dijous, 30 d’abril del 2020

pd 1815 Entrevistes a polítics agressius

(arafa...)
 
... (A les entrevistes) l’agressivitat la posa el polític d’entrada per desactivar l’interlocutor i produir un vídeo 'hooligan' d’autoconsum entre els convençuts. Tant és que li demostrin amb dades que menteix. L’important no és que el polític digui la veritat sinó que se’l vegi enfadat de veritat (encara que tot sigui una farsa). Naturalment, d’aquest tipus de comportament no en pot sortir res que ajudi al servei públic ni al debat públic.
Antoni Bassas

dimecres, 29 d’abril del 2020

pd 1814 "Farai un vers de dreit nien"

(arafa...)
Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i, ho he de dir, se m’ha tornat del tot inintel·ligible... No parlaré de com la veritat del nostre octubre de l’any passat és tergiversada per les autoritats espanyoles. No parlaré de com la portaveu del govern socialista repeteix amb tècnica goebbelsiana que les imatges del primer d’octubre de l’any passat, la majoria, eren falses… Hi ha gent que no té vergonya. Però ella va repetint que la majoria d’imatges eren falses i els espanyolets la creuen perquè els convé creure-se-la i així poden viure tranquils sabent que tenen un enemic que és un mentider, un simulador, que, a sobre de voler trencar la sacratíssima unitat de la pàtria, ordeix una teranyina de falsedats i insídies... És el desplaçament dels relats, com en diuen ara...
No parlaré del nostre octubre commemoratiu, ple de manifestacions i d’infiltrats i d’inconsistència política. Ple de contradiccions entre els partits independentistes i d’estupideses infantiloides de pati d’escola dels espanyolistes, que abandonen el Parlament quan una cosa no els agrada. Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són, es contradiuen tant com poden. Mentre el president de fora clama pel diàleg i per anar a poc a poc, el president de dins atia la protesta i fa ultimàtums a Madrid i alhora engega els Mossos a reprimir aquells que ha atiat. ¿Tan difícil és posar-se d’acord? Avantposar el país als partits? Deu ser la cosa més difícil del món. Deu ser impossible.
Narcís Comadira

dilluns, 27 d’abril del 2020

pd 1813 Un sol poble (i 2)

(arafa...)
... atesa la potència i presència de la cultura espanyola a Catalunya, i els segles d’espanyolització activa, totes les polítiques desplegades pel catalanisme (televisió, escola, ús públic de la llengua, suport a la cultura en català), de fet, només tenen la capacitat d’aturar la tendència a la substitució del català pel castellà i fer mínimament viable la llengua catalana com a llengua d’ús públic normalitzat. Res més que això. I, encara, amb moltes dificultats... des de l’espanyolisme s’insisteix en la caricatura interessada perquè és funcional per aturar el sobiranisme i, sobretot, revertir els avenços del catalanisme. Han decidit que la millor arma de què disposen és conrear la fractura social, dinamitar els consensos i "romper Cataluña", com deia Aznar, o "montar un Ulster" com suggeria Jordi Cañas... quan certa esquerra s'abona a la tesi de la divisió i reacciona de manera ferotge contra la idea d’un sol poble està abjurant de la tradició del catalanisme popular per abraçar, en el fons, un programa espanyolista que la porta a alinear-se 'de facto' amb la dreta més reaccionària i antidemocràtica...
Jordi Muñoz

pd 1812 Un sol poble 1

(arafa...)
... Una certa esquerra catalana s’ha girat agressivament contra una idea, la de "Catalunya, un sol poble", que té una genealogia clarament vinculada a les esquerres i al catalanisme popular... "un sol poble" és el programa bàsic que lliga la lluita per la democràcia i la igualtat social amb la de l’autogovern i la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És la tradició dominant en l’antifranquisme català. És, això sí, l’expressió d’un projecte polític més que no un instrument d’anàlisi de la realitat... Si una determinada esquerra catalana, que ha anat adoptant unes posicions antiindependentistes cada cop més extremades, reacciona de manera furibunda ... és perquè comparteixen la interpretació, profundament deformada, que fa el nou espanyolisme d’aquesta idea. Aquest espanyolisme presenta la idea d’un sol poble com la base d’un suposat programa assimilacionista i uniformitzador. Però aquest mai no ha estat el seu significat...
Jordi Muñoz


dissabte, 25 d’abril del 2020

pd 1811 La mà del pare

(arafa...)
... em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades... I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà...  vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit. Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut... El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir així.
Sílvia Soler
Nota de l'amanuense: tal dia com avui de fa 101 anys va néixer mon pare.

