per la política, és inevitable. La voluntas sense la gravitas, sense el deure, la responsabilitat i la credibilitat, no serveix de gaire res. Si tota l’energia dedicada a manifestacions i a tot tipus d’accions puntuals no es transforma en un compromís de política aplicada ¿de què ens servirà, tot això?... No hi ha tasca més urgent que recuperar el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d’un país que té un estat en contra i que hauria de veure en la globalització la seva gran oportunitat. La primera condició és creure-s’ho i la segona fer-ne un assumpte de govern, ja que no pot ser, encara, d’estat.
Francesc Serés

dimarts, 3 de desembre de 2019

pd 1676 La independència comença aquí (i III) 1

(arafamesdunany)
​... ​una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.Els detalls són prou coneguts. La cultura catalana pateix un assetjament constant i severíssim que afecta totes les àrees...​​ ​Les dades de retrocés en l’ús del català al Principat, combinades amb els problemes a la resta dels Països Catalans, ja no es poden camuflar.Allà i aquí, ho he escrit abans: la cultura era per a CiU el que el català era per al PSC, noses.​...​
Francesc Serés

diumenge, 1 de desembre de 2019

pd 1675 Aquest juny (i 2)

(arafamesdunany)
... I aquí, pobrissons de nosaltres, què farem? Continuarem portant els llacets grocs, cada dia més rebregats, a la solapa. Cada dia les pancartes estaran més brutes i descolorides. Cada dia semblarà més que continuar reclamant tot allò pel qual hem lluitat des de fa anys posa una nota dissonant en l’avenç del país. I no. Que quedi clar: Catalunya només sobreviurà si és independent. I només podrà ser-ho si parla català. És el català que ens dóna raó de ser. Mentre el català existeixi, no som assimilables. El català és el salconduit cap a la independència. D’aquí l’obsessió malaltissa de Ciutadans contra la llengua catalana. Mai no podrem ser espanyols si continuem parlant català. Per això volen eliminar la llengua. En canvi, si el català desapareix o es converteix en una relíquia irrellevant, serà fàcil convertir-nos en una 'región' més, que és el que volen. Per ser forts com a nació ens cal una llengua forta. I no sembla pas que anem pel millor camí. Ens cal una llengua estàndard forta que no cedeixi als calcs del castellà ni al bonisme de l’ús indiscriminat de formes dialectals en qualsevol ocasió...
Narcís Comadira


dissabte, 30 de novembre de 2019

pd 1674 Aquest juny 1

(arafamesdunany)
... Es parla de diàleg, es parla d’aixecament del control financer, es parla de recórrer aquella prohibició d’aquelles lleis socials que s’havien votat abans i havien estat tombades… Valga’m Déu! Que de pressa s’oblida tot. Que de pressa es gira full del referèndum, d’aquella proclamació quasi vergonyant de la República Catalana, que fàcilment s’obliden els presos i els exiliats polítics. Com es pot renunciar de cop a tant de patiment i de dolor? ... Sembla que el senyor Pedro Sánchez sigui el nou messies que portarà la felicitat al reialme putrefacte d’Espanya....  A Catalunya, tota la lluita de tants anys sembla que s’elimina de cop amb un “això ara no toca” extemporani. Ara hem de fer bondat. Per què? ¿És que, de cop, hem perdut el nostre dret a l’autodeterminació? ¿És que, de cop, hem oblidat on érem?... És que hem oblidat que som una nació i que tota nació té dret a autogovernar-se? ¿Els polítics dels partits independentistes que governen Catalunya són realment independentistes? No ho sembla pas.
Narcís Comadira

pd 1673 Privilegi

(arafamesdunany)
Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord...  Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...
Sílvia Soler


divendres, 29 de novembre de 2019

pd 1672 No som d'eixe món

(arafamesdunany)
Els volem lliures. Els volem a casa. Sense ells, avançar col·lectivament és més feixuc. No som una societat completa. Amb presos polítics, una societat s’empetiteix. S’empobreix. Fem el cor fort i tirem endavant construint, continuant creixent com podem, pensant que ho superarem, que aquesta ignomínia és un sotrac, que ens alçarem un dia i els mots, com ara diàleg, hauran deixat de ser buits perquè s’adonaran que han tornat a tancar a la presó i enviat a l’exili dones i homes “plens de raó”. Somnio amb el dia que molts més hauran dit no, reconeixent que no són “d’eixe món”.
Siguem, doncs, d’eixe altre món on argumentem, defensem, discutim, escrivim, cantem, debatem, escoltem, discernim, enraonem i, sempre que ens calgui, votem per l’opció que més coherent i ferma ens sembli a cadascú, l’opció que més ens satisfaci... És inadmissible tancar persones a la presó per defensar unes idees i actuar pacíficament en conseqüència.
Marta Aymerich

dijous, 28 de novembre de 2019

pd 1671 Nacions i futbol

(arafamesdunany)
Comença la gran festa dels nacionalismes d’estat deixats anar. El Mundial de futbol, encara més que els Jocs Olímpics, és un gran espectacle esportiu, però és també un esdeveniment polític de primer ordre. En un món que ha estat organitzat en estats que es proclamen nacionals, el Mundial de futbol és l’ocasió perquè els nacionalismes d’aquests estats intentin resoldre alguns problemes polítics de fons. Els estats que encarnen nacions que se senten ferides, humiliades per la història, faran servir aquesta exaltació per injectar en els seus ciutadans orgull i revenja. Però, sobretot, hi ha al món una munió d’estats sense nació o, si es vol, amb més d’una nació al seu interior (de vegades amb nacions transversals entre estats diversos) que faran servir aquest Mundial, com han fet sempre, com fan amb totes les grans competicions esportives, per construir-se una nació a mida, a la mida de l’estat i del seu poder. L’apoteosi de fervors patriòtics primaris, de banderes i d’himnes, serveix per construir nacions allà on no n’hi havia o n’hi havia d’altres, per nacionalitzar ciutadans, per homogeneïtzar-los. El Mundial és avui l'esdeveniment polític més gran del món, l'aparador dels més grans nacionalismes. Posin-hi vostès els noms que vulguin.
Vicenç Villatoro

dimecres, 27 de novembre de 2019

pd 1670 El realisme i els miratges i 2

(arafamesdunany)
Si som generosos en el diagnòstic, podem dir que, almenys, la idea de donar solucions polítiques al conflicte català es va imposant, excepte per a la minoria enrabiada; i si això és així és important que el sobiranisme s’hi presenti en les millors condicions possibles, és a dir, amb programa i lideratges, amb una acció de govern sòlida al darrere i amb l’autoritat moral que dona el fet d’haver deslliurat Espanya del govern dels corruptes sense demanar res a canvi. Que afrontem aquesta conjuntura és un exercici de realisme; però que donem per fet un canvi de paradigma a Espanya és un miratge. Si algú té la temptació d’oblidar l’1 d’octubre a canvi de quatre xavos i un acostament dels presos, perdrà el respecte de la gran massa sobiranista i es posarà en mans d’un PSOE que s’ha posat la pell de xai per estricta necessitat de supervivència.
Toni Soler


