pd 2449 On és Déu en la pandèmia?

(arafatemps)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil....

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar... Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres...

Ramon M. Nogués entrevistat per Antoni Bassas, 5.4.2020

pd 2448 Convocar multituds, estimats Jordis!

 (arafa<d'1any)

... un home de 67 anys anomenat Sun Dawu ha estat condemnat a divuit anys de presó  per "buscar baralla i provocar problemes"... També l'han acusat de “convocar multituds per atacar agències del govern i obstaculitzar la feina de treballadors públics”. Segurament no en sabríem res, d’un home com aquest, si no fos per un detall, que també coneixíem gràcies a la notícia. L'home és multimilionari. Cap camperol serà mai protagonista d’una notícia sobre els abusos d'un govern, perquè els camperols són sempre represaliats en grup... és, si fa no fa, la mateixa acusació que el govern d’Espanya va formular, amb tota l'ajuda que va caldre, contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Llavors, i sembla que faci molt de temps d’allò, hi havia la política aquella que va venir per salvar-nos de nosaltres provant de destruir-nos ...

Aquesta poca empatia, aquest poc respecte pel que representa la privació de llibertat, ara que som una societat en què, en teoria, no hi ha esclaus com fins fa poc, és una anomalia tan gran com la de no respectar els nens, la natura, els monuments antics, les vinyes o les llengües. És el senyal més clar i maligne de la incivilitat. Tancar a la presó injustament és terrible. Tancar a la presó injustament, però amb coartada, és mil vegades pitjor. La hipocresia és la malaltia més temible dels que manen. 

Empar Moliner, 31.7.21

pd 2447 Joves sense pis

(arafa<d'1any)

Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a l'emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes, ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix... Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per molt que t'esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.

És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar, lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra. En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges, mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar... El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d'un estil de vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema...

Ignasi Aragay, 25.7.21

 

pd 2446 El salt mortal cap a l'estat

(arafa<d'1any)

... L’independentisme s’inflama quan l’autogovern s’encalla i retrocedeix. Desinflamar-lo passa, doncs, per fer que avanci. Si avança, el “suflé” sempre baixa, però ni tan sols amb una repressió incompatible amb la democràcia, la societat catalana ha renunciat a la nació, que té el seu símbol més visible en la llengua. En el seu salt cap a l'estat, el neoindependentisme, que és de base benestant, hi té molt a perdre i té, també, les de perdre davant un espanyolisme irracional, violent i feixistoide que el castiga des de l’Estat profund... Els canvis polítics fan de molt mal predir. Però hi ha un fet indissimulable: en el mentrestant la nació es va afeblint...

La nació és el pòsit de la història, però com els boscos mil·lenaris cal conrear-la i protegir-la; i més quan els vents de la globalització neoliberal -letals per a la diversitat- bufen tan fort... no hi ha res com la salut de la llengua ... Deixar-la morir per “ampliar la base” és el millor servei que es pot prestar a l’espanyolisme.

Albert Pla Nualart, 25.7.21

 

pd 2445 La Corona d'Aragó

(arafa<d'1any)

Considerar que la Corona de Castella sempre va ser dolenta i la d’Aragó sempre exemplar és una exageració que no resisteix cap anàlisi històrica diacrònica. Hi ha hagut de tot a cada lloc: Joan d’Àustria va fer molt bon paper a Lepant i, per contra, els almogàvers catalans i aragonesos van fer un paper força indigne durant les campanyes militars per la Mediterrània; en canvi, Aragó va posseir uns furs i unes corts molt eficaces, mentre que les corts de Castella no van servir per a gairebé res durant segles de monarquies d'origen austríac i francès...

“Mai aquestes dues províncies (Catalunya i Aragó) van acceptar els mètodes de la Inquisició [...] No va ser per una idea de llibertat religiosa o de tolerància filosòfica. No creien que fos un error defensar la fe cristiana, ni tan sols cremar els heretges; al contrari, creien que hi havia raons per cremar-los. Però, enmig d’aquesta participació en el fanatisme que esqueia a l’època, els aragonesos van estar-se d’aplaudir tal mena de càstigs per un principi de llibertat civil”. I hi afegeix que condemnar algú sense escoltar els defensors, torturar homes i dones lliures, arrencar la confessió dels acusats amb suplicis o confiscar els béns dels culpables, tot això era “contrari a les llibertats que havien heretat dels seus pares i contrari a les lleis de la Corona d’Aragó”. Naturalment, trobaríem fetes i gestes que anirien en sentit contrari, però avui hem volgut lloar la tirada a la democràcia de la corona de la qual nosaltres, catalans, vam formar part. (Abel François Villemain, Tableau de la littérature du Moyen Âge en France, en Italie, en Espagne et en Angleterre, París, Didier, 1851.)

