pap 11 - ELS INTEL·LIGENTS FAN MNEMOTÈCNIA

“Cal aprendre les taules de multiplicar? Els alumnes han de recitar poemes de memòria? Se saben els elements de la taula periòdica? Quin paper té la memòria en l'aprenentatge actual?”...

La meva mestra de primària ens feia aprendre cançons i poemes. Llavors ens queixàvem, però avui cap de nosaltres, cap, desafina, i tots nosaltres, tots, gaudim memoritzant. Doncs bé. Ella, que deia que la memòria “és un múscul que s’ha d’exercitar”, ja es queixava dels que no raonaven, dels que “recitaven com un lloro”. Amb això vull dir que la caricatura d'una escola on un mestre avorrit feia aprendre llistes de reis gots és interessada i incerta. Sé que la memòria està preparadíssima quan ets un nen (diuen, i és cert, que els nens “són esponges”) i trobo que és el gran moment d’exercitar-la... Avui, quan m’explica les mnemotècnies, tan divertides, per memoritzar verbs i declinacions de grec i llatí (aquestes llengües mortes que no serveixen per a res), somric...

Ara bé, i per a tots els que troben que no cal memoritzar, perquè tot és a internet. Espero que a l'examen del carnet de conduir passi el mateix. Que tothom aprovi per bon comportament, que es pugui fer el test amb el llibre o el mòbil, i que els que no reconeixen els colors i tenen problemes de lateralitat puguin aprovar presentant un treball.

Empar Moliner, 1.6.2024

pap 10 - ELS CATALANS SOM IMMIGRANTS

Els catalans també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d'homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s'assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte... Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració, ¿però en tenim realment la voluntat?... La immigració d’avui és més complexa i diversa que la dels anys 60, majoritàriament espanyola...

Es tracta de decidir si s'aborda la realitat de la immigració des de la por i el rebuig demagògic (atenció: ni marxaran ni se'ls pot expulsar per decret) o des de la incorporació responsable (atenció: sense amagar-ne les dificultats i els límits)...

Històricament, hi ha hagut dos grans moments en què molts dels nostres avantpassats van fugir forçats (els hi anava la vida) buscant refugi en altres terres: després de les derrotes militars del 1714 i el 1939... Tots ells, en totes les èpoques, suposo que aspiraven a ser mínimament ben rebuts, que volien només una oportunitat per refer la vida lluny de casa i que no renunciaven a la seva identitat, les seves creences, la seva llengua. El mateix que els passa als que han vingut a viure entre nosaltres.

Ignasi Aragay, 21.1.2024

 

pap 9 - L'INSTINT MATERNAL QUE DIU QUE ENS HAN VENUT

“No voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d'aquesta cosa de l'instint maternal que ens han venut”.(Maria Rodríguez Soto)

Tota decisió és política. Estudiar o no, fer dieta o no, anar en transport públic o no, votar o no. Algunes decisions són meditades, sí, però d'altres no cal que ho siguin... Quan ella formula, doncs, que la decisió del personatge s’allunya d’“aquesta cosa de l’instint maternal” que “ens han venut”, esclar, ho considera una impostura que a algú li interessa que creguem. Si no el verb no seria vendre, seria potser revelar. Jo el que percebo, justament, en la literatura i l’audiovisual, és que ens venen o revelen el contrari. Les empoderades i modernes són les que presumeixen de “mala mare” i, per contra, les practicants d'això que en diuen “hipermaternitat” són titllades de poc empoderades i de cursis. Jo diria que en la majoria de mares i pares hi ha una barreja meravellosa d’instint i intel·ligència. I aquesta barreja la percebo també en altres aspectes de la vida, com l'alimentació, el sexe i l'art. Trobo en general que –quan es pot– s'ha de poder triar, però trobo també que les nostres tries (sexuals, alimentàries, parentals) no són tan curioses per fer-ne tesis interessants.

Vull dir, doncs, que té raó dient el que diu, però també en tindria dient el contrari: “Voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d’aquesta cosa de la falta d’instint maternal que ens han venut”.

Empar Moliner, 27.4.2024

Edmon

 

pap 8: BYUNG-CHULHAN HO TÉ CLAR

"La falta de contacte físic genera estrès i ansietat", diu Byung-Chul Han, el filòsof coreà germanitzat... Cada cop ens mirem més a nosaltres, amb dues conseqüències perilloses: la dismòrfia (atenció desmesurada als suposats defectes del nostre aspecte físic, d’aquí que triomfi tant la cirurgia estètica o l'augment de malalties com l’anorèxia) i el narcisisme egocèntric (atenció desmesurada a nosaltres mateixos en general.

Sense un món físic real, el jo es replega, es concentra sobre si mateix, i la resta esdevé "consumible i disponible", diu... El pensador coreà-alemany relaciona el món digital amb el capitalisme del consum, la producció i el rendiment, de l'èxit en termes de poder, mercaderia, possessió. Davant d’aquesta societat... passa que, "com més èxit tinc, més deprimit em trobo". Res no té sentit, res no transcendeix el present prosaic. "Déu no consumeix", ens diu. Necessitem alguna divinitat... Quina divinitat, doncs? La del desig sensual, Eros, per tirar-nos als braços dels altres, per tocar-nos. Amb totes les imperfeccions que això comporta... És un retorn al tu, a l’altre. És perdre la por a la diferència. Celan: "Jo sóc jo quan tu ets tu"...