pd 1810 29/9 Vergonya

(arafa...)
La convocatòria d’una manifestació a Barcelona de suport a l’actuació de la policia espanyola l'1 d’octubre de l’any passat (per part d’organitzacions policials!) és una vergonya. Ho és en primer lloc perquè no va ser precisament una actuació gloriosa: contra persones indefenses, que volien votar... En segon lloc, perquè hi ha evidències periodístiques i investigacions judicials en curs sobre com es va fer, en què la paraula 'desproporcionada' és la més suau que es pot fer servir. Però sobretot perquè aquesta actuació policial va ser un fracàs. No va aconseguir els seus objectius. Es tractava d’evitar el referèndum, i el referèndum es va fer. A un cost immens de violència, d’imatge i de milions es va aconseguir –fins i tot des de la perspectiva de qui enviava la policia– ben poca cosa. A Catalunya ara fa un any va passar allò que el govern espanyol no volia que passés i que s’havia compromès davant del món que no passaria. L’acumulació de forces policials no va tenir èxit. La manifestació, ara, només té un sentit polític: els qui volien muntar un Ulster a Catalunya han d’organitzar les seves marxes orangistes.
Vicenç Villatoro

divendres, 24 d’abril del 2020

pd 1809 Honorats d'haver defensat els drets civils l'1 d'Octubre

(arafa...)
El primer aniversari de l’1 d’Octubre converteix aquest cap de setmana i dilluns en uns dies de gran intensitat emocional. I de la mateixa manera que és important que el sobiranisme no quedi atrapat en la nostàlgia si no vol perdre impuls, és important no deixar de dir algunes coses: que no oblidarem l’emoció de veure arribar les urnes als col·legis, que l’estat espanyol va perdre el cor i les ments de molts catalans per sempre aquell diumenge, que és vergonyosa l'ocultació de la violència policial d’aquell dia que han fet la majoria de mitjans espanyols, que és igualment vergonyós el silenci dels intel·lectuals espanyols i que ens sentim molt honorats d’haver protagonitzat una història de determinació democràtica col·lectiva en defensa dels drets civils, que és com avança la llibertat dels pobles.
Antoni Bassas


dijous, 23 d’abril del 2020

pd 1808 Aquells dies que

(arafa...)
... arriben els aniversaris assenyalats d’aquells mesos –tan recents i tan llunyans– que vam intentar ser lliures. Tornaràs a sortir al carrer per commemorar-ho, per no oblidar, per reivindicar aquells dies que ens pensàvem que tot era possible. I, sobretot, sortiràs al carrer per cridar fins a esgargamellar-te que hi ha homes innocents a la presó. Que no estan sols. Que els volem a casa. Però el curs de la història segueix endavant...
Has après a dir 'no' quan volies dir 'sí', has après a fer de la necessitat virtut, has après que, d’algunes coses, no n’hi ha cap necessitat. T’ho deien a casa quan eres una adolescent rebel. I ja no ho ets.
Hi ha dies que neixen capgirats. Vull llegir i acabo mirant una sèrie. Vull córrer i acabo asseguda contemplant el mar. Vull riure i acabo plorant.
Sílvia Soler

dimecres, 22 d’abril del 2020

pd 1807 Via unilateral o imaginació lateral?