Jordi Llovet, 24.7.21

 

pd 2444 Abril

(arafamoltemps)

Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “ Elí, Elí, lemà sabactani?! ” (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s'esquinça. I Josep d'Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d'espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot...

El renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d'allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som.  És clar que amb la independència no n'hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne...

Narcís Comadira, 11.4.2015

 

pd 2443 Roses i llibres

(arafa1any)

Avui és Sant Jordi, una de les poques festes que han merescut el nom de diada, que vol dir que es tracta d’un dia important... Per un costat, la festa religiosa d'un sant que no se sap ben bé si ha existit mai. Però hem de suposar que sí perquè hi ha molts països que el tenen com a patró, entre ells Anglaterra. El sant, màrtir, és venerat des dels orígens del nostre país... El seu nom, en grec, vol dir pagès i ha batejat la república de Geòrgia i l'estat de Geòrgia als Estats Units d'Amèrica. Ha estat pintat innumerables vegades en icones i frescos i quadres. I se n’han fet estàtues admirables, com la de Donatello. Tothom el representa com un noi guapo i ben plantat. També té una llegenda, la de la mort del drac que tenia presonera una donzella. El sant va matar el drac i va alliberar la donzella. A la mitologia popular catalana, d’aquest drac se'n diu l'Aranya. Segurament perquè rima amb Espanya. I així s'ha dit i es diu: “Sant Jordi, mata l’Aranya!” Coses de la gent... A Catalunya, Sant Jordi és la festa de l’amor i dels enamorats...  Ara és sobretot una fira comercial del llibre i de les roses. Milions de llibres (molts d’irrellevants) i milions de roses (gairebé totes sense olor)...

Narcís Comadira, 24.4.2021

 

pd 2442 Diumenge de Rams

(arafamoltemps)

...

Diumenge de Rams, records d'un temps de postguerra feliç. Feliç perquè érem nens i no sabíem res del món on ens movíem i creixíem. Feliç perquè vivíem al ritme del pas del temps i de les estacions, al ritme d'uns ritus que semblaven immortals, perdurables com les pedres de la catedral i confortables com les campanades que feien el baix continu de tot plegat. Nascuts en la misèria de la postguerra, a poc a poc anàvem sortint del pou. I cada any es renovellava el món i guanyàvem una mica d’alguna cosa que no sabíem ben bé què era. Una mescla deliciosa d’hormones i de llibertat. Creixíem, això era tot. Ens sentíem afegits al miracle de la vida.

Ara tot ha canviat. El món ha anat per uns camins lligats al consum i allunyats de les celebracions rituals col·lectives. El país s'ha tornat descregut i el Diumenge de Rams ja no diu res a ningú. I la Setmana Santa, que abans durava una setmana i amb el Dilluns de Pasqua de propina, s'ha reduït a quatre dies escassos que s'aprofiten per viatjar, per moure’s. O bé, també, per descansar...

Narcís Comadira, 24.3.2018

 

pd 2441 Independència "high cost" 2

(arafa+d'1any)

... I ara que Puigdemont admet una evidència: que, en el millor dels casos, pagaríem un preu molt alt per ser República; estaria bé que ERC n’admetés una altra: que, en el millor dels casos, el resultat d'una negociació amb l'Estat no seria la independència sinó l’amnistia per als líders del Procés i un augment de l’autogovern. Sense que això impliqui renunciar a la República en un futur bastant més llunyà i incert.

És indubtable que aturar el cotxe en aquest joc de la gallina per demostrar qui és el més independentista, pot fer perdre uns vots a Esquerra i no ajuda a la unitat independentista: evidencia que les divergències van més enllà de l’estratègia i també afecten els objectius. Però seria un exercici d’honestedat que redimiria ERC del seu ambigu paper -per dir-ho suaument- l’octubre del 2017... La confrontació, el dolor i el patiment tenen la seva èpica -i fan més compacta la pinya dels convençuts-, però tinc la sensació que la majoria d’electors ja n’estan una mica saturats.