"Que estúpida! La intel·ligència artificial no és capaç de pensar. Només és possible pensar amb el cos. Amb l'emoció, amb el sentiment. Només és possible pensar amb la mortalitat". Byung-Chul Han conclou amb una reivindicació de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme... L'esperança com el contrari de la por que alimenta els populismes de dretes, com a la dimensió del nosaltres.

Ignasi Aragay, 27.4.2024

 

pap 7 - A QUI NO SENT EL CATALÀ COM UNA LLENGUA PRÒPIA

La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba– les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que, finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí– tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest aprenentatge.

En una versió anterior –que finalment he descartat per massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies. Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar respecte és ben legítim.

Laura Gost, 5.5.2024

 

pap 6 - MESTRES INSULTATS

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Abans, a l'escola, la violència s’exercia de dalt a baix, a base de jerarquia, obediència, por al càstig com a element de control escolar i sistema combinat de premis i càstigs, inclosos els corporals, de manera que la bufetada del mestre era entesa, i a vegades complementada, per la bufetada de casa. Tota la tribu considerava que el principi d'autoritat era sagrat...

Ara hi ha alumnes que entren a l'escola amb la violència de l'exclusió social que perceben, o amb l'amenaça, l'insult i la força física com a manera de guanyar-se el respecte, i esclar, amb la violència que és el reflex de la que pateixen a casa.

Al mateix temps, la falta de respecte va més enllà de les classes socials. Hi ha els nens maleducats, sobreprotegits, als quals no els falta de res però no ho saben, ni saben el que costa guanyar-s'ho. Són els fills de pares que no els renyen ni els corregeixen perquè, ara, els que tenen por o mandra d’exercir l’autoritat són aquests pares. En l'època de la prova i error, i de la resposta immediata, estem perdent de vista que educar vol temps. La galeta que la duresa de la vida té preparada a aquests nens és enorme, tan gran com la factura social que paguem i pagarem tots plegats si no eduquem en l'esforç i el respecte.

Antoni Bassas, 20.4.2024

 

pap 5 - FEM VEURE QUE DURARÀ

Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu, sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en realitat... A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis milions de roses...

Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.

No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot per internet a l'altra punta de món. Sé que és una transformació imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac...

Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres sense saber ni d'on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà... Riurem i ens deixarem endur per l'alegria d'una diada que parteix d'una idea lluminosa i ens esforçarem per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La primavera se'n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses; / fem veure que durarà. Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.

Sílvia Soler, 20.4.2024

pap 4 - LA GALLINA JA NO SAP DIR QUE NO

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx... Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius... Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat... Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L'examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

Agafo embranzida: pregunto si saben qui és Lluís Llach. Una minoria diu que sí. Una noia diu que és un polític. A continuació, parlo del franquisme. N'hi ha que badallen... Poso la lletra de la cançó. Els ensenyo la tornada: “La gallina ha dit que nooo, visca la revolucióooo”, vinga, tothom amb mi! A poc a poc, amb cara de “la professora s'ha fumat alguna cosa aquest matí?” van apujant el to de veu i aixequen el braç amb energia, tots som la gallina. Riuen.

Conclusió: es pot dir que no? Esclar! I encara més: es pot fer la revolució. Un moment, però quina? Surto de classe recordant quan teníem vint anys. En una societat sense llibertats civils localitzàvem clarament el no. Com identificar-lo en el món d'avui, amb tantes vies d'escapament i gadgets per evitar pensar en els problemes reals? La gran dificultat present és ser realista. Per dir no, cal saber identificar les veritables qüestions a combatre. Aquests joves coneixen la paraula. Només cal ajudar-la a sortir enfora, localitzant la injustícia en la circumstància precisa que l’expressa.

Anna Pagès professora de la universitat, 6.4.2024

 

lliVre 26: VOL DE NIT

"És de l'experiència que es desprendran les lleis, el coneixement de les lleis no precedeix mai l'experiència" (Rivière) pàg. 71 

...Els núvols, sota seu, retornaven tota la neu que rebien de la lluna. Els de mà dreta i els de mà esquerra també, tots alts com torres. Circulava una llet de llum, en la qual l'aparell es banyava... (pàg. 100) 

...De mica en mica sorgiran cap a la llum del dia els conreus grassos, els boscos humits, els camps frescos d'userda. Però entremig dels tossals, a hores d'ara inofensius, i les prades, i els anyells, en la saviesa del món, dos homes joves semblaran adormits. I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l'altre... (pàg. 105 i 106) 

..."La mort del meu fill, encara no l'he compresa. Són les petites coses, que són dures: els seus vestits que retrobo i, si em desperto a la nit, la tendresa que em puja igualment al cor, convertida en inútil, com la meva llet." De la mateixa manera, per a aquesta dona la mort de Fabien havia de començar a penes demà, en cada acte en endavant sense sentit, en cada objecte. Fabien abandonaria lentament casa seva. Rivière callava una pietat profunda... "No demanem de ser eterns; tan sols no trobar-nos que els actes i les coses perdin de cop i volta el sentit. Aleshores es mostra el buit que ens envolta..." (pàg. 109 i 110) 

Victòria... derrota... aquestes paraules no tenen sentit. La vida està per sota d'aquestes imatges, i ja en prepara de noves. Una victòria afebleix un poble, una derrota en desperta un altre. La derrota que ha suportat Rivière potser és una penyora que aproxima la victòria de debó... (pàg 125)

