diumenge, 30 d’abril del 2017

pd M8

​EL PUNT 28 de setembre de 1993​
FA QUARANTA ANYS SORTIA EL PRIMER SEAT 1400
Pere Madrenys
... portava la matrícula B - 87223...
El seu preu - cent mil pessetes d'aleshores - resultava massa elevat per a la majoria de la població, que llavors encara s'estava recuperant amb penes i treballs del desastres de la guerra civil...
Tenir, doncs, un 1400 era un signe inequívoc de benestar econòmic i de posició social més aviat alta. Una posició social que en aquells anys de misèria general corresponia en bona part als "nous rics" que havien fet la primera pesseta i moltes més en plena postguerra, molts d'ells amb activitats com l'estraperlo o el contraban. Van ser també ... els prototipus dels taxis de les grans ciutats.
...
La Seat, creada l'any 1950 amb la participació de la Fiat i de sis bancs espanyols havia d'anar als voltants de Madrid, segons els plans inicials del règim franquista, però la Fiat va exigir que s'instal·lés a Catalunya...

divendres, 28 d’abril del 2017

pd M7

​ARA dissabte, 15 d'abril del 2017
"DECRÉIXER", EL VERB DE MODA
Catalina Serra
Les grues han tornat... Quan van  desaparèixer, amb la crisi, semblava que la meitat haurien emigrat per sempre més. Llavors es deia, ¿ho recorden?, que el ritme de construcció era insostenible, que no calia més ciment i que no es podia basar l’economia en un sector depredador del territori que no creava riquesa a mitjà i llarg termini. Però es veu que no sabem fer altra cosa. Hi ha hagut anys per canviar les lleis, per regular millor el que es pot i el que no es pot fer, per assentar les bases d’un canvi de model. No ha interessat. Com passa també amb el sector financer o els paradisos fiscals, ni en general la política té voluntat ni la ciutadania capacitat per canviar una manera de fer que sabem que no funciona, si més no per assegurar el bé comú.
...La construcció va a tota marxa perquè el turisme, el seu germà no sé si gran o petit, també està exultant.
...  Cal recordar que l’augment de turistes no suposa directament un augment de la riquesa del lloc, si més no de la seva població. Els perquès són múltiples i estan molt estudiats. La massificació posa en perill la, per a alguns, gallina dels ous d’or, ja que molesta fins i tot els mateixos turistes, i això vol dir que quan tenguin altres alternatives deixaran de venir. A més, fa quasi impossible que els treballadors puguin viure dignament de la seva feina. Pels salaris en general baixos del sector, però també perquè l’oferta residencial ha fet pujar tant els lloguers que els treballadors estacionals no troben lloc per viure i alguns, senzillament, renuncien a la feina. Potser ha arribat el moment que el sector turístic comenci a declinar un nou verb: decréixer. Ja n’hi ha prou. Ja en té prou.

dijous, 27 d’abril del 2017

pd M6

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (i2)
Rosa Montero
... Si alguna cosa nova he après aquests darrers cinc o sis anys és que la gent menteix. Però menteixen d'una manera colossal, espaterrant. Menteixen com jo no creia pas que fos possible. Menteixen sense que els surtin els colors, sense perdre el somriure, sense deixar d'estimar-se moltíssim a sí mateixos: no sé pas com se les apanyen, però ho fan. Vet aquí l'última cosa que m'ha ensenyat la vida, i és molt amarga.
Ja ho sé que amb Franco es robava: en grans quantitats, amb impunitat i verticalment, és a dir, robaven en general els poderosos. Però amb el govern socialista sembla haver-se democratitzat la corrupció: ara hom diria que la meitat del país és al trinquet. Tant han robat tants que ja començo a pensar en un disbarat, a saber: que si l'horda de lladres tornessin els diners que ens han anat  arrabassant, potser Espanya no estaria tan en crisi com està ara.

