dissabte, 15 de juny del 2024

E.E. 315 L'OPTIMISME EROTICOSENSUAL DE PAPASSEIT

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l'abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta... Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)... Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent... Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern – Primavera d'estiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.

Ignasi Aragay, 2.3.2024


dimecres, 12 de juny del 2024

E.E. 314 MÉS DE TRENTA MIL MORTS A GAZA

 

dilluns, 10 de juny del 2024

E.E. 313 ¿POT UN POBLE LLUITAR PER UNA LLIBERTAT EQUIVOCADA?

Qui té autoritat? Qui ostenta el poder, esclar. Però l’autoritat de debò no és aquesta. L’autèntica és molt escassa, "és l’autoritat que posseeixen les persones estimades", que són les que saben estimar, escriu Kallifatides... En l’ambient hi domina la desconfiança, el safareig, criticar els altres gairebé com un deure social, el rumor insidiós com una manera d’afirmar-se (avui hem traslladat aquest hàbit mil·lenari a les xarxes socials)... ¿Pot un poble lluitar per una llibertat equivocada? "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant", escriu Kallifatides. En fi, haurem d'esperar ... I mentrestant podem constatar que al nostre món d’ara el feixisme hi està penetrant de nou insidiosament. La por causa estralls. La llibertat no està mai garantida. Vigilem.
Ignasi Aragay ressenyant el llibre Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg) de Theodor Kallifatides.  17.2.2024

 

divendres, 7 de juny del 2024

E.E. 312 SACRIFICAR UN ANYELL PER PASQUA

... hi ha religions encara molt vives, com la jueva i la musulmana, que procedeixen al sacrifici d'un animal, pràctica extraordinàriament estesa a civilitzacions que ningú considera bàrbares, com la grega i la romana... 
Sacrificar un anyell per Pasqua –que és quan el cristià ha de combregar, baldament sigui una sola vegada en tot l’any– és un ritus de la mateixa importància, per a jueus i musulmans, que prendre la comunió amb una forma consagrada. 
La Unió Europea vol ara regular aquests sacrificis en nom d’una defensa del benestar animal que acabarà sent el dipòsit de les bones consciències morals dels ciutadans, ja que no hem estat capaços de construir una civilització humana sense injustícies, guerres i assassinats. És una aberració i un acte d’enorme hipocresia. Cada dia, al món sencer, es sacrifiquen milions de sardines, gallines, conills, vedells, vaques, porcs, cavalls i bous, i no ens consta que abans del sacrifici els animals passin per un expert en psicologia emocional ni els donin cap Trankimazin per ensopir-los. Als uns els tallen el coll, als altres la jugular, com fan les dues religions monoteistes no cristianes. El procediment halali caixer de sacrifici de l'anyell es fa amb més garanties per evitar el sofriment dels animals que moltes altres pràctiques quotidianes adreçades a la bona dieta dels ésser humans. 
Tot plegat és una mostra més de la manera com l'ètica s'ha desplaçat des dels valors importants –resumits en el decàleg mosaic, que no prohibeix que es mati cap animal– a qüestions menors com l’antitabaquisme, el reciclatge de les escombraries i un respecte pels animals que sovint els homes no dediquen als seus (i les seves) congèneres.

Jordi Llovet, 17.2.2024



 

dimecres, 5 de juny del 2024

E.E. 311 50 ANYS DEL 0-5, UNA VICTÒRIA SUBVERSIVA

 

dimarts, 4 de juny del 2024

E.E. 310 EL MITE DE LA VIDA PAGESA

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat... els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial... 

I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s'hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat... Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d'on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s'ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització... 

En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos... El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma... Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.

divendres, 31 de maig del 2024

E.E. 309 PERÒ, PERÒ, PERÒ...

