dijous, 17 d’octubre de 2019

pd 1633 La pèrdua de la innocència (i 2)

... Ens cal saber –però de veritat, creure-ho al fons del cor– que els bons no acaben guanyant perquè són bons. Que tenir raó no et resol els conflictes. Que la veritat ja ha deixat de ser un valor indiscutible en aquest món que vivim. Que hi ha molta, moltíssima gent, que són amics o veïns, companys de feina, persones afables, divertides, creatives, que s’ho miren tot amagats des de la barrera, procurant que la sang no els esquitxi. Que els nostres referents s’equivoquen i ens deceben...
Sílvia Soler

dimarts, 15 d’octubre de 2019

pd 1632 La pèrdua de la innocència 1

(Nota de l'amanuense: encara que sembli impossible aquest paper no va de la sentència... o si?)
 
​T​​​​inc una memòria general de com van ser els meus anys d’infantesa. I van ser uns anys, en general, plàcids i divertits, feliços. I no és poca cosa!​. Tot i així, tot i que la meva infància és un lloc acollidor, no tinc cap desig de tornar-hi. Les dues primeres dècades de vida les considero una mena de classe preparatòria, un assaig general, per entrar a ​la vida d’adult, que és la que compta. Ser independent, prendre partit, decidir, arriscar-se... Potser per això, aquesta setmana del segon aniversari de l’1 d’Octubre, he tingut la sensació que de tot això que ens està passant i que ens ha de passar encara n’acabarem traient alguna cosa positiva. Que ens convenia créixer i perdre la ingenuïtat i que –ja ens agradaria que no fos així–...
Sílvia Soler

diumenge, 13 d’octubre de 2019

pd 1630 Espanyols (globals) pel món

Espanya Global, l’artefacte milionari de Pedro Sánchez, hereu de l’altre artefacte milionari de Mariano Rajoy anomenat Marca Espanya, ha iniciat una nova campanya... Del que es tracta, com deuen haver endevinat els lectors més desperts, és de fer-li una neteja de cutis a la sentència dels nou catalans, sense dir-ho... Es tracta, en definitiva, de “millorar la reputació internacional del país” i de fer xerrar experts locals (suposo que els paguen) per dir que “Espanya és una democràcia consolidada”. Si la sentència fos absolutòria, no caldrien ni vídeos, ni experts, ni viatges, ni díptics (en definitiva, no caldria la pasta que s’hi deixaran) perquè la cosa es demostraria sola...
Empar Moliner

dissabte, 12 d’octubre de 2019

pd 1629 Resposta o respostes

És possible imaginar moltes accions de resposta a una més que possible sentència condemnatòria contra els presos polítics. Però la màxima eficàcia simbòlica i pràctica de qualsevol d’aquestes respostes demana que hi participi molta gent, desenes de milers de persones. L’impacte de la resposta és proporcional al nombre de ciutadans que hi participin. Així, siguin quines siguin les accions, és més gran la força política d’una de cent mil persones que la de cinquanta de simultànies de dues mil persones cadascuna... Al sobiranisme li convé més una acció compartida per molts –encara que no sigui la que agrada més a tots– que no pas una dispersió en la qual cadascú faci l’acció que més li agrada, encara que cadascuna per separat sumi poc. Hi ha prou coincidència de fons –i de necessitats!– entre els diversos agents polítics i socials del sobiranisme per intentar trobar-la...
Vicenç Villatoro

dimecres, 9 d’octubre de 2019

PD 1628 Així deu parlar la màfia

(arafamesdunanyimig)
El mal que el PP ha fet, amb els seus inacabables casos de corrupció protagonitzats per personatges encorbatats i engominats, a la idea de política com a servei públic és colossal i ja omple un llarg capítol de la història d’Espanya.
Antoni Bassas

"Judici a la justícia: la justícia com a institució independent i democràtica a Espanya no existeix. Els catalans ho saben des de fa anys. Ara la ciutadania espanyola ho acaba d'expressar davant del món: no confiem en jutges, fiscals, policies i guàrdies civils: ens fan por" 
Suso de Toro

pd 1627 Jutjar els jutges

(arafamesdunanyimig)
...hem perdut la virginitat amb la justícia (amb l’espanyola) perquè la justícia ha deixat de ser opaca. Es publiquen les sentències, les interlocutòries i les apreciacions dels jutges. I tenim la capacitat de jutjar-les i de jutjar-los a ells, com ells ens jutgen a nosaltres, un cop entès de quin delicte ens acusen o ens absolen. Sedició? Sí, sense tumult. Rebel·lió? Sí, sense violència. Oh, espera’t, és que la violència és opinable. Oh, espera’t, és que els Jordis deien una cosa “a la massa” però en realitat en pensaven una altra. Això ho ha dit un jutge, no pas un mentalista... la llei, segons com, és un xiclet que s’estira i s’arronsa segons l’acusat...
(Referint-se a la sentència de la "manada")... diuen que et violen, però et fots calenta igualment. Això és el que diuen aquests jutges, com en una pel·li porno. I com que això és el que diuen, i és una depravació absoluta, i és no ser una persona sana, tenim tot el dret a jutjar els jutges. En aquest cas i en tots els altres que ens estan fotent enlaire les vides.
Empar Moliner

dimarts, 8 d’octubre de 2019

pd 1626 El trident Altsasu-Procés-Manada

(arafamésdunanyimig)
​La justícia no existeix. Existeixen els jutges. I els jutges són persones. I les persones tenen les seves idees, els seus valors i també uns prejudicis. Sí, com qualsevol de nosaltres, els jutges tenen prejudicis: creences que els influeixen i que els condicionen els punts de vista....
El franquisme va ajudar-se de l'Església catòlica i la Guàrdia Civil per fer arribar la por i la repressió a pobles que, d'una altra manera, haurien quedat molt lluny del poder del dictador. La justícia està fent en els últims mesos un paper semblant.
En democràcia, els polítics fan veure que se'n renten les mans, es refugien sota la separació de poders i el respecte a les sentències, i fan que les mans se les embrutin els jutges. Si tant respectessis la justícia, no col·locaries jutges amics al Tribunal Constitucional, no promocionaries jutgesses que han tingut carnet del teu partit, no maniobraries davant d'ells ni els trucaries per què t'ho afinessin​.​
Albert Om

dilluns, 7 d’octubre de 2019

pd 1625 Col·lapses

(arafamesdunanyimig)
... La velocitat amb què arriba la darrera vergonya no deixa temps per pair la penúltima indignació ni per endreçar el desordre de les males notícies. Temps convulsos, doncs, temps d’estranys trànsits –el vell no mor, el nou va naixent– i temps d’excepció permanent. Sotmesos a prova d’estrès, es tracta de no defallir mai ni enlloc. Ni un segon... el TC porta set llargs anys petant-se la sobirania política del Parlament de Catalunya, matxacant la legislació fiscal, social o ambiental que s’hi aprova... Perquè si alguna cosa hem après és que on hi ha abús hi ha solidaritat, que on hi ha poder hi ha resistències, que cal seguir obrint per baix el que volen tancar per dalt i que ni afònics deixarem d’alçar la veu. En l’aprenentatge continuat  que, finalment, la millor sobirania és estar a prop –molt a prop– dels que lluiten i lluny –ben lluny– dels que manen ordint els col·lapses, els abusos i les desigualtats. Descol·lapsem-nos, doncs. Fent. Desobeint. Construint.
David Fernàndez

dissabte, 5 d’octubre de 2019

pd 1624 El criat de dos amos

Sánchez es deu a la majoria social i política –amb l’esquerra i els nacionalistes– que li va donar la presidència en la moció de censura i la victòria a les eleccions. Però, home d’ordre, es deu també als poders fàctics que no volen que governi amb Podem i encara menys amb els independentistes. Es deu a dos senyors contraposats. Per tant, com el personatge de Goldoni, Sánchez es dedica a fer equilibris, jocs de mans i comèdia. No vol ser investit en cap cas amb els vots de Podem. Però necessita que sembli culpa de Podem. Només acontentarà una mica els dos amos si pot governar sol –amb equilibris de funàmbul– o si d’una manera desesperada Ciutadans li acaba donant els seus vots. Ara està dedicat a una representació teatral; fer veure que negocia amb Podem i esperar que l’establishment, espantat, pressioni Ciutadans. I si no, anar a eleccions a veure si amb cartes noves té una jugada millor. Estrictament, un 'pícaro'.
Vicenç Villatoro

pd 1623 "Non plus ultra" (i III)

