E.E. 298 MARE MEVA: 190.000 PISCINES A CATALUNYA!

A Catalunya hi ha 192.909 piscines! Quanta gent coneixeu que en tingui, de pròpia o de comunitària, a la primera o a la segona residència? En quantes us heu banyat? I després hi ha les públiques i les dels clubs privats, cobertes o a l'aire lliure. I encara les balneàries, calentones i borbollejants. Quin país tan fabulós i aquàtic. Però només hi ha una cosa que grinyola: la sequera. La maleïda i pertinaç –aquest adjectiu franquista– sequera. I un altre petit detall: som un país de mar (i d'uns quants escanyolits rierols). Ens calen tantes piscines? Ara les tornaran a deixar omplir totes o quasi totes?... 

I arribem al malson actual de les urbanitzacions isolades, mal acabades, d’una arquitectura adotzenada (per dir-ho suau), devoradores d’aigua i energia. És l’urbanisme del cotxe privat. És un pur desastre... Ens calen més pobles i menys urbanitzacions. Ciutats amb barris endreçats. Molta feina a fer. La vitalitat de la llengua també depèn de l’urbanisme, sí. Si no hi ha teixit urbà, que vol dir teixit social, malament. La segregació no ajuda el català...

Les piscines van arribar amb el desarrolismo i la segona industrialització consumista. El 600 i el 2 Cavalls, les vacances pagades, el càmping i la caseta al camp. Havíem de fugir de l’urbanisme insalubre i hem acabat espatllant el paisatge i el medi ambient... Alguns nyaps ja no hi ha qui els arregli. La majoria fa veure que no ho veu, començant pels alcaldes. Política de campanar... Ens ofeguem en un got d'aigua, en una piscina. En 192.909 piscines...

Ignasi Aragay, 14.4.2024

E.E. 297 PER QUÈ ÉS POC ACONSELLABLE VIATJAR

... criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores. Però després d’aquestes edats, el millor és romandre a casa, al poble o a la ciutat, com a molt dins la comarca...

Horaci a la carta I, XI, 27: “Coelum no animum mutant qui trans mare currunt”, és a dir: “Canvien de cel els que travessen les mars, però no els canvia l’ànima”. Pascal va escriure que tots els mals que ens esdevenen a la vida procedeixen del fet de no haver sabut quedar-nos tranquil·lament a casa, on es pot llegir, conversar, veure pel·lícules i escoltar la setena simfonia de Beethoven... Filòstrat, avui poc llegit, es manifestava a favor de la vida sedentària i la conversació –passejar per la ciutat o pel camp, això sempre!... Chesterton escrivia que els viatgers –no en queden gaires– veuen el que veuen, però que els turistes només veuen allò que han anat a veure... Diderot,  deia, paradoxalment: “Viatjar em va bé, però s'ha de reconèixer que és una ximpleria”...

sempre hi haurà gent a qui agrada viatjar i gent a qui no agrada. Però si hem de fer cas a Spinoza, només ens salvarem si ens passem la vida estudiant i mirant de comprendre a fons –no per sobre, com fan els turistes– tot el que és susceptible de ser conegut.

Jordi Llovet, 9.12.2023

 

E.E. 296 UN VIATGE FASCINANT

Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d'un pastor, que amb una pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do, era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari. Abans seu, l'art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren amb ell una nova vida als frescos d'Assís i a la capella dels Scrovegni a Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina meravella...

Ignasi Aragay, 9.12.2023

 

E.E. 295 UN CRIT VALENT I MÉS RÀPID

Sense fer-ne gens de soroll, el FC Barcelona ha tornat a gravar la versió oficial del Cant del Barça, que és el nom que els autors de la lletra van posar a la composició per evitar la marcialitat del concepte himne i per emparentar-lo amb altres partitures del nostre repertori més solemne, com ara El cant de la senyera, El cant dels ocells o El cant dels segadors mateix.

El Cant no s'havia fet vell, al contrari. 50 anys després de l'estrena que va dirigir l’inoblidable Oriol Martorell sobre la gespa del Camp Nou, la melodia i la lletra continuen sent tan emocionants, euforitzants i inclusives com els seus autors havien pretès. M'he fixat en les cares de felicitat de milers d'aficionats del tot el món, d’aquells que només vindran un dia de la seva vida a l'estadi, quan han pogut compartir a la grada la comunió del Cant que han sentit mil vegades per televisió. Però la factura sí que s’havia fet vella. El Cant d’ara sona més a orquestra i menys a banda, i és més robust de veu...

Finalment, aquest nou Cant del 125è aniversari va més de pressa que l'original. És la fotuda llei dels temps que corren. Tot va més ràpid: el joc, les plantilles, els desplaçaments de l’equip, els canvis d’estampat de les samarretes, els dies entre partit i partit, i també els tempos de l'animació a l'estadi... La velocitat de la nova versió ens retrata: som una societat més intensa, però que assaboreix menys.

Antoni Bassas, 2.12.2023

 

E.E. 294 "ELÍ, ELÍ, ¿LEMÀ SABACTANÍ?"

Sense saber-ho, sovint vivim en la Setmana Santa... A mi em surt més d’una vegada, amb ironia, el "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat", que en l’arameu originari de Jesús sona encara amb més força dramàtica: "Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?" El crit més amarg de la vida d'aquell il·luminat revolucionari.