El combat per la llibertat i la justícia no s'acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica... Els herois esperançats han desaparegut. Qui recorda Václav Havel? De la presó a president. Un intel·lectual que deia la veritat al poder, al qual va accedir i va humanitzar. Ja fa més d'una dècada que va morir. El seu somni d'Europa s'ha estancat. Què és tot el que ara està en perill? Menys la propietat privada, a les democràcies liberals trontollen el pluralisme, el domini de la llei, l'existència de mitjans de comunicació diversos i independents, la solidesa del món acadèmic i cultural, el sistema d’equilibris i controls constitucionals, una societat civil forta, el predomini i transparència de les institucions, l'equitat i la protecció social. O sigui, trontollen la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Si no ens afanyem, podem tornar molt enrere. La democràcia és molt exigent: difícil de construir, fàcil de destruir. 

Milan Kundera: "La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit". La sospita tràgica és que si no tens memòria personal o familiar d'haver-ho passat malament, d'haver patit en un camp de concentració o una presó, d’haver sofert fam o injustícia, no estàs vacunat contra la barbàrie. Com pot ser que la ultradreta (Le Pen, Meloni, Wilders, Vox...) torni a marcar el debat a Europa? Com podem ser tan idiotes i autodestructius? Què se n'ha fet del diàleg, la tolerància i la moderació? ... Se n'ha de parlar, de la immigració i de l’islamisme, esclar, per evitar que se n'apropiïn els demagogs verinosos. Els enemics reals no són els immigrants, sinó qui els utilitza...

"És molt cert que la filosofia ens diu que la vida s’ha d’entendre mirant cap enrere. Però després hom s'oblida de l'altre principi, que és que s'ha de viure mirant endavant" (Soren Kierkegaard). I l'esperança? "No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com surti" (Havel).

Ignasi Aragay, 13.1.2024

dijous, 30 de maig del 2024

E.E. 308 M'HA COSTAT MOLTS ANYS ALLIBERAR-ME DEL CATOLICISME MÉS TRONAT

Durant molts anys la religió va reunir-nos i ens va donar els motius culturals bàsics. Després això es va enfonsar i cadascú es va agafar on va poder.

diumenge, 26 de maig del 2024

E.E. 307 INDEPENDENTISTES EN BUSCA DE PARTIT

 Hi ha un independentisme essencial, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya...  han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent... 

El sector independentista en busca de partit té caps molt ben moblats, amb historials de lluita en alguns casos passats pel sedàs heroic de la tortura, amb experiència al carrer, a les institucions... I també tota una trajectòria i un gruix d’intel·lectuals orgànics i d’opinió pública que fan que percebre’ls com una anècdota o com una colla d’eixelebrats tingui massa marge de voluntariós error... 

ERC és el partit més damnificat per la desafecció, ... ha anat patint una sagnia de lideratges que ha acabat en les grans hemorràgies de vot de les dues últimes eleccions: les municipals, on van perdre bous i esquelles i Lleida i Tarragona, i les del juliol passat. Estan pagant precisament no sé si l’excés de pactisme en relació a un relaxament de la crítica a l’Estat, llegit pels dissidents com a servilisme, o un enorme dèficit en saber explicar el bé que han fet al país no posant la Generalitat en crisi, sobrevivint a l'agressió del 155 i administrant quotidianitats sempre menys llampants que les grans idees i l'èpica del Primer d'Octubre...

Albert Batista, 7.1.2024


dissabte, 25 de maig del 2024

lliVre 23: UNA FAMÍLIA

«Els nens no són infantils.»

«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)

«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)

«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)

«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)

«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)

«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)

«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)

«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)

«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)

Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021

 

divendres, 24 de maig del 2024

E.E. 306 QUINA PROMESA FARÀS?

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba... Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres?... Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix. El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder... En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s'agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica...

 en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l'amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Ignasi Aragay, 30.12.2023



dijous, 23 de maig del 2024

E.E. 305 DONES QUE CANTAVEN: UN HOMENATGE

La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle, una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta, fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65, quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de "lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"...  El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.
Ignasi Aragay, 23.12.2023


 

dilluns, 20 de maig del 2024

E.E. 303 LES COMPETÈNCIES TRANSVERSALS (BASAT EN FETS REALS)

 

dissabte, 18 de maig del 2024

E.E. 302 LA MALA MEMÒRIA

divendres, 17 de maig del 2024

E.E. 301 NO DISPARIN AL DOCENT

... les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l'armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures

Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.