(arafamesdunanyimig)
​... L​es pors que han impedit evolucionar a la societat espanyola, les inseguretats que fan que encara avui el nacionalisme espanyol necessiti enemics interiors i exteriors per assegurar la seva preeminència a la Península​..​. una Espanya que no ha estat capaç d’assumir, per por i inseguretat, les seves diversitats i que ha vist com es degraden la llibertat, la fraternitat i la igualtat...​​ l’estat d’Espanya i dels seus símbols és lamentable. La monarquia ha d’empresonar cantants​, ​la justícia es retroalimenta de la creació de causes que la justifiquen​.... Han ​hagut de substituir el terrorisme d’ETA pel dels CDR per mantenir la cohesió d’un Estat les elits del qual participen dels beneficis de l’empobriment de la seva gent.​.. Estic segur que ho podrem superar, vull dir que encara en veurem de més grosses. Encara sort que Espanya té Catalunya com a vàlvula d’escapament.Espanya té una por atàvica a l’inconegut i cada generació renova la por al futur, a l’exterior i a la diferència. D’aquí l’etern sentiment d’inferioritat davant els altres països europeus. D’aquí la descàrrega d’ira de l’Estat amb els petits​.​
Francesc Serés

divendres, 4 d’octubre de 2019

pd 1622 Ara és demà

(arafamesdunanyimig)
«La justícia és com la serp: només mossega els descalços» Monsenyor Óscar Romero

" els mateixos que absolen ultres amb bazuques són els que empresonen activistes no-violents. Qui s’hi vol quedar en un Estat així?"

Ara que la no-violència és tan sospitosa, que salvar vides a la Mediterrània és delicte i que aixecar barreres de peatges tants cops rescatats pretenen que sigui terrorisme... Ara que la criminalitat s’estén a la dignitat dels CDR. Ara que un jutge continua intervenint la democràcia i tot un país dictant qui pot ser o no candidat a la Generalitat, bandejant les urnes i enfotent-se'n. Ara que el ministre de torn diu que no ens podem defensar i que no podem criticar ni denunciar els jutges, com si fossin una casta intocable, infal·lible i irrefutable: la mateixa Veritat revelada... Ara, més que mai, és quan menys cal normalitzar la mentida, quan no es pot desistir en la lluita i quan no podem defallir...
David Fernàndez

dijous, 3 d’octubre de 2019

pd 1621 La causa és justa

(arafamesdunanyimig)
La qüestió catalana ha anat esdevenint, involuntàriament, tan laberíntica que de vegades cal anar al principi de tot i afirmar amb rotunditat que la causa és justa. La reivindicació del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament és justa. Després podem discutir les estratègies, els lideratges, els temps i les formes. Però el fonament és una reivindicació justa, com ho era la dels escocesos i la dels quebequesos, que van poder exercir aquest dret a decidir el seu futur sense topar ni amb un mur inamovible de negatives ni amb una repressió indigna. No hi ha res de substancial que pugui servir per reconèixer aquest dret a escocesos i quebequesos i negar-lo als catalans. I si hi ha unes lleis a Espanya que impedeixen dur a terme aquesta reivindicació justa, el que és injust són aquestes lleis. De la mateixa manera que és injusta la repressió que es deriva d’unes lleis injustes i que persegueix i castiga actuacions pacífiques per tal de dur a terme una reivindicació legítima... hi tenim dret. Potser ja sense somriures, però com sempre pacíficament.
Vicenç Villatoro
Edmon

dimecres, 2 d’octubre de 2019

pd 1620 La banalització del terrorisme (i 2)

(arafamesdunanyimig)
... Si ara l’Estat ens empeny a la violència, és perquè sap que la seva repressió deixarà de tenir límits i deixarà de rebre crítiques dels líders d’altres estats. Mantinguem-nos, doncs, inamoviblement pacifistes, però intentem no quedar-nos aquí. És evident que els CDR no són kale borroka. Però potser hauríem de fer alguna cosa més que fugir del terrorisme com del dimoni: hauríem d’atrevir-nos a denunciar el pervers constructe que ha acabat generant. I hauríem d’entendre que si aquest constructe no hagués esdevingut ideològicament hegemònic, ara alguns jutges no es fregarien les mans mentre engiponen euro-ordres on la desitjada violència s’encarna en nosaltres. La banalització del terrorisme també és això: limitar-se a escapar del seu estigma en comptes de plantar cara a l’autoritària ideologia que l’alimenta i que ara ens amenaça més que mai.
Albert Pla Nualart

dimarts, 1 d’octubre de 2019

pd 1619 La banalització del terrorisme 1

(arafamesdunanyimig)
... Quan un col·lectiu lluita per uns drets bàsics que un estat li nega violentament, el fet que recorri a la violència no fa menys justos els seus objectius, ni menys injust aquell estat. Fa injustos, en tot cas, els mitjans per assolir-los... Que coses tan evidents es diguin tan poc dona una idea del mal que ha fet el terrorisme : un constructe ideològic que, de manera tan implícita com efectiva, projecta únicament el seu estigma sobre la violència política d’un no-estat contra un estat... És un constructe que atempta contra la democràcia perquè dona als estats un poder impune i desproporcionat...
Albert Pla Nualart

dilluns, 30 de setembre de 2019

pd 1618 Matins de setembre

... Quan torno a casa em capbusso una estona a les xarxes per intentar deduir si els catalans estan indignats o desanimats, si la famosa tardor calenta només serà tèbia. Hiperventilats, rebentistes, lliristes. Els nivells d’agressivitat s’enfilen i s’enfilen fins a fer-me plegar... Em pregunto què em fa estar contenta: els petits grans èxits dels amics que lliuren una batalla personal, l’alegria d’una trobada familiar, els projectes que acaben de néixer. I què em fa venir ganes de plorar: les incerteses pel futur dels meus fills, l’estona que dediquem a parlar de la salut (o la falta de) amb els de la meva quinta, la desolació que percebo en tots aquells que, com jo, confiàvem no fa tant que ens en sortiríem.
Sílvia Soler

diumenge, 29 de setembre de 2019

pd 1617 L'indult no pot ser moneda de canvi

Parlem de presos preventius emparats pel principi de presumpció d’innocència; en conseqüència, l’indult no hauria de ser mai una moneda de canvi. 
 Si bé es tracta d’una mesura excepcional, el nombre d’indults que s’han concedit a Espanya en el passat ha estat elevat. Curiosament, és en l’època del govern d’Aznar quan es van concedir més indults, especialment els que afectaven casos de corrupció. En aquest sentit, des del 1996 hi va haver 227 indults relatius a delictes de corrupció; 139 corresponents a l’època Aznar, 62 a Zapatero i 17 a Rajoy. Les xifres indiquen que entre el 2007 i el 2012 la tendència ha estat d’una mitjana de 400 indults anuals. A partir d’aleshores, s’han anat reduint: dels 190 casos del 2013, s’ha passat als 26 del 2017. En aquest sentit, sembla que la tendència és clarament a la baixa. 
Esther Giménez-Salinas

divendres, 27 de setembre de 2019

pd 1616 L'abisme espanyol

Si volem que tot continuï com és, cal que tot canviï”. Aquesta és la frase més citada d''El Gattopardo', en la traducció de Pau Vidal... Quan la premsa internacional rep les quartes eleccions en quatre anys com un pas cap a l’abisme espanyol està dient el mateix que Tancredi: si Espanya no afronta els seus problemes de fons amb reformes serioses –i el seu gran problema de fons és Catalunya– camina cap a l’abisme. O canvia o s’enfonsa. Però el programa amb què es presenten a les eleccions tots els qui les poden guanyar és no canviar res. Al contrari, blindar encara més el que s’està enfonsant...
Vicenç Villatoro


dijous, 26 de setembre de 2019

pd 1615 Setmana Tràgica

" En Barcelona la revolución no se prepara por la senzilla razón de que está preparada siempre"   
Angel Ossorio y Gallardo, Governador Civil de Barcelona.
Diario de sesiones de las Cortes, 5 de juliol de 1910,
referint-se als fets del juliol de 1909, coneguts com a Setmana Tràgica.

