(arafa<d'1any)
... retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el
temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot
adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara-
s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències
logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als
11, 12 o 13 anys... sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un
infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla,
estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps que adults amb uns valors mínimament afins als
de l'escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per
educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur
que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de
l'aprenentatge...
El fracàs escolar esclata a l'escola però s'ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l'escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el
mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se'n surt de tot. No.
No aclaparem els docents... L'escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les
ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en
fossin clients...
Albert Pla Nualart, 27.6.21