Vol de nit d'Antoine de Saint-Exupéry, edicions 62

 

pap 3 - UN BARÇA-GIRONA DE LA MÀXIMA EXIGÈNCIA

...Després de 15 jornades, el Girona té quatre punts més que el Barça, és colíder, té una millor diferència de gols i ha guanyat dos partits més. Increïble però cert. Quan al teu veí més modest les coses li van millor que a tu, et sents assenyalat. La visita dels blanc-i-vermells fa respecte. Hi ha partit, esclar. Per més que tothom es pregunti fins quan durarà l’escapada gironina, el joc de l’equip de Míchel continua sent consistent, a punt de culminar el campionat d'hivern... Però el Barça va cap a dalt. Després d’haver vist el que van ser capaços de fer De Jong, Pedri i Gündogan al mig del camp contra l'Atlètic de Madrid s'entén millor que la llarga absència per lesió dels dos primers hagi fet semblar que el Barça jugava amb una sabata i una espardenya. Per fi el Barça va tornar a dominar el mig del camp, com s'espera sempre, i encara més d'un equip entrenat per Xavi. L'assignatura pendent continua sent el gol, amb el Barça a l'espera que Lewandowski torni a fer de golejador, i sostenir un joc reconeixible durant noranta minuts. Només així el Barça podrà derrotar un Girona que confirma, una vegada més, que el futbol continua sent aquell esport fantàstic en què els resultats encara són capaços de desmentir la lògica.

Antoni Bassas, 9.12.2023

 

lliVre 25: EL FEDERAL

...

- Esteu detingut per alta traïció. sereu castigats amb pena de mort per aixecar en armes la provincia de Girona contra la Corona i el Regne d'Espanya, i per ofensa greu contra l'església catòlica, apostòlica i romana, que censura explícitament les faltes de patriotisme... el brigadier (general de brigada) Romualdo Crespo va continuar:

- Sereu sentenciat com a culpable de cadascuna de les morts dels soldats espanyols que han caigut defensant la unitat indivisible del Regne d'Espanya, que heu intentat crebantar mitjançant l'aixecament il·legal i immoral dels pobles de Catalunya contra la pàtria. Heu volgut mesurar les vostres forces amb les de l'Estat, Caimó. Era una empresa bàrbara, a més d'indecent. Ara us faig saber que. malgrat creure-us victoriós, n'heu sortit perdedor. Com no podia ser d'altra manera.

...

- De debò us penseu que en sortireu de franc, Caimó? Naturalment que hi ha un acord, i alguns dels vostres amics ja han obert converses amb el govern d'en Serrano perquè es decreti l'amnistia. Hi haurà amnistia, perquè el govern és dèbil i tou, però aquesta vegada només la veureu passar, Caimó. D'altres se'n beneficiaran, però vos anireu a presó i pagareu pels vostres crims amb la vida.

...

(Pere Caimó va ser entre altres coses alcalde de Sant Feliu de Guixols i cap de la batalla coneguda com a "El Foc de la Bisbal" l'any 1869)

El Federal de Sebastià Alzamora. Proa 2024

 

pap 2 - LA IL·LUSIÓ D'EDUCAR MALGRAT PISA

Qui no ha mitificat la seva infància?... Jo vaig tenir sort... Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada, hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema. Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família. 

Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles meravelloses. I el més important, no n'hi ha de desastroses, com sí que passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta segregació –immigració–. Les escoles... capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un alumnat de classe mitjana autòcton. S'inspiraven en el record de la gran tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien comptar gaire amb l'administració: encara amb dictadura, la tenien en contra... El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d'una societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació i arreu hem passat d'una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d'impotència i desconfiança s'ha generalitzat. I així és molt difícil construir res... 

Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho... Cal l'educació de sempre –treballar els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies –projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està repartida.

Ignasi Aragay (fill de mestres), 10.12.2023

 

pap 1 - EL FUTUR DE L'ANC I D'ÒMNIUM

Durant el Procés, la competència dins l’independentisme va produir-se tant en el terreny dels partits polítics com en el de les entitats civils. Més enllà de l’ideal d’unitat, hi havia la vitalitat de projectes i estratègies pròpies d’una societat dinàmica i plural... l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural jugaven al mateix estira-i-arronsa en el terreny civil...

En un camp i l’altre, hi va haver moments de certa comunió estratègica, però els recels i afanys de protagonisme sempre van existir... el 2017 en desfermar-se la repressió, va començar el descens als inferns, moment en què van aflorar de manera descarnada les diferències soterrades. La trista història posterior, fins a arribar al fracàs de les darreres eleccions, ja la sabem. L'independentisme s'ha anat agrejant, barallant i empetitint, ha anat perdent centralitat i amabilitat. El bon rotllo ecumènic de la revolució dels somriures queda avui com un nostàlgic record llunyà. Aliança Catalana ha desfermat tots els dimonis...

el maximalisme in crescendo de l'ANC li ha anat fent perdre la centralitat social i el lideratge moral que havia tingut, cosa que ha provocat que pel camí s’hagi quedat sense el gruix de l’àmplia base social que havia aglutinat, amb les Diades com a gran moment anual durant una dècada. Les pugnes internes han sigut un llast que han acabat fent malbé la criatura... 

L’ANC, camp de batalla de les diferents ànimes de l'independentisme polític, no ho tindrà fàcil per refer-se... Òmnium ve de molt abans del Procés, de l’antifranquisme, i es projecta endavant més enllà de la conjuntura política: la seva dimensió cultural i lingüística li dona solidesa. Per a Òmnium, la independència ha estat sempre més un mètode –per anar cap a una plenitud cultural i social– que un fi en si mateixa. Per a l’ANC, en canvi, cada cop ha estat més al revés: la independència com a inici i fi de tot...