dimecres, 25 de setembre de 2019

pd 1614 Un duel de complexos (i 2)

(arafamesdunany)
...  La transacció és el pitjor pecat per a la mentalitat de la hidalguía. El fet que allò que a Catalunya s’anomena pactisme a Espanya es conegui com a pasteleo o, encara pitjor, chantaje, és un resum perfecte de dues manera d’entendre la relació entre forces oposades... (Catalunya) La inseguretat d’un país que fa segles que viu amb la por a l’absorció o la dissolució. No som prou febles per desaparèixer, però tampoc prou forts per esdevenir un estat... Està prou demostrat que l’estat espanyol no farà cap pas per resoldre la situació catalana si no s’hi veu obligat per les circumstàncies, si no s’adona que, en aquest conflicte cronificat, també hi té molt a perdre. Molt més que l’amor propi... Si no hi ha un sorprenent gir cap al sentit comú, tindrem motius per preocupar-nos. La força bruta, en mans de sentimentals, és doblement perillosa.
Toni Soler

dimarts, 24 de setembre de 2019

pd 1613 Un duel de complexos 1

(arafamesdunany)
... A la majoria de països l’odi es dirigeix contra l’estranger. En el cas espanyol, fa la sensació que els catalans han adquirit aquest estatus. L’independentisme buscava una ruptura política i no emocional; però s’ha trobat justament amb el contrari... A Espanya, a falta d’un autèntic èxit nacional (futbol a part) o d’una victòria militar, l’exhibició rojigualda celebra la repressió policial, política i judicial sobre una part de la població -totalment desarmada- i reivindica l’orgull nacional enfront de sentiments identitaris pacífics, que es consideren, ras i curt, una traïció... No és una qüestió política, sinó sentimental, d’amor propi... Espanya és un país poderós però encara és presoner dels seus complexos i les seves oportunitats perdudes. Un país segur de si mateix no hauria tingut una reacció tan histèrica davant d’un conflicte territorial que no ha estat precisament un estirabot, sinó un procés llargament covat a base de desavinences, injustícies i greuges...

Toni Soler


dilluns, 23 de setembre de 2019

pd 1612 Òmnium classista?

(arafamesdunany)
G​irebé en el mateix moment que Ciutadans acusava Òmnium de ser una institució oficial pagada amb diner públic, un grup de militants de Podem criticava Xavier Domènech per donar suport a Òmnium, una entitat “classista”. En aparença són acusacions contradictòries, que arriben des de dos extrems diferents. En la pràctica són dues maneres de fer la mateixa acusació. Ignoren o volen ignorar uns i altres que Òmnium té molts socis, que paguen, i que són d’extraccions socials molt diverses (i els números ho demostren amb una claredat aclaparadora). No ho saben o no ho volen saber: no els quadra en els seus motlles ideològics inflexibles, que exigeixen que no tan sols Òmnium sinó tot el catalanisme en general sigui cosa de quatre i, si pot ser, burgesos. El fet que el catalanisme sigui transversal, popular i interclassista els trenca els esquemes i els incomoda, a uns i altres​...​
Vicenç Villatoro

diumenge, 22 de setembre de 2019

pd 1611 Cinc idees bàsiques per avançar

(arafamesdunany)
Unitat de geometria variable. Unitat, sí. Però no a qualsevol preu. La unitat s’ha de fer a partir d’uns objectius comuns clars. Ha de ser pragmàtica... La unitat només és possible si s’entén que les discrepàncies dins l’independentisme són d’estratègia, no d’objectius, no de fons...
En defensa de la democràcia. El procés sobiranista català és profundament democràtic i s’enfronta a un estat cada cop amb més tics autoritaris...
Preservar les victòries ... És imperdonable que estiguem malaguanyant la victòria del 21-D...
Acabar amb el 155. No es pot dir seriosament que el 155 és un mal menor. No: és un mal major, gravíssim...
Zero violència... No només per no donar arguments a una justícia, uns polítics i uns mitjans de comunicació que per si sols ja s’inventen falses violències, sinó també perquè el sobiranisme i l’independentisme si s’han fet majoritaris ha estat precisament per la seva pulcritud en les formes, pel seu immaculat esperit cívic, pacífic, inclusiu... Per a l’Estat no hi ha pitjor enemic que un enemic amable, civilitzat, democràtic. Contra la força i la imposició, l’enginy i la tolerància.
Ignasi Aragay

dissabte, 21 de setembre de 2019

pd 1610 Sota el setge del racisme protestant

(arafamesdunany)
... De totes les barbaritats que s’han dit aquests dies en mitjans espanyolistes, brillen amb llum pròpia les paraules de Jiménez Losantos acusant la justícia alemanya de “racisme protestant contra els països catòlics”... A principis del XVI la reforma protestant no arrela a Espanya per la implacable persecució a què és sotmesa per la Inquisició... Però la Inquisició no neix per combatre el protestantisme sinó la diversitat cultural i religiosa heretada d’Al-Àndalus. És la fòbia a la diversitat la que dona forma a un tribunal impune i arbitrari, capaç d’inventar delictes que mai han existit, i que exigeix desdir-se de creences i idees. El “racisme protestant” que detecta l’inquisidor Losantos no és altra cosa que indignada perplexitat davant una euroordre que no es pot agafar ni amb pinces: una euroordre de Sant Ofici.
Albert Pla Nualart

divendres, 20 de setembre de 2019

pd 1609 L'instint de Puigdemont

(arafamesdunany)
El president Puigdemont té un instint polític extraordinari... Quan Puigdemont se’n va anar a l’exili, vaig pensar que era una improvisació excèntrica. No, era una intuïció genial. Més d’una. La primera, que el lloc on passen les coses és important: no és igual que Europa tingui un problema a Madrid que trobar-se’l a Brussel·les (o a Alemanya). La segona: ... Europa pot pecar per omissió, però no per acció. Els seus grans pecats són sempre més per allò que no fa que per allò que fa... Europa pot tancar els ulls si un país perifèric i de poca confiança empresona per raons polítiques. Però no pot empresonar ella mateixa per raons polítiques. Perquè Espanya és una cosa i Europa n'és una altra. Puigdemont ho va intuir. No s’ha acabat, però la clatellada ja és irreversible.
Vicenç Villatoro

dijous, 19 de setembre de 2019

pd 1608 "L'esquerra no està pas morta"

(arafamesdunany)
Podem discutir si és que la socialdemocràcia europea no va saber transformar-se o és que es va transformar massa, però és indubtable que els inventors de la fórmula que ha fracassat van ser una sèrie de dirigents que a finals dels noranta van abjurar de la utopia i van abraçar l’'statu quo... Aquells dirigents (Blair, Schröder, González...), en comptes de provar de construir una alternativa, van preferir adaptar-s’hi, fins a l’extrem que els seus partits van passar a reetiquetar-se com a social-liberals. La fórmula els va donar resultat a ells en el curt termini en forma d’èxits electorals, però ha resultat letal per als seus partits en el llarg termini... Quina és la missió de la socialdemocràcia en un món globalitzat i digitalitzat? En la meva opinió, la mateixa de sempre: defensar els treballadors, i més concretament els que treballen, volen treballar o han treballat i tenen dificultats per arribar a final de mes...
Miquel Puig

dimecres, 18 de setembre de 2019

pd 1607 "Spain is different (again)"

(arafamesdunany)
... Rajoy (però ara podríem posar també Sánchez, no?), amb el seu estil indolent, no sembla un governant dur i autoritari. Juga la carta de l’home normal que simplement fa el que toca. S’aferra al poder sense que es noti. I que altres més fanàtics li facin la feina bruta. Ell fa com si tot fos la cosa més lògica del món, com si tenir els rivals catalans entre reixes per les seves idees -per aspirar a la independència pacíficament, amb els vots- només fos un accident anecdòtic de la política, un legalisme necessari i imperatiu. Com si intervenir un Parlament i un govern fos tan sols una incòmoda molèstia. El constitucionalisme, la llei, són només el vernís que tapa la crua realitat d’una Espanya ultranacionalista, que tapa una democràcia estantissa i regressiva, que tapa el vell contrareformisme i l’afany mai extingit d’esborrar les diferències culturals i nacionals peninsulars. Espanya es resisteix de nou a la diferència. Sí, Spain is different (again).
Ignasi Aragay

dimarts, 17 de setembre de 2019

pd 1606 ¿Som víctimes del pessimisme il·lús?

