divendres, 26 de març del 2021

pd 2118 Quant val la nostra vida?

(arafa...)
Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)...  La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà... 
No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres. 
Albert Pla Nualart 12.4.2020