Ignasi Aragay, 26.5.2024

lliVre 24: LA COMPANYIA CATALANA A ORIENT

"De fet és un gran perill anar en companyia d'un fill de rei que sigui jove, perquè ells són tan alts de cor i de sang que es pensen que ningú no gosarà fer-los mal. I és cert que així hauria de ser si al món hi hagués el respecte que cal, però el món és tan irreverent que hi ha ben poques coses en què tothom es comporti com Déu mana. I, a més, aquests fills de rei són senyors de tal mena que ningú no gosa oposar-se a res  del que disposin..." 

Crònica de Ramon Muntaner [235] any 1325

 Citat a La Companyia Catalana a Orient pàg. 159

 

E d'Escrits, E d'Esporàdics: tres, dos, un...0

LA TEORIA DEL CAOS 

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen... Ara imaginin-se un horror sumit en el caos. És a dir, incomprensible. Un horror tan polièdric que cap de les forces que el causen (unes forces que ningú no és capaç de definir i comptabilitzar amb una mínima precisió) és capaç de fer res per aturar-lo. Un horror tan difós que no arriba ni a interessar-nos. Aquest horror existeix. Fa 30 anys que devasta Goma, una ciutat situada a l'est del Congo, al costat de la frontera amb Ruanda...

Al llarg dels anys, líders opositors al govern del Congo s'han recolzat en els ruandesos per assolir el poder a Kinshasa, i després s'han convertit en dictadors, la qual cosa ha fet que nous líders tornin a recolzar-se en Ruanda per enderrocar-los: aquesta és la descripció simplificada del mecanisme de la guerra perpètua, atiada addicionalment pels mercenaris d'empreses occidentals que comercien il·legalment amb el coltan, un mineral que conté tantalita, usada per fabricar condensadors en equips electrònics...

Enric González, 10.3.2024

 

E.E. 321 ENTESOS

Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l'expressió “OK”....l’OK ens tempta amb la seva simplicitat nord-americana per despatxar el munt de missatges que se'ns acumulen cada dia al mòbil, però fa temps que l'evito en un d'aquells actes de militància lingüística secreta (digueu-me quin és el vostre, perquè segur que no estic sol) que serveix almenys per resistir i no cedir més pams de terreny de català a benefici de l’omnipresent anglès. 

I llavors, quan vull dir que una cosa m’està bé, no escric OK, sinó que escric “entesos”. És una expressió que sentia dir sovint a la generació dels meus pares com a fórmula per tancar una conversa, i m’agrada perquè incorpora un sentit de formalitat que guanya de llarg la banalitat de l'OK per qualsevol cosa. Mai res està “tot bé” perquè tot és perfectible. “Entesos”, en canvi, segella un pacte després que els dos interlocutors s’han assegurat que estan parlant del mateix i accepten mútuament els termes de l’altre. L’entesos és un OK conscient...

Antoni Bassas, 23.3.2024

E.E. 320 L'ANTIBARCELONISME

Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d'amor-odi, amb arrels històriques... no es pot parlar d'una Barcelona que viu d'esquena al país, entre altres coses perquè el país és petit, tan a tocar, tan entrellaçat, que resultaria absurd i inviable. Com també és gairebé impossible viure al camp al marge de la ciutat. 

I la catalanitat? A causa de l’última tongada immigrant del segle XXI, el català ha reculat, cosa notòria a la Barcelona metropolitana. ¿Corre perill que es perdi a la gran ciutat com pràcticament ha passat a València? En tot cas hi ha la por. I alhora hi ha consciència ciutadana i política de treballar per revertir la situació, com ha passat en altres períodes del segle XX. Barcelona no vol renunciar ni a la seva llengua ni al seu cosmopolitisme, dues cares de la mateixa moneda. De fet, estan tan mesclades, Catalunya i Barcelona, que la seva contraposició resulta cada cop més imaginativa, més hiperbòlica... ni Barcelona és Tabàrnia ni Catalunya és Tractòria...  La situació al camp no és fàcil, però tampoc ho és a la ciutat de les desigualtats. No hi ha combat de pagesos contra okupes. Barcelona no es vol independitzar de Catalunya ni viceversa. No és que es necessitin mútuament, és que són carn i ungla, xarxa, país "macedònia" i "trencadís"...

Ignasi Aragay, 9.3.2024

E.E. 319 DE SON GOKU A BUGS BUNNY

Recordo prou el gegantí impacte cultural i lingüístic que va significar l’emissió de Bola de Drac per TV3 a la dècada dels 90 per entendre i empatitzar amb el dol generacional que observo des d'aquest matí entre els fills dels boomers i altres mil·lennials arran de la mort del creador de la sèrie, Akira Toriyama...

De dibuixos japonesos a la tele ja n'hi havia hagut a TVE, com ara Meteoro i les no menys mítiques Heidi, Marco i Mazinger Z, que van arribar a nivells de fenomen de masses. Però com a teleespectador educat en els cartoons americans de finals dels 50 i 60, em feien bola els animes japonesos, amb el seu hieratisme, tremendisme i èpica de fantasia i ciència-ficció. Nosaltres havíem crescut amb la ironia càustica, la burla del perill i la irreverència davant l’autoritat de l’únic conill guanyador d'un Oscar, Bugs Bunny, i tota la troupe estrafolària de la Warner Brothers, incloses les trampes per a coiots de la marca Acme. Aquells personatges conreaven un sentit de l'humor que donava pistes a la canalla per entendre de què reien els adults i quins eren els codis de carrer que es trobarien quan fossin grans. En aquella televisió oficialista, poques frases sonaven més alternatives que aquell desafiant “què hi ha de nou, mestre?”