És ben igual el que digui Felipe González amb el seus deliris numantins de no voler fer el joc a no sé quina dreta.
Estem parlant de la història, i d'un país que es lliurà a un projecte, a una idea, a un esforç. D'una societat que no mereixia això..
...
Les coses ja es veien a venir fa cinc, fa set, fa nou anys: el govern hauria d'haver tallat aleshores la corrupció i no tancar-se en una passivitat que potser fins i tot fou còmplice...

pd MV

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (1)
Rosa Montero

... És ple de pispes, aquest somni pervers. Figures que, en la meva imaginació, circulen sempre de perfil, ladinament, arrossegant bosses de plàstic plenes de bitllets. Prohoms de la pàtria amb vestits creuats, molt dats a enfaristolar-se i muntar el número de la dignitat ofesa si en el restaurant de luxe que sovintegen els serveixen bolets de temporada una mica freds..., però disposats a jutjar-se a si mateixos amb infinita benvolença, com si el robatori, el frau, l'abús de poder, la mentida i el nepotisme no foren res més que petits afers de pa sucat amb oli, picardies naturals de nens rics.
...
Hem arribat a l'extrem en que aquells que intentaven ser honestos eren considerats sospitosos, mentre que els xoriços acabats passaren a representar les virtuts públiques.
Hom diria que, en general, com més criden proclamant llur honestedat, més untats estan;... 

dimarts, 25 d’abril del 2017

pd M4

​EL PERIÓDICO 1de juny de 1983
LOS VIEJOS "PROGRES" NO MUEREN
Joan Barril​

Teníem el dubte de saber si encara érem dels nostres i vam coincidir al Calderón els fills espuris del 68, deI 69, del 70; els néts del SDEUB, els besnéts de la vaga de tramvies del 51, els cosins germans de Berkeley i els cosins llunyans - i per tant més estimats - dels Beatles: una gran família d'excombatents de la utopia que ha sabut fer de la condició d'ex un tret generacional. Un ex desproveït de qualsevol tipus de nostàlgia. Entenguis. No som el que vam ser. Som el que vam poder ser.
Perquè ¿haurem de preguntar-nos un cop més si va existir una generació del 68? Aquí la tenen. Amuntegats en el pou sense fons de les copes de la matinada. Cansats, descasats, recasats, eternament orfes, segueixen lluint la seva condició de rebels sense causa vigent. Somiaven amb l'asalt al palau d'hivern i fou a la tardor quan el tirà se'ns murí al llit. En plena ressaca de xampany la història trucà a la porta de servei i els avis del 66 feren llur entrada als ministeris i als ajuntaments. L'1 i el 8 de febrer del 76 encara organitzàrem el nostre darrer "guateque" pels carrers de Barcelona. Aquells dies ens dispersàrem lentament, sense presa, probablement ens donàrem la mà per primera vegada, ens miràrem als ulls i intercanviàrem el nostre nom oficial. Fou una manera com qualsevol altre de quedar-nos una mica més sols.
... Per aquesta generació es van tancar cinema-clubs i s'obriren restaurants, es perderen llibreries i emergiren agències de viatges. En la nostra personal recerca del temps perdut ens sobraven dogmes i ens faltaven dubtes. Encara avui tenim els records confusos entre el que crèiem ser, el que desitjàvem ser i el que érem en realitat. Hem viscut tan de pressa que ningú ha pogut dictar la nostra vida als escribes. No obstant això, ni la història ni la socialdemocràcia han pogut baixar els fums a aquells joves cadells. Amb l'optimisme de totes les avantguardes que es creuen eternes el diumenge vam poder comprovar que els vells "progres" no moren mai.

dilluns, 24 d’abril del 2017

pd M3

​M D​ (MUNDO DIARIO?) 27 de julio 1974
COLÒNIES DE VACANCES PER A INFANTS
Josep M. Figueres
UNA TASCA TAN DESCONEGUDA COM BEN FETA