dimarts, 26 de novembre de 2019

pd 1669 El realisme i els miratges 1

(arafamesdunany)
La població catalana ara mateix es divideix entre enrabiats (els votants fidels del PP i de Ciutadans), motivats (els votants del PSC i la major part dels comuns), esperançats (una altra part dels comuns i potser la meitat d’ERC i el PDECat) i escèptics (la part més dura de l’independentisme, repartida entre els tres partits sobiranistes i en l’entorn de Puigdemont i Torra). La bona notícia és que els enrabiats són una clara minoria i que la resta tenen una cosa en comú: la satisfacció per veure com Rajoy, Soraya, Zoido, Millo i companyia fan les maletes i reben la justa condemna pel seu comportament indecent i, en molts casos, delictiu. Tenim doncs, a Catalunya, una mena de Bloc de la Decència... Per a molts sobiranistes tot això només són les engrunes. D’acord. El que voldríem és una nova llei d’amnistia que retornés els presos i els exiliats a casa, i una autèntica negociació bilateral que recuperés la idea d’un referèndum d’autodeterminació. Això no passarà, perquè Pedro Sánchez continua essent el mateix que fa una setmana va acusar de “racista” Quim Torra i va demanar la revisió del delicte de rebel·lió...
Toni Soler

dilluns, 25 de novembre de 2019

pd 1668 Una setmana important

(arafamesdunany)
la crisi catalana pot esdevenir crònica, eterna, sense avançar ni recular significativament. Però també pot haver-hi, a mitjà o llarg termini (no crec que a curt), alguna sortida. Una seria la renúncia dels independentistes al seu projecte, perquè el consideressin inviable. Una altra, que una crisi profunda de la democràcia espanyola portés el món a acceptar una declaració unilateral d’independència. Una altra, que hi hagués un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, com a Escòcia o el Quebec, i que tothom n’acceptés el resultat. Aquesta opció, molt difícil (també ho són les altres), em sembla la més probable, i la més desitjable. El lloc cap on hauríem d’anar... aquesta setmana ha estat important: perquè hi ha hagut canvis significatius (no decisius) en la situació política catalana i en l’espanyola. En la llarga partida d’escacs, les peces estan posades d’una manera diferent que fa una setmana. ¿Molt millor? Aparentment sí. Ja ho veurem. Veurem el to del govern Sánchez. I veurem com queden dues peces: la Fiscalia General de l’Estat i la direcció d’Institucions Penitenciàries (amb decisions rellevants sobre el destí dels presos).
Vicenç Villatoro

dissabte, 23 de novembre de 2019

pd 1667 Amb tota la dignitat intacta (i 3)

(arafamesdunany)
... no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Som una societat profundament demòcrata i dialogant, capaç de parlar-se a si mateixa, de generar consensos. El que sí que cal vèncer, el que cal aïllar, és la provocació permanent de Cs, d’aquest partit que busca indissimuladament la fractura interna, de la qual s’ha alimentat per créixer a Espanya. A crits, en la bronca, en la simplificació, en la divisió, en el xoc identitari, són els mestres. Difícilment algú ho farà millor. ... tots tenim molt camí al davant, un camí per dialogar, per recosir el país, per mantenir el pols pels presos i els exiliats, per seguir treballant amb l’objectiu republicà. Tornem a decidir cada dia quin país fem per guanyar un dia el dret a decidir quin país volem. Sense falses dreceres. Amb tota la dignitat intacta.
Ignasi Aragay

divendres, 22 de novembre de 2019

pd 1666 Amb tota la dignitat intacta 2

(arafamesdunany)
... l’1-O és i serà el gran referent. Va mostrar al món dues coses: un poble pacífic, democràticament alçat, i a l’altra banda l’ànima autoritària i intransigent d’un Estat desfermat, amb violència gratuïta i amb uns alts tribunals altament ideologitzats i que actuen de part. I tanmateix cal tenir-ho clar: sense alguna mena d’acord amb aquest Estat no hi haurà sortida. L’horitzó segueix sent un referèndum pactat, el reconeixement del dret a decidir. Mai ho acceptaran? Doncs seguiran tenint un problema irresoluble, un problema creixent. Espanya és inviable amb un conflicte tan fort i tan viu a Catalunya.
Ignasi Aragay

dijous, 21 de novembre de 2019

pd 1665 Amb tota la dignitat intacta 1

(arafamesdunany)
La formació d’un Govern i per tant la fi del 155 és una victòria, igual que ho és la derrota de Rajoy. També ho van ser els resultats de les eleccions del 21-D. Però a l’independentisme li costa veure aquestes fites com a èxits. Perquè hi ha, esclar, la dolorosa ignomínia dels presos i els exiliats, i perquè ens havíem instal·lat en el miratge d’una victòria total i impol·luta. La il·lusió ens havia encegat. Al davant teníem i tenim un Estat fort, massís, impermeable al canvi, i una Europa en regressió, poruga i contaminada pel discurs destructiu de la ultradreta. Però hem fet trontollar l’Estat i hem trobat comprensió en la justícia europea. Hi ha esperança, hi ha camí.​.. ​ No cal fer-se tampoc més il·lusions del compte...
Ignasi Aragay


dimecres, 20 de novembre de 2019

pd 1664 La independència comença aquí

(arafamesdunany)
... el problema de fons és un debat sobre la identitat cultural i sobre com és d’important per a una cultura amenaçada la preocupació per la seva supervivència... El PP, i el PSOE, i en definitiva qualsevol partit que formi part de l’Estat, no podia afrontar mai el debat cultural perquè l’Estat es va crear, precisament, contra aquesta diversitat. Heretar l’Estat ha volgut dir, fins ara, heretar també la tasca d’erosió constant de la cultura catalana... Les competències plenes en cultura, en realitat, volien dir que es feia el que es podia. ¿Immersió lingüística? Sí, però d’aquella manera que no es compleixi allà on no es vulgui i es pugui titllar de nazis els que ho demanin... La política cultural que s’ha intentat fer aquí parteix de la submissió i s’ha convertit en el peix que es mossega la cua... La manca de definició fa que no hi hagi hagut polítiques culturals definides, complexes i diverses...
Francesc Serés

dimarts, 19 de novembre de 2019

pd 1663 Dues notes

(arafamesdunany)
(1) Corpus era una festa gloriosa en el calendari del nostre país,... Tot això són records dels vells com jo. Records. La societat rural s’ha acabat i la catòlica també. Ara, mentre esperem l’imperi tecnològic que ha d’arrasar-ho tot, vivim entre els records del que ja hem perdut i la incertesa del que ha de venir. Som en una època difícil perquè no tenim cap superestructura mental i vital que ens sustenti. Els més vells som nàufrags en un pèlag de restes i els més joves són nadons atònits en un món que els espera i que no saben com serà...
(2) els catalans... ens sentim alhora decebuts i tristos. ¿Què hem de fer? ¿Creure que s’obre una època esperançada de diàleg i negociació? ¿Amb un nou president del govern estatal que s’ha distingit per dir enormes disbarats contra Catalunya i per votar a favor de la repressió contra els catalans? Per a Espanya, la caiguda del PP és positiva, però per a Catalunya no tant. ¿Serà capaç el PSOE de plantar cara a Ciutadans? En moltes coses potser sí, però no pas en la qüestió catalana. Al fons de l’imaginari del PSOE i de Ciutadans hi ha una divisa comuna: 'Delenda est Catalonia'. Però nosaltres hem de persistir.
Narcís Comadira

dilluns, 18 de novembre de 2019

pd 1662 Prendre partit

(arafamesdunany)
“En una guerra has d’estimar algú i detestar algú: cal prendre partit". Ernest Friedmann
“Viure vol dir prendre partit”. Alguer Miquel, de Xarango.
“Si bé tenir por és natural, permetre que ens guanyi és un despropòsit” ... la violència sempre és injusta, no té causes i mai és culpa nostra ser-ne víctimes. “Que mai ens ho hem buscat. I que ens pot tocar a totes i a tots en qualsevol moment”. Lolita Bosch.
Cal prendre partit per defensar-te, cal perdre la por perquè quedar-nos quiets no ens salvarà de res. La repressió, arribats a un punt, és aleatòria, i demà pots ser tu. Cal ser solidaris, cal comprometre’s, és obligat en un moment com el que estem vivim. El missatge ens arriba clar i net i amb insistència des de dins de les presons: estimem-nos!