Antoni Bassas, 9.3.2024

E.E. 318 MARES I FILLS, PARES I FILLES

El meu pare i jo vam tenir –els vint anys que se’ns va concedir– una relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots dos. Amb els meus fills sí que ens diem t’estimo. I m'agrada. És bonic, dir-s’ho, però no imprescindible. L'amor no depèn de les paraules. O així m'ho sembla. 

El que és important –fonamental– és saber que vam tenir l'amor dels nostres pares. Aquest sí que és un as a la màniga per tenir un bon joc a la vida. Dissortadament, no és així per a tothom.

Sílvia Soler, 9.3.2024

E.E. 317 PUIG ANTICH

Avui s’hauran complert tot just 50 anys de l'execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974... 50 anys són alhora molt i poc i massa i res. És abans-d'ahir en termes històrics, i per a molts ja és molt més que mitja vida, massa urpades i una densa impunitat acumulada. Un amic italià m’escriu: "A Itàlia seria un heroi de la Resistenza, aquí una víctima entre tantes d’un règim sense culpables i per sempre impune"...

Ja el 1985, Ramon Barnils va impulsar coralment el llibre La torna de la torna en percebre que els seus estudiants no sabien qui era Puig Antich. Ha plogut molt i s'ha escrit molt més, i moltíssima gent anònima ha fet la feinada de no permetre que l’oblit triomfés. Què fer, doncs, amb la memòria?... Perquè que una dictadura criminal, amb el judici farsa d'un consell de guerra, decidís assassinar per garrot vil Puig Antich i Georg Michael Welzel (nom real de Heinz Chez) pot no sorprendre massa sense deixar-nos mai de glaçar la sang. El que sí que esparvera de debò és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura... el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada sinó una impunitat mai no vençuda... Montalban, 1986: "L’onada d’ahistoricisme que ens envaeix és la conjura ideològica reaccionària millor ordida des de la Contrareforma."... cal esclarir que, en realitat i a una setmana del 8 de març, aquest article té quatre noms propis que en cinc dècades han sabut resistir tossudament i transitar tenaçment des del silenci més eixordador fins al reconeixement més inqüestionat: Imma, Carme, Montserrat i Merçona. Contra els munyidors de l’oblit, sempre les teixidores de la memòria. Tant com dir: gràcies, germanes. La memòria insisteix. Persisteix. Resisteix. I és gràcies a vosaltres. 50 anys després.

David Fernàndez, 2.3.2024

E.E. 316 ELS IGNORANTS CRIDEN MÉS QUE ELS SAVIS

Peter Burke,  publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023)... parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història - a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX - les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.

Voler saber com més coses millor era una pràctica habitual d'ençà que el saber es va posar a l'abast de tothom...  la ignorància creix avui a passes de gegant, però això ja és una evidència... I el cert és que, en termes generals, cada dia hi ha més ignorància al món, amb la complicitat de la indiferència: només cal que pregunteu com va la cosa als instituts d'ensenyament mitjà. En aquest sentit, Burke parla de la “ignorància selectiva”, que equival a determinar-se voluntàriament a no voler saber...

D'ignorància n’hi ha hagut sempre, i molt ben repartida; però, com acabem d’insinuar, ara n’hi ha una de molt especial, que podríem anomenar la “ignorància superbiosa”, aquella que ostenten persones que, sense saber res, o poc, de molts camps determinats, manifesten amb vehemència, arrogància, seguretat i manca de fonament tota mena de teories especulatives.

Queden pocs savis al món, però aquests, quan es troben amb un representant de la “ignorància superbiosa”, no hi poden fer res: han de callar, humiliats, perquè és habitual que els ignorants cridin més que les persones sàvies.

Jordi Llovet, 2.3.2024

 

E.E. 315 L'OPTIMISME EROTICOSENSUAL DE PAPASSEIT

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l'abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta... Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)... Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent... Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern – Primavera d'estiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.

Ignasi Aragay, 2.3.2024

E.E. 314 MÉS DE TRENTA MIL MORTS A GAZA

Gaza ja acumula en pocs mesos més de trenta mil morts i setanta mil ferits. L’ofensiva israeliana no s'atura... em pregunto per què em commou més aquest conflicte que d'altres... fa uns dos anys que puc analitzar pas a pas la invasió russa d'un país veí, Ucraïna, i, tot i així, després d’observar tanta crueltat, continuo sentint que la guerra més dolorosa de totes és la colonització sionista del territori palestí, que es troba a quilòmetres i quilòmetres de casa meva... “Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. [...] La pàtria és el futur.”Retorn a Haifa (Club Editor) de Gassan Kanafani...

La resistència palestina contemporània no guerreja per recuperar un món que ja no existeix, perquè ningú pot fer reviure els morts estimats ni tampoc una terra enyorada que fa temps que va ser aniquilada, sinó per poder habitar el territori on la seva joventut ha nascut sense haver de suportar l’assetjament constant d’un estat militar que va aparèixer anys enrere per negar-los la llibertat... per més que algunes retòriques europees i israelianes hagin intentat fer creure que el fet de rebutjar les pràctiques de l’estat d’Israel contra Palestina és un acte antisemita, el cas és que la demanda recent de gran part de la població de posar fi a la matadissa que fa dies que es produeix a Gaza sorgeix de l'acceptació majoritària que la relació que s'estableix entre les dues nacions és colonial i, per tant, política i no religiosa...

Palestina és un símbol de resistència a tot el món. Oposar-se al seu genocidi significa lluitar per l'abolició de qualsevol règim colonial, ja que aquesta nació representa la lluita per l'emancipació i la seva destrucció no pot fer altra cosa que entristir-nos i turmentar-nos. 

