dilluns, 16 de gener de 2023

E.E. 124 RIURE

 ... una de les coses que he trobat a faltar quan m'he fet gran són els atacs de riure. Hi ha una manera de riure, sense control, que és pròpia dels primers anys de vida (i amb això em refereixo a la infantesa, l'adolescència i la primera joventut). A mesura que anem fent anys, riem d’una manera més civilitzada, amb una rialla menys estrident i autèntica. El que enyoro són aquells atacs de riure que no pots frenar de cap manera, que et fan saltar les llàgrimes i que se t’escapi el pipí. Aquelles riallades –que solen produir-se a cor, amb germans o amics– que et deixen baldat, amb mal a les costelles i a la mandíbula. Allò que en diem petar-se o morir-se o cargolar-se o pixar-se o partir-se de riure...

Si amb l’edat perdem la capacitat de riure sense control és, n’estic segura, perquè mai acabem de sentir-nos lliures i irresponsables del tot, sense cap preocupació, disposats a deixar-nos endur per l'alegria pura i senzilla, sense pensar si molestem o si el riure ens farà quedar malament.Per això, si alguna persona té la capacitat de riure o de fer-me riure d’aquesta manera, procuro veure-la sovint. 

Diuen que una de les millors coses que et pot passar és tenir un amic que tingui iot. No ho dubto, però m'estimo més tenir-ne un que em faci riure de gust.

Sílvia Soler, 19.11.2022