Però Catalunya i Espanya són societats plurals, també en l'àmbit identitari. ¿Tan difícil seria donar resposta a aquesta pluralitat? Segur que si Catalunya i Espanya competissin internacionalment, a Barcelona hi hauria seguidors d'una selecció i l'altra en cada barri, en cada carrer i en cada escala. I què? Fixeu-vos: dimarts jugaran un partit decisiu Espanya i el Marroc. A Catalunya hi viuen 120.000 marroquins. Quan acabi el partit, voleiaran banderes espanyoles, o marroquines, en moltes ciutats catalanes. És la fi del món, això? No, és una conseqüència natural de la nostra composició demogràfica. Si ho assumim, no ha de ser el germen de cap conflicte.
No és just que, per evitar allò que Ciutadans anomenava “fractura social”, la majoria de ciutadans que preferirien animar una selecció catalana hagin de ser castigats amb la invisibilitat internacional. Si la Constitució i l’Estatut reconeixen el perfil nacional de Catalunya, ¿això no hauria de tenir un cert reflex simbòlic? Tornem als britànics: Anglaterra, Escòcia i Gal·les juguen el Mundial per separat, però formen un únic equip als Jocs Olímpics. És una fórmula adient per a ells. ¿No en podem trobar una, nosaltres? ... cal parlar també de com es reparteix el pastís de la presència simbòlica. I fer-ho sense dramatitzar.
Toni Soler, 4.12.2022