Núria Bendicho Giró, 2.3.2024

 

E.E. 313 ¿POT UN POBLE LLUITAR PER UNA LLIBERTAT EQUIVOCADA?

Qui té autoritat? Qui ostenta el poder, esclar. Però l’autoritat de debò no és aquesta. L’autèntica és molt escassa, "és l’autoritat que posseeixen les persones estimades", que són les que saben estimar, escriu Kallifatides... En l’ambient hi domina la desconfiança, el safareig, criticar els altres gairebé com un deure social, el rumor insidiós com una manera d’afirmar-se (avui hem traslladat aquest hàbit mil·lenari a les xarxes socials)... ¿Pot un poble lluitar per una llibertat equivocada? "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant", escriu Kallifatides. En fi, haurem d'esperar ... I mentrestant podem constatar que al nostre món d’ara el feixisme hi està penetrant de nou insidiosament. La por causa estralls. La llibertat no està mai garantida. Vigilem.

Ignasi Aragay ressenyant el llibre Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg) de Theodor Kallifatides.  17.2.2024

 

E.E. 312 SACRIFICAR UN ANYELL PER PASQUA

... hi ha religions encara molt vives, com la jueva i la musulmana, que procedeixen al sacrifici d'un animal, pràctica extraordinàriament estesa a civilitzacions que ningú considera bàrbares, com la grega i la romana... 

Sacrificar un anyell per Pasqua –que és quan el cristià ha de combregar, baldament sigui una sola vegada en tot l’any– és un ritus de la mateixa importància, per a jueus i musulmans, que prendre la comunió amb una forma consagrada. 

La Unió Europea vol ara regular aquests sacrificis en nom d’una defensa del benestar animal que acabarà sent el dipòsit de les bones consciències morals dels ciutadans, ja que no hem estat capaços de construir una civilització humana sense injustícies, guerres i assassinats. És una aberració i un acte d’enorme hipocresia. Cada dia, al món sencer, es sacrifiquen milions de sardines, gallines, conills, vedells, vaques, porcs, cavalls i bous, i no ens consta que abans del sacrifici els animals passin per un expert en psicologia emocional ni els donin cap Trankimazin per ensopir-los. Als uns els tallen el coll, als altres la jugular, com fan les dues religions monoteistes no cristianes. El procediment halali caixer de sacrifici de l'anyell es fa amb més garanties per evitar el sofriment dels animals que moltes altres pràctiques quotidianes adreçades a la bona dieta dels ésser humans. 

Tot plegat és una mostra més de la manera com l'ètica s'ha desplaçat des dels valors importants –resumits en el decàleg mosaic, que no prohibeix que es mati cap animal– a qüestions menors com l’antitabaquisme, el reciclatge de les escombraries i un respecte pels animals que sovint els homes no dediquen als seus (i les seves) congèneres.

Jordi Llovet, 17.2.2024

 

E.E. 311 50 ANYS DEL 0-5, UNA VICTÒRIA SUBVERSIVA

Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l'Espanya de Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”.

... va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem guanyar... Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”...

Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu” (pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg. Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de febrer continua sent un dia de festa.

Antoni Bassas, 17.2.2024

 

E.E. 310 EL MITE DE LA VIDA PAGESA

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat... els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial... 

I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s'hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat... Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d'on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s'ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització... 

En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos... El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma... Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.

Ignasi Aragay, 11.2.2024

E.E. 309 PERÒ, PERÒ, PERÒ...

El combat per la llibertat i la justícia no s'acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica... Els herois esperançats han desaparegut. Qui recorda Václav Havel? De la presó a president. Un intel·lectual que deia la veritat al poder, al qual va accedir i va humanitzar. Ja fa més d'una dècada que va morir. El seu somni d'Europa s'ha estancat. Què és tot el que ara està en perill? Menys la propietat privada, a les democràcies liberals trontollen el pluralisme, el domini de la llei, l'existència de mitjans de comunicació diversos i independents, la solidesa del món acadèmic i cultural, el sistema d’equilibris i controls constitucionals, una societat civil forta, el predomini i transparència de les institucions, l'equitat i la protecció social. O sigui, trontollen la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Si no ens afanyem, podem tornar molt enrere. La democràcia és molt exigent: difícil de construir, fàcil de destruir. 

Milan Kundera: "La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit". La sospita tràgica és que si no tens memòria personal o familiar d'haver-ho passat malament, d'haver patit en un camp de concentració o una presó, d’haver sofert fam o injustícia, no estàs vacunat contra la barbàrie. Com pot ser que la ultradreta (Le Pen, Meloni, Wilders, Vox...) torni a marcar el debat a Europa? Com podem ser tan idiotes i autodestructius? Què se n'ha fet del diàleg, la tolerància i la moderació? ... Se n'ha de parlar, de la immigració i de l’islamisme, esclar, per evitar que se n'apropiïn els demagogs verinosos. Els enemics reals no són els immigrants, sinó qui els utilitza...

"És molt cert que la filosofia ens diu que la vida s’ha d’entendre mirant cap enrere. Però després hom s'oblida de l'altre principi, que és que s'ha de viure mirant endavant" (Soren Kierkegaard). I l'esperança? "No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com surti" (Havel).

Ignasi Aragay, 13.1.2024

E.E. 308 M'HA COSTAT MOLTS ANYS ALLIBERAR-ME DEL CATOLICISME MÉS TRONAT

Durant molts anys la religió va reunir-nos i ens va donar els motius culturals bàsics. Després això es va enfonsar i cadascú es va agafar on va poder.