(arafamesdunany)
 
Nota: recomano llegir l'article sencer a: 
https://www.ara.cat/opinio/victimes-del-pessimisme-illus_0_1988801133.html
 
El Diumenge de Resurrecció és un bon dia per plantejar-nos si el futur és negre o blanc. Vivim un present que ens fa difícil creure que el món -la humanitat- progressa. No hi ajuden el canvi climàtic, l’avanç de l’autoritarisme, el consumisme insolidari, la concentració de riquesa... Tendim a creure que el pessimisme és lúcid i l’optimisme il·lús. Però ¿podria ser al revés? ... El 1948 Fabra mor a Prada proclamant que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. És il·lús? Als que neguen el progrés sempre els pregunto: “Si tinguéssiu una màquina del temps, quin moment del passat triaríeu per viure?”... Una cosa que irrita profundament milions de pessimistes: la vida dels humans millora dia a dia i segurament seguirà millorant... per què som tan pessimistes? En part, perquè és avaluant -i magnificant- riscos que l’espècie sobreviu. En part, per un biaix informatiu que ressalta sempre l’excepció negativa. Però en part, també, perquè el pessimisme és una gran coartada per no esforçar-nos, per no sentir-nos responsables del nostre futur.
Albert Pla Nualart

dilluns, 16 de setembre de 2019

pd 1605 Aïllar Ciutadans?

​(arafamesdunany)
... no cal gastar esforços en aquesta direcció (aïllar C's): és Ciutadans qui ha decidit aïllar-se, patrimonialitzar l’espanyolitat i desgastar els comuns i el PSC com a “còmplices del separatisme”. És una estratègia que els pot funcionar en campanya electoral, però els deixa sense opcions d’esdevenir una alternativa real a l’actual majoria sobiranista. Són ells els qui estan erigint un front contra la resta del país. I el millor que pot passar és que persisteixin en l’error.
Toni Soler

dissabte, 14 de setembre de 2019

pd 1604 Penjar la llufa

... Per a Pedro Sánchez, la prioritat és poder penjar la llufa als altres i presentar-los com els responsables de la repetició electoral, i així poder marcar distàncies amb Podem i els independentistes... si el 10 de novembre hi ha eleccions, serà la primera ocasió que tindrem per expressar a les urnes el rebuig a la sentència del judici del Procés, previsiblement condemnatòria, que dictarà el Tribunal Suprem. Una gran victòria electoral de l’independentisme a Catalunya, que pugui condicionar la formació de majories a l’Estat, seria la millor manera de penjar la llufa a un Pedro Sánchez que es nega a seure a la taula del diàleg per buscar solucions polítiques.
Carles Mundó

divendres, 13 de setembre de 2019

pd 1603 A la línia del front

Paradoxa: si un 48,5% no és prou en termes de legitimitat democràtica, ¿quan ho és que el manteniment de l’'statu quo' a Catalunya s’aguanti amb un 43% (autonòmiques del 2017, estatals del 2019), un 37,7 % (europees del 2019) o un 36% (municipals del maig)?
La diferència resolutiva, tal vegada, és que el 80% de la societat catalana està a favor d’un referèndum i en contra d’exilis, presons i amenaces decretades contra el que significa, encara avui, la majoria parlamentària...
David Fernàndez

dijous, 12 de setembre de 2019

pd 1602 "La correcció política impedeix la crítica a l'islam" (i 2)

(arafamesdunany)
... la correcció política s’ha convertit en un ariet que impedeix la crítica a l’islam. Ens expulsen immediatament per islamofòbia... L’islam l’entenc com una percepció espiritual, i la mirada espiritual a mi em millora el món, sigui quina sigui. Els catòlics no em molesten. La gent que ha fet un treball i una experiència vital de fe que els ha fet més bones persones, que vinguin tots. Dedico el llibre als missioners... hem arribat a creure que el racionalisme ho explicava tot. A partir d’aquí hem creat les societats que defenso: els déus a casa, i les lleis, racionals i civils. Però mira com tenim el món... Jo ja he descobert que no em molesta que una part de la gent expliqui el món a través de la fe. Si gràcies a això hi posa més llum i més solidaritat... Punyeta. Sor Lucía s’aixeca a les cinc del matí i prega. Però després està com una moto ajudant la gent. Poca broma amb aquest déu. Com que jo no soc capaç de tenir aquesta pulsió, el rebutjo? No. ¿L’única manera de mirar el món és a través de la raó? ¿I si no és així?..
Pilar Rahola

dimecres, 11 de setembre de 2019

pd 1601 Per què hi vaig?

Pels riures de conill d’Alfonso Guerra dient “Nos lo hemos cepillao”. Per Esperanza Aguirre recollint firmes contra l’Estatut. Per Dolors Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i els dos Jordis, tancats per a escarment, veient la mani des de la presó. Per Enric Millo, al judici, dient “Luego hacían la trampa del Fairy...” Pels guiris, com cada any, flipant amb nosaltres. Pels que desitgen secretament que hi hagi incidents. Per “Apoyaré”. Pels castellers espontanis. Perquè si això mateix estigués passant a París, a Londres, a Dublín, a Varsòvia, els dedicaríem portades i lloances pel civisme i trauríem conclusions tertulianes del fet, insòlit, d’apuntar-se a una pàgina web per manifestar-se. Pels que piulen, molt ofesos i dolguts, contra el sis i set de setembre, perquè es veuen a venir una sentència injusta i tenebrosa i es volen espolsar la culpabilitat de la injustícia. Perquè aviat sortirà la sentència. Perquè no sé què serà la meva filla de gran però sé què serà la filla del rei d’Espanya, de gran. Per l’enveja que em fan els que no van a cap manifestació, perquè ho tenen tot fet i sempre ho tindran... Perquè no sé on anem, però m’ho temo. Perquè em fan gràcia tots els adjectius que ja ens tenen preparats... Perquè jo també m’he mirat, amb parts iguals de menyspreu i enveja, els de la pista de ball, des de la barra del bar. I en un moment donat, sense poder-ho evitar, la música m’ha cridat i m’he posat a ballar. Sense gens de ganes i al mateix temps amb totes les ganes.
Empar Moliner

dimarts, 10 de setembre de 2019

pd 1600 "La correcció política impedeix la crítica a l'islam" (1)

(arafamesdunany)
Tinc una pulsió racionalista que la religió no em resol. Seria més còmode creure. Ho vaig veure clar el dia que va morir el meu pare. Tens una solitud davant la mort terrorífica que t’ofega. La mort, quan no creus, és molt descarnada. Aquest tema no l’he resolt, però el racionalisme no m’impedeix respectar els creients. I, sobretot, quan tens un col·lectiu de milions de persones que pel seu dret de creença poden ser violentats fins a la mort, és un tema que m’afecta. Igual que jo no soc homosexual i m’afecta la vulneració dels seus drets. O no soc una dona oprimida. Si per portar una creu et poden matar, aquest és un problema de l’ètica. Al final, com deia Camus, l’única història de la humanitat és la de la llibertat.
Pilar Rahola

dilluns, 9 de setembre de 2019

pd 1599 Carta (trista i indignada) al jutge Llarena (i 2 )