L'esplai i la natura completen l'obra educativa de la mainada

S.C.V. o Servei de Colònies de Vacances. Una tasca ignota pel gran públic, un treball ferm i airós damunt la base d'unes primitives cèl·lules anant a cercar als infants casa per casa, mirant d'endegar els vells casalots perduts a la muntanya,... els bons i dolents començaments que, sortosament, són història. Avui S.C.V. ha aug
mentat els centres, el personal, la quantitat d'infants, etc... Trobem Francesc Ylla president del S.C.V...​

diumenge, 23 d’abril del 2017

pd M2

​MUNDO DIARIO 27 de juliol 1974
INNOVACIONS
Teresa Pàmies
L'autobús 21 ha introduït una innovació: la màquina cobradora. S'entra per la porta davantera on l'usuari és advertit, per un rètol, que li ca dur "l'import exacte". Si el sofert ciutadà no té el duro i la pesseta ha de tornar a baixar. El conductor no disposa de xavalla. Sis peces de pesseta no serveixen: la màquina  només accepta un duro i una pesseta.
En dues ocasions he presenciat els estralls d'aquesta innovació... La gent, naturalment, rondina. El conductor és limita  dir que no té la culpa, que són "coses" de l'empresa per reduir personal i salvar el dèficit. Si les innovacions han de servir per complicar-nos la vida, se les poden confitar. Un cop més preval la llei del benefici per l'empresa a les costelles del pacient ciutadà. Però, i el dia que se li acabi la paciència?

dissabte, 22 d’abril del 2017

pd 1001 = M1

ARA dissabte, 15 d'abril del 2017
"OH HAPPY CATALAN"?
Joan Pinyol Colom
Al marge de la popularitat televisiva del programa Oh happy day, voldria subratllar l’evident anglomania lingüística generalitzada que patim.
Volem ser moderns per la via anglòfona: els guanyadors de l’ Oh happy day, els Friendship Sound, van guanyar la final davant les Sound Six i els Not Name, després de vèncer, entre d’altres, les Jukebox i els Obmud, i ho van trobar tot molt guai i molt bestial.
Què ens està passant? ¿Cal que tots, programa inclòs, es posin un nom anglòfon per semblar més moderns i més fashion? ¿La nostra llengua no els suggereix cap altra possibilitat de nom?
Tot plegat no fa cap favor al català i cada vegada en trobem més casos. A Igualada, per exemple, amb el Night Glow, que cada any posa fi a l’European Ballon Festival; amb el Rec.0 Experimental Stores; amb el Nuvist Fest; amb l’Urban Running Night Show; amb el club de lectura Chick-lit; amb The European Knitwear Fair BSTIM, i amb el primer hospital simulat d’Europa, el 4D Health Innovation Simulation Center.
Menystenir la llengua catalana en benefici d’una altra que gaudeix d’infinites cobertures internacionals, de la preeminència en el sector de les noves tecnologies i de milions de parlants per tot el món és frenar l’evolució de la nostra bella manera de comunicar-nos i d’explicar-nos el món.

divendres, 21 d’abril del 2017

pd 1000 paper diari número 1000 = MIL = M

AVUI,   19..? ​
DEMANEU L'IMPOSSIBLE! (i 2)
Josep Espar i Ticó
(... continuació)

... Aquests panorames tenen la seva contrapartida. Al costat de tot el que podríem criticar sense pietat, hi ha un altre món a casa nostra i a les altres cases arreu del món, que sovint sense fer soroll està treballant amb un aire completament diferent. Hi ha aquell artesà que està posant més hores del compte, que no anota en factura, perquè aquella peça li quedi perfecta. Hi ha aquell regidor que està pendent, les vint-i-quatre hores del dia, de tot allò que pertoca a la seva àrea. Hi ha aquell voluntari que s'afanya a inscriure's en l'acció contra possibles incendis. Hi ha aquell grup de monitors que es desviuen pels infants del seu esplai. Hi ha aquell militant nacionalista, que ningú no coneix, que està pendent que surti bé el butlletí del seu grup. Hi ha aquell moviment que reclama, sense defallir, una part dels pressupostos dels Estats rics per als desequilibris del Tercer Món. Hi ha aquell col·lectiu que es preocupa per la gana que hi ha encara a barris de Barcelona...