La religió també va ser important, per a tu, oi?

— Sí. M'ha costat molts anys alliberar-me del catolicisme més tronat. Molts anys, moltes lectures i moltes converses amb l'Ignasi Moreta. En la figura de Déu s'hi ajuntava la idea d'algú superior, la comunitat, la mala consciència... i era la veu d'algú que et deia que estaves fracassant. Tot això tenia un pes brutal sobre meu. M'ha costat molt de temps entendre que la religió no té a veure amb tot això.

No hauria de ser una vigilància opressora, o algú que et jutja constantment.

— Exacte. El que em sembla més positiu de la religió és la comunitat que crea i la possibilitat de viure-la a la teva manera. Alliberar Déu de l'altaveu politicomoral està bé.

A mesura que has anat madurant t'ha passat el mateix amb la catalanitat? Ara la vius d'una manera més personal, a banda de l'escepticisme per la classe política?

— .... Ens van fer creure que durant anys s'havien repartit el país entre socialistes urbans i progressistes i gent de dreta, carlistes i tancats del món rural. No era així. La repartició del país va ser entre la immigració arribada de les Espanyes i la Catalunya profunda. Això va passar durant dècades, fins que va saltar pels aires amb el Procés i l'aparició de Ciutadans, a qui van votar gent suposadament d'esquerres que eren els perdedors de la Guerra Civil, amb una ment oberta en molts temes, però que a l'hora de decidir una adscripció nacional, el seu marc era l'Estat. El nostre problema és relligar el país amb eines que siguin alhora culturals i polítiques.

A La terra dura escrius: "Si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts".

— La clau és que nosaltres sols no arribem a la taxa de reemplaçament. De la manera com aculturem tota la gent que ve aquí a treballar en depèn la supervivència de la nostra llengua i de la comunitat nacional. I per fer això calen molts diners, perquè a algú que acaba d'arribar de Bulgària li és igual fer-se català o castellà. El que compta és si el català li serveix per fer coses.

El llibre tracta també sobre la diversitat creixent que hi ha a la Segarra. Hi ha comunitats importants de romanesos, ucraïnesos, senegalesos...

— Tenim la sort que l'alcalde de Guissona és bastant raonable i entén que quan arriba algú se l'ha d'empadronar, perquè aquella persona no pot estar sense uns serveis mínims. Ell és un bon exemple de l'esforç col·lectiu, al qual cal sumar-hi treballadors socials, mestres i gent de les entitats civils. Tots ells fan una feina molt positiva. A l'altra banda, en canvi, tens les dinàmiques generals de país i de l'Europa decadent on som. Aquesta gent que ve queden a les perifèries dels nuclis de decisió. No saben que, a més de deures, tenen drets, i que també es poden implicar en la comunitat. Hi ha molta immigració, però no pinten res. Si això canviés, tant ells com nosaltres hi sortiríem guanyant.

Anna Punsola, 6.1.2024

E.E. 307 INDEPENDENTISTES EN BUSCA DE PARTIT

 Hi ha un independentisme essencial, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya...  han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent... 

El sector independentista en busca de partit té caps molt ben moblats, amb historials de lluita en alguns casos passats pel sedàs heroic de la tortura, amb experiència al carrer, a les institucions... I també tota una trajectòria i un gruix d’intel·lectuals orgànics i d’opinió pública que fan que percebre’ls com una anècdota o com una colla d’eixelebrats tingui massa marge de voluntariós error... 

ERC és el partit més damnificat per la desafecció, ... ha anat patint una sagnia de lideratges que ha acabat en les grans hemorràgies de vot de les dues últimes eleccions: les municipals, on van perdre bous i esquelles i Lleida i Tarragona, i les del juliol passat. Estan pagant precisament no sé si l’excés de pactisme en relació a un relaxament de la crítica a l’Estat, llegit pels dissidents com a servilisme, o un enorme dèficit en saber explicar el bé que han fet al país no posant la Generalitat en crisi, sobrevivint a l'agressió del 155 i administrant quotidianitats sempre menys llampants que les grans idees i l'èpica del Primer d'Octubre...

Albert Batista, 7.1.2024

lliVre 23: UNA FAMÍLIA

«Els nens no són infantils.»

«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)

«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)

«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)

«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)

«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)

«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)

«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)

«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)

«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)

Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021

 

E.E. 306 QUINA PROMESA FARÀS?

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba... Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres?... Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix. El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder... En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s'agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica...

 en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l'amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Ignasi Aragay, 30.12.2023

E.E. 305 DONES QUE CANTAVEN: UN HOMENATGE

La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle, una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta, fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65, quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de "lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"...  El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.

Ignasi Aragay, 23.12.2023

 

E.E. 304 "LOS BUENOS PROFESORES"

 

https://youtu.be/LD2KlRY6rvQ?si=6d7y06Fp1_kO6o2v

Avui no faig cap escrit, només recomano una pel·li, imprescindible pels profes i mestres que reben aquest correu.

Espai per a fitxers adjunts

Previsualitza el vídeo de YouTube LOS BUENOS PROFESORES. Tráiler oficial (VOSE). 17 de mayo en cines.

