(arafa<d'1any)
Anys enrere, als festivals de música que se celebraven a tot Catalunya
hi predominava la música clàssica. Hi havia encara un públic amb una
educació formal i burgesa... Tot això s’ha acabat, o gairebé. Queden al Principat tres o quatre
capitals comarcals, o llogarrets, en què els organitzadors dels concerts
estivals han perseverat en una oferta de música clàssica, i, de fet,
són ben plens. Però a la major part dels llocs en què és tradicional que
s'ofereix un festival de música al temps de la calor, la clàssica ha
desaparegut en favor de la música popular, rock, electrònica,
folklòrica, jazz i tot el que es vulgui —també és música, òbviament—, de
tot, llevat dels grans autors i les grans o petites formacions
dedicades a la música “antiga”... els directors d’aquests festivals: diuen que ara la gent s’interessa per
una altra mena de música i que, al capdavall, és molt lògic que no
vulguin escoltar música de temps pretèrits...
El que ha passat és molt senzill: abans els joves rebien poca o molta
educació musical a l'escola, o l’havien rebuda els seus pares, causa de
l’afició dels més joves a la música clàssica. Ara no s’ensenya ni se
sent clàssica en quasi cap escola del país. Els sembla una assignatura
innecessària. Però, segons Plató i milers de pedagogs, és una de les
bases de la formació de tot bon ciutadà. Corol·lari: els programadors de
música estival fan el joc a la progressiva degradació de la memòria i
la cultura històriques al país nostre...
Jordi Llovet, 3.7.2021