(arafa...)
Democràcia espanyola? Més aviat opulència desigual. N’hi ha que tenen massa per triar. Està accedint al poder una generació que ha passat del “Nen, quin iogurt vols?” al “Nen, quin màster vols?” Tot sense esforç... Democràcia catalana? Volem triar. No ens deixen. Com ho fem? No necessitem més herois ni màrtirs, sinó ciutadans de debò, molts i molt exigents. Falten més persones lliures, sense por. Mig milió més... Molts catalans han tingut i tenen por de la independència, per absurd que a alguns ens pugui semblar. La por és una cosa ben real per a qui la sent. I crea monstres. És possible que el que més por els faci sigui la nostra valentia. Potser si som una mica més prudents, ells tindran menys por...           Vam creure que pel simple fet d’actuar com calia -pacíficament i democràticament- ja ho teníem guanyat. No: és tot just ara, després de la derrota, que comença tot. Ara sí que podem començar a guanyar.  La revolta catalana, d’ara i d’abans, ha tingut sempre dues ànimes, la social i la nacional. L’afany de progrés ha donat fruits quan les dues ànimes s’han trobat o han sumat o s’han respectat...  
Ignasi Aragay

dimarts, 21 d’abril del 2020

pd 1806 "Deep state" i unilateralitats

(arafa...)
el deep state espanyol ( deep state es tradueix com a “estat profund” o “estat dins de l’estat”), format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera.
En cas de crisi política greu, bona part dels membres del deep state probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent...
No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i els actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’Estat. El que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir (els) que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable...
Ferran Requejo

dilluns, 20 d’abril del 2020

pd 1805 Som nació, però del tipus equivocat

(arafa...)
“Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”... Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.
Però fins i tot si admetéssim que no totes les nacions han de ser estats, em continuaria semblant inevitable que “tot grup social que senti que pertany a una mateixa cultura, llengua, societat, que tingui consciència d’ell mateix” (i estic citant Borrell parlant de com se sent català), no pugui acceptar de bon grat ser manat per una altre grup social que té una altra cultura, una altra llengua i una altra consciència d’ell mateix... I això és possible dins un estat plurinacional, però és incompatible amb ser part d’un estat nació. La idea que una nació cultural i sociològica pot no ser -pot renunciar a ser- nació política simplement no se sosté. Tota nació cultural i sociològica és política i viceversa. La necessitat de ser subjecte polític emana de la consciència d’identitat col·lectiva...
Albert Pla Nualart

diumenge, 19 d’abril del 2020

pd 1804 Lliçons del cas Xavier Domènech

(arafa...)
Durant molt temps el personal polític es va reclutar entre els professionals: advocats, periodistes, professorat, metges, enginyers. Una elit intel·lectual, per dir-ho així... És possible que, des del punt de vista ètic, no fossin gaire diferents del conjunt de la població, però tenien una professió, un lloc al món, i no els calia la política per ser algú. Una raó per no caure en les temptacions fàcils... A poc a poc, però, la selecció del personal polític s’ha anat modificant; diversos factors hi han contribuït. D’una banda, l’acarnissament de la lluita política arreu; la desesperació que ha generat el creixement de les desigualtats porta moltes persones a votar per líders antidemocràtics, que prometen el que sigui i no tenen cap escrúpol per utilitzar la mentida o la força si cal. Més encara: no tenen altre propòsit que exercir el poder...  Amb la renúncia de la gent més vàlida, esdevenen governants persones que no són autèntics dirigents, que hi veuen una manera d’obtenir recursos i poder...
 
Nota: val al pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Llicons-del-cas-Xavier-Domenech_0_2089591045.html 
Marina Subirats


dissabte, 18 d’abril del 2020

pd 1803 Inviolable

(arafa...)
 L'article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”... no he sentit cap argument sòlid que fonamenti moralment, políticament, aquesta inviolabilitat, que resulta molt estranya en el segle XXI. Per què convé al bé comú dels ciutadans que la figura del monarca estigui exempta de responsabilitat? Al rei sí que li convé, però ¿què s’hi guanya en bon funcionament i prestigi de les institucions, en equitat, en transparència, en justícia, consagrant aquesta estranyíssima excepció? Ni tan sols hi ha arguments utilitaristes -és injust, però útil- que tinguin alguna possibilitat de ser presos en consideració... Com tantes coses en la Constitució, són així perquè sí. Perquè no es poden debatre. Perquè formen part d’una transició que era, de fet, una transacció, i el pacte va ser deixar certes coses eternament fora del que és possible debatre. Perquè sí. Però ho diem als nens, de ben petits: perquè sí no és mai una resposta.
Vicenç Villatoro