També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles. 

I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.

Laura Gost, 17.12.2023


 

dimarts, 14 de maig del 2024

E.E.300 ÉS POSSIBLE LA RECONCILIACIÓ ENTRE CATALANS?

dissabte, 11 de maig del 2024

E.E. 299 "NO SÉ QUÈ VOTAR"

 

dimarts, 23 d’abril del 2024

E.E. 298 MARE MEVA: 190.000 PISCINES A CATALUNYA!

dilluns, 22 d’abril del 2024

E.E. 297 PER QUÈ ÉS POC ACONSELLABLE VIATJAR

 

diumenge, 21 d’abril del 2024

E.E. 296 UN VIATGE FASCINANT

 

dilluns, 1 d’abril del 2024

E.E. 295 UN CRIT VALENT I MÉS RÀPID

 

dissabte, 30 de març del 2024

E.E. 294 "ELÍ, ELÍ, ¿LEMÀ SABACTANÍ?"

 

divendres, 29 de març del 2024

E.E. 293 LA CREU ON VA MORIR CRIST

 

dijous, 28 de març del 2024

E.E. 292 NACIÓ? EL QUE CONVÉ ÉS TENIR UN ESTAT

 

dimarts, 26 de març del 2024

E.E. 291 ANDORRA I LA NOTÍCIA DE L'ANY

Saber català serà obligatori per viure a Andorra... estem parlant de fer un curset de 30 hores per adquirir un nivell molt inicial de català, que és el mínim que s’exigirà si es vol obtenir o renovar el permís de residència, i per això un dels articles de la llei modificarà la llei d'immigració... 
El retrocés audible en l'ús del català ha obligat a reaccionar Andorra per anivellar des de la legalitat la superioritat demogràfica del castellà (i la seva derivada econòmica) en l’únic estat independent on el català és la llengua oficial. 
Ja veurem quins seran els resultats reals de la norma... però l’anunci de la mesura té un efecte: protegir la llengua amb el poder polític de la coerció, recordar que el coneixement del català no és voluntari i que ignorar-ho té conseqüències: qui ignora la llengua pot estar jugant amb el seu futur i el de la seva família.
Ja ho voldríem per a Catalunya. Però mentre una provisió d’aquest tipus no sigui possible, cal una reacció del Govern perquè aquí tampoc s'hi jugui, amb el català... Potser és l’hora de crear una conselleria específica, mentre ens assegurem que als instituts tampoc ningú no juga amb la llengua.
I al final de la cadena hi som nosaltres, els catalanoparlants. Per cada desaire magnificat a les xarxes puc explicar experiències molt naturals i gratificants de converses en català amb nouvinguts que demanen que se'ls adrecin en català per practicar-lo, sobretot els joves que han estat escolaritzats.
Antoni Bassas, 2.9.2023


 

diumenge, 24 de març del 2024

E.E. 290 PUIGDEMONT: LA PARTIDA FINAL

 

dimarts, 19 de març del 2024

lliVre 22: UCRAÏNA, MON AMOUR - 2

 

divendres, 15 de març del 2024

E.E. 289 LA IGNORÀNCIA

 

dilluns, 11 de març del 2024

E.E. 288 TENEN UN PLA

 

diumenge, 10 de març del 2024

lliVre 21 LES NOSTRES RIQUESES Una llibreria a Alger

1 d'abril de 1942
La guerra, per on passa tot ho trasbalsa. Ja no trobo ni paper ni tinta. L'últim intent ha acabat de manera lamentable: un llibre grapat perquè ja no hi ha fil, i paper de carnisser brut i porós.
17 d'abril de 1942
Ni rastre de paper, ni de fil de relligar, ni de tinta. Ni rastre de res. Rondo per la ciutat buscant el que sigui per publicar, imprimir, editar. Fulles d'arbre? Terra? Fang? Ja no sé què fer.
Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Edicions del periscopi, 2018

 

dissabte, 9 de març del 2024

E.E. 287 NACIONALISME I FAMÍLIA

 De nacionalistes n’hi ha de molts tipus... El nacionalisme del rei d'Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat... 

Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena de nacionalistes són. Perquè el paper que exerceixes amb la teva —pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa— família. Ni més ni menys.

Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. El que és nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria s’assemblen massa. 

Empar Moliner, 18.11.2023

dijous, 7 de març del 2024

E.E. 286 IMPOTÈNCIA I CRUELTAT

 

dilluns, 4 de març del 2024

E.E. 285 MANUAL PER DESTRUIR LA HUMANITAT

diumenge, 3 de març del 2024

E.E. 284 DESMEMORIATS

 

dissabte, 2 de març del 2024

E.E. 283 CATALUNYA SERÀ DIVERSA O NO SERÀ

El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984 arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6 milions d'habitants... Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l'estranger i el 15,19% a la resta de l'Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums)... La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar guanyar-se la vida; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és diferent del d'antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria d’estrangers... Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i necessari. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball són explícites: fan les feines que els d'aquí no volem assumir... La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de fora, que noten el rebuig o directament el racisme... La por i el tancament identitari no són la solució, són el problema.
Ignasi Aragay, 4.2.2024

 

dijous, 29 de febrer del 2024

lliVre 20: UCRAÏNA, MON AMOUR

 M'anomenen Divisió amb D majúscula. Antigament es feia servir aquesta D per parlar de mi com el Diable, el Dimoni... Cada dia em manifesto, cada dia m'espavilo per multiplicar querelles i dissensions i aconsegueixo, incansable, que el país es vagi fent més i més petit, més esclau o dit en poques paraules, més submís al meu voler... 

Jo ofereixo la violència dels no violents. La mentida dels veritables. L'enemistat dels amics. I la por dels valents. En concret, judicis d'injustícia a plena llum del dia. I ordres de detenció que es retirin i que es tornin a posar i un sens fi de contradiccions entre els jutges del país i el jutges d'Europa, fins el caos total... Jo ofereixo no vint o quaranta, ni cent ni dos-cents judicis als dirigents catalans. No: ofereixo els polítics, els catedràtics, els bombers, els pallassos, els sindicalistes, els professors de dret, els científics i els militants de totes les causes nobles. Ofereixo quatre mil judicis i escaig, i que l'escaig serveixi perquè no quedi ningú que tingué esma de construir o de somiar sense que l'engarjolin. Arruïnaré patrimonis i crèdits, paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils i enfrontaré a mort ciutadà i funcionari, partit contra partit, l'amiga amb l'altra amiga, la mare amb el seu fill i la dona amb el marit. Dividiré amb una pólvora tan ràpida i tan potent que tots (l'assemblea de dimonis) aplaudireu i els plors dels catalans se sentiran fins a l'Ossa Major, i també les riallades de tots nosaltres, que som i serem legió... 

En quatre anys de fer feina ho he aconseguit: no queda rastre d'aquella llibertat de l'octubre del 2017 ni se sap què se n'ha fet d'aquells àngels que van arribar de matinada amb vols rabents i carregats d'urnes. No. No queda cap racó del país on jo no regni, jo el més astut, el més perillós, el més desitjat, el més malèvol, el més desavingut. Divisió, tu regnaràs! Divisió, tu ens condemnaràs!...