(arafamésdunany)
... Ni vostè ni el seu Tribunal Suprem, ni els seus col·legues de l’Audiència Nacional, ni el Tribunal Constitucional estan arreglant el problema. L’estan fent més gros. La seva justícia està esdevenint a crits una gran injustícia. Els ho estan començant a dir les instàncies internacionals. A part de fer molt mal a persones innocents, estan començant a fer el ridícul. Perquè no els correspon a vostès resoldre un ple de naturalesa radicalment política. Aturin-se. Haurien de començar a entendre que no es pot ficar tot un poble pacífic a la presó: sí, quan hi tanquen els nostres representants electes, som molts els que ens sentim empresonats, més enllà de qui hàgim votat. No es pot empresonar la voluntat d’un Parlament votat democràticament. No té sentit. És un contrasentit. Què faran quan reiteradament, elecció rere elecció, la gent torni a dir que volem decidir nosaltres lliurement? Perquè això passarà, ho sap, oi?... Vostè també és presoner d’un Estat que està abusant de la seva autoritat. Vostè també és víctima: els polítics covards el volen de botxí. Està fent un trist favor a la justícia, a la democràcia i a Espanya...
Ignasi Aragay

diumenge, 8 de setembre de 2019

pd 1598 Carta (trista i indignada) al jutge Llarena (1)

(arafamesdunany)
... Som molts els catalans -i gosaria dir que també uns quants espanyols, i no només perifèrics- que estem tristos, enrabiats, indignats. Vostè, jutge Llarena, ha ficat a la presó o ha forçat a l’exili homes i dones pacífics acusant-los de violència, homes i dones demòcrates acusant-los d’antidemòcrates, homes i dones honestos fent-los passar per tramposos, homes i dones com vostè o, permeti’m dir-ho, millors que vostè... amb el temps, vostè, senyor Llarena, passarà a la història no com a jutge, sinó com a inquisidor, no com a demòcrata, sinó com a autoritari...Fa i desfà com un sobirà absolut per delegació d’un president espanyol que ha renunciat a fer la seva feina -a fer política- per resoldre el conflicte democràtic que li plantegem centenars de milers de ciutadans...
Ignasi Aragay

divendres, 6 de setembre de 2019

pd 1597 Non plus ultra (i 2)

(arafamésdunany)
... És per això que intel·lectuals, escriptors i gent amb opinió a Espanya no poden acceptar paraules com exili o presos polítics. El poder els bandejaria...  Quan es té el poder al costat sempre se sembla més intel·ligent. Han escrit tant contra el nacionalisme català perquè creuen que així poden apartar-se del nacionalisme espanyol de què formen part, un nacionalisme que avui empresona per idees polítiques i fa que la gent s’hagi de refugiar en països que no veuen el delicte per enlloc. Tots els que van escriure que l’independentisme era nazi o feixista tenen una part de responsabilitat en l’empresonament o en l’exili. Tots els que van riure i el van ridiculitzar, també. Els opinadors necessitaven l’independentisme perquè no eren capaços d’enfrontar-se a l’Estat, d’acord, i els han dit de tot, des de tietes o carlins fins a irresponsables confabulats, passant per nazis. Són molt llestos i escriuen molt bé, tenen el poder a prop. Però són opinadors, no polítics... (els de Podem) saben que l’independentisme té presos polítics i exiliats, però que la veritable presó, qui els empresona, ja no és l’Estat, és Espanya.
Francesc Serés


pd 1596 Non plus ultra 1

(arafamésdunany)
La impotència d’Iglesias és la del catalanisme possibilista, té els mateixos problemes... una de les coses que hem descobert, redescobert o comprovat és la facilitat amb què l’Estat torna a les pitjors pràctiques del franquisme sempre que pot. Al final Iglesias ha entès que l’autoritarisme no tan sols forma part de l’arquitectura institucional sinó que també és social, que una gran majoria d’espanyols s’hi senten a gust... L’Estat li diu que amb mi o contra mi... Iglesias s’ha adonat que el feixisme està molt còmode en un país on tres quartes parts de l’arc parlamentari són la dreta, la nova dreta i la vella esquerra submisa. L’altre quart és Podem i la perifèria, i la desesperació de veure que les possibilitats d’una reforma democràtica són avui inexistents. És per això que intel·lectuals, escriptors i gent amb opinió a Espanya no poden acceptar paraules com exili o presos polítics. El poder els bandejaria...
Francesc Serés

dimecres, 4 de setembre de 2019

pd 1595 El paper d'Espanya, sempre decisiu

España Global, i el "ministerio de Justicia" (espanyola) han fet un tuit del qual no em sé avenir. Diu: “España tuvo un papel crucial en la liberación de @Paris hace 75 años..."
O és cinisme, o és ignorància, o és càlcul, o són copes de més. Una cosa és dir “Espanya” i una altra cosa és dir “alguns espanyols”. Si dius “Espanya” parles de l’estat, xurri. I Espanya, l’estat, no va contribuir en res, ans al contrari, a l’alliberament de París, perquè justament, quan va passar tot això, el generalísimo Franco (el que va col·locar, abans de morir, el rei Joan Carles I, pare de Felip VI) era qui governava Espanya. Franco era un aliat de Hitler i Mussolini...
Empar Moliner
Nota: val la pena llegir tot l'article a: 
                              https://www.ara.cat/opinio/paper-Espanya-sempre-decisiu_0_2295370461.html

pd 1594 Altsasu, la vergonya màxima

Contra tota lògica, inclosa la jurídica, als joves d’Altsasu se’ls ha aplicat la llei amb una severitat que desconeixen els grups d’extrema dreta que protagonitzen agressions i episodis violents, sovint amb la policia fent els ulls grossos... Al judici d’Altsasu es va veure un tipus de fals testimoni que després vam retrobar, corregit i augmentat, al judici de l’1-O: el de l’agent de policia victimitzat, que exagera, tergiversa o inventa fets per declarar-se víctima d’una agressió espantosa que en realitat no ha succeït mai. Farien riure si no fos per les terribles conseqüències que les seves mentides tenen per a persones innocents...
Sebastià Alzamora

dimarts, 3 de setembre de 2019

pd 1593 Apunts d'agost (i 3)

Com que Catalunya no té govern, ja no existeix. Com que Catalunya ja no existeix, no passa res. Com que Catalunya està sent despullada de tot, com que no té recursos, com que la seva economia continua estant intervinguda, com que el 155 encara és vigent, doncs Catalunya va fent passivament la viu-viu, que és com dir que ja no existeix. I l’Ajuntament de Sant Feliu governa amb el PSC, que, ho recordo perquè sembla que ja ningú vol recordar-ho, va defensar l’aplicació del 155 i encara el manté pel que fa a l’economia. I a l’esperit. El PSC està d’acord amb la 'lloretització' de Sant Feliu, perquè està d’acord amb la seva destrucció. Que es perdi tot allò que és idiosincràtic, genuí. Que tot serà més uniforme i espanyol, doncs endavant. Esborrar les diferències, doncs perfecte. Però no vull posar-me excessivament trist. No es pot lluitar contra la mort, la pròpia i la del país.
 
                                                                                                     Narcís Comadira

dilluns, 2 de setembre de 2019

pd 1592 Closed Arms

Vostè diu, senyora Carmen Calvo, que l’Open Arms no té “permís per rescatar” immigrants. El permís per rescatar l’atorguen els governs com el seu. La diferència entre governs com el seu, que es diu d’esquerres, i governs de dretes, quina és, excepte les paraules? El seu govern no “dona permís per” rescatar. D’altres “ho prohibeixen”. El resultat no canvia. Només la dosi de cinisme.
 