divendres, 17 d’abril del 2020

pd 1802 La indiferència

(arafa...)
  Hi ha una cosa més escandalosa que els continguts hiperideològics, partidistes i insultants dels xats d’alguns jutges sobre el sobiranisme català: la indiferència amb què ho ha rebut el món polític i mediàtic espanyol. La majoria ha callat, una part ho ha trobat normalíssim i fins i tot una altra ho ha aplaudit com la reacció natural dels demòcrates en defensa de la Constitució... Però el tema de fons dels xats no és la independència de Catalunya, és la qualitat de la democràcia espanyola, la credibilitat democràtica de les seves institucions centrals, les que tenen l’obligació d’arbitrar serenament... La indiferència davant d’aquests xats no és un posicionament sobre la independència. És que el debat sobre el sobiranisme català ha servit com a coartada per no parlar sobre la qualitat de la democràcia espanyola o per assistir amb indiferència a la seva degradació.
Vicenç Villatoro

dijous, 16 d’abril del 2020

pd 1801 Per a en Papitu

... La mort és cruel: ens arrabassa persones que estimem i que ens estimen, posa el punt final a tants projectes, ens imposa la certesa que mai més podrem discutir amb els que ja no hi són, intercanviar convenciments i dubtes, sopar, menjar gelats i beure orxata en les nits caloroses d’agost, anar a les estrenes, xafardejar, criticar, riure i plorar per la situació del país i per la desaparició d’amics comuns. És cruel, sí. I a sobre, venjativa, perquè ens inunda amb un gavadal de records inconnexos, barrejats, coses que ja havíem oblidat del tot i que ara tornen amb tota mena de detalls, amb les olors, la temperatura de l’aire, els vestits que portàvem...
Narcís Comadira


dimecres, 15 d’abril del 2020

pd 1800 El Papa predica sol

... vivim temps en què la fe es reclou en l'àmbit privat, d'on segurament no hauria d'haver sortit. I és així, amb la ciència liderant l'espai públic, i les creences confinades a casa de qui les tingui, quan raó i fe potser no són incompatibles. Com a societat, no podem prescindir de la ciència ni tampoc menystenir aquelles persones que, individualment, necessiten la fe per viure i sobreviure...
Albert Om


dimarts, 14 d’abril del 2020

pd 1799 La Fura i la ferida del llaç groc

(arafa...)
L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, a Madrid... Podem parlar de què diuen aquests fets de La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent excepcional durant tots aquests anys... però encara és més desolador veure​ ​la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços grocs i dues sí.
El llaç els incomoda perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum, no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això, volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador​... que​ us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.
Albert Om

dilluns, 13 d’abril del 2020

pd 1798 Et pot agradar o no, però segur que no et deixa equidistant

(arafa...)
Aplaudeixo la Fura dels Baus perquè ha aconseguit transgredir. 'Épater les bourgeois... Per això em trec el barret davant del que van fer al Teatro Real de Madrid. Aparentment van representar 'Faust', sense espaterrar els burgesos del públic, inclòs el rei d’Espanya. Però al final dos membres del grup van sortir a saludar amb un llaç groc. I llavors sí! Un sector dels espectadors, finalment escandalitzat, va xiular... L'endemà l’acció teatral continuava. El director de la companyia va proclamar: "Estic desolat, ja que considero que els fets han sigut totalment desafortunats i fora de lloc. En la meva opinió, no s’han de barrejar els posicionaments polítics personals amb l'àmbit professional". I va explicar que Castells i Flores, els dos homes del llaç, són "dos col·laboradors que no formen part de la companyia" i per això va demanar "que no es vinculin els fets d'aquesta nit amb el nom de La Fura dels Baus".
Ara el que caldria és que, després de l’acció dels llaços i de l’acció de les disculpes, la companyia completés la trilogia amb una altra acció basada en el pelegrinatge cap a la cua de l’atur dels dos elements conflictius. Una versió del calvari de Jesucrist, on tots dos carregarien una creu groga en la qual, al final, serien crucificats. Proposo estrenar-ho al Tarraco Arena...
Empar Moliner

dissabte, 11 d’abril del 2020

pd 1797 Un sentit per a l'expressió "Bona Pasqua"

