Vet aquí una vegada que, el dia de Nadal del 1972, unes 250 persones es
van congregar al davant de la Casa Blanca. Liderats pel capellà jesuïta i
professor de la Universitat de Georgetown Richard T. McSorley,
protestaven per la participació americana a la guerra del Vietnam.
“Mentre un infant pugui ser esquinçat pel napalm i les bombes dels
avions B-52 no celebrarem el Nadal de la manera habitual”, va explicar.
Es referia a la coneguda com a nena del napalm, la protagonista
de la fotografia presa per Nick Ut aquell juny que, encara ara, és la
imatge més icònica per representar els horrors de la guerra sobre la
població civil: contacontes de totes les contrades repeteixen que
aquella instantània, i la indignació que va provocar entre el poble, va
fer reflexionar el rei Nixon i va accelerar la fi de la participació
dels seus guerrers en aquell conflicte llunyà. El cert és que, entre l’1
de desembre d’aquell any i el 15 de gener del següent, l'única
referència –i encara indirecta– a la nena del napalm a les
cròniques del país és aquesta declaració del capellà McSorley, recollida
pel Washington Post. I els escribes del castell no han deixat mai
document que sustenti l'impacte de la fotografia en les decisions de
l'època. Nixon n'estava al cas perquè, a una de les gravacions secretes
que ell mateix va encarregar –era un rei certament desconfiat–
preguntava a un dels seus cortesans si la fotografia podia ser no
espontània, sinó actuada.
El poder màgic d’aquella fotografia, però, no va ser cap falsedat. No va
ajudar a portar el final de la guerra, però per la via del mite segueix
alimentant la idea –qui sap si naïf, qui sap si fonamentada– que una
bona imatge pot fer rectificar un rei cruel i venjatiu, amb les mans
tacades de sang. Que tingueu bon Nadal.
Àlex Gutiérrez, 25.12.2022
Manel Fontdevila, 3.12.2023