És un món vast però silenciós, gairebé sempre ocult. I si demanes als qui s'hi incardinen com veuen el futur, et diran serenament que el camí per la solidaritat, per la pau, per la instauració de tots els drets és imparable... Aleshores, ¿no comences a pensar que, malgrat tot, és possible demanar l'impossible?

dijous, 20 d’abril del 2017

pd 999

​AVUI,   19..? ​
DEMANEU L'IMPOSSIBLE! (1)
Josep Espar i Ticó


El relativisme ideològic, la pèrdua d'entusiasme per les panacees universals,
​ la feixistització de la democràcia, la burocratització de les iniciatives han tancat molts antics militants al confort de la vida particular i a la flonjor del desinterès​. S'ha estès com una febreta, d'aquelles que no acaben mai d'anar-se'n, que tant pot ser d'escepticisme com de desesperança, que condueix a tancar-se dins l'ensopiment casolà. Així com s'estan reprivatitzant empreses, sembla com si es reprivatitzessin les il·lusions. (Abans es compraven llibres de pensament o de política, ara més aviat llibres de cuina!) 
I no entréssim pas en la dimensió esquifida dels qui, vessant comptes corrents i llibretes d'estalvi, mai no han tingut projectes i aspiren a tot estirar a badallar al voltant d'un suquet de peix o d'una graellada, regats, quan se senten esplèndids, amb un vinet de marca...
Ni tampoc ens detinguem en la legió dels aprofitats, que esmussen el pressupost sense justificar-se en cap feina productiva i es repengen en horaris ben curts... Les coses són com són, engalten de vegades, i han esmarjat del seu llenguatge comportaments ètics, servei a la societat, dignitat i exigència.
Davant aquests panorames... un es pregunta quina resposta podria tenir aquell eslògan tan repetit: "Demaneu l'impossible!" Què podem demanar? A què ens podem atrevir?

...
(continuarà...)

dimarts, 18 d’abril del 2017

pd 998

​AVUI, .... juliol? 1982
LES FRUITES NOCTURNES
Doctor Scòpius

...
Les fruites nocturnes més autèntiques eren la síndria, el meló, les cireres al seu temps i els préssecs en remull, però sobretot la síndria. Una bona síndria congriava al seu voltant una dotzena i mitja de sacerdots i sacerdotesses populars, que es portaven la cadira a pla de carrer, havent sopat, i es disposaven a posar en conversa tots els temes de l'actualitat i a ressuscitar totes les bromes i tots els acudits més vells. D'això se'n deia prendre la fresca...
En aquestes xerrameques nocturnes, que delataven una consciència de "racionament" i "d'estraperlo", les criatures aprenien a anar tard a dormir...
La menjada de síndria a la fresca requeria, de la part dels caps de família i de tots els barons en general, un uniforme indispensable: era la samarreta imperi, però una samarreta imperi sense pretensions atlètiques, vaporosa, res d'arrapar-se al cos, ben escotada de davant i de darrere i sobretot amb una gran ventilació en els escots de les aixelles. En l'hàbit de les senyores hi havia més varietat, encara que el que s'acostumava eren bates de percala...
...
... exercici nostàlgic de les fruites nocturnes, de prendre la fresca d'aquella manera que ja no fa ningú, perquè ara el que priven són les coses de marca, i les fruites nocturnes no en tenen i la fresca tampoc.

dilluns, 17 d’abril del 2017

pd 997

​PUNT / Diumenge, 15 d'abril de 1990

EL BISBE DE GIRONA DEMANA AL JOVENT QUE SIGUI INCONFORMISTA AMB LA SOCIETAT ACTUAL

Josep M. Flores

El bisbe de Girona, Jaume Camprodon, que cada any participa en la celebració de la Pasqua Jove, va afirmar, durant el seu  missatge dirigit als joves, que cal ser inconformista amb la societat actual, perquè la diversió que ens dóna ens fa distreure de les veritables i urgents necessitats humanes.


