diumenge, 31 de desembre del 2023

E.E. 260 CONTE UNA MICA AGREDOLÇ DE NADAL

Vet aquí una vegada que, el dia de Nadal del 1972, unes 250 persones es van congregar al davant de la Casa Blanca. Liderats pel capellà jesuïta i professor de la Universitat de Georgetown Richard T. McSorley, protestaven per la participació americana a la guerra del Vietnam. “Mentre un infant pugui ser esquinçat pel napalm i les bombes dels avions B-52 no celebrarem el Nadal de la manera habitual”, va explicar. Es referia a la coneguda com a nena del napalm, la protagonista de la fotografia presa per Nick Ut aquell juny que, encara ara, és la imatge més icònica per representar els horrors de la guerra sobre la població civil: contacontes de totes les contrades repeteixen que aquella instantània, i la indignació que va provocar entre el poble, va fer reflexionar el rei Nixon i va accelerar la fi de la participació dels seus guerrers en aquell conflicte llunyà. El cert és que, entre l’1 de desembre d’aquell any i el 15 de gener del següent, l'única referència –i encara indirecta– a la nena del napalm a les cròniques del país és aquesta declaració del capellà McSorley, recollida pel Washington Post. I els escribes del castell no han deixat mai document que sustenti l'impacte de la fotografia en les decisions de l'època. Nixon n'estava al cas perquè, a una de les gravacions secretes que ell mateix va encarregar –era un rei certament desconfiat– preguntava a un dels seus cortesans si la fotografia podia ser no espontània, sinó actuada.
El poder màgic d’aquella fotografia, però, no va ser cap falsedat. No va ajudar a portar el final de la guerra, però per la via del mite segueix alimentant la idea –qui sap si naïf, qui sap si fonamentada– que una bona imatge pot fer rectificar un rei cruel i venjatiu, amb les mans tacades de sang. Que tingueu bon Nadal.
Àlex Gutiérrez, 25.12.2022



dissabte, 30 de desembre del 2023

E.E. 259 L'ANY SE'N VA, PERÒ LA GUERRA ES QUEDA

 Els anys sempre se'n van però la guerra sempre, sempre, sempre, es queda. Aquest 2022 li ha tocat a Ucraïna...  

...ara, quan surt Ucraïna a la televisió, no hi veig un drama, hi veig pornografia. M’indigna la guerra com a recurs polític, amb el patiment d’éssers humans com a xantatge, el robatori de la infantesa de la canalla, les violacions de dones, els plans de vida trencats de tanta gent, una abjecció justificada amb paraules nobles. Però, sobretot, m’indigna el gran negoci que s’endevina darrere la devastació, el gran negoci de les armes que destrueixen i de la reconstrucció que vindrà algun dia. Algú pensa fer-se ric o més poderós a canvi de destruir la vida i les condicions de vida de la gent. La facilitat amb què algú ordena llançar un míssil contra una central elèctrica o una canonada d'aigua és una obscenitat intolerable. 

Això per no parlar del gran negoci de la por que fan amb nosaltres... No hi ha cap raó perquè algun dia els del tremolor i la casa convertida en runa no siguem nosaltres. 

El dret internacional ha establert que hi ha crims de guerra, però, en realitat, la guerra és el crim, i la resta –els drames que ens serveixen cada dia els telenotícies– en són conseqüències. I el pitjor és que passarà el 2023, però la guerra es continuarà quedant.

dijous, 28 de desembre del 2023

E.E. 258 HISTÒRIA D'UN AMOR

... un clàssic cinematogràfic, la trilogia dirigida per Richard Linklater sobre la història d’amor d’un noi americà i una noia francesa que es coneixen casualment en un tren... Abans de l’alba, Abans del capvespre i Abans que es faci fosc. Es van rodar l'any 1995, el 2004 i el 2013, respectivament. Els protagonistes, Ethan Hawke i Julie Delpy, maduren davant dels nostres ulls: una arrugueta per aquí, uns cabells blancs per allà. Sense maquillatge. Real com la vida mateixa. Aquest fet contribueix decisivament a fer més creïble aquesta història d’amor que ens atrapa com una bona novel·la. La primera part és ingènua i lluminosa, com una albada i com els mateixos protagonistes. La segona ens porta tons vermellosos, roses, taronges, com el cel a la posta de sol, i la tercera s'omple d'ombres, de retrets i de dolor. Totes tres tenen l'eix vertebral en els diàlegs entre els dos amants. Són converses intenses i brillants, però a la vegada, quotidianes i realistes. L'amor se'ns mostra amb tot el ventall d’incomprensions, ferides i decepcions, sense que en cap moment perdis de vista la seva bellesa. És un amor real, no “de cine” però tota l’estona tens clar que és un amor que val la pena...  ens enlluerna amb la resplendor que desprèn l’amor del bo...