Sílvia Soler

diumenge, 17 de novembre de 2019

pd 1661 Albert Rivera i les llàgrimes

(arafamesdunany)
Albert Rivera ahir va escarnir Pablo Iglesias perquè va plorar quan parlava de morts als vorals de les carreteres. Amb els punys tancats, i rient cínicament, va fer el gest, burleta, d’eixugar-se les llàgrimes... Aquests dies, des que hi ha gent nostra a la presó i a l’exili, anant per aquí i per allà als homenatges que se’ls fan, també he vist gent plorar, que m’ha fet plorar. Vull dir, doncs, que no sempre es pot evitar plorar, però que sempre es pot evitar riure.
Albert Rivera, fent aquest gest, ens ha ensenyat l’ànima. Se t'enriu a la cara, perquè els altres, els “seus”, ho vegin. I s'enriu del teu dolor. Té una filla petita, que el deu haver vist fent-ho per la tele. Li deu haver preguntat què feia. De qui s'enreia? Si la meva filla em veiés... burlar-me de les llàgrimes d’un adult, em miraria desconcertada. Jo soc el seu model i li he dit que fer això és de mala persona. Ho penso de veritat. La meva filla, si em veiés fer-ho, entendria que ens podem enriure d’algú que plora. Entendria, doncs, que podem ser cínics. Perquè aquesta és la qüestió definitiva que els nostres fills hauran d’aprendre de nosaltres. Es pot ser bona gent o mala gent.
Empar Moliner

dissabte, 16 de novembre de 2019

pd 1660 Sánchez ha de canviar el seu discurs sobre Catalunya

(arafamesdunany)
... el govern espanyol del PP se’n va cap a casa, enfonsat pel pes de la seva pròpia corrupció i desconcertat per la confusió del que viu en l’arrogància... El PP s’ha cregut que l’Estat és ell, però el que és pitjor és que ho ha fet creure a tots els altres. Ahir ja clamava que d’indults als presos polítics catalans, res de res... Sánchez no té prou vots i sembla no tenir prou personalitat per dirigir-se al PP i dir-li que en el món digital i post Lehman Brothers no hi ha realitats immutables, ni per convèncer els espanyols que els canvis polítics a Espanya sempre comencen a Catalunya.
Antoni Bassas

divendres, 15 de novembre de 2019

pd 1659 President Torra, president Sánchez

(arafamesdunany)
Un article 155 de vergonya antidemocràtica. I Sánchez i el PSOE han estat imprescindibles per apuntalar-lo i tirar-lo endavant​.​​..​ hem d'acceptar que Sánchez (com ha dit ell mateix) estén la mà als independentistes i als republicans catalans, i que per tant abandona la cursa del nacionalisme espanyol contra Ciutadans, que l'havia dut a reclamar reformes autoritàries del Codi Penal i a insultar el president Torra​... ​hi ha un munt de feina que Torra i el seu govern hauran de fer amb els seus equivalents espanyols, que a més d'homòlegs cal esperar que a partir d'ara seran també interlocutors. Començant per l'amnistia a tots els represaliats per idees o actuacions polítiques (els presos, els exiliats, els encausats: la paraula ha de ser 'amnistia' i no 'indult', perquè l'indult és el perdó a un delicte que s'ha comès, i ni els dirigents catalans ni cap altre dels represaliats en els últims temps per l'estat espanyol n'han comès cap, de delicte), continuant per la retirada de la intervenció sobre les finances de la Generalitat i acabant per la reparació de totes les disfuncions administratives infligides durant l'aplicació del 155. Per aconseguir-ho, serà fonamental la fermesa de Quim Torra i que Pedro Sánchez es deixi aconsellar molt més per Miquel Iceta o Meritxell Batet que no pas per José Luis Ábalos o els 'barons' territorials...
Sebastià Alzamora


dijous, 14 de novembre de 2019

pd 1658 Rajoy ha de ser censurat

(arafamesdunany)
La sentència del cas Gürtel ha confirmat el que tothom sabia, és a dir, que el PP és una organització corrupta fins al moll de l’os. No és creïble que els màxims dirigents de Ciutadans i del PNB s’emportessin una sorpresa en conèixer la sentència... Ciutadans i el PNB són còmplices d’aquesta comèdia i de tot el que faci el PP a partir d’ara... Per al sobiranisme català, la temptació de posar condicions en un moment de feblesa de la política espanyola és molt alta. D’altra banda, Sánchez ha fet mèrits per rebre un càstig tant del PDECat com d’ERC, per la seva hostilitat envers el govern de Torra, el seu suport incondicional al 155 i per la seva nul·la capacitat per oferir una via dialogada que regeneri la situació política a Catalunya. Però fer fora el PP del poder és un imperatiu moral, per damunt d’ideologies i d’estratègies. És una qüestió de dignitat i de justícia. Per a mi, cap diputat català decent hauria de posar traves a la destitució de Rajoy...  Ni la solució al plet català, ni la situació de presos i exiliats, per desgràcia, depenen de l’arribada de Sánchez a la Moncloa. El líder del PSOE no té la personalitat d’un estadista, i els seus moviments són mers reflexos alimentats per la por a quedar-se enrere en aquesta ridícula cursa patriòtica iniciada per Albert Rivera...
Toni Soler

dimecres, 13 de novembre de 2019

pd 1657 La crisi espanyola

(arafamesdunany)
Europa ja parla en veu alta de la crisi espanyola: sentència del cas Gürtel, moció de censura, sensació de bloqueig polític, risc de populisme, prima de risc disparada... En la premsa europea han passat de parlar de la crisi catalana a la crisi espanyola. Sense adonar-se que en part són una mateixa cosa. És la crisi catalana (i la resposta que hi decideix imposar l’Estat) la que bloqueja la política espanyola, la que impedeix les plàcides alternances dissenyades per la Transició, la que fa entrar en col·lapse el règim nascut el 1978 i que pretén eternitzar les seves llacunes democràtiques. La crisi catalana és a l’arrel de la crisi espanyola. I també a l’inrevés: la crisi històrica de l’estat espanyol, la seva incorporació insuficient a la modernitat, la incapacitat de generar una cultura democràtica de fons i d’afrontar des d’ella la diversitat, és a l’arrel de la crisi catalana.
Vicenç Villatoro