Albert Pla Nualart, 23.8.2020

 

pd 2440 Independència "high cost" 1

(arafa+d'1any)

... aquella independència que a mitjans del 2017 molts sobiranistes percebien i alguns líders venien com a low cost -aquell famós “Ho tenim a tocar”-, ara ja es percep i ven com a high cost... Tot i el high cost, (Puidemont) afirma amb contundència que l'única via realista cap a la independència és “una confrontació intel·ligent amb l’Estat”, perquè una altra cosa que “hem après” és que Espanya no negociarà mai l'autodeterminació de Catalunya...

Puigdemont, com a bon independentista de soca-rel, s’aferra al maximalisme “O independència o res”. I, certament, amb una independència low cost, i sentint-nos una nació, hauria sigut absurd que no anéssim a totes. Però si és high cost i hi porta un camí difícil, dolorós i incert, el sobiranista pragmàtic pot tenir la temptació de dir-se: ¿i si ens conforméssim amb menys? L’expresident té raó quan diu que sense confrontació no s’arrencarà la independència, però obvia dues altres veritats: 1) que amb confrontació -i tot el patiment que se'n deriva- no és segur que s’assoleixi; i 2) que la via de la negociació -sobretot si s’amplia la base- sí que pot arrencar més autogovern...

Albert Pla Nualart, 23.8.2020

 

pd 2439 Què se n'ha fet d'aquelles ... urnes?

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: continuació de les tres entregues anteriors amb el títol original )

...

Tot això em va venir al cap veient i escoltant divendres el Jordi Cuixart. A Elna, damunt la tarima, semblava il·luminat. En el nostre imaginari, Elna no és un lloc qualsevol: La jove Eidenbenz va saber donar cos al seu idealisme, el va materialitzar. Cuixart s’aferra a aquest esperit alhora màgic i pràctic: rere el somriure ingenu hi ha l’home d’empresa, l’executor. La suma de les dues cares deu ser el secret de la seva resiliència... La poesia i la política parlen llenguatges diferents. Hi ha moments únics en la història en què l'una i l'altra conflueixen, instants d’epifania. El pitjor dels cops de porra de l’1-O va ser embrutir la bellesa d’aquella comunió democràtica col·lectiva. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Què se n'ha fet, d'aquelles urnes?...

Generositat i diversitat són paraules que Cuixart diu sovint, fins i tot més que unitat. Sense les dues primeres no es pot construir la segona. Són paraules difícils de practicar perquè porten implícites renúncies. A què estem disposats a renunciar per avançar? No hauria de ser així, però diàleg és l’altra paraula incòmoda per a alguns, fa por. En realitat, sumades i combinades, són armes de construcció massiva. Si la llibertat fos un poema, hauria de fer rimar generositat amb unitat i diversitat amb diàleg.

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2438 Què se n'ha fet d'aquelles flors? i 3

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Són rars, els Pete Seeger d’aquest món, aquesta combinació d’idealisme tocant de peus a terra, de sentit comú i optimisme renovat dia a dia, d’esperança i feina incansable, de tossuda, elegant, pacífica i il·lusionada resistència. Són persones que lluiten aixecant-se per sobre les lluites, negant-se a tenir enemics. Són éssers poètics, musicals. Potser pensareu que em deixo portar per l'emoció d'una nit d'estiu. Doncs us asseguro que existeixen, aquestes persones, i si hi penseu una mica segur que en coneixeu alguna. No arreglaran el món, però sense elles fàcilment extraviem el rumb. Són necessàries, imprescindibles...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2437 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 2

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Tot això devia durar poc, esclar. Sense adonar-te'n, aviat et fas gran i vas deixant pel camí les il·lusions perdudes, les flors, les noies, les tombes dels que ja no hi són. Vas tocant de peus a terra, cada cop més arrapat a la vida prosaica. Vas arraconant els somnis de joventut, que sempre són somnis de llibertat. “Com és que no n’aprenem mai?”, ens preguntava un Pete Seeger que sempre va semblar un jove innocent, fins a la seva mort als 94 anys: les galtes colrades, la mirada espurnejant i un somriure etern. L'art de l'eterna joventut. Xesco Boix va ser el seu amic català, però el Xesco un dia va tirar la tovallola de la vida. Avui som pocs els qui el recordem...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2436 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 1

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

  Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra...

 

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2435 El dret al silenci

(arafa<d'1any)

Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla... Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...

El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics... Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.