Carles Torner, Ucraïna, mon amour. Editorial Empúries, 2023



dissabte, 17 de febrer del 2024

E.E. 282 LLUNY DE BARCELONA

...no puc deixar de constatar, amb tristesa, que figures tan destacades com la Montserrat Vayreda, i la seva germana Maria dels Àngels, i fins i tot el gran mestre Carles Fages de Climent, encara siguin grans desconeguts per a la majoria de catalans, només pel fet d’haver fet la seva vida personal i literària lluny de Barcelona. I si això passa amb els escriptors empordanesos, m'imagino que deu passar d'una manera semblant amb les altres comarques allunyades de la capital...
I com ens convé la poesia de la Montserrat, en els temps que corren! Del poema Els amargats: "És que no saben / que tot val un esforç / que no hi ha res inútil; / que entorn de la tenebra / giravolta la llum, / i damunt de la cendra / guspireja la vida?" 
Les institucions, els agents culturals i els mitjans de comunicació han de mirar més sovint més enllà de la gran ciutat. Tenim un país petit però molt creatiu, i els artistes han de poder optar –si això ho decideixen– a fer vida en el seu entorn natural, sense necessitat d’anar a la capital –quina cosa tan antiga– a conèixer persones influents o deixar-se veure als cercles...
Sílvia Soler 10.2.2.24

divendres, 16 de febrer del 2024

E.E. 281 COSES D'AQUEST FEBRER

Ahir l'Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera... Després de la Candelera començaven a florir les mimoses i els ametllers i sobretot començava una frisança estranya quan ja érem adolescents. Era la primavera que s’anunciava tímidament. Ara ja no crec que la Candelera susciti aquestes coses, ja no crec que se celebri d’una manera especial. Les frisances dels adolescents sí que hi deuen ser, perquè és una cosa que depèn de les hormones, i potser hi ha adolescents que es fixen en les mimoses que floreixen, però em sembla que no són gaires.
Aquest any la lluna de Nissan, que és la que marca la Pasqua, fa que la Quaresma vingui molt aviat i Dimecres de Cendra, per tant, també. I aquesta follia col·lectiva que és el Carnaval, també. Ara que tot l'any és Carnaval, se celebra més que mai... la gent socialitza, com diuen ara, que és el que sembla que cal fer. Potser sí. Comprendran que a mi, que enyoro les flametes de la Candelera, tot això no m’interessi gaire, però és que ja soc vell i aquestes coses són reino de juventud... Mentrestant es van morint palestins. I els jueus no volen aturar la matança. També moren ucraïnesos i russos i algun americà. Els armenis continuen perseguits… I el mar Roig s’ha convertit en un lloc impossible. El comerç s’encareix, perquè s’encareix el transport. I la sequera o el que sigui ha encarit l’oli d’oliva fins a preus impensables.
I a l’Espanya profunda tot continua també com sempre... Amnistia? De què, si no s’ha fet res dolent. Dreyfus no la volia de cap manera, l’amnistia, perquè acceptar-la, deia, era acceptar la seva culpabilitat. I ell era innocent. Ara resulta que Puigdemont i Rovira són terroristes. Quan el jutge instructor hagi acabat els arguments persecutoris potser seran fins i tot pederastes...
Narcís Comadira, 3.2.2024

 

dijous, 15 de febrer del 2024

E.E. 280 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 2

Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en catalanitzar la justícia, el comerç, l'escola, la universitat, les teles privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de Rosalía? En efecte, el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta caiguda lliure cap a la intimitat casolana, a veure si els catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.

Discriminació positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li doni la gana...

A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen fàcil: com ha advertit la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una dècada més i la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics, que és com ens pinten. Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem nosaltres. 

A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí està traçat. Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi veuen problema, tots els idiomes són bonics i respectables, no? Buenu, potser uns més que altres.¿I la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això, història. El present és el que compta, la realitat és com és. En castellà ens entenem tots. El català divideix, l’espanyol uneix. Pel que es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també comença a calar entre els infants dels caus i els esplais... 

dimecres, 14 de febrer del 2024

E.E. 279 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 1

 L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català. Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l'altre. Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant. 

El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. (continuarà...)

Ignasi Aragay, 28.1.2024