Empar Moliner

dissabte, 31 d’agost de 2019

pd 1591 - 24 d'agost: Groenlàndia

... que un estat li vengui un territori (i uns ciutadans) a un altre, ens sembla avui inimaginable. És el que ha respost Dinamarca a Trump, amb el suport de la Comissió Europea; que no es poden vendre Groenlàndia, perquè no és seva, sinó dels groenlandesos. Al llarg del segle XX s’ha estès la idea que són les persones que viuen en un territori les que decideixen el seu futur; i que els estats no en poden disposar, no el poden comprar, vendre o regalar, com si fos propietat seva. És a dir, el dret a l’autodeterminació. Aquell dret que segons Borrell i la seva Marca Espanya no existeix, però que és el que converteix en absurda la venda de Groenlàndia.
Vicenç Villatoro

divendres, 30 d’agost de 2019

pd 1590 17-A, dret a pensar malament

Poca estona després dels atemptats, quan les víctimes acabaven de morir o de sortir-ne físicament o psicològicament nafrades, una altra premsa publicava amb una celeritat insòlita informacions que vinculaven la massacre amb una suposada negligència o ineptitud dels Mossos, i també amb la suposada impossibilitat de celebrar el referèndum previst per a un mes i mig després, l’1 d’octubre. Molts ho recordem... Posar llum sobre tot això hauria de ser una prioritat per al govern d’Espanya, en funcions o no, si no vol que la credibilitat democràtica de la mateixa Espanya -ja prou malmesa, sobretot des de l’octubre del 2017- es deteriori encara més. Per exemple, amb la celebració, a partir del dia 20 de gener, del judici contra el major dels Mossos Josep Lluís Trapero -un cas instruït per una magistrada tan peculiar com Carmen Lamela-, sota l’acusació absurda (però molt greu) de delicte de rebel·lió.
Sebastià Alzamora

dijous, 29 d’agost de 2019

pd 1589 On són els estats democràtics? 2

(arafamésdunany)
Sí, els estats són intrínsecament violents quan són concentracions de poder, és a dir, quan poden destruir el benestar i la vida de les persones sense que elles hi puguin fer res: quan poden trepitjar drets humans impunement... Un estat democràtic és el que no té poder per trepitjar drets humans impunement.
Si avui la democràcia retrocedeix tan visiblement, és perquè els estats no s’avaluen amb aquest test sinó amb un de salvatgement primari: un estat és més democràtic com més s’hi imposa el que demana la majoria... Reduïm-ho a l’absurd: si la majoria no vol democràcia, vol un dictador, ¿un estat és democràtic? No, la democràcia són uns valors objectivables, contrastables, destil·lats a través d’un procés civilitzador; i el repte és aconseguir que els vulgui la majoria. Si no entenem això, tornarem a la barbàrie.
Albert Pla Nualart

dimecres, 28 d’agost de 2019

pd 1588 On són els estats democràtics? 1

(arafamésdunany)
Si de debò volem posar llums llargues, no podem ignorar que per dramàtic que sigui el moment que viu el nostre país, s’inscriu en una crisi de civilització que provoca -a tot el món i no gaire lluny d’aquí- situacions bastant més desesperades... que fa que la nostra tragèdia sigui sempre relativitzable...
I en aquesta crisi es confirma més que mai que els principals responsables de la violència, el dolor, la injustícia i el terror són els estats, i no pas els moviments polítics que -amb violència o sense- lluiten contra ells. Quan els estats defineixen terrorisme com “l’intent deliberat d’escampar la por en una societat atacant aleatòriament població civil per derrotar idees i liderats polítics”, haurien d’afegir -amb un immens cinisme-“per part d’actors no estatals”... Cada estat fa les lleis que legalitzen i legitimen la seva violència....
Albeert Pla Nualart

dilluns, 26 d’agost de 2019

pd 1587 Unitat antirepressiva

(arafamésdunany)
L’embat antidemocràtic és massa gros per pensar que s’hi podrà fer front sense la unitat efectiva de tots els que rebutgen el 155...  l’independentisme ha de demostrar que té una capacitat de captació, d’empatia, de porositat, superior a la del bloc unionista. És imprescindible teixir aliances i aïllar els còmplices de les togues i de les porres; substituir la imatge de la divisió per la de la nació diversa..  cal una base més àmplia, i tots sabem que els únics receptors possibles d’aquest missatge d’unitat són els comuns. Cal una majoria nacional antirepressiva... I, per damunt de tot, lluita diària, obsessiva, incansable, per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.
Toni Soler

diumenge, 25 d’agost de 2019

pd 1586 Perduts per sempre

(arafamésdunany)
Aquesta mena de relacions jo no les puc entendre. Mai de la vida suportaria que algú que no em vol s’estigués amb mi. Però és la mena de relació que Espanya vol que hi tinguem la majoria de votants sobiranistes. Dic “Espanya” i no pas “el govern” perquè l’oposició i la intel·lectualitat no han dit res, excepte quatre mofes... Jo no podré mai sentir-me part d’aquest estat. De grat, mai. Potser per força. Els que es mofen de Marta Rovira, que se’n va per seguir abraçant la filla, no són els meus compatriotes. Ho són els que van rebre l’1 d’octubre. No ho són, no ho podrien ser mai, els que van repartir hòsties. Mai, mai, podrem ser-ne germans. Mai, mai, per molta pasta que gastin en classes d’amor a l’exèrcit i el rei, els nostres fills ho seran. Suposo que ja hi compten.
Empar Moliner

dissabte, 24 d’agost de 2019

pd 1585 No. Ja sabem qui va posar la violència

(arafamésdunany)
El president del Tribunal Suprem va proclamar que la base jurídica sobre la qual se sustenta tota l’arquitectura del sistema polític espanyol és la unitat d’Espanya. Ara un jutge d’aquest mateix alt tribunal ha d’enfrontar-se als fets: més de dos milions de catalans volen ser consultats sobre aquesta unitat i no han parat de demanar-ho i demostrar-ho, sempre pacíficament. L’estat espanyol es bloqueja davant l’admissió d’aquesta realitat i, armat de la força que es veu (i de la que no es veu però es nota), necessita crear el relat de la violència per fer suportable la persecució de l’adversari polític que guanya les eleccions, encara que l’única violència als carrers de Catalunya l’hagi posat la policia enviada per l’Estat i la ultradreta que pensa el mateix sobre la unitat d’Espanya.
Antoni Bassas

divendres, 23 d’agost de 2019

pd 1584 Jònica

JÒNICA

Per bé que trossejàrem les estàtues
per bé que els bandejàrem de llurs temples
no per això moriren pas els déus.
 
(fragment)
K. Kavafis

dimarts, 20 d’agost de 2019

pd 1583 Els anys i els cursos

... En el terreny col·lectiu, aquest curs ha estat el del judici. El curs que ve serà el de la sentència, en què cobrarà més sentit que mai el verb 'persistir'. L’estat espanyol tancarà el cercle de l’escarment, i a Catalunya hauríem d’estar-hi a l’altura.
Antoni Bassas

dissabte, 3 d’agost de 2019

pd 1582 El fals dilema

(arafamésdunany)
https://www.ara.cat/opinio/fals-dilema_0_1980402020.html
... Llegeixo que l’ANC es debat entre els partidaris d’“implementar la República” i els defensors d’“eixamplar la base”. Es tracta d’un fals dilema... l’acció de govern no impedeix mantenir ben alta la bandera de la lluita antirepressiva, de la mobilització ciutadana. En aquest terreny, una munió d’entitats i col·lectius formigueja a les ciutats i els pobles, fent xarxa, fent-se sentir al carrer, plantant cara a l’unionisme paraestatal. La seva tenacitat no es ressentirà del fet que es constitueixi un govern autonòmic... Al contrari; amb una gestió intel·ligent, tot el moviment independentista se’n beneficiarà. Recordem Fuster: tota la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.
Toni Soler

divendres, 2 d’agost de 2019

pd 1581 Lavapiés

​(arafamésdunany)
El pensament autoritari espanyol, tan arrelat, s’ha agradat en la fórmula que ha fet servir a Catalunya contra el sobiranisme. És el somni de qualsevol govern autoritari: resoldre-ho tot amb porres, presons i tribunals, i aconseguir a sobre que gran part de l’opinió pública ho aplaudeixi. S’hi ha trobat tan bé, amb la fórmula, que té la temptació de fer-la servir contra qualsevol altre problema, no tan sols el català... Tot se soluciona amb porres, tribunals i presons. Es tracta de generalitzar l’esperit de l’“ A por ellos ”. Amb el matís que aquests "ellos" cada vegada són més.
Vicenç Villatoro

dijous, 1 d’agost de 2019

pd 1580 El fatalisme del "tot o res" 2

(arafamésdunany)
Sumar, no restar ni dividir. És així com hem d’encarar els pròxims anys. Amb l’ànim de sumar més persones al projecte d’un país millor, lliure de decidir i de governar-se.... Diguem-nos la veritat: potser vam ser massa optimistes, potser massa imprudents, potser massa valents. I potser, també, no hi havia altra manera d’avançar. Sigui com sigui, ha sortit la bèstia grossa, que ens ha colpejat amb tota la seva intransigència. I ens ha deixat estabornits i dividits. Què toca, ara? Ni tot ni res. Toca refer-nos del cop -tenir cura dels ferits- i tornar a sumar forces. Aprendre la lliçó duríssima. Tocar de peus a terra i mantenir el cap ben alt, mirant a l’horitzó. Tornar a agafar les regnes de la nau, que ara és en mans alienes i va a la deriva, i fixar de nou el rumb.
Ignasi Aragay

dimecres, 31 de juliol de 2019

pd 1579 El fatalisme del "tot o res"