dimarts, 12 de novembre de 2019

pd 1656 L'esquerra i els valors republicans

(arafamesdunany)
.... què podem esperar del PSOE, de Pedro Sánchez, que no podíem esperar del PP, de Rajoy... fins a quin punt no és l’estret marge que separa (l'esquerra) de la dreta en l’eix social -el de la lluita republicana per la llibertat, la igualtat i la fraternitat- el que li impedeix reivindicar drets tan centrals en el seu passat com l’autodeterminació de les nacions sense estat? ¿El fet que sigui tan poc esquerra en l’eix social fa que se’n pugui esperar ben poc en el nacional?... L’esquerra light -la socialdemocràcia- feia la viu-viu mentre era cert que com més rics fossin els rics menys pobres serien els pobres. Era un pacte humiliant però donava un horitzó als desfavorits. Quan el neoliberalisme l’ha fet saltar pels aires, ha quedat el campi qui pugui...  Si l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra que pot arribar a la Moncloa és tan poc esquerra, ¿podem esperar que marqui un punt d’inflexió en el Procés? ... Però si els presos polítics segueixen a la presó amb Sánchez -com és probable-, intentem tenir clar que no és l’esquerra espanyola la que ens ha fallat, sinó la inexistència d’una esquerra que, sentint-se espanyola, sigui digna d’aquest nom.
Albert Pla Nualart


dilluns, 11 de novembre de 2019

pd 1655 El mal ja està fet, Mariano!

(arafamesdunany)
El seu llegat serà el d’una Espanya que haurà sortit de la crisi amb la majoria de gent més empobrida, una Espanya només cohesionada per la catalanofòbia ..., una Espanya que cada cop compta menys a Europa i al món, una Espanya contrareformista que ha caigut pel pendent del mal entès “ imperio de la ley ” amb la imparable restricció de drets i llibertats, una Espanya de nou ideològicament polaritzada amb una nova dreta populista (Cs) i una nova esquerra populista (Podem), una Espanya que veu amb impotència com Catalunya se n’allunya a força de porres i presons, ...  Una Espanya, en fi, que ha caigut en el pessimisme i la desesperança, sense projectes col·lectius, sense il·lusions. Aquesta és la marca Rajoy.
Per fugir un cop més de la seva responsabilitat, ara buscarà un culpable, un dolent. El de sempre: Catalunya, l’independentisme. I amb això provarà d’explicar-ho tot. Però com també ens ha deixat escrit en Carles Capdevila, “un culpable, sigui únic o parcial, sigui real o induït, no arregla cap mal”. El mal ja està fet, Mariano. Pobra Espanya.
Ignasi Aragay


diumenge, 10 de novembre de 2019

pd 1654 Cal reaccionar!

(arafamesdunany)
... si s’acaba de malmetre la confiança en la capacitat d’algunes persones o alguns partits per posar al davant de tot el bé comú, s’acaba la democràcia. Tan senzill com això, amics. El proper pas és la dictadura, quan la gent creu que tots són iguals i que millor que algú posi ordre al desgavell a bufetades, si cal.
En aquest sentit, l’actitud de Cs em sembla reprovable. De nou, un partit que mentre el país va de corcoll no para de fer els seus càlculs electorals. Un partit que esgota fins a l’arrel l’antiindependentisme, que per a ell ha resultat ser la gallina dels ous d’or. Un partit que fa tota mena d’escarafalls i demostra que és més procliu a aliar-se amb estafadors i mentiders que amb persones que tenen uns interessos polítics diferents dels seus...
Marina Subirats


divendres, 8 de novembre de 2019

pd 1653 Cap silenci ens salvarà

(arafamesdunany)
"Si vol la imputo per sedició", etziba Llarena a Boya en vista pública mentre torna a denegar la llibertat de Forn per haver escrit una carta. Així és la barra lliure repressiva d’alguns embogiments inquisitorials. Però s’equivoca qui ho confongui amb una pulsió narcisista personal: és tota una estratègia d’estat, dissenyada, planificada i perfectament ordida des de les inquietants psicopatologies del poder... Tinc l’amarga sensació que dècades de feina amenacen d’anar per terra i que els danys seran llargs i roïnament explotats... al pòdium del supremacisme persecutori hi va l’inquisitorial "¡A por ellos", trencant-nos cara i ànima als que volíem votar... Impunitat per perseguir, impunitat per mentir, impunitat per trinxar. Cap silenci ens salvarà... la capacitat d’estupidesa humana es torna a demostrar infinita... Des d’aquesta perspectiva –condemnats a l’esperança– l'únic full de ruta només pot ser escurçar el temps dels retorns, apropar l’hora de les llibertats i precipitar el temps de les cireres. I sí, octubre tornarà. I serem més. I ho farem molt millor. Això o la presó a cel obert on ens volen capficar.
David Fernàndez

dijous, 7 de novembre de 2019

pd 1652 "Eppur si muove" 2

(arafamesdunany)
... El moviment cívic que ha protagonitzat i dirigit la política catalana aquests anys haurà de seguir donant suport als dirigents catalans però haurà de deixar-los fer la seva feina. I la seva feina decebrà inevitablement una bona part d'aquesta ciutadania mobilitzada... Quan som en un conflicte, amb qui hem de negociar si no amb la part contrària?... Després d'una guerra no hi ha més remei que donar la mà al contrari encara que estigui plena de la pròpia sang. La realitat és dura, però és on cal buscar i trobar solucions. Només un petit problema: és necessària la reconstrucció de la unitat del sobiranisme sobre un punt mínim comú...
Suso de Toro

dimecres, 6 de novembre de 2019

pd 1651 "Eppur si muove" 1

(arafamesdunany)
Els catalans perceben el desgast de la seva vida pública i privada en aquests temps, i tot i que una part segueixin molt determinats en el seu compromís amb la seva lluita democràtica nacional, lògicament molta altra gent se sent cansada i desanimada per tantes voltes i frustracions... El PP d'Aznar i M. Rajoy, acompanyat alegrement pel rei Felip, ha conduït el Regne d'Espanya a ser i mostrar-se al món com una nació retrògrada i fracassada, com una societat injustíssima i com un estat que persegueix la llibertat... Les resistències des de Madrid són sabudes: interessos econòmics, polítics, comunicacionals, ideològics, professionals... Tots els interessos de la cort depenen de mantenir el control d'aquest estat al seu servei i de mantenir Catalunya sotmesa. És cert, però, malgrat tot, que un diàleg és inevitable... Però la societat catalana ha patit un trauma: ha sigut maltractada i ha descobert la naturalesa d'aquest estat autoritari, ha sentit i sent l'odi dels polítics i de bona part de la població espanyola i ha patit la violència d'aquest estat, hi ha una ferida emocional i moral molt profunda que deixarà una cicatriu. Moltes persones no voldran saber res de seure a parlar amb el maltractador...
Suso de Toro