Albert Pla Nualart, 18.7.21

 

pd 2434 Òmnium: el futur és ara

(arafa<d'1any)

Cal felicitar Òmnium Cultural pel seu 60è aniversari. No només ha demostrat una longevitat brutal, sinó que arriba a aquesta fita com l’entitat cívica amb més socis de Catalunya, al voltant de 180.000. És una xifra inaudita, i això ens ha d’enorgullir, però també ens ha de fer veure que, com sempre en la nostra història, la societat civil ha de prestar uns serveis que, en condicions normals, serien responsabilitat del sector públic. Fa quaranta anys que tenim autonomia, però és evident que la Generalitat no té les eines ni els recursos per defensar de forma eficaç la nostra llengua i la nostra cultura. Només un estat plenament sobirà... ho podria fer. Per això la feina d’Òminum continua essent tan necessària, i per això té tants adeptes... Òmnium no és una entitat burgesa, sinó una organització de masses, capaç de mobilitzar energies d'origen molt divers, amb un esperit sempre integrador, cívic i pacífic. El seu compromís amb el sobiranisme és una conseqüència lògica de la seva defensa de la nostra realitat nacional...

Toni Soler,18 de juliol de 2021

 

pd 2433 Fins on cal abaixar el nivell?

(arafa<d'1any)

... retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara- s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als 11, 12 o 13 anys... sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla, estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps que adults amb uns valors mínimament afins als de l'escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de l'aprenentatge...

El fracàs escolar esclata a l'escola però s'ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l'escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se'n surt de tot. No. No aclaparem els docents... L'escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en fossin clients...

Albert Pla Nualart, 27.6.21

 

pd 2432 Quan l'independentisme no tenia futur

(arafa<d'1any)

El Món hi he trobat una entrevista a Jordi Solé Tura que, llegida avui, fa somriure. No ho dic amb malícia. Pronosticava que l’independentisme no tenia la més mínima possibilitat de progressar i que la missió històrica del catalanisme era trobar l’encaix a Espanya, la democratització de la qual, deia, ja no donava peu a cap excusa. Sense saber-ho, Solé Tura plasmava amb tota cruesa l’autoengany del catalanisme durant la Transició, quan va creure -vam voler creure- que Espanya havia canviat profundament. Teníem un rei tolerant (després hem vist que sobretot era tolerant amb si mateix), un exèrcit reformat (també hem vist que la reforma del ministre Narcís Serra es va quedar curta), un cop d’estat, el 23-F, fracassat (potser no tant, oi?), un estat autonòmic (... ens pensàvem que a poc a poc aniríem aconseguint més autogovern fins a arribar a la solució confederal), uns franquistes acomplexats (ara de nou desfermats) i una Europa que ens havia de salvar de tot (i tot just segueix volent salvar-se a si mateixa).

Solé Tura identificava l’independentisme com l’aposta final del nacionalisme identitari pujolista i creia esgotat el seu discurs: “Aquesta discussió potser s’anirà arrossegant, però cada vegada tindrà menys interès i al final serà patrimoni de grups més marginals i minoritaris... però no té cap mena de futur. No hi ha cap força política important avui a Catalunya que cregui que l’independentisme ens porta a algun lloc. Per tant, el nostre lloc és veure quin lloc tenim en el conjunt d'Espanya i d’Europa”. Ho pensava ell i ho pensava la majoria. Però ja hem vist quin lloc hi teníem, a Espanya.

Ignasi Aragay,11.7.21

 

pd 2431 L'altra meitat

 (arafa<d'1any)

 Aquests dies s'ha fet servir sovint aquest argument: no es pot fer pagar a la meitat dels catalans contraris a la independència el cost de la propaganda independentista. Seria un argument polític, no pas jurídic. Suposo que parla de dues meitats perquè la millor aproximació que tenim -les enquestes no valen, a aquests efectes- són els últims resultats electorals. Però més enllà dels números, l’argument és reversible. Perquè resulta que la meitat dels catalans (independentistes) estan pagant des de sempre no ja la propaganda en contra sinó fins i tot la persecució de les seves idees, legítimes i legals. I s'han gastat infinitament més diners públics en fer propaganda contra la independència que no pas a favor seu. Aquest argument és la continuació d'un altre: la meitat del país no pot imposar la independència a l'altra meitat. Doncs tampoc la meitat contrària a la independència hauria de poder imposar el seu criteri a l'altra meitat, com ha fet fins ara. Si hi ha dues meitats, l’argument té sempre dues direccions. O ho poden fer totes dues o no ho pot fer cap. (Al món hi ha una manera pacífica de resoldre aquests empats: comptar-se i parlar-ne.)

