(arafa<d'1any)
Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista,
algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en
guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem
cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem
patit abans d'arribar aquí...
Què li passa, doncs, a Espanya? Li passa que, de nou, corre el perill de
quedar atrapada en la seva pitjor versió de la història. La versió de
la intolerància, de la contrareforma, de l’exabrupte, la frivolitat i
l'odi... No ha entès encara que la vida, també la vida de les
nacions, és canvi permanent, és saber passar el relleu de generació en
generació. No es pot congelar la història...
La inèrcia immobilista és molt forta. La lliçó històrica que a aquestes
altures l'esquerra espanyola ja hauria d’haver après és que si et
quedes a mitges, com li va passar a Felipe González, el sistema, és a
dir, el rebuig atàvic a qualsevol transformació que suposi trencar
privilegis i acceptar la pluralitat nacional, es regenera tot solet.
Ignasi Aragay, 20.12.2020