(arfadosanys)
 
S​i el Nadal cristià es va fer seva la festa del solstici d’hivern, la Pasqua es va fer seva l’alegria de la resurrecció de la natura que semblava morta. La tardor és elegant però conclusiva. La primavera és potent i va cap amunt. És la festa de la nova vida: quan tot està més mort, tot pot tornar a començar i, “per tant, supera aquest pessimisme que afecta més el món urbà que el món de pagès”, segons el que vaig sentir-li dir a Raimon Panikkar, que afegia: “L’alegria és possible si hi ha regeneració constant i això és la festa de Pasqua, una resurrecció personal” per anar separant el jo de l’ego. “L’ego és aquell que no pot deixar de fer les coses que nosaltres mateixos reconeixem que no ens van bé. El jo és cultivar la pròpia vida. L’home culte cultiva. No fuig d’ell mateix. I si fuig, no podrà fer-ho, perquè no podem fugir de nosaltres mateixos”.

Antoni Bassas

pd 1796 Picaresca

(arafa...)
A Espanya és hegemònica una cultura política basada en la picaresca: la cultura del colar-se. A bona part de l’Europa del nord és hegemònica una cultura d’arrel protestant, més puritana: la cultura del demanar tanda. Certament, arreu hi ha de tot. Però no en les mateixes proporcions. La picaresca està arrelada en la relació espanyola entre el públic i el privat, des de l’alta política fins a la manera de conduir. No és una qüestió de lleis. Les mateixes lleis donen resultats del tot diferents segons la cultura política. De vegades a l’Espanya de la picaresca s’han fet lleis tan ultrapuritanes que eren impossibles de complir, amb la confiança que ningú no les compliria mai i que la picaresca ja ho arreglaria per sota...  I la cultura de la picaresca es vincula a la cultura del privilegi: tenir un cap d’estat inviolable, per exemple...
Vicenç Villatoro

pd 1795 Els 75 minuts de Macià

AVUI, 15 de març de 2004
 
"El 14 d'abril del 1931 va començar la Segona República. Abans que a Madrid, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola a Barcelona. Eren les 13 hores. A les 14.15 hores, Francesc Macià va corregir Companys i va proclamar L'Estat català dins de la República Catalana. En una hora i quart el canvi havia estat notable... Després de 75 minuts de reflexió, Macià va optar per l'estratègia dels fets consumats. Va declarar ell l'Estat català, sense esperar que a Madrid l'hi atorguessin graciosament. Per què? M'imagino que ell considerava el Pacte de Sant Sebastià del 1930, amb Azaña i les esquerres espanyoles (una vaga entelèquia federal semblant a la que avui predica el PSOE), paper mullat. És evident: una cosa són les promeses d'un polític quan és a l'oposició i una altra el que farà quan governi.Davant dels fets consumats, la República Espanyola es va espantar. Es va arribar a un pacte. Es va redactar l'Estatut de Núria del 1931, i es va aprovar amb el 99% de vots en un referèndum. Després, a Madrid, les esquerres d'Azaña es van sentir incòmodes. Les Cortes, van retallar i va sortir aprovat l'Estatut del 1932, que era una pelleringa comparat amb el que s'havia votat a Catalunya. Però Macià estava satisfet: sabia que, quan un negocia per obtenir cinc, ha de començar demanant-ne deu... cal negociar a l'alça. Cal exigir. Prou de xecs en blanc. I tinc la impressió que, a la política catalana, ens sobren Companys (confiats en el PSOE i en vagues promeses de plurinacionalitat o federalisme) i ens falta un Macià que reflexioni 75 minuts més."
Francesc Puigpelat