diumenge, 16 d’abril del 2017

pd 996

​PUNT / Diumenge, 15 d'abril de 1990
PASQUA JOVE, CATORZE ANYS 
Joan Carreres

Els joves de la diòcesi són convocats pel bisbe a viure en Església el nucli de la fe - la Resurrecció de Crist -. I això és important...
L'aspecte de la itinerància ​és important. Els cinc primers anys la Pasqua Jove se celebrava al Collell (1977-1981)... l'any 1982 es va celebrar a Santa Coloma de Farners, i progressivament, a Besalú (1983); Torroella de Montgrí (1984), Blanes (1985), Girona (1986), Calella de la Costa (1987), Palafrugell (1988), Figueres (1989) i enguany s'ha celebrat a la vila marinera d'Arenys de Mar.
Una curta frase evangèlica dona tema de fons a la simfonia pasqual: "La veritat us farà lliures" (1977), "Sou la llum del món" (1978), "Renoveu la terra" (1979), "Celebrem la vida" (1980), "No estem sols" (1981), "Obrim camí" (1982), "Vers les fonts de vida" (1983),  "Jesucrist, la nostra pau" (1984), "Participar, signe de vida" (1985), "Sou la sal de la terra" (1986), "No tingueu por" (1987), "Estén la teva mà" (1988), "Guanya't el país" (1989) i "Creu en Ell i tu viuràs" (1990)
En un món secular que no ofereix gaires perspectives transcendents, què és la Pasqua Jove? Una veu que crida en el desert? Potser sí, però per la jove creient es tracta d'una veu profètica.

dissabte, 15 d’abril del 2017

pd 995

S'ha obert la conversa. Conté un missatge sense llegi
Es mostra cartell xerrada epo 26-4-17.pdf. Pàgina 1 de 1

divendres, 14 d’abril del 2017

pd 994

​PUNT DIARI  abril 1985
ENTREVISTA AMB MIQUEL ÀNGEL FERRÉS
Quim Pla
Ja fa nou anys que la diòcesi de Girona celebra la Pasqua Jove. Allò que va començar com una celebració privada d'un grup de joves, al Collell, s'ha convertit en una festa massiva, que aplega més d'un miler de nois i noies de totes les comarques gironines. Aquest any, la celebració tindrà lloc a Blanes, el dia 6 d'abril.

- Miquel Àngel, de què va aquest any, la Pasqua Jove?
- "Va de participació. El lema és: Participar: signe de vida..."
- Com ho veus això de la participació dels joves?
- "La societat té uns mecanismes de defensa, conscients o no, enfront de la desestabilització que poden portar els joves. És cert que hi ha molta apatia entre el jovent actual, però la culpa no és pas tota d'ells. Els sistemes establerts no incentiven gaire la participació. Amb tot, crec que el jovent té molt a aportar a la col·lectivitat; i els que són conscients, lluiten per obrir canals de participació".
...

dijous, 13 d’abril del 2017

pd 993

​LA VANGUARDIA,  abril? del 2006

VIAJE A LOS ORÍGENES ÍBEROS

Teresa Sesé

El Saló del Tinell acull fins el maig l'exposició "Ibèria, Hispània, Spania".
La mostra reuneix 200 peces pertanyents als períodes iber, romà i bizantí.
Un recorregut per 1200 anys d'història del Mediterrani, des de l'època ibera fins a la bizantina, amb les seves transformacions culturals, canvis de llengua, d'organitzacions econòmiques i polítiques, d'idees i creences...

Ibèria, Hispània, Spania pren per títol els tres noms amb els que es va conéixer la península Ibèrica durant les cultures ibèrica, romana, visigoda i bizantina...

dimecres, 12 d’abril del 2017

pd 992

EL PERIÓDICO, divendres, 2 de març del 2001
ELS LÍDERS ZAPATISTES ANIRAN AL CONGRÉS AMB DELEGATS INDÍGENES
Toni Cano

"Dignitat rebel", " Convoquem amb el nostre somni tots els somnis del món", es llegia en les pancartes amb efígies d'Emiliano Zapata i el "subcomandante" que ahir van rebre la marxa... 

Més de la meitat dels indígenes mexicans parlen una llengua precolombina.

dimarts, 11 d’abril del 2017

pd 991

​ARA  diumenge, 2 d'abril del 2017

POT SER RACISTA LA CORRECCIÓ POLÍTICA?

