(arafamésdunany)
Quina declaració de la República tan trista, gairebé
obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en
comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la
bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat
misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són
molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als
partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que
nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla
que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest
nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que
hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de
res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a
què la volem, la llengua?
Narcís Comadira