dimarts, 5 de novembre de 2019

pd 1650 Sentir-los cridar

(arafamesdunany)
Jo no he vist cridar a tothom que conec.​.​. Jo no he vist mai cridar, emprenyada, ni la meva sogra, ni el meu cunyat, ni la meva cunyada. Sé que ho deuen fer, sé que ho deuen haver fet. Però no ho han fet davant meu. Però en canvi sí que he vist en Carlos Carrizosa. Per la tele. I perquè l’he vist gesticular, tan baladrer, tan abandonat a la mala llet, no puc evitar imaginar-me’l en la vida íntima. Deu cridar així als que estima?​... ​Jo no puc evitar imaginar els polítics en les situacions més íntimes de la vida...​ ​Com deuen tractar als cambrers els que fan aquests espectacles, em pregunto sempre?​...  Per a mi el tracte als cambrers, el tracte als subalterns, ho explica tot.​.​ Com deuen comportar-se en un viatge organitzat aquests polítics? ¿Trobant-ho tot malament, protestant a tota hora? ¿Queixant-se pels horaris i pel menjar? I a la reunió de veïns? També criden? També arrenquen llaços? ¿Són potser molt amables excepte a la feina?​... ¿Algú els hi ha ordenat i ells, fotuts per l’encàrrec, hi han accedit per disciplina? Aquell dia, el dia del debat que ha portat la Carme Forcadell a la presó, alguns d’ells mormolaven: “Dale, dale, que está floja”. Volien dir que la pensaven desmuntar. Potser fer plorar. Què expliquen quan arriben a casa?​..​. ¿També riuen cínicament quan els pregunten com ha anat el dia?
Empar Moliner

dilluns, 4 de novembre de 2019

pd 1649 La gran farsa

(arafamesdunany)
Des de fa temps s’està intentant instal·lar una gran farsa sobre el que passa a Catalunya. En democràcia, desitjar la independència de Catalunya és un objectiu legítim. Desitjar la unitat d’Espanya és un objectiu també legítim. Però, a partir d’aquí, tot allò que es faci a favor de l’objectiu legítim de caminar cap a la independència és considerat pecat i delicte i s’hi apliquen les acusacions de malversació, de desobediència o de rebel·lió que es fan servir contra els delinqüents, per democràtic i pacífic que sigui el que s’hagi fet ... En canvi, tot allò que es faci per mantenir la unitat d’Espanya es considera plausible, encara que tingui costos injustificables, coarti les llibertats dels ciutadans o se salti la llei. En una banda, facis el que facis és pecat. En l’altra, facis el que facis és virtut. Un independentista actiu és un delinqüent. Un unionista actiu és un heroi. I la gran farsa és que no tan sols actuen en funció d’aquesta diferència, sinó que hi posen tota la litúrgia policial i judicial perquè nosaltres mateixos ens ho acabem creient.
Vicenç Villatoro

dissabte, 2 de novembre de 2019

pd 1648 Llaços grocs al Parlament i discussions de carrer

(arafamesdunany)
Veure polítics electes discutint per símbols com si fossin qualsevol de nosaltres al carrer, com si no portessin la càrrega de representació popular obtinguda a les urnes, fa angúnia, perquè si la política és pedagogia, l’espectacle d’avui al Parlament ha sigut poc pedagògic... I a més a més, en aquests casos, el més intolerant té les de guanyar: el llaç groc era al banc del Govern, no en cap banc de Ciutadans, i el Govern no podrà tenir els consellers que el president ha nomenat perquè l’Estat continua estirant l’abús penitenciari de poder. Però Carrizosa ho va tenir fàcil per teatralitzar l’actitud que va convidar a imitar: treure llaços grocs de la vista de tothom, i fer-ho de manera brusca i agreujada, com és norma de comportament del seu partit. Com si els llaços grocs no fossin senyals de solidaritat amb homes i dones de pau injustament empresonats.
Antoni Bassas


divendres, 1 de novembre de 2019

pd 1647 La bifurcació després de la boira

(arafamesdunany)
Si l’independentisme manté la calma, el suport intern pujarà i es consolidarà un corrent de simpatia popular a Europa. Aquests dos factors faran que el dilema entre 'statu quo' i democràcia acabi resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar alguna cosa que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que s’assemblarà més a la independència com més trigui a realitzar-se. El camí alternatiu és el de mantenir l’autonomisme... No és un camí practicable per la senzilla raó que ningú hi creu. Els uns no hi han cregut mai: el PSOE ho va demostrar amb la Loapa, el PP amb la seva oposició al títol 8è de la Constitució, Cs amb la seva actitud quotidiana. Els altres –la major part del catalanisme– hi han deixat de creure. Aquest camí se seguiria si fossin els constitucionalistes els que guanyessin les successives eleccions, i no consistiria a mantenir l’autonomisme sinó a liquidar-lo progressivament.
Miquel Puig

dijous, 31 d’octubre de 2019

pd 1646 Presos polítics (i 2)

(arafamesdunanyimig)
"Vaig passar de presidenciable a presidiari. Un cop fort, però les meves conviccions són més fortes."  Jodi Turull
"Gràcies pels suports de tothom. Em defensaré, no som delinqüents. Un gran agraïment als que hi sou sempre".  Dolors Bassa
" La nostra demanda és legítima i pacífica. Com sempre: civisme i democràcia." Raül Romeva
" Estem forts malgrat el patiment. Us veiem i ens emocionem. La vostra mobilització cívica i incansable és la nostra esperança."  Josep Rull
" Consciència tranquil·la i cap molt alt. Si ploreu, abraceu-vos, estimeu-vos, aixequeu-vos i continueu més units i més forts. Ens en sortirem."  Carme Forcadell

dimecres, 30 d’octubre de 2019

pd 1645 Presos polítics 1

(arafamesdunanyimig)
"No hi ha presó que pugui privar-nos de ser com som, de pensar com pensem i d'estimar la gent que estimem." Jordi Sànchez
"La causa contra Catalunya és avui més que mai una causa contra la democràcia. Visca la llibertat." Jordi Cuixart
"Seguiu, no defalliu mai, lluiteu amb optimisme contagiós. Només la voluntat de tots vosaltres farà que un dia pugui sortir de la presó." Oriol Junqueras
"Mesos de grisor tenyits tan sols pel groc de la vostra solidaritat. Les vostres mostres de suport ens recorden que no estem sols. Gràcies!"  Joaquim Forn



dimarts, 29 d’octubre de 2019

pd 1644 Supremacisme ets tu (i 2)

(arafamesdunany)
... de vegades a Catalunya se’ns acaba la paciència i tenim la gosadia de denunciar els reiterats intents assimilistes que han arribat de ponent de 1714 ençà. I si bé és cert que els d’aquí hem de ser curosos en l’ús de les paraules, per respecte als nostres conciutadans, també ho és que el supremacisme dels fets és molt més nociu i d’efectes més duradors. La Constitució espanyola és un exemple de supremacisme lingüístic. La persecució de l’independentisme democràtic és supremacisme legal, i així ho va consagrar, no fa pas gaire, el president del Tribunal Suprem, quan va afirmar que la unitat d’Espanya és “fuente de derecho ”. La repressió policial dels pacífics participants en el referèndum de l’1 d’octubre és supremacisme agressiu i antidemocràtic, perquè anava contra un acte de sufragi que, a més, obeïa a un mandat del Parlament. I el càstig als organitzadors de la consulta, que fa mesos que són en presó preventiva acusats de rebel·lió sense acreditar cap actuació violenta, també és supremacisme perquè tothom sap que si no es tractés d’independentistes catalans la seva situació penitenciària i judicial seria una altra.
Què és supremacisme? ¿I tu m’ho preguntes, Pedro Sánchez?
Toni Soler


dilluns, 28 d’octubre de 2019

pd 1643 Supremacisme ets tu (1)

