(arafa...)
La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no
esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la
lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser
considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en
comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són
inseparables?, ¿són dues cares d'una mateixa moneda?...
Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament
relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser
llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la
dèbil un dels seus dialectes. Els defensors de la dèbil els responen
potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot
quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes... I aquesta tendència s’exacerba quan un marc
sociolingüístic advers va acostant la llengua dèbil a la forta sense que
hi hagi prou poder, prou consens o prou voluntat política per revertir
aquest procés...
La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va
topar -és que, pretenent
reforçar la llengua com a signe d'identitat, l’afebleix com a instrument
de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no
es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb
un mínim de naturalitat, se'n desentenen. El purisme és la sublimació
d’unes frustracions polítiques que acaba convertint la llengua en un
reducte elitista. Contra ell, la via més sensata per mantenir viu el
català és basar l’estàndard en el que és més central, general i viu: en
tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui
el seu origen... El que fa una paraula
catalana, no és el
seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”. És el mateix que
fa catalana una persona quan es parteix d'un nacionalisme cívic i no pas
ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens
comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.
Albert Pla Nualart 9/2/2020