pac 53 - Els bons mestres 1

​...un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l'escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.​..

 La crisi de confiança és general i universal. L'explosió comunicativa (internet, les xarxes socials) fa que l’eco dels problemes no tingui aturador, tothom pot fer sentir la seva queixa amarga, i compta el mateix una opinió fonamentada que l'estirabot maliciós... L'ambient s'ha anat enrarint, agrejant, encomanant.

Però hi ha hagut èpoques infinitament més dures que l'actual. No cal anar gaire lluny. El segle XX, el de les dues guerres mundials –i aquí d'una tràgica guerra civil–, el de l'Holocaust i el Gulag, ha estat en termes de brutalitat i pèrdua de fe en la humanitat un dels pitjors de la història.

En concret, en el camp educatiu, i malgrat els grans daltabaixos descrits, la passada centúria va suposar un gran salt endavant, tant d’alfabetització com de renovació pedagògica. Les escoles i els mètodes són molt millors avui que fa cent anys. Han desaparegut els càstigs corporals, la memorització pura i dura ja no és l'únic camí de coneixement, s’ha potenciat la creativitat dels nois i les noies. En aquest procés també hi ha hagut ingenuïtats, excessos i pèrdues, però en conjunt el guany resulta palmari... (Continuarà)

Ignasi Aragay, 24.11.2024

pac 52 - Poca cosa en comú

​... Els Comuns estan obligats a una certa catarsi, perquè hi ha molta distància entre el moment actual i el seu prime, el 2015​... És cert que en aquell moment els Comuns eren un moviment dopat. Dopat pels seus flirtejos amb l’independentisme (que es van revelar com a merament tàctics) i pel gran impuls del Podem de Pablo Iglesias. En aquell moment, molts catalans van veure en els Comuns una hibridació entre el sobiranisme més o menys matisat i l’impuls social sorgit del 15-M.​ Nou anys després, de tot aquell escenari no en queda gairebé res. Colau es va distanciar de l’independentisme tan bon punt li va deixar de ser útil​... els Comuns, a l'hora de la veritat, han estat un cavall de Troia per a l'independentisme... Colau també va caure, com tota l’esquerra, en la dèria per guanyar les batalles culturals, mentre els grans problemes de la ciutat –especialment l’habitatge– van continuar oberts...​ Com també li passa al PP (i tard o d'hora li passarà al PSC), els Comuns depenen de les crisis cícliques del soci espanyol de torn. Aquesta és el gran desavantatge del dependentisme.

Amb el comiat de Colau s’acaba del tot l’etapa de la política somiatruites de la dècada del 2010, un moment en què a Catalunya semblava possible un canvi radical​... Ara tant els Comuns, com ERC, com la CUP, còmplices i alhora víctimes del gir electoral a la dreta, estan obligats a a una cura d'humilitat i a dispensar una mirada generosa als seus veïns ideològics...

Toni Soler, 24.11.2024

lliVre 27 - Madeleine Delbrêl, Evangeli encarnat

​... En els dos últims anys de la seva vida, va voler passar la vetlla de​ Nadal amb els seus amics comunistes. Potser no coneixien el que​  significava aquesta festa de l'encarnació de l​'amor de Déu en Jesús,​ però igualment eren homes i dones que sabien estimar, viure amb
senzillesa, compartir amb els altres. S'hi sentia més a gust que no​ pas amb certs grups de cristi​ans...

Madeleine Delbrêl (1904-1964). Aproximació biogràfica. Roser Solé

​

Les dècades que ens separen de l'època de Madeleine han estat​ com una travessia entre dos mons ben diferents: des del món d’allò​ que és col·lectiu i de les ideologies d’aleshores al món individualista​ i mercantilitzat d’avui.​.. Es podria dir que el proletariat de​ llavors s'ha convertit en el precariat​ (Standing, G., A precariat charter. Bloomsbury, London, 2014​​) d'avui: quantes vides precàries​ sense expectatives, sense oportunitats, masses d’indignats que han​ perdut la confiança en les institucions, en la política i en molts casos​ també en l'Església. Situacions no tan diferents com en aparença​ podria semblar...
​... “un perill més gran s'acosta a l’Església​ sense fer soroll. El perill d'un temps, d'un món, on Déu ja no serà​ negat, ni expulsat ni exclòs, sinó que serà inconcebible”​. Cf. François, G. i Pitaud, B., Madeleine Delbrêl. Biografia di una​ mistica tra poesia e impegno sociale. EDB, Bologna, 2014
Aquest presagi sembla que s’ha confirmat: si a la societat​ ideologitzada de Madeleine Déu era una cosa impossible, en el​ nostre temps consumista, en què gairebé tot és descartable i​ reemplaçable, Déu resulta per a molts una cosa prescindible​...