(arafamesdunany)
... Catalunya és un país amb un fort sentiment identitari de caràcter defensiu, perquè la seva història està plagada d’invasions i intents d’assimilació, i en els últims 150 anys ha experimentat successives allaus demogràfiques que, miraculosament, no han provocat conflictes ètnics seriosos, gràcies a l’esperit convivencial d’autòctons i nouvinguts... En canvi, l’ús polític de la immigració com a cavall de Troia del supremacisme espanyol, té una llarga tradició, força exitosa ara fa un segle, en el cas del lerrouxisme (que podríem definir com un supremacisme espanyol d’esquerres, enfront del catalanisme burgès) i més recentment el fenomen de Ciutadans, que és un supremacisme espanyol de dretes, nascut per rebentar la cohesió catalana i assegurar la primacia identitària i lingüística espanyola a l’únic territori peninsular que ha conservat la llengua pròpia amb cert èxit, malgrat les prohibicions i els atacs...
Toni Soler

diumenge, 27 d’octubre de 2019

pd 1642 Incògnita Torra

(arafamesdunany)
(Titulars en portada)
Els experts analitzen què pot fer el nou Govern, si la legislatura serà de xoc o de distensió i quin paper acabarà jugant el president.
Govern amb consellers empresonats i exiliats. L'Estat veu com una "provocació" el nou executiu i amenaça de no fer efectiu el nomenament. Jordi Turull, presidència. Toni Comín, salut. Josep Rull, territori. Lluís Puig, cultura.
(vistaltwitter) "No  es pot ni desescalar ni dialogar perquè els partits estatals estan en plena cursa electoral pel vot més reaccionari. Només es pot resistir, anar-hi i anar-hi." Mireia Boya

dissabte, 26 d’octubre de 2019

pd 1641 La independència comença aquí (2)

(arafamesdunany)
... caldrà redefinir molts valors. I caldrà fer-ho mentre les diferents maquinàries de l’Estat, des dels jutges fins als periodistes, continuen empresonant polítics i retorçant els textos fins a fer-los anar molt més enllà del que diuen. Caldrà fer-ho mentre els equidistants ja no ens diuen que l’important és parlar, mentre neguen la condició de pres polític o d’exiliat als que ho són. Perquè ni uns ni altres han abandonat aquell marc mental que encara els diu què és i què no és justícia o política. No ens hem d’independitzar només d’un estat, ens hem d’independitzar dels hàbits d’un temps llarguíssim. Independitzar-se vol dir no reproduir, vol dir haver creat una nova cultura política.
Dol, perquè ara comprovem el preu del procés de desertificació cultural que ha patit aquest país.  No parlo només de l’erm que ha estat la política cultural dels darrers anys, sinó de tots els vicis que hem adquirit, dels quals, el pitjor de tots, ha estat la dimissió total i absoluta de qualsevol proposta o iniciativa constructiva. Hi ha raons objectives (la crisi, el Procés o el 155), però també la comoditat insana i embrutidora d’una inèrcia de dècades d’incúria i de manca d’iniciativa per pura por de no incomodar.
Ni la cultura ni la política cultural catalanes han fet la feina que havien de fer a l’hora de proveir un marc de competències, competent i competitiu. Han viscut tan acoquinades que quan contesten encara ho fan en els termes que li han donat des del poder que les arracona...
Francesc Serés

divendres, 25 d’octubre de 2019

pd 1640 La independència comença aquí (1)

(arafamesdunany)
... els diferents intents d’anorreament cultural i social han creat una cultura del sotmetiment... Amagar-ho ha tingut premi, dissimular-ho ha estat la gran troballa d’unes relacions que han permès gestionar la submissió a canvi d’alguns permisos: escola en català, supervivència d’alguns mitjans... la convivència ha estat relativament bona, però ho ha estat perquè una de les parts ha cedit i ha somrigut cada vegada que l’han rebaixada. Ha fet veure que no sentia tot el que li deien...
s’ha estabilitzat una cultura de la mobilització i de l’empoderament que fa deu anys no es podia ni somiar.... la llibertat d’un hàbit, d’una forma de pensament polític, consisteix a trencar fins i tot els marcs de confrontació. Perquè sempre els ha traçat i situat qui té el poder...
Francesc Serés

dimecres, 23 d’octubre de 2019

pd 1639 El món de la Manada

​(arafamesdunanyimig)
... el viatge de la "Manada" des de Sevilla fins a Pamplona, és el retrat inquietant i precís de tot un món, que existeix. Un món negre, aspre, tòxic. No caldrien ni les imatges doloroses de la violació en grup: serien l’epíleg dramàtic, la conseqüència esperable, gairebé fatal, del funcionament i dels valors d’aquest món. Un món arnat, absurd, violent, testosterònic, agressiu. Un món amb un peu fora del sistema, marginal (delinqüents condemnats, ultres de futbol...), i un peu dins del sistema: un guàrdia civil, un militar... En les actituds, en el llenguatge, hi ha una concepció completa i –al meu parer– repugnant del món... Si la majoria de la població creu, amb raó o sense, que el sistema és condescendent amb aquest món, el sistema queda molt tocat. Molt lluny de la gent.
Vicenç Villatoro
(Nota de l'amanuense: aparentment, i només aparentment, no té res a veure amb el "Procés"... o si?)

pd 1638 Kurdistan

Si una acció com la que ha començat Erdogan al nord de Síria li incrementa la popularitat al seu país i obté de la comunitat internacional una silenciosa aquiescència, estem donant carta blanca als estats (autoritaris) per atacar la població civil que els incomoda. Aquesta setmana han passat moltes coses que fan pudor d’anys trenta. Però la que fa més pudor d’anys trenta és aquesta ofensiva turca a Síria i la resposta (inexistent) de la comunitat internacional. Remet al que va passar l’any 1938 quan Hitler va entrar a Praga. La pitjor de les notícies.
Vicenç Villatoro

dimarts, 22 d’octubre de 2019

pd 1637 Prohibit pensar

Tots els Parlaments del món fan lleis vinculants en els àmbits en què tenen competència. I tot els Parlaments del món aproven resolucions en les quals emeten l’opinió sobre qüestions que no són competència legal seva. A través d’aquestes resolucions, els Parlaments fan saber què en pensen a les institucions que tenen la competència, i els demanen que ho tinguin present... Doncs ara el govern i la judicatura espanyols plantegen una mesura ben exòtica: prohibir-li al Parlament de Catalunya parlar de segons quins temes. La monarquia, la Guàrdia Civil, l’autodeterminació de Catalunya... Al Parlament català pots discutir sobre l’autodeterminació del Kurdistan, però no pots discutir sobre l’autodeterminació de Catalunya. No és que no es pugui decidir, és que ni tan sols es pot opinar. En segons quines matèries sagrades, al Parlament queda prohibit dir què se’n pensa. De fet, queda prohibit pensar-hi.
Vicenç Villatoro