Albert Pla Nualart​

.....vull reflexionar sobre la subtil manera com ens censura la correcció política. I em centraré en un tema delicat... el repte que suposa per a una societat la convivència entre grups ètnics amb valors substancialment diferents... en el món dels mitjans hi ha una voluntat -subreptícia, tàcita i molt general- d'invisibilitzar aquest problema...

D'una banda, tenim barris humils on grups ètnics diferents conviuen amb evidents malestars. De l'altra, una opinió publicada firmada per persones benestants que fan el que poden per no conviure -fugint, si cal, de l'escola pública- amb grups ètnics diferents del seu. (Poden tenir i exhibir, això sí, amics i coneguts en l'elit més culta i integrada d'aquests grups.) 

Hi ha una correcció política que ha vingut a dir que conviure amb altres ètnies enriqueix i és fantàstic. Però no és igual conviure amuntegats en pisos amb parets de paper de fumar que conviure, quan tu vols i on vols, com qui fa excursions a un parc temàtic... en certes condicions, la convivència ètnica pot ser un repte insuperable que defugen, així que poden, els que tenen més mitjans.
I, tanmateix, només una convivència a fons en cada barri i poble evita la derivada inevitable d​'aquest malestar: els guetos.

dilluns, 10 d’abril del 2017

pd 990

​ARA dimarts, 8 de gener del 2017
ALS FILLS, ENCARA
Ignasi Aragay

​Ara que ja sabeu com us estimo i com entenc i pateixo la vostra llibertat, goso encara afegir-hi alguna cosa més: el mateix de la carta anterior, però dit d’una altra manera. Perdoneu-me la insistència. Els pares, ja ho sabeu, podem ser molt pesats, coses de l’amor incondicional. D’una banda sempre empetitim els fills i de l’altra sempre n’esperem massa...
... no em desplau tant la informalitat dels joves com la poca empenta que a voltes demostreu, aquest deixar-se portar. M’entristeix molt, molt, quan parleu com vells derrotats i desesperançats, conformistes, apàtics. El món va massa malament per renunciar a transformar-lo. I la vida és massa meravellosa per viure-la només de passada. Quin horitzó pot tenir algú que als 18 anys no vol canviar les coses? El pessimisme remugaire fa llàstima en algú gran, sí, però en un jove és descoratjador, desconcertant, és un fracàs ... ¿Es pot ser jove i no rebel, no inquiet?
Ni que sigui des d’un escepticisme lúcid, hi ha tantes coses en les quals creure, tantes causes per les quals lluitar!...
Tantes! Totes venen de lluny i no s’esgotaran en la vostra vida. Demanen, a més, el gest generós d’entendre que formeu part d’una cadena, que algú us ha precedit en l’esforç i que algú n’agafarà el relleu. Demanen el vostre petit gran gra de sorra, el vostre compromís. Res més.
...
Prefereixo joves i fills que em retreguin el meu tebi compromís, la meva possible hipocresia o la meva comoditat de predicador ben pagat que no els que s’ho miren tot des de la barrera. Prefereixo un jovent que m’incomodi que un que em complagui. Prefereixo que els fills s’equivoquin per voler fer massa i anar massa ràpid que no per prudents i passius. La seva revolta potser no serà la meva, però serà... O el que sigui. Però que sigui! Per això us dic que els joves només teniu dues alternatives: ser o ser. La resta és enterrar-vos en vida, decebre i decebre-us. Ànims i molta sort! I feu el que feu, us estimaré sempre.


diumenge, 9 d’abril del 2017

pd 989

​ARA, 30 de desembre del 2016

16 COSES QUE HE APRÈS AQUEST 2016 (b)

Carles Capdevila
...
9 Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10 Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran...
11 Que prioritzar vol dir descartar...
12 Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13 Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem.
14 Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim...
15 Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16 Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som...

dissabte, 8 d’abril del 2017

pd 988

​ARA,  30 de desemb​​re d​el 2016

16 COSES QUE HA APRÈS AQUEST 2016 (a)

Carles Capdevila

  1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador.
  2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient. 
  3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. 
  4. ​Que convé acostar-nos a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
  5.  Que hem vingut aquí a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos.
  6.  Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans...
  7.  Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
  8.  Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats.