Delbrêl, Evangeli encarnat. Tíscar Espigares

Anem a fons 31, octubre 2023

 

pac 50 - Les víctimes oblidades de la Transició

 

Entre el 1977 i el 1982, 134 persones van perdre la vida​ en mans dels cossos de seguretat de l'Estat.​.. víctimes de la violència policial.
Homes i dones que majoritàriament van rebre trets de bala o​ que van morir a conseqüència de les tortures.
Després de la mort del dictador, les comissaries i les casernes​ no van ser depurades i els agents van actuar amb impunitat.

David Ballester, Sàpiens maig 2022

pac 49 - Després de l'orgia

Vivim entre l’orgia i l’apocalipsi?

Després de l’orgia hem perdut capacitat de sorpresa. No ens sorprèn que... Tom Peters, de 32 anys, es consideri transespècie i afirmi sentir-se com un cadell dàlmata... Ni que Sonja Semyonova es declari “ecosexual” i mantingui una relació eròtica amb un arbre... ja no ens sorprèn ni la nostra manca de sorpresa...

Respecte a l’apocalipsi, sembla evident que els col·lapsòlegs ocupen càtedres universitàries i que hi ha gent molt saberuda que ens assegura que els humans som un organisme patogen del planeta. Si la ciència-ficció és la mitologia de la tecnologia moderna, llavors, com diu Ursula K. Le Guin, és un mite tràgic. L'esperança sembla haver abandonat el seu honorable lloc entre les virtuts per ocupar-ne un entre els vicis. Tant és així que és vista per certs ecologistes com una expectativa enganyosa, un aferrament a allò que no es pot aconseguir. És, ens diu Lauren Berlant, un optimisme cruel, perquè reforça el mateix sistema. Caldria, llavors, aprendre a viure sense esperança i concentrar-nos en allò que volem ser davant la catàstrofe i la ruïna. El posthumanisme i el transhumanisme s'han tornat ideologies respectables...

“És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”. ​John Stuart Mill considerava evident que cap ésser humà als seus cabals voldria canviar la complexitat de la seva vida per la vida lineal d'un feliç imbècil. Això és exactament el que sembla que ha deixat de ser evident.

Gregorio Lur​i​, 23.11.2024

pac 48 - Cafè per a ningú

​... Ja no cal ser d’extrema dreta per atacar l’estat de les autonomies. Si el PP, o fins i tot el PSOE, decidissin que cal frenar o fins i tot revertir la descentralització es trobarien amb un estat d'opinió favorable, o almenys receptiu.​..

El nou model territorial ja va estar en perill poc després de néixer, el 1981. En una victòria post mortem dels colpistes del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar la Loapa, una llei que pretenia igualar per baix i restringir el poder autonòmic (i que el PSC de Raimon Obiols es va menjar amb patates). Però el Tribunal Constitucional, ai las, la va aturar...

Potser ara semblarà que em preocupa molt la vigència de l’estat autonòmic, però res més lluny de la realitat. Crec, com Tarradellas, que una Espanya amb 17 banderes, 17 himnes i 17 Parlaments és una estupidesa, un intent banal de diluir els fets diferencials basc i català, fet sense ganes i sense mètode, convertit en una subhasta contínua...

Els qui creguin que la independència no és viable, i que la solució per a Catalunya és una Espanya plenament plurinacional, on Catalunya tingui un estatus diferenciat, han de tenir present que això no és possible amb l'actual Constitució. I que si, per alguna mena de miracle, hi ha reforma constitucional, és més fàcil que vagi en direcció contrària; és a dir, retornant poders a l'administració central...