Vicenç Villatoro Lamolla,11.7.21

pd 2430 El collaret de Joan Carles

 (arafa<d'1any)

De totes les informacions que estan sortint del gran crac que resulta ser el rei Joan Carles I n’hi ha una que em sembla meravellosa. Pel que sembla, el rei Abdul·lah bin Abdulaziz al-Saud (una altra perla) li va demanar que li fes, una mica, de “cap de premsa”... En Joan Carles, que, com diu la dita, és un amic dels seus amics (i un amant de les seves amants) no va dubtar. Per netejar-li la cara, el va convidar a visitar Espanya i va ser llavors quan li va concedir el “Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro”. Es veu que és la màxima distinció que et pot concedir el monarca. No fem acudits, sisplau.

Concedir-li aquest collaret a aquest home em sembla un acte de coherència sense precedents, una jugada mestra, perquè és una distinció cristiana (sí, sí, cristiana) que té per principis “lluitar contra l’Imperi Otomà i alliberar els llocs sants”. Estic segura que el distingit, wahhabista com és, ho devia valorar molt. Si algú té interès en alliberar els llocs sants deu ser ell... Joan Carles, doncs, si n'hagués tingut l'ocasió, li hauria pogut concedir el Sant Bistec de Vaca Sagrada a un vegetarià també amic seu, el Gran Cinturó de Castedat d’Or a alguna amant, com la Corinna, i el premi Nobel d’economia al seu gendre i la seva filla.

Empar Moliner, 22.8.21

pd 2429 Al vent del món

(arafa<d'1any)

En la vida, com en tot, es pot suspendre. I es pot no aprendre. I també es pot, en la pitjor versió de totes, no voler aprendre...

... l’únic sectarisme realment existent, i quasi fanàtic, és el que obliga a sacrificar-ho tot en l’altar del creixement econòmic il·limitat, tot vantant-se de la crisi climàtica global i el declivi –peak oil– dels combustibles fòssils, reconegut per la mateixa Agència Internacional de l'Energia (AIE) i fixat el 2006. La fantasia, gairebé mite, del creixement sense fi –"més, més, més"– en un planeta finit, amb límits biofísics i en un context d’extralimitació ecològica reconegut per tota la comunitat científica...l’any vinent farà cinquanta anys de la publicació d'Els límits del creixement del matrimoni Meadows. Un encàrrec, per cert, del Club de Roma. El 1992, vint anys després, constataven que no s’havia fet res del que s’hi recomanava, sinó tot el contrari...

Al final, terrible paradoxa postpandèmica, l'únic que ha aturat desnonaments, que ha fet reduir la contaminació de l'aire, que ha permès que es tanquessin els CIE temporalment o que ha garantit que durant un breu lapse de temps ningú dormís al carrer, no han estat decisions polítiques, econòmiques i ambientals sensates sinó el maleït covid-19. Diu ben poc de tot plegat i de tots nosaltres...

David Fernàndez, 10.7.21

 

pd 2428 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa<d'1any)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret...

La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals. 

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2427 Música clàssica

 (arafa<d'1any)

Anys enrere, als festivals de música que se celebraven a tot Catalunya hi predominava la música clàssica. Hi havia encara un públic amb una educació formal i burgesa... Tot això s’ha acabat, o gairebé. Queden al Principat tres o quatre capitals comarcals, o llogarrets, en què els organitzadors dels concerts estivals han perseverat en una oferta de música clàssica, i, de fet, són ben plens. Però a la major part dels llocs en què és tradicional que s'ofereix un festival de música al temps de la calor, la clàssica ha desaparegut en favor de la música popular, rock, electrònica, folklòrica, jazz i tot el que es vulgui —també és música, òbviament—, de tot, llevat dels grans autors i les grans o petites formacions dedicades a la música “antiga”... els directors d’aquests festivals: diuen que ara la gent s’interessa per una altra mena de música i que, al capdavall, és molt lògic que no vulguin escoltar música de temps pretèrits...

El que ha passat és molt senzill: abans els joves rebien poca o molta educació musical a l'escola, o l’havien rebuda els seus pares, causa de l’afició dels més joves a la música clàssica. Ara no s’ensenya ni se sent clàssica en quasi cap escola del país. Els sembla una assignatura innecessària. Però, segons Plató i milers de pedagogs, és una de les bases de la formació de tot bon ciutadà. Corol·lari: els programadors de música estival fan el joc a la progressiva degradació de la memòria i la cultura històriques al país nostre...