dijous, 9 d’abril del 2020

pd 1794 Els estralls de la maduració tardana

(arafa...)
Quin és el secret per arribar als vint madur? Haver assumit, fins als vint, totes les responsabilitats que ja es podien -i tocava- assumir. Els joves madurs tenen en comú haver sigut nens i adolescents que es van haver d’espavilar. Com en tot, esclar, hi ha predisposicions genètiques. I és també obvi que forçar madureses pot fer molt mal. Però la potència d’un jove madur, el temps que això li dona per arribar lluny, és un gran tresor...  d’això a veure com pugen els fills en un estat de semiinvalidesa hi ha un abisme, i és l’abisme que crea vertigen al final del batxillerat o l’ESO. El capitalisme ha destruït l’entorn comunitari que exigia als infants ajudar els grans en coses bàsiques del dia a dia. En societats preindustrials era i és un ajut imprescindible -que pot degenerar en explotació-, però era i és, també, molt empoderador... caldria insistir en l’immens mal que provoca el fet que tanta canalla pugui pujar parapetada en unes tecnologies que permeten no sortir de la zona de confort. Esperar que, vivint així, facin el trànsit del jo al nosaltres -això, en essència, significa madurar- és esperar un miracle.
... ¿Hi ha res més aberrant que tenir a casa els pares milions de joves a qui toca formar famílies mentre es va allargant l’edat de jubilació?... Creure que es pot posposar la maduració sine die és un error irreparable. Les coses que no es fan quan toca, en més d’un sentit, es perden per sempre.
Albert Pla Nualart

dimecres, 8 d’abril del 2020

pd 1793 "Hi ha solidaritats aparents, indolores i falses"

16 febrer 1997
... no totes les solidaritats són tals... Els mitjans de comunicació ara esbomben alguns gestos suposadament solidaris però no es plantegen les causes de les injustícies, això no vendria i seria insuportable fer un programa de 24 hores amb testimonis que  qüestionessin per què hi ha injustícia. Aquestes històries autèntiques no interessen, no es volen sentir... Hi ha solidaritat indolora, jo dono diners i prou, però no m'uneixo a l'altre, no em soldo amb ell... Hi ha solidaritats falses, indolores, insolidàries... Hi ha solidaritats primàries, com ara la familiar, amb els veïns... i després hi ha dimensions de la solidaritat secundàries que ens atansen a la dimensió més internacional... La solidaritat, però, és una, la que et fa unir-te amb la causa de l'altre, soldar-te amb ell.    
F. Javier Vitoria

dimarts, 7 d’abril del 2020

pd 1792 Exigir, sí

El Punt, abril 1997
Resulta que no podem exigir que els ciutadans d'aquest país coneguin el català. El PSC diu que hi ha risc de fractura social i que la carta dels bisbats viola la Constitución... Alguns comentaristes de la "ràdio nacional" de Catalunya, que per cert es guanyen la vida publicant en diaris on se'ls exigeix sine qua non escriure en castellà, han posat el crit al cel perquè, on vas a parar, tan maca que era la carta dels bisbats i han hagut d'utilitzar un verb tan lleig com "exigir". Em pregunto perquè tant de cinisme... Estem tips de veure anuncis a la premsa que exigeixen un munt de coses: bona presència, carnet de conduir, experiència... Per què tants d'escarafalls per quelcom molt més important com és la llengua pròpia, que corre un seriós risc de defunció per inanició i perquè aquells que se suposava que l'havien d'alimentar es van conformar a pagar-ne les exèquies?
Carles Puigdemont

dilluns, 6 d’abril del 2020

pd 1791 La paradoxa alimentària

Presència, 16 de febrer de 1997
 
...  més de 850 milions de persones pateixen les conseqüències de la fam, encara que la Terra és capaç de produir aliments suficients per a tothom. El problema, com sempre, és el repartiment desigual de la riquesa i dels recursos... El Nord, ric i productiu, és també el principal productor de cereals, que són la base de la dieta dels països pobres. El Sud, que ha de comprar cereals per poder menjar, exporta en canvi aliments que no són de primera necessitat - l'exemple més clar és el cafè o el cacau - perquè en gaudeixin els consumidors del Nord...
Irene Casellas

diumenge, 5 d’abril del 2020

pd 1790 Tendresa i solidaritat

(arafa... 24 anys)
Els valors d'abans reculen. La religió catòlica recula. Augmenten les religions que són una enganyifa. Però hi ha uns valors que perduraran sempre. Són la tendresa i la solidaritat... Com diuen els "nicas": la solidaritat és la tendresa dels pobres (i/o pobles?). I nosaltres som massa rics per a entendre-ho. Massa rics. Fins que, un dia, el món farà un pet com un aglà i potser llavors ens tornarem tendres i solidaris. M'adreço a tothom. Però, en especial, als joves, que cada dia estan més lluny de l'església. El que realment val és la tendresa i la solidaritat.
Quim Pla