(arafamésdunany)
Com recordarem la dècada del Procés? Recordarem que vam estar a punt, vam pensar que teníem a tocar dels dits un país nou. Vam ser molt feliços i molt desgraciats...  no té sentit el fatalisme del “tot o res”. Ni ho aconseguirem tot per art de màgia ni el no res és possible. La vida segueix... No som al final de la història... Som una baula de la cadena que ens uneix amb el passat i ens projecta endavant... La història ni ha començat amb nosaltres ni s’acabarà amb nosaltres...
Ignasi Aragay

dimarts, 30 de juliol de 2019

pd 1578 Contra la rebel·lió (de l'Estat)

(arafamésdunany)
el que cal saber no és què faran ells -que resta clar- sinó com pensem respondre nosaltres, unitàriament i ensems. Que vol dir junts i alhora. Per això sorprèn tant -desconcerta, desubica, despista- que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal màxima generositat. Les derives repressives i les autoritàries se sap com comencen i mai com acaben. Si sabem res és que la lluita en contra és llarga, persistent i constant, i que com més por només hi ha més servilisme... si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció. Fa cinc mesos, volent ser una república decent, vam aprendre a ser un poble resistent...  Abans que condemnats a la por, condemnats sempre a l’esperança.
David Fernàndez

dilluns, 29 de juliol de 2019

pd 1577 Encallats a dues bandes 2

(Arafamésdunany)
... el republicanisme i l’independentisme es troben també encallats en una tessitura que no aconsegueixen dur endavant, a pesar d’haver rebut un mandat clar, llampant i urgent... Han reaparegut els vells fantasmes del sobiranisme i de les forces catalanes de progrés, en forma de temors, suspicàcies, rancors i divisions internes que en algun moment havien arribat a semblar superats però que no ho estaven. Les intencions de cadascú deuen ser les millors, deixem-ho aquí, però el fet és que és tan nociu per als ciutadans haver de patir la repressió d’un estat cada dia més aliè a la democràcia com les maniobres d’uns líders que no estan a l’altura del seu electorat... Encallats a dues bandes, l’única actitud correcta és la que va enunciar Marcel Mauri : “Mentre la repressió continuï, deixem de titllar-nos de covards, traïdors i hiperventilats. És més urgent que mai treballar des de la unitat dels demòcrates”. L’escoltaven el president Torrent i dirigents de Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Catalunya en Comú. Tots són necessaris per sortir de l’encallament.
Sebastià Alzamora

dissabte, 27 de juliol de 2019

pd 1576 Encallats a dues bandes

(arafamésdunany)
La insistència de l’estat espanyol en la pràctica de la repressió contra Catalunya és grotesca i inadmissible, però també indica que els seus governants no saben fer altra cosa, no donen per a més. Disposen de jutges i fiscals que de bon grat accedeixen a embrutir les seves funcions per posar-se al servei d’uns interessos polítics concrets (els del bloc del 155), i de policies que també es troben a gust fent el paper de missatgers de la por... Confien arribar a generar prou por perquè tothom s’avingui a acotar el cap i callar davant dels abusos, per no patir represàlies. L’estratègia, però, no funciona... Estan encallats en l’autoritarisme i la corrupció, i aquest encallament és el símptoma que sol precedir les caigudes dels règims.
Sebastià Alzamora

divendres, 26 de juliol de 2019

pd 1575 Estat del revés

(arafamésdunany)
L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. .... Primer hi ha els fets, després les conseqüències... potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.
Vicenç Villatoro

dijous, 25 de juliol de 2019

pd 1574 No em dona la gana

(arafamésdunany)
DRETS. Que les clavegueres de l’Estat enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen​... ​Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó,  ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió.
Toni Soler

dimecres, 24 de juliol de 2019

pd 1573 I ara què (Espanya

L’independentisme volia fer efectiva una República i no se n’ha sortit. L’Estat volia desactivar l’independentisme i no se n’ha sortit. La crisi actual a l’independentisme és per no saber què s’ha de fer ara per aconseguir l’objectiu. La crisi política actual a l’Estat, també. Certament, la dreta i l’extrema dreta sí que figura que tenen una estratègia per aconseguir-ho: suspendre eternament l’autonomia i intensificar la repressió. Però no sé si és una estratègia o si és més aviat una venjança i el terreny de joc per competir en radicalitat entre ells. Qui no té cap estratègia són Sánchez i el PSOE (i per tant el PSC). Aparentment, la seva seria una aposta de tercera via: ni suspendre l'autonomia ni permetre l'autodeterminació i convèncer els catalans que amb això ja en tenen prou. Però és incompatible amb els presos, amb l’increment de la repressió i amb els espionatges de Borrell. el PSOE practica la dutxa escocesa per passar el dia i empènyer l’any.  a Espanya, la manca de tota idea, de tot projecte, fa que surin les inèrcies de la política barata: la demagògia, el partidisme, la maniobra. És a dir, la ingovernabilitat.
Vicenç Villatoro

dimarts, 23 de juliol de 2019

pd 1572 Més enllà dels líders 2

(arafamésdunany)
... el viatge postpujolista de Catalunya al país de la llibertat està resultant duríssim. Quan penses que tens l’ideal a tocar, es torna a allunyar, com un miratge. El fantàstic miratge de l’1-O... Ara tornem a ser en un període contrareformista. I a la Catalunya somiadora anem a contracorrent. Sempre ens passa igual. Espanya, en canvi, està ben alineada amb els temps que corren, temps lletjos de líders grisos i pobles porucs, de ressentiment i patriotisme xenòfob, de banalització democràtica. “Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món”, ens adverteix Josep M. Esquirol al seu últim assaig:"La penúltima bondat". Haurem de sobreviure entre la malesa per pensar un altre futur.
Ignasi Aragay

dilluns, 22 de juliol de 2019

pd 1571 Més enllà dels líders 1

​(arafamésdunany)
Ningú neix assassí... Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics... la història, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot... la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.
Ignasi Aragay

dissabte, 20 de juliol de 2019

pd 1570 Ara que som tan republicans 2

(arafamésdunany)
... el primer enemic de qualsevol República és el poder hereditari. ¿El de la monarquia? Sí, esclar. Però també el de l’oligarquia que es va passant de pares a fills fortunes, cognoms i tota mena de privilegis. La gran victòria ideològica de la dreta és haver-nos convençut que posar límits a tenir més ens condemna a tots a la pobresa. Que aquesta idea tan antirepublicana, tan antievangèlica, acoti el terreny de joc de les polítiques “moderades”, fa clònics els grans partits d’esquerra i dreta i dona ales a la demagògia... S’ha pogut ser catalanista, i independentista, sent neoliberal... No es pot ser republicà -no es pot posar límits a tenir més ni es pot lluitar de manera efectiva per la igualtat- des d’aquestes mateixes posicions. És bo que constatem que republicanisme i sobiranisme són dues cares d’una mateixa ideologia. No hauríem d’ignorar que aquesta ideologia té límits per la dreta.
Albert Pla Nualart

divendres, 19 de juliol de 2019

pd 1569 Ara que som tan republicans 1

(arafamésdunany)
Elecció rere elecció, es confirma l’ascens d’un electorat europeu que es replega en la insolidaritat... Els que s’empobreixen veuen en els més pobres els seus enemics. No els veuen en els super-rics. Als milionaris els envegen i els admiren. Als que no tenen res els menyspreen i els volen expulsar. Aquesta patologia -mortal de necessitat per a la democràcia- no seria possible sense el fracàs moral i intel·lectual de la socialdemocràcia. Són les renúncies suïcides dels que feien bandera de la igualat dins un sistema de lliure mercat, les que han obert l’espai als neofeixismes...
Albert Pla Nualart

dijous, 18 de juliol de 2019

pd 1568 "Era previsible"