dijous, 6 d’abril del 2017

pd 987

​ARA 25 de desembre del 2016
CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (i 2)
Ignasi Aragay

Però no us escric per parlar de mi sinó de vosaltres, del futur immens que teniu al davant. Quina vida voleu? Com voleu anar deixant llast familiar? Com voleu ser i estar al món? Teniu moltes més coses sobre les quals prendre partit: viviu en societat, en un món injust, esbojarrat i imprevisible. Però també meravellós! Depèn de vosaltres que vagi a millor o a pitjor. Un cop us feu grans, sou vosaltres els qui essencialment decidiu quina relació voleu tenir amb els pares i quina petjada voleu deixar al món. Si decidiu ignorar aquestes tries, si decidiu no triar, us passaran dues coses: que sereu uns ignorants i que algú triarà per vosaltres.
Passar de fill a persona adulta i autònoma vol dir essencialment començar a decidir per tu mateix. La decisió més fàcil, i més vella que l​'​anar a peu, és optar per seguir sent un adolescent el màxim de temps possible. Prendre només compromisos individuals, recrear-se en el petit món particular, aïllar-se de tot, no agafar responsabilitats, deixar-se anar en un desordre més o menys controlat, concentrar-se en un mateix, en el propi plaer, el propi guany, el propi cos, el propi èxit... Fins que un dia t’adones que necessites els altres, que necessites alguna cosa més, que amb un mateix no n’hi ha prou per donar sentit a tot plegat.
​...
les excuses per no fer-lo són moltes: la precarietat laboral (ben certa i escandalosa), la voracitat del sistema econòmic (contra el qual és tan difícil lluitar), la perversió i corrupció de la democràcia (una altra lluita interminable), l’absència d’horitzons i utopies (ens hem quedat sense religions ni ideologies).
Sí, tot això és cert i real i a voltes dramàtic. Esclar: viure la vida de debò demana esforç, passió, risc. És més senzill deixar-se portar per una onada superficial que un dia, quan menys t’ho pensis, et deixarà tirat a la sorra, despullat i sol. L’alternativa és lluitar cada dia, gaudir a cada cruïlla, de cada decisió, ser conscient de tot el que fas i deixes de fer. Respirar fons i capbussar-te dins l’onada, nedar a contracorrent, si cal. Empassar aigua i sal. La sal de la vida! Sense por, anant a totes. Aquesta és la vida que val la pena viure, fills meus.

dimecres, 5 d’abril del 2017

pd 986

​ARA, 25  de desembre del 2016
CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (1)
Ignasi Aragay

Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci. 

I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.

dimarts, 4 d’abril del 2017

pd 985

​ARA, 17 de desembre del 2016
LA CRUELTAT S'ENCOMANA
Carles Capdevila

La cultura de la crueltat avança, i està guanyant. Té extrems notoris com el bullying, els abusos, els desnonaments, el maltractament als refugiats. Té alhora un substrat social i diria que fins i tot cert suport intel·lectual.
La crueltat és indiferència o plaer en el patiment dels altres. El pas previ a la indiferència és la resignació. És assumir que el món és així i no el podem canviar, és entendre i acceptar que la vida és dura, i donar per bo que l’única solució és acostumar-s’hi, aguantar. Aquest discurs arriba a culpabilitzar el dèbil, perquè s’ensorra davant de violències físiques o verbals o grupals que trobem normals.
Una societat resignada passa a ser indiferent. I el següent pas és el gaudi en el patiment aliè. L’individualisme i la competitivitat són ingredients bàsics en aquesta recepta. Partim d’un malestar personal, que ens mereixeríem més, i per tant celebrem fracassos aliens, derrotes dels nostres “rivals”. Ja li està bé. S’ho ha buscat. Què és pensava, que a ell no li tocaria el rebre?
... persones amb formació i capacitat discursiva argumenten i exerceixen la crueltat. Hi ha articulisme i tertulianisme agressiu, insultant, que busca la humiliació, el descrèdit, que ridiculitza la compassió, que es permet fer burla dels que pateixen des d’una superioritat immoral.
No és la ment la que ens lliurarà de la temptació de la crueltat que tots podem tenir, sinó el cor. L’educació. L’exemple. El contagi. Però ara per ara mediàticament la crueltat és més seductora, comercial, addictiva. I cal anar alerta perquè es comença sent voyeur de les accions cruels, gaudint-ne en silenci, i un cop superada la primera barrera se n’acaba sent practicant.