dilluns, 21 d’octubre de 2019

pd 1636 Memòria antídot

Un periodista navarrès –miracle, miracle!–, un escriptor sevillà –trenquem tòpics estúpids– i un centre català de defensa dels drets humans –a qui no agraïm prou la tasca– n’han fet la millor síntesi. Arturo Puente: " La situación hoy en Catalunya es que hay 16 personas encarceladas en dos casos diferentes, todas ellas por delitos que conllevan la violencia más grave que se puede cometer. Pero cero víctimas, cero atentados y cero armas". Isaac Rosa: " Es probable que en unos meses la operación de la Guardia Civil y la Audiencia Nacional quede en poca cosa, o en nada (sobran precedentes). Pero el objetivo ya está logrado: titulares con «terrorismo» e «independentismo» en la misma frase. Marco fijado, que luego no hay quien desclave". Centre Irídia: "Hi havia un guió preestablert. Això d’aquests dies té més a veure amb una operació política i mediàtica que no pas amb el dret. Implica la construcció de l’enemic i la degradació del dret". Fi de les cites... Pot ser, al capdavall i en peu de pau, que sí que siguem culpables: de no ser innocents. I de no creure més en la mentida feta govern.
David Fernàndez
(Nota: com quasi sempre val la pena llegir l'article sencer a: 
https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-Memoria-antidot_0_2319368187.html )

dissabte, 19 d’octubre de 2019

pd 1635 Supremacisme i sobiranisme

(arafamesdunany)
La història d’Espanya és, en bona part, una història de supremacisme: d’imposició a sang i foc de la pròpia identitat nacional, començant per la llengua i la religió, a altres pobles i nacions. I els que més orgullosos se senten d’aquesta història -els mateixos que es neguen a fer-ne cap revisió crítica i celebren el seu passat genocida- titllen ara de supremacistes els líders polítics i els ciutadans que, de manera pacífica i cívica, planten cara a la seva violència. Per a ells, som supremacistes quan no deixem que ens anorreïn com a nació, llengua i cultura.
La força del nostre sobiranisme rau en el seu caràcter obert, inclusiu i radicalment democràtic. Tot el que tanqui, tot el que exclogui, tot el que imposi el debilita...
No ens creguem millors que els altres...
Albert Pla Nualart

pd 1634 Sobre terrorisme i polítiques interessades

Les recents filtracions sobre les possibles intencions de grups independentistes catalans, acusats inicialment de terroristes, mereixen atenció per diversos motius. Primer, perquè es tracta de filtracions de fets parcials en una investigació subjecta al secret sumarial; segon, per l'impressionant profit i el rèdit polític que proporciona a alguns partits, molt donats a amplificar el que de moment són supòsits per convertir-los en realitats ja succeïdes; i tercer, per la confusió que provoquen els termes emprats...  l'ús de les violències, en plural, sol anar acompanyat del menyspreu a altres persones i la seva deshumanització, la creació de la imatge d'enemic, el foment de la cultura de l’odi, el pensament únic... No abordar primer aquesta fàbrica d'estigmes per anul·lar l'alteritat, i centrar-nos només en el primer debat, el del terrorisme, pot no ser més que una excusa per amagar la nostra pròpia irresponsabilitat política, la nostra ceguesa o les dinàmiques destructives de comunicació que comporten perilloses confrontacions...
Vicenç Fisas

dijous, 17 d’octubre de 2019

pd 1633 La pèrdua de la innocència (i 2)

... Ens cal saber –però de veritat, creure-ho al fons del cor– que els bons no acaben guanyant perquè són bons. Que tenir raó no et resol els conflictes. Que la veritat ja ha deixat de ser un valor indiscutible en aquest món que vivim. Que hi ha molta, moltíssima gent, que són amics o veïns, companys de feina, persones afables, divertides, creatives, que s’ho miren tot amagats des de la barrera, procurant que la sang no els esquitxi. Que els nostres referents s’equivoquen i ens deceben...
Sílvia Soler

dimarts, 15 d’octubre de 2019

pd 1632 La pèrdua de la innocència 1

(Nota de l'amanuense: encara que sembli impossible aquest paper no va de la sentència... o si?)
 
​T​​​​inc una memòria general de com van ser els meus anys d’infantesa. I van ser uns anys, en general, plàcids i divertits, feliços. I no és poca cosa!​. Tot i així, tot i que la meva infància és un lloc acollidor, no tinc cap desig de tornar-hi. Les dues primeres dècades de vida les considero una mena de classe preparatòria, un assaig general, per entrar a ​la vida d’adult, que és la que compta. Ser independent, prendre partit, decidir, arriscar-se... Potser per això, aquesta setmana del segon aniversari de l’1 d’Octubre, he tingut la sensació que de tot això que ens està passant i que ens ha de passar encara n’acabarem traient alguna cosa positiva. Que ens convenia créixer i perdre la ingenuïtat i que –ja ens agradaria que no fos així–...
Sílvia Soler

diumenge, 13 d’octubre de 2019

pd 1630 Espanyols (globals) pel món

Espanya Global, l’artefacte milionari de Pedro Sánchez, hereu de l’altre artefacte milionari de Mariano Rajoy anomenat Marca Espanya, ha iniciat una nova campanya... Del que es tracta, com deuen haver endevinat els lectors més desperts, és de fer-li una neteja de cutis a la sentència dels nou catalans, sense dir-ho... Es tracta, en definitiva, de “millorar la reputació internacional del país” i de fer xerrar experts locals (suposo que els paguen) per dir que “Espanya és una democràcia consolidada”. Si la sentència fos absolutòria, no caldrien ni vídeos, ni experts, ni viatges, ni díptics (en definitiva, no caldria la pasta que s’hi deixaran) perquè la cosa es demostraria sola...
Empar Moliner

dissabte, 12 d’octubre de 2019

pd 1629 Resposta o respostes

És possible imaginar moltes accions de resposta a una més que possible sentència condemnatòria contra els presos polítics. Però la màxima eficàcia simbòlica i pràctica de qualsevol d’aquestes respostes demana que hi participi molta gent, desenes de milers de persones. L’impacte de la resposta és proporcional al nombre de ciutadans que hi participin. Així, siguin quines siguin les accions, és més gran la força política d’una de cent mil persones que la de cinquanta de simultànies de dues mil persones cadascuna... Al sobiranisme li convé més una acció compartida per molts –encara que no sigui la que agrada més a tots– que no pas una dispersió en la qual cadascú faci l’acció que més li agrada, encara que cadascuna per separat sumi poc. Hi ha prou coincidència de fons –i de necessitats!– entre els diversos agents polítics i socials del sobiranisme per intentar trobar-la...
Vicenç Villatoro

dimecres, 9 d’octubre de 2019

PD 1628 Així deu parlar la màfia

(arafamesdunanyimig)
El mal que el PP ha fet, amb els seus inacabables casos de corrupció protagonitzats per personatges encorbatats i engominats, a la idea de política com a servei públic és colossal i ja omple un llarg capítol de la història d’Espanya.
Antoni Bassas