E.E. 303 LES COMPETÈNCIES TRANSVERSALS (BASAT EN FETS REALS)

El professor de l'Institut d'Educació Secundària Rauw Alejandro ha rebut una circular que diu així: “Molt important. Recordeu que dintre de les vostres matèries s'han d'avaluar les competències transversals següents: competència ciutadana, competència emprenedora, competència personal, social i d’aprendre a aprendre, competència digital”.

somriu satisfet. Ho té claríssim. Competència ciutadana? Si arriben a classe sense novetat vol dir que han sigut competents a l'hora de sortir al carrer, travessar pel pas de vianants sense ser atropellats, trobar l’aula on se’ls imparteix la matèria en qüestió i seure a la cadira que tenen assignada. Competència emprenedora? Que potser no és d’emprenedor fer-se una xuleta per intentar aprovar l'assignatura? Que potser no és d’emprenedor demanar al psicòleg que t'escrigui una nota que digui que no has pogut entregar els deures perquè el gos se te’ls ha menjat degut a l'ansietat canina? Competència personal? Que no és competència personal fer punta al llapis o obrir el tàper de l'entrepà? Competència social? Venir dutxat de casa és competència social (i aquesta, és cert, no la tenen tots). Competència d'aprendre a aprendre? I tant. I no només aquesta. També la d’aprendre a aprendre a aprendre i la d’aprendre a aprendre a aprendre a aprendre. Pel que fa a la competència digital, cap dubte. Tots ells són capaços de descapar el Chromebook per poder accedir a les pàgines prohibides.

Aviam si, entre competència transversal i competència transversal, té temps d’avaluar els alumnes en la competència de l’assignatura que imparteix: llengua.

Empar Moliner, 9.9.2023

 

E.E. 302 LA MALA MEMÒRIA

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.

La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia... Com és possible obviar les barbàries de Hitler, Mussolini, Franco i Stalin? Ja no queden pràcticament testimonis vius directes dels respectius holocausts. Aquella història infame amenaça de diluir-se...

 La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar. El discurs de Vox, blanquejat pel PP, està calant. Cada país té el seu singular ou de la serp. També Catalunya...  A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals... ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.

La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix...

Ignasi Aragay, 17.12.2023

E.E. 301 NO DISPARIN AL DOCENT

... les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l'armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures. 

Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.

També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles. 

I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.

Laura Gost, 17.12.2023

 

E.E.300 ÉS POSSIBLE LA RECONCILIACIÓ ENTRE CATALANS?

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s'ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s'han resolt– les divisions dins l'independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem... Hi hem d'afegir els problemes autòctons... com els de l'educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Però el més greu, el que ens tenalla, el que afecta tota la governança i l'harmonia social, és la incapacitat de tots plegats de mirar enrere sense rancúnia. Han passat set anys des de l’1-O. Quants més n’hauran de passar? Quan serà possible la reconciliació? Quan deixarem de retreure’ns el que uns i altres vam fer durant el Procés? Algú no es va equivocar? ¿De veritat algú creu que no es va equivocar en res?... cal que es deixin de buscar culpables i es busquin sortides... Sobre quins pilars? N'hi ha tres de troncals: diners, llengua i sobirania. Cap dels tres és fàcil. Res mai no és fàcil. I bé, en la societat catalana hi ha una àmplia consciència que el finançament llasta l'economia i l'estat del benestar. També un reconeixement estès i factual que l’ús social del català està reculant i posant en perill la viabilitat de l’idioma. I després tenim el coll d'ampolla de la sobirania... El pitjor és la paràlisi, instal·lar-nos en la impotència o la batussa. La fragmentació política i el desànim social no hi ajuden...

Ignasi Aragay, 28.4.2024

E.E. 299 "NO SÉ QUÈ VOTAR"

La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s'ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d'un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l'entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix. Anem per parts. Per a la família independentista, el caïnita ball d’opcions és marejador... En Puigdemont, l’èpica del retorn; en Aragonès, la pragmàtica del govern... La CUP du el xoc tatuat dins seu..., l’Orriols és pura fractura... i el tàndem Ponsatí-Graupera pateix d'un ingenu complex de superioritat...

El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.

Ignasi Aragay, 31.3.2024

 

E.E. 298 MARE MEVA: 190.000 PISCINES A CATALUNYA!

A Catalunya hi ha 192.909 piscines! Quanta gent coneixeu que en tingui, de pròpia o de comunitària, a la primera o a la segona residència? En quantes us heu banyat? I després hi ha les públiques i les dels clubs privats, cobertes o a l'aire lliure. I encara les balneàries, calentones i borbollejants. Quin país tan fabulós i aquàtic. Però només hi ha una cosa que grinyola: la sequera. La maleïda i pertinaç –aquest adjectiu franquista– sequera. I un altre petit detall: som un país de mar (i d'uns quants escanyolits rierols). Ens calen tantes piscines? Ara les tornaran a deixar omplir totes o quasi totes?... 

I arribem al malson actual de les urbanitzacions isolades, mal acabades, d’una arquitectura adotzenada (per dir-ho suau), devoradores d’aigua i energia. És l’urbanisme del cotxe privat. És un pur desastre... Ens calen més pobles i menys urbanitzacions. Ciutats amb barris endreçats. Molta feina a fer. La vitalitat de la llengua també depèn de l’urbanisme, sí. Si no hi ha teixit urbà, que vol dir teixit social, malament. La segregació no ajuda el català...

Les piscines van arribar amb el desarrolismo i la segona industrialització consumista. El 600 i el 2 Cavalls, les vacances pagades, el càmping i la caseta al camp. Havíem de fugir de l’urbanisme insalubre i hem acabat espatllant el paisatge i el medi ambient... Alguns nyaps ja no hi ha qui els arregli. La majoria fa veure que no ho veu, començant pels alcaldes. Política de campanar... Ens ofeguem en un got d'aigua, en una piscina. En 192.909 piscines...

Ignasi Aragay, 14.4.2024