dissabte, 4 d’abril del 2020

pd 1789 El paradís assetjat

(arafa... vint o vint-i-cinc anys)
... El moviment de frustració, de rebel·lia, de resposta contra unes expectatives no acomplertes que es manifesta en alguns sectors amb un creixent incivisme i en accions concretes contra el mobiliari urbà i fins i tot contra les persones. La creixent violència que es va generalitzant als instituts i a les escoles d'algunes zones és una altra mostra d'aquest creixent malestar... Tot plegat demostra que el paradís em  què estem més o menys instal·lats té uns fonaments poc sòlids i que per detectar-ne l'estat de salut no n'hi ha prou d'observar l'evolució de magnituds macroeconòmiques.
Pere Guanter


divendres, 3 d’abril del 2020

pd 1788 Impertinències

Una altra impertinència és que la televisió subratlli la mort de persones suposadament més “notables” que els homes i les dones del carrer. Ja va dir Walter Benjamin que és molt més difícil retre homenatge a les persones anònimes que als grans homes i dones que pugui haver donat la història. I per això els mitjans s’esplaien en la vida i la mort del marquès de Griñán, també per exemple, en comptes de parlar de qualsevol desconegut, la mort del qual hauria de revoltar-nos tant com la mort d’un famós. Els medievals eren més equitatius, com diu aquest passatge dels famosos Carmina trobats a Beuren:
“La vida detestable
 ara esmussa,
 ara esmola
 com per joc el pensament,
 i dissol com si fos glaç
 la pobresa
 i el poder”.
Jordi Llovet

dijous, 2 d’abril del 2020

pd 1787 Lluita i contemplació

(1974...?)
... innumerables joves no accepten ser tractats amb el raser superficial i quantitatiu de la societat de consum. En front d'un occident que després del 1945 sols ha vist la salvació en una maquinària econòmica a ple rendiment, amb la qual cosa la persona ha quedat degradada al nivell de consumidor frenètic, els joves presents o representats a Taizé han pronunciat un NO rotund i clar: NO a llur manipulació econòmica , NO a aquesta societat occidental que ha caigut tan baix, NO a la superficialitat dels ideals gallinacis de l'utilitari, la rentadora elèctrica i les escapades a Perpinyà... en nosaltres (diuen) hi ha unes exigències de profunditat que no tenen res a veure amb el consum, i que són desestimades pels consells d'administració, però que són l'única cosa que dona sentit a l'existència...
... aquesta podria ser una conseqüència important: qualsevol postura de dissentiment amb la sufocant societat actual, qualsevol reivindicació d'una societat nova, més humana i igualitària, hauria de començar per aquest primer pas: no tan sols guanyar-se la vida amb el propi treball (que no està renyit amb l'estudi, ni tan sols l'universitari) sinó a més a més obligar-se a no consumir o gastar més del que un mateix és capaç de guanyar. Això seria el començament d'una nova societat, més justa que la que ens ha portat aquesta era del consum...
J.P.


dimecres, 1 d’abril del 2020

pd 1786 A cada instant!

(arafa...)
L’Onze de Setembre, algú va fer malbé l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova. Flors per terra, esgarriades i trepitjades... Ho expliquem sempre a la canalla, però ho haurem d’explicar també als grans, perquè hi ha grans que són tan immadurs com la canalla amb l’agreujant que es creuen amb dret de fer el que els nens no gosen. Netejar costa molt, embrutar, poc. Callar costa molt, parlar, poc. Construir costa molt, destrossar, poc... De petita, m’embriagaven les catifes de flors de Corpus, tan ben estudiades. Ara, encara, quan veig fer un ram se’m posa la pell de gallina. Les flors indiquen llibertat. A la presó no hi ha flors. No entenc que una persona adulta, per ràbia, pugui trepitjar flors. Estic segura que un nen no gosaria.
Empar Moliner