(arafamésdunany)
Era previsible que el jutge Llarena no deixés sortir de la presó Jordi Sànchez... Era previsible que l’Estat reaccionés de manera violenta contra el referèndum del primer d’octubre. Era previsible que es voldria aplicar el delicte de rebel·lió... i que provocaria presons preventives de molts mesos... Em preocupa que a base de dir que totes aquestes coses eren previsibles arribem a pensar que eren normals (i fins i tot correctes). I que posem la càrrega de la culpa a la banda del sobiranisme: si tot això era previsible, la culpa és vostra de no haver-ho previst. Certament, eren reaccions que calia témer... Però en cap cas havies de considerar que aquestes reaccions eren les normals, lògiques i previsibles, en un estat que es presenta com a democràtic. Haver creat les condicions (graduals) en les quals el que és incorrecte es considera previsible és la seva victòria.
Vicenç Villatoro

dimecres, 17 de juliol de 2019

pd 1567 "Fake news" sobre la salut del català

L’Enquesta d’Usos Lingüístics torna a ser venuda als mitjans amb un optimisme injustificat
... vendre com un gran avenç que els més grans, forçats a escriure whatsapps, s’hagin “llançat a escriure en català” no deixa de ser irònic quan és precisament la creixent omnipresència de les TIC en l’oci i la socialització dels més joves la que va marginant la llengua del país. I no deixa de sorprendre que se celebri que “la immersió funciona” i s’asseguri que l’“escola fa un bon paper” quan les poques escoles que a les àrees metropolitanes intenten mantenir alguna cosa que s’assembli a la immersió pateixen, per aquesta raó, un setge implacable. Algunes escoles, més que un bon paper, fan un paper heroic.
Albert Pla Nualart​

dimarts, 16 de juliol de 2019

pd 1566 Març, marçot i 3

(arafamésdunany)
Per a què les volem, unes altres eleccions? ¿Per certificar la nostra incapacitat d’anar tots junts?
Però la idea de llibertat i de República encara és forta al cor de molts catalans. No és pas una llavor fàcil d’exterminar... el pensament porta a l’acció. L’esperit és acció, va escriure Hegel. I l’acció, l’acció independentista, està penalitzada per la llei, fins i tot preventivament, com hem vist aquests últims mesos. ¿Acceptar això és la normalitat?
Partits, no us mogueu més en aquest vent de l’egoisme! Polítics, llegiu aquesta amenaça de la mort que s’amaga dins de la política autonòmica normal! Tant de bo que sapigueu plantar-li cara. Alguns, molts!, no claudicarem.
Narcís Comadira

dilluns, 15 de juliol de 2019

pd 1565 Març, marçot 2

(arafamésdunany)
Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?
Narcís Comadira

diumenge, 14 de juliol de 2019

pd 1564 Març, marçot 1

(arafamésdunany)
Ara el nostre país és ple de dubtes i quimeres, ara se’ns enduen polsegueres de mal humor. Ara sembla que tot es fa vil. La política, si és que en queda, si és que no estem assistint a un desesperat intent de supervivència partidista, la veiem com una cosa vil. Baralles interminables per la cirereta rància d’un pastís inexistent...Que lluny que queda aquell primer d’octubre quan érem tots una sola cosa, quan la gent es convertia en poble, quan els joves ajudaven els vells, quan a l’horitzó s’obria una escretlla de rosada i autèntica felicitat compartida. Que lluny! Després, tot han estat disbarats, errors i baralles. Quin poc sentit de poble!...
Narcís Comadira

dissabte, 13 de juliol de 2019

pd 1563 Processos entrellaçats

(arafamésdunany)
La independència -al segle XXI i dins d’Europa- només pot ser “ low cost ” perquè només és possible mitjançant un acord, però no pot ser “exprés” perquè l’altra banda necessita molt de temps i moltes proves (moltes eleccions guanyades pels independentistes) per assumir que no hi ha altre remei que asseure’s a negociar els termes de la secessió. A més, ara queda clar que l’independentisme ha de convèncer més catalans abans de poder somniar a negociar amb l’Estat, i això portarà temps.
Aquesta partida, com totes les importants, la guanyarà qui, des d’una posició realista, sigui capaç d’aguantar més.
Miquel Puig

dijous, 11 de juliol de 2019

pd 1562 El perquè de la recaiguda autoritària d'Espanya

(arafamésdunany)
A Espanya, els drets polítics més elementals són vulnerats des d’uns alts tribunals atiats per la Moncloa i el seu cor mediàtic... Resulta difícil que Catalunya se senti cridada a integrar-se en aquesta Espanya que porta segles amb el fre de mà posat... Quan Espanya mira Catalunya hi veu reflectits els seus fracassos seculars... Per això, malgrat el convuls present, malgrat el cul-de-sac, Catalunya serà independent. Perquè és l’opció més raonable per mantenir el rumb democràtic i el progrés econòmic i social, per fugir de l’autoritarisme i la paràlisi. El problema, esclar, és com... El conflicte serà dur i llarg... allà on cal posar tot l’esforç és en el treball intern de sumar més massa crítica -més persones, més idees, més raons- per fer irreversible una gran majoria social republicana.
Ignasi Aragay

pd 1561 L'avió de Carl Schmitt

(arafamésdunany)
... El PP, el PSOE i Cs defensen l’Estat. No la Constitució, sinó l’Estat, que és una cosa diferent. Quan la Constitució legal existent els serveix -tal com ells mateixos la interpreten amb els seus tribunals -, es fan els legals; quan no els serveix, se la salten amb forçades invencions interpretatives... L’estat espanyol presenta clars dèficits de liberalisme polític i de democràcia, especialment a Catalunya. Per a molts ciutadans aquest estat incentiva viure en un permanent exili interior, en un paisatge d’ombres, en unes institucions alienes. Records del franquisme.
Ferran Requejo

dimecres, 10 de juliol de 2019

pd 1560 Els tancs entren pel mòbil

​(arafamésdunany)
... la violència física exposada a l’escrutini del món no els ha sortit a compte. L’acció contra els cossos no els ha servit, perquè els amos d’aquests cossos els han plantat cara. Havien de controlar les ments... Aquesta fase de la batalla és la que va a tot gas als tribunals i s’executa en tres línies de treball. La primera és la que afecta estrictament els investigats. Als empresonats se’ls obliga a tota mena de retractacions i abjuracions... Però res de tot això tindria efectes tan devastadors si no servís per inocular als que no estan ni tan sols imputats la por, la pressió, l’amenaça, la sensació de derrota, el desànim: hi ha mil matisos. I això es fa escampant porqueria... L’Estat que fa tot això ... no necessita tancs. L’efecte que farien els tancs el genera cada dia amb les notícies que ens fa arribar al mòbil.
Sílvia Barroso

dimarts, 9 de juliol de 2019

pd 1559 Notes sobre el procés (25): una estratègia guanyadora i 3

(arafamésdunany)
La lluita per la democràcia, des de la legalitat.
L’independentisme és democràtic: vol votar i sotmetre’s al veredicte de les urnes. L’unionisme és nacionalista: no accepta que es voti perquè considera que la unitat d’Espanya és sagrada...  L’Estat està demostrant que reacciona abusant de la llei sempre que percep una amenaça; i l’abús és més evident i més injustificable si l’amenaça es fa des de la legalitat...
Miquel Puig