El meu pare i jo vam tenir –els vint anys que se’ns va concedir– una
relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens
mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com
ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic
segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots
dos. Amb els meus fills sí que ens diem t’estimo. I m'agrada. És bonic,
dir-s’ho, però no imprescindible. L'amor no depèn de les paraules. O
així m'ho sembla.
El que és important –fonamental– és saber que vam tenir l'amor dels
nostres pares. Aquest sí que és un as a la màniga per tenir un bon joc a
la vida. Dissortadament, no és així per a tothom.
Sílvia Soler, 9.3.2024