Jordi Llovet, 3.7.2021

pd 2426 Com tenir menys alumnes fastiguejats i 2

(arafa<d'1any)

...

Si no menystenim l’innatisme -com fa certa esquerra- i acceptem que tenir interès i facilitat per a certes coses no depèn només de l’entorn o de com s’ensenyin sinó també de com som, té tot el sentit plantejar-se fins a quina edat l'educació comprensiva té més avantatges que inconvenients. Si fer-la més anys comprensiva no la fa menys inclusiva. El baix nivell de 3r i 4t d'ESO llasta el batxillerat, arrossega per inèrcia els desmotivats i omple la FP dels que ja se senten fracassats. ¿Quin geni va decidir que l’escola s'acaba als 12? ¿No seria millor tornar-la a allargar fins als 14 perquè sigui llavors -amb el canvi de centre- que es triï una formació més laboral o més acadèmica? Amb el benentès que ara seria obligatòria -en doble versió- com a mínim fins als 16 i que sempre, sempre, hi ha d'haver vies obertes per poder passar de l'una a l'altra. ¿Tindríem tants alumnes fastiguejats com ara?,¿malbarataríem tant de potencial?

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2425 Com tenir menys alumnes fastiguejats 1

(arafa<d'1any)

... El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient, és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per aprendre el que els docents hi han d'ensenyar. Aquest drama, amb arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de competències- més se'n despengen els que ja partien amb hàndicaps des d'infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els platets alhora? Si el grup s'ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això, només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s'allargui tant l'educació comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema de la meva infància, en què als 10 anys un examen d'ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral. Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard, crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la il·lusió per anar a l'escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14 anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera d’ensenyar que suposa el salt a l'institut: dels mestres que posen els infants al centre als professors centrats en uns continguts que, impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no és només això?... (la resposta, demà)

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2424 Estimats i odiats líders

(ara...mateix)

En la vida col·lectiva calen lideratges. Els grups humans es poden organitzar de moltes maneres, de forma més transversal o piramidal, més participativa o no, però al final sempre hi ha algú que es posa al capdavant. Independentment de quin sigui el sistema d’elecció i d’organització, saber liderar, fer que la gent et segueixi, que reconegui la teva autoritat, és un art i un aprenentatge. Hi ha persones que són líders naturals, n'hi ha que es forgen. I per descomptat n’hi ha de moltes menes: des del més autoritari i despòtic fins al que l’envolta una aura de bondat i generositat, del pragmàtic a l’heroic. No només la circumstància, també el caràcter fa el líder. En tot cas, el fet que tingui un poder (real o moral) és el que el fa alhora efectiu i perillós. En tots els àmbits de la vida n'hi ha, de lideratges: a la feina, a l'escola, als grups d'amics, a la família, en l'esport... També a la política, esclar...

Ignasi Aragay, 20.3.2022

 

pd 2423 L'empobriment com a oportunitat

(ara...mateix)

Com a societat i, en molts casos, personalment, l’empobriment és el nostre futur a curt i mitjà termini... ¿Podem créixer humanament en aquest ja inevitable decreixement econòmic?... ¿podem aprendre a viure d'una manera menys estúpida?

Si l'ascens del mar o les temperatures no era suficient per fer-nos entendre que decréixer en termes de “consum” o “riquesa” és la condició necessària per amortir el desastre climàtic, ara ens hi obligarà la mateixa lògica econòmica que ha fet un dogma de “créixer”. Som molts els que creiem que viure per ser més ric i tenir més que el veí no ens fa més feliços ni ens millora socialment. Ben al contrari, ens aïlla i, aïllant-nos, afebleix el bé comú i enforteix tot el que erosiona la democràcia, la civilització... Una pobresa luxosa comparada amb la que pot patir bona part de la humanitat, però prou limitadora perquè ens empenyi a assajar -si disposem del més bàsic i tenim prou seny- un canvi de valors que ens faci créixer com a persones...

L’empobriment -del qual s’escaparan, com sempre, els més rics i antisocials- és la perspectiva més propícia per passar de l’inconfessable plaer de tenir més que el veí a la serena plenitud d’ajudar-lo, d’ajudar-nos, a tirar endavant. Per passar del jo al nosaltres. Pot sonar molt cristià o molt ingenu, però és prou humà i universal perquè faci factible la paradoxa que tenint menys tinguem més qualitat de vida. I no tenim alternativa.

 

Albert Pla Nualart, 20.3.2022