dimecres, 3 de maig del 2023

E.E. 175 LA BARCELONA IRACUNDA

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.

Ignasi Aragay, 18.3.2023