dilluns, 3 d’abril del 2017

pd 984

ARA, dissabte 5 de novembre del 2016
AMICS
Sílvia Soler

S'ha mort un bon amic del meu pare. Tenia noranta anys... Em sap greu, entre altres coses, perquè quan el veia imaginava com hauria pogut anar envellint el meu  pare...
...
Tot d'una, sense adonar-me'n ni ser-ne conscient, m'he preguntat com hauria estat el retrobament d'aquests dos amics, tants anys després. He imaginat l'abraçada, les bromes i les rialles recordant els vells temps. I he desitjat per enèsima vegada poder ser creient i confiar que, efectivament, hi ha un cel on, després de morts, tots retrobarem les persones que estimem i podrem abraçar-les.

No m'estranya gens ni mica que la humanitat hagi buscat refugi en aquesta fantasia per poder suportar el dolor infinit que és assumir que no veurem ni abraçarem mai més els que van marxant.

I, com ja he fet altres vegades en situacions semblants, m'he concedit una estona - res, un parell de minuts - per creure que és veritat. He pogut sentir l'alegria del meu pare pel retrobament amb l'amic i els he vist marxar agafats per l'espatlla. La meva mare també hi era i el saludava amb afecte.

Encara amb el somriure als llavis, he tornat a la realitat. Com quan s'acaba una bona pel·lícula i encenen els llums del cinema i t'enxampen amb les llàgrimes cara avall.

diumenge, 2 d’abril del 2017

pd 983

​ARA, 20 de novembre del 2016
EDUQUEM LES CRIATURES
​Carles Capdevila
Hi ha un llibre deliciós de Natalia Ginzburg titulat "Les petites virtuts" (Àtic dels Llibres).
...
L'escriptora diu que no cal ensenyar a la canalla les petites virtuts sinó les grans. No l'estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap els diners; no l'astúcia, sinó la franquesa i l'amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l'amor als altres; no el desig de l'èxit, sinó el desig del ser i del saber.
...
Ginzburg troba que les petites virtuts creen una atmosfera que ens pot portar al cinisme i la por de viure. Per això ens convida a tenir el valor de considerar les grans virtuts com a fonament educatiu, perquè són fonamentals. No creu en els premis i càstigs, perquè la vida no tendeix a premiar les bones accions ni a castigar les dolentes, i perquè pensa que és millor ensenyar a estimar el bé i odiar el mal al marge de les conseqüències que tingui.
...
"perquè l'amor a la vida engendra amor a la vida"

dissabte, 1 d’abril del 2017

pd 982

ARA - dissabte 13 de febrer del 2016

L'OBLIT ÉS UNA FORMA DE MORT

Sílvia Soler

... "El que ens aterreix de la mort no és la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat... L'oblit és una forma de mort que sempre està present a la vida". (Milan Kundera)
...
Quan es mor una persona que estimem, comença per a nosaltres una àrdua batalla que no s'acaba mai: el dilema entre mantenir-nos arrapats al record o cedir davant del gran benefactor, el temps, i oblidar per sobreviure... l'oblit és una forma de mort. Si oblidem, ens morim una mica.
...
Ens desassossega que desaparegui allò que érem quan aquella persona -el pare, l'amiga, l'àvia, el germà - encara vivia. Abans de la pèrdua... es tracta de trobar l'equilibri entre la memòria i la vida.
... (Kundera) assegura que en política l'oblit és també el gran problema. "Quan una gran potència vol desposseir un petit país de la seva consciència nacional, recorre al mètode de l'oblit organitzat" . I rebla el clau: "La nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa".
Parla de Txèquia, esclar. Però mira m'ha fet pensar en el Born, i en les raons per les quals alguns hi estan en contra i altres hi estem a favor.