dissabte, 11 d’abril del 2020

pd 1797 Un sentit per a l'expressió "Bona Pasqua"

(arfadosanys)
 
S​i el Nadal cristià es va fer seva la festa del solstici d’hivern, la Pasqua es va fer seva l’alegria de la resurrecció de la natura que semblava morta. La tardor és elegant però conclusiva. La primavera és potent i va cap amunt. És la festa de la nova vida: quan tot està més mort, tot pot tornar a començar i, “per tant, supera aquest pessimisme que afecta més el món urbà que el món de pagès”, segons el que vaig sentir-li dir a Raimon Panikkar, que afegia: “L’alegria és possible si hi ha regeneració constant i això és la festa de Pasqua, una resurrecció personal” per anar separant el jo de l’ego. “L’ego és aquell que no pot deixar de fer les coses que nosaltres mateixos reconeixem que no ens van bé. El jo és cultivar la pròpia vida. L’home culte cultiva. No fuig d’ell mateix. I si fuig, no podrà fer-ho, perquè no podem fugir de nosaltres mateixos”.

Antoni Bassas

pd 1796 Picaresca

(arafa...)
A Espanya és hegemònica una cultura política basada en la picaresca: la cultura del colar-se. A bona part de l’Europa del nord és hegemònica una cultura d’arrel protestant, més puritana: la cultura del demanar tanda. Certament, arreu hi ha de tot. Però no en les mateixes proporcions. La picaresca està arrelada en la relació espanyola entre el públic i el privat, des de l’alta política fins a la manera de conduir. No és una qüestió de lleis. Les mateixes lleis donen resultats del tot diferents segons la cultura política. De vegades a l’Espanya de la picaresca s’han fet lleis tan ultrapuritanes que eren impossibles de complir, amb la confiança que ningú no les compliria mai i que la picaresca ja ho arreglaria per sota...  I la cultura de la picaresca es vincula a la cultura del privilegi: tenir un cap d’estat inviolable, per exemple...
Vicenç Villatoro

pd 1795 Els 75 minuts de Macià

AVUI, 15 de març de 2004
 
"El 14 d'abril del 1931 va començar la Segona República. Abans que a Madrid, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola a Barcelona. Eren les 13 hores. A les 14.15 hores, Francesc Macià va corregir Companys i va proclamar L'Estat català dins de la República Catalana. En una hora i quart el canvi havia estat notable... Després de 75 minuts de reflexió, Macià va optar per l'estratègia dels fets consumats. Va declarar ell l'Estat català, sense esperar que a Madrid l'hi atorguessin graciosament. Per què? M'imagino que ell considerava el Pacte de Sant Sebastià del 1930, amb Azaña i les esquerres espanyoles (una vaga entelèquia federal semblant a la que avui predica el PSOE), paper mullat. És evident: una cosa són les promeses d'un polític quan és a l'oposició i una altra el que farà quan governi.Davant dels fets consumats, la República Espanyola es va espantar. Es va arribar a un pacte. Es va redactar l'Estatut de Núria del 1931, i es va aprovar amb el 99% de vots en un referèndum. Després, a Madrid, les esquerres d'Azaña es van sentir incòmodes. Les Cortes, van retallar i va sortir aprovat l'Estatut del 1932, que era una pelleringa comparat amb el que s'havia votat a Catalunya. Però Macià estava satisfet: sabia que, quan un negocia per obtenir cinc, ha de començar demanant-ne deu... cal negociar a l'alça. Cal exigir. Prou de xecs en blanc. I tinc la impressió que, a la política catalana, ens sobren Companys (confiats en el PSOE i en vagues promeses de plurinacionalitat o federalisme) i ens falta un Macià que reflexioni 75 minuts més."
Francesc Puigpelat