dimecres, 27 de desembre del 2023

E.E. 257 UNA NEGOCIACIÓ, DUES DERROTES

 

diumenge, 24 de desembre del 2023

E.E. 256 ENGUANY JESÚS NEIX A GAZA

ENGUANY JESÚS NEIX A GAZA


Fruit de la humana ceguesa

la terra s’esquerda lassa,

la guerra encara no cessa.

Enguany Jesús neix a Gaza.


Quin horror tanta matança,

creix cada dia que passa

i esquartera l'esperança.

Enguany Jesús neix a Gaza.


Crits, desesperació, dolors,

feixuga angoixa emmordassa

el feble ressonar dels cors.

Enguany Jesús neix a Gaza.


Presos són els nostres batecs

d’una fredor que el cor glaça,

entre runes i forts gemecs

Enguany Jesús neix a Gaza.


Plora l'infant desconsolat,

la seva mare l’abraça.

Enmig d’odis ferrenys és nat,

Enguany Jesús neix a Gaza.


El Misteri és la carn trista

I neix un Amor que abrasa

tot sentiment egoista.

Enguany Jesús neix a Gaza.


El Nen Déu no neix a palau,

entre els febles té la casa.

Viure amb ells és el que li plau,

Enguany Jesús neix a Gaza.



Albert Maroto, Nadal 2023



 

dissabte, 23 de desembre del 2023

E.E. 255 NIT DE NADAL (1895)

Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] La Missa del Gall és la condensació d’aquest sentiment. [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) ​article publicat fa anys a Diario de Barcelona (24-XII-1895).

 

dimarts, 19 de desembre del 2023

E.E. 254 "UN COTI BEN SALSERO" (i 2)

 Amb els anys vaig descobrir que, com tantes vegades, havia fet el préssec, perquè mentre la sardana s’esllanguia, la Barcelona olímpica s'apropia de la rumba i feia festivals de flamenc, i els Estopa i en Serrat i tants altres reivindicaven les seves arrels xarnegues emparats per un relat pretesament antinacionalista. I més recentment, amb l'excusa de la globalització, hem vist com els de la generació de la Rosalía es disfressen de flamencs o de porto-riquenys mentre els que havíem crescut sentint la tenora, acomplexats, callàvem com imbècils, horroritzats per la perspectiva que ens acusessin de supremacistes o de trabucaires amb barretina.

I han hagut d’aparèixer dos nanos de Mataró, deslliurats de complexos, per donar-nos una lliçó de respecte a les arrels, feta des de l’alegria, l’obertura, la fusió i el deixar-se de punyetes. I és un èxit, i joves catalans de tots els orígens abracen el fenomen sense fer-se preguntes i sense demanar permís als perversos guardians d’aquella nova puresa, tan progressista, que consistia en rebutjar tot allò que sonés massa català. Moltes gràcies, The Tyets. Ser català continua sent una murga, però amb “un coti ben salsero” tot plegat és més fàcil.

Toni Soler, 7.5.2023


dilluns, 18 de desembre del 2023

E.E. 253 "UN COTI BEN SALSERO" (1)

 

dijous, 14 de desembre del 2023

E.E. 252 ARA VE NADAL

 

dimarts, 12 de desembre del 2023

lliVre 18 ELS NENS SÓN REIS

 

divendres, 8 de desembre del 2023

E.E. 250 SABER MORIR

Aquest ha estat l’estiu de la mort de Michela Murgia... Aquesta dona, escriptora sensible i brillant, activista feminista i antifeixista i independentista sarda, ens va deixar per un càncer fulminant als cinquanta-un anys. I després parlen de justícia divina. A l'última entrevista, coneixedora ja del seu final proper, deia: “Tinc cinquanta anys, però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. Coses que ni tan sols sabia que volia fer. Tinc records preciosos", va dir en aquella mateixa entrevista. Quan el periodista li va preguntar com volia ser recordada, l'escriptora va respondre: "Recorda'm com vulguis. Mai no he pensat a mostrar-me diferent de com soc per agradar a algú. Crec que fins i tot els que m'odien han estat útils per definir-me. Me'n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada. He conegut molta gent meravellosa. No és cert que el món sigui lleig; depèn de què fas tu amb el món"... Cinquanta-un anys. Tantes lluites per fer, tants llibres per escriure. I encara aquest últim gest de coratge de reconèixer que se sentia afortunada, que la vida és bonica i el món un lloc fabulós segons què hi facis...