"Judici a la justícia: la justícia com a institució independent i democràtica a Espanya no existeix. Els catalans ho saben des de fa anys. Ara la ciutadania espanyola ho acaba d'expressar davant del món: no confiem en jutges, fiscals, policies i guàrdies civils: ens fan por" 
Suso de Toro

pd 1627 Jutjar els jutges

(arafamesdunanyimig)
...hem perdut la virginitat amb la justícia (amb l’espanyola) perquè la justícia ha deixat de ser opaca. Es publiquen les sentències, les interlocutòries i les apreciacions dels jutges. I tenim la capacitat de jutjar-les i de jutjar-los a ells, com ells ens jutgen a nosaltres, un cop entès de quin delicte ens acusen o ens absolen. Sedició? Sí, sense tumult. Rebel·lió? Sí, sense violència. Oh, espera’t, és que la violència és opinable. Oh, espera’t, és que els Jordis deien una cosa “a la massa” però en realitat en pensaven una altra. Això ho ha dit un jutge, no pas un mentalista... la llei, segons com, és un xiclet que s’estira i s’arronsa segons l’acusat...
(Referint-se a la sentència de la "manada")... diuen que et violen, però et fots calenta igualment. Això és el que diuen aquests jutges, com en una pel·li porno. I com que això és el que diuen, i és una depravació absoluta, i és no ser una persona sana, tenim tot el dret a jutjar els jutges. En aquest cas i en tots els altres que ens estan fotent enlaire les vides.
Empar Moliner

dimarts, 8 d’octubre de 2019

pd 1626 El trident Altsasu-Procés-Manada

(arafamésdunanyimig)
​La justícia no existeix. Existeixen els jutges. I els jutges són persones. I les persones tenen les seves idees, els seus valors i també uns prejudicis. Sí, com qualsevol de nosaltres, els jutges tenen prejudicis: creences que els influeixen i que els condicionen els punts de vista....
El franquisme va ajudar-se de l'Església catòlica i la Guàrdia Civil per fer arribar la por i la repressió a pobles que, d'una altra manera, haurien quedat molt lluny del poder del dictador. La justícia està fent en els últims mesos un paper semblant.
En democràcia, els polítics fan veure que se'n renten les mans, es refugien sota la separació de poders i el respecte a les sentències, i fan que les mans se les embrutin els jutges. Si tant respectessis la justícia, no col·locaries jutges amics al Tribunal Constitucional, no promocionaries jutgesses que han tingut carnet del teu partit, no maniobraries davant d'ells ni els trucaries per què t'ho afinessin​.​
Albert Om

dilluns, 7 d’octubre de 2019

pd 1625 Col·lapses

(arafamesdunanyimig)
... La velocitat amb què arriba la darrera vergonya no deixa temps per pair la penúltima indignació ni per endreçar el desordre de les males notícies. Temps convulsos, doncs, temps d’estranys trànsits –el vell no mor, el nou va naixent– i temps d’excepció permanent. Sotmesos a prova d’estrès, es tracta de no defallir mai ni enlloc. Ni un segon... el TC porta set llargs anys petant-se la sobirania política del Parlament de Catalunya, matxacant la legislació fiscal, social o ambiental que s’hi aprova... Perquè si alguna cosa hem après és que on hi ha abús hi ha solidaritat, que on hi ha poder hi ha resistències, que cal seguir obrint per baix el que volen tancar per dalt i que ni afònics deixarem d’alçar la veu. En l’aprenentatge continuat  que, finalment, la millor sobirania és estar a prop –molt a prop– dels que lluiten i lluny –ben lluny– dels que manen ordint els col·lapses, els abusos i les desigualtats. Descol·lapsem-nos, doncs. Fent. Desobeint. Construint.
David Fernàndez

dissabte, 5 d’octubre de 2019

pd 1624 El criat de dos amos

Sánchez es deu a la majoria social i política –amb l’esquerra i els nacionalistes– que li va donar la presidència en la moció de censura i la victòria a les eleccions. Però, home d’ordre, es deu també als poders fàctics que no volen que governi amb Podem i encara menys amb els independentistes. Es deu a dos senyors contraposats. Per tant, com el personatge de Goldoni, Sánchez es dedica a fer equilibris, jocs de mans i comèdia. No vol ser investit en cap cas amb els vots de Podem. Però necessita que sembli culpa de Podem. Només acontentarà una mica els dos amos si pot governar sol –amb equilibris de funàmbul– o si d’una manera desesperada Ciutadans li acaba donant els seus vots. Ara està dedicat a una representació teatral; fer veure que negocia amb Podem i esperar que l’establishment, espantat, pressioni Ciutadans. I si no, anar a eleccions a veure si amb cartes noves té una jugada millor. Estrictament, un 'pícaro'.
Vicenç Villatoro

pd 1623 "Non plus ultra" (i III)

(arafamesdunanyimig)
​... L​es pors que han impedit evolucionar a la societat espanyola, les inseguretats que fan que encara avui el nacionalisme espanyol necessiti enemics interiors i exteriors per assegurar la seva preeminència a la Península​..​. una Espanya que no ha estat capaç d’assumir, per por i inseguretat, les seves diversitats i que ha vist com es degraden la llibertat, la fraternitat i la igualtat...​​ l’estat d’Espanya i dels seus símbols és lamentable. La monarquia ha d’empresonar cantants​, ​la justícia es retroalimenta de la creació de causes que la justifiquen​.... Han ​hagut de substituir el terrorisme d’ETA pel dels CDR per mantenir la cohesió d’un Estat les elits del qual participen dels beneficis de l’empobriment de la seva gent.​.. Estic segur que ho podrem superar, vull dir que encara en veurem de més grosses. Encara sort que Espanya té Catalunya com a vàlvula d’escapament.Espanya té una por atàvica a l’inconegut i cada generació renova la por al futur, a l’exterior i a la diferència. D’aquí l’etern sentiment d’inferioritat davant els altres països europeus. D’aquí la descàrrega d’ira de l’Estat amb els petits​.​
Francesc Serés

divendres, 4 d’octubre de 2019

pd 1622 Ara és demà

(arafamesdunanyimig)
«La justícia és com la serp: només mossega els descalços» Monsenyor Óscar Romero

" els mateixos que absolen ultres amb bazuques són els que empresonen activistes no-violents. Qui s’hi vol quedar en un Estat així?"

Ara que la no-violència és tan sospitosa, que salvar vides a la Mediterrània és delicte i que aixecar barreres de peatges tants cops rescatats pretenen que sigui terrorisme... Ara que la criminalitat s’estén a la dignitat dels CDR. Ara que un jutge continua intervenint la democràcia i tot un país dictant qui pot ser o no candidat a la Generalitat, bandejant les urnes i enfotent-se'n. Ara que el ministre de torn diu que no ens podem defensar i que no podem criticar ni denunciar els jutges, com si fossin una casta intocable, infal·lible i irrefutable: la mateixa Veritat revelada... Ara, més que mai, és quan menys cal normalitzar la mentida, quan no es pot desistir en la lluita i quan no podem defallir...
David Fernàndez

dijous, 3 d’octubre de 2019

pd 1621 La causa és justa

(arafamesdunanyimig)
La qüestió catalana ha anat esdevenint, involuntàriament, tan laberíntica que de vegades cal anar al principi de tot i afirmar amb rotunditat que la causa és justa. La reivindicació del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament és justa. Després podem discutir les estratègies, els lideratges, els temps i les formes. Però el fonament és una reivindicació justa, com ho era la dels escocesos i la dels quebequesos, que van poder exercir aquest dret a decidir el seu futur sense topar ni amb un mur inamovible de negatives ni amb una repressió indigna. No hi ha res de substancial que pugui servir per reconèixer aquest dret a escocesos i quebequesos i negar-lo als catalans. I si hi ha unes lleis a Espanya que impedeixen dur a terme aquesta reivindicació justa, el que és injust són aquestes lleis. De la mateixa manera que és injusta la repressió que es deriva d’unes lleis injustes i que persegueix i castiga actuacions pacífiques per tal de dur a terme una reivindicació legítima... hi tenim dret. Potser ja sense somriures, però com sempre pacíficament.
Vicenç Villatoro
Edmon