Toni Soler, 17.11.2024

 

pac 47 - La tele, tapant la pissarra

Una amiga, professora, m’ensenya una foto de la seva aula. “Aquesta és la nova metàfora del que ens ha arribat a l'insti –em diu–. Unes teles, noves, que tapen les pissarres”. I afegeix: “Si ja teníem projector!​

La foto es repeteix en molts instituts. A la paret on hi ha la pissarra (una pissarra grossa, esclar) hi han plantificat un televisor (un televisor gros, esclar). Com que el televisor cal que estigui centrat i la pissarra ja ho estava, el televisor tapa la pissarra. A dalt, enrotllada, hi ha la pantalla del projector, que si un dia es desenrotlla, quedarà tapada parcialment pel televisor, al davant...

No nego de cap manera el valor dels televisors, perquè no nego, de cap manera, el valor de documentals, pel·lícules, concerts en directe i tot el que ens educa. Però em sembla simptomàtic que el televisor tapi la pissarra (on la meva amiga escriu a mà frases i dibuixa fletxes i encercla lletres). Diem que no volem llibres, ai, uix. Però llavors són els mestres els que “fan de llibre” inventant-se exercicis. Diem que no volem classes magistrals, ai, uix. Però llavors és la tele la que ens ensenya “tutorials”, que són, exactament, una classe magistral. No nego per a res “l’arribada de les noves tecnologies”, el que em revolta és que les tècniques “obsoletes” siguin arraconades sense que se’ls reconegui cap mena d’utilitat, lluminositat i utilitat. Estudiar en un llibre, amb fotos, pàgina dreta i esquerra, té una utilitat memorística inqüestionable. Escoltar una classe sens dubte ajuda a comprendre, ja sigui de llengua, de cuina, o de conduir. Tots els mestres que diuen que la sintaxi no importa han fet sintaxi... Qui confon “em” amb “hem” està mostrant molt més que un error ortogràfic.

Empar Moliner​, 23.11.2024

 

pac 46 - Som una societat que torna a la fe

... sento que tot el que hem construït no ens fa feliços. En el nostre món res s'acaba i tot porta a la cosa següent, i hi ha una soledat profunda en aquesta incapacitat d’aturar el ritme.​.. passa alguna cosa al nostre voltant, aires de misticisme, de necessitar creure en el destí, en les premonicions, de retorn del tarot i de la figura de la Sibil·la; cadascú que agafi el mecanisme de fe que li plagui. La societat necessita creure en alguna cosa més, hi ha un tipus de pensament espiritual que està reflotant. La lectura política de tot això és, probablement, fàcil de fer i difícil de solucionar... la solució només pot ser aquesta: no ser persones que aguanten soles amb els braços oberts, sinó mirar al nostre voltant i comptar amb els altres per canviar les dinàmiques del món. Perquè segurament, si no ens sentíssim sols, ens seria més fàcil trencar amb la lògica imperant que ens estaborneix com a societat, i decidiríem la nostra fe des de la voluntat i no des de la por...

Clàudia Rius, 23.11.2024

 

pac 45 - Els temps polítics s’han escurçat...

Els temps polítics s’han escurçat. La inestabilitat és la norma. No hi ha grans unanimitats, mana la fragmentació, la desorientació, el curtterminisme. Tot es crema de pressa.​.. ambient general de desafecció ciutadana​... Ningú no ​n'espera gaire de la política.​..

De feina a fer n’hi ha a cabassos. A Rodalies s'incendien vagons i no arriben els traspassos, la treva a la sequera és un miratge, la sanitat segueix eternament tensionada, l'educació ha caigut en un pessimisme fatalista (¿no hi haurà sisena hora a la pública?), les entitats socials fa temps que viuen ofegades tapant forats en situacions límit (els indicadors parlen d'un 24% de pobresa, amb ajuts que no arriben als destinataris), el teixit productiu de petits i mitjans empresaris necessita agilitat administrativa i que algú vetlli pels seus interessos davant els ministeris (preu de l'energia, fons europeus, infraestructures, etc.), les renovables avancen amb exasperant lentitud, l’habitatge és el forat negre de la crisi social i el retrocés de la llengua demana recursos i convicció (¿realment hi és, la convicció...?)...

Ignasi Aragay, 13.10.2024

 

pac 44 - La catàstrofe humanitària de Gaza té proporcions bíbliques