AVUI, 15 de març de 2004
"El 14 d'abril del 1931 va començar la Segona República. Abans que a
Madrid, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola a Barcelona.
Eren les 13 hores. A les 14.15 hores, Francesc Macià va corregir
Companys i va proclamar L'Estat català dins de la República Catalana. En
una hora i quart el canvi havia estat notable... Després de 75 minuts de reflexió, Macià va optar per l'estratègia dels
fets consumats. Va declarar ell l'Estat català, sense esperar que a
Madrid l'hi atorguessin graciosament. Per què? M'imagino que ell
considerava el Pacte de Sant Sebastià del 1930, amb Azaña i les
esquerres espanyoles (una vaga entelèquia federal semblant a la que avui
predica el PSOE), paper mullat. És evident: una cosa són les promeses
d'un polític quan és a l'oposició i una altra el que farà
quan governi.Davant dels fets consumats, la República Espanyola es
va espantar. Es va arribar a un pacte. Es va redactar l'Estatut de Núria
del 1931, i es va aprovar amb el 99% de vots en un referèndum. Després,
a Madrid, les esquerres d'Azaña es van sentir incòmodes. Les Cortes, van retallar i va sortir aprovat
l'Estatut del 1932, que era una pelleringa comparat amb el que s'havia
votat a Catalunya. Però Macià estava satisfet: sabia que, quan un
negocia per obtenir cinc, ha de començar demanant-ne deu... cal negociar a l'alça. Cal exigir. Prou de xecs en blanc. I tinc la
impressió que, a la política catalana, ens sobren Companys (confiats en
el PSOE i en vagues promeses de plurinacionalitat o federalisme) i ens
falta un Macià que reflexioni 75 minuts més."
Francesc Puigpelat