Sílvia Soler, 2.9.2023

 

dijous, 7 de desembre del 2023

E.E. 249 "LES SABATES D'EN JAUME", EBRE 1938 (2ª part)

 ...  

Quan, el juliol del 1988, l’episodi feia cinquanta anys, vaig tenir ocasió d’entrevistar alguns dels protagonistes d’aquelles trinxeres, a vegades separades només per metres, on van deixar la vida més de cent mil soldats republicans i trenta-cinc mil del bàndol franquista, en una duríssima conflagració amb foc intens d’artilleria i bombardeigs aeris... 

El meu pare, Joan Batista Bellsolà, havia participat en la batalla...  Els últims testimonis que tinc de la batalla de l'Ebre són els seus... recuperada en part d’una carpeta secreta que no em va ensenyar fins poc abans de morir. 

Després, he anat sabent coses gràcies a la recerca historiogràfica de la doctora Queralt Solé, que ha fet una gran feina en el capítol tan delicat de les fosses comunes, en alguna de les quals potser un dia, a prop de les sabates d'en Jaume, hi sortiran les despulles del germà del pare que no va tornar, l’oncle que no vaig conèixer i del qual no se'n parlava perquè les parets de la postguerra tenien orelles. Però també “es callava perquè no es gosava fer reviure en els nostres pares, en els nostres avis, el dolor que els produïa la guerra, la misèria, la humiliació, la pèrdua i la derrota”, “La memòria sempre torna”. (Esther Vera) 

L’efemèride dels 85 anys de la Batalla de l'Ebre... té a més a més del seu valor intrínsec l'afegit que també ens hi juguem que no es faci oficial el discurs que la Guerra Civil va ser una baralla de iaios, que va ser tant culpa dels uns com dels altres i que la memòria històrica no mereix ser present als cartipassos polítics.

dimecres, 6 de desembre del 2023

E.E. 248 "LES SABATES D'EN JAUME", EBRE 1938 (1ª part)

 

dilluns, 4 de desembre del 2023

E.E. 247 CONSIDERACIONS SOBRE EL PETÓ NO CONSENTIT

Jo diria que el petó és una falta de respecte, un abús de confiança, de mal gust, de superioritat moral, de senyor que no comprèn que potser fa fàstic. (jo diria un abús de poder) Mai un abús sexual... 

Si el petó a Jennifer Hermoso és un abús sexual, llavors penso que estem banalitzant, amb la millor de les intencions, que un superior acorrali una subordinada en un despatx solitari, a les vuit del matí, i li faci un petó amb llengua, amb intencions sexuals. Jo considero que no és el mateix, i el termòmetre que m’aplico, per considerar-ho, és pensar, en tots dos casos, com hauria reaccionat si la dona fos la meva filla.

Empar Moliner, 16.9.2023


 

dissabte, 2 de desembre del 2023

E.E. 246 "LA SANTA ESPINA", PROHIBIDA

 

divendres, 1 de desembre del 2023

E.E. 245 PASSANT PER DAVANT D'IKEA

Cada cop que passo per davant de la botiga d'Ikea a la Diagonal de Barcelona tinc sentiments contradictoris. Perquè els suecs han construït un gegant globalitzat imbatible en preus que ha arraconat fabricants de mobles locals fins a la seva extinció i també deu haver obligat a plegar més d'un fuster artesà. I els que encara recordem on eren les fusteries als carrers de Barcelona, i encara sentim l'olor de la fusta i el soroll de les serres, podem certificar la progressiva defunció de l’ofici de fusters traçuts de granota blava i llapis pla a l'orella que feinejaven els tallers trepitjant serradures i eren capaços d'imaginar solucions a mida amb la garantia de la seva experiència... I cada cop que passo pel Massimo Dutti situat a l'edifici modernista del passeig de Gràcia on abans hi havia Vinçon, recordo quan hi entrava a fer la visita, i em sap greu pensar que ara el disseny el tenim en un museu fantàstic, però ja no podem accedir a aquella botiga que justificava la fama de Barcelona com a ciutat que tenia un bon gust propi...
Antoni Bassas, 7.10.2023