El cas és que sí, Déu ens ha abandonat, mort a mans de Nietzsche, un dels tres grans mestres de la sospita al costat de Marx (política i economia) i Freud (sexe i família). Déu és el gran absent, sense la caiguda del qual no s’entén la modernitat. Cosa que no treu que des de la seva negació segueixi tenint una potència sorprenent: la fam d'espiritualitat -de misteri i eternitat, de sentit pregon- no s'esfuma així com així... Tan sorprenent com l’avenç imparable de les nostres societats aculturades, amb els antics referents diluïts en una voràgine comunicativa: d’aquí la força dels nous i invisibles déus algorítmics que cada cop governen més les nostres vides... La tecnologia com a creença i crossa sincrètica. Les xarxes socials com el lloc de la pregària laica diària. Divertim-nos fins a morir... La nostra existència s'ha desdoblat en pantalles, que ja formen part de la nostra vida natural. Podent viure més d'una vida, qui hi renunciarà? La mort ens arribarà igualment, però ens agafarà prou distrets, desdoblats, obnubilats.

Racionalment, sabem que la mort és necessària per donar pas a nova vida: aquest també és el significat de la Setmana Santa, tot i que per a tanta gent ja no té cap sentit més enllà del folklore de les palmes i els palmons i, sobretot, de la mona de xocolata, un regal que ens tornava a la vida després de l’abstinència. Fa temps que no hi ha abstinència: només consum. La mort és trista, és un final, però no és pròpiament un problema: el fet rellevant és la vida, sobretot quina vida.

Quina vida? Tornem a estar al caire del precipici: crisi climàtica, guerra, amenaça nuclear, democràcies en perill, desigualtats globals, joventut amb un futur en entredit, revolució genètica i de la intel·ligència artificial... Tantes vegades la Humanitat s’ha sentit en aquests tràngols. Ara de nou. Tornem a ser a les portes de l'infern. Tornem a una Setmana Santa amb herois que s'ofereixen com a sacrifici (Ucraïna) per salvar la vida que val la pena...

Ignasi Aragay, 9.4.2023

 

E.E. 293 LA CREU ON VA MORIR CRIST

Totes les religions estan fonamentades en un acte de fe; unes quantes ho estan també en l’esperança —la jueva i les cristianes, per exemple—, i la catòlica, sobretot ella, està també fonamentada en la caritat.

Cap religió no necessita tenir el suport d'un fet històric, però en el cas que n'hi hagi cap, això en rebla l’eficàcia: Jesús va existir i Mahoma també, i d’aquí la força que han tingut les religions que es van fundar a partir de les seves persones i els seus ensenyaments. Quant a Jesucrist, la base històrica que en tenim és enormement feble: un dels pocs historiadors que van tenir notícia d’ell, i en va parlar (Flavi Josep, Antiguitats jueves, XVIII.3.3.), només afirma que va néixer, va predicar i va morir crucificat en temps de Pilat. Quasi tots els historiadors estan d'acord que Jesús devia morir cap a l'any 28, tota vegada que la seva biografia no va tenir present que Herodes —que vivia quan Jesús va néixer— va morir cap a l'any 5 aC: si els sumeu tots dos arribeu als suposats i molt divulgats 33 anys de vida del profeta. Tot balla en les narracions de la vida de Jesús, bàsicament pel fet que els tres evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc) no van ser escrits per contemporanis o deixebles de Crist, sinó per tres “primers cristians” que, segons que ara sabem, van narrar aquella vida a partir d’una font encara avui desconeguda, el dit evangeli Q (de l’alemany Quelle, és a dir, “font”). Els fets de la vida de Jesús narrats als sinòptics no sempre concorden, la cronologia és imprecisa i variable, la infància i joventut de Jesús no hi és prou o gens explicada, en uns hi ha molts miracles, en d’altres, pocs, etc.

El que més sorprèn és la narració de la crucifixió: com tots els crucificats, Jesús només va haver d’arrossegar fins al Gòlgota el travesser de fusta que, encaixat o clavat al pal vertical —que sempre estava plantat— formava una mena de “T”, i no allò que solem veure a la iconografia medieval i moderna. Tampoc tenim cap seguretat que Jesús digués les conegudes “set paraules”, o “frases”, a la creu. L’evangeli de Mateu no parla de les tres Maries; al de Marc són dues Maries i una Salomé; al de Lluc, dues Maries i una Joana; però cap d’aquests tres diu que una de les Maries fos la seva mare; en canvi, Joan parla de la presència de Maria mare de Jesús, i dues dones més. Però sempre es troben prou lluny de la creu com per sentir les seves paraules i poder transmetre-les després. Els deixebles havien fugit tots. En suma: el cristianisme és una religió amb una petita base històrica, però una narrativa i mitologia potentíssimes. Un cop més, tot això no ve a tomb. La fe sempre hi podrà més.

Jordi Llovet, 8.4.2023

 

E.E. 292 NACIÓ? EL QUE CONVÉ ÉS TENIR UN ESTAT

Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació, allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta magna sota l'empara de la solidesa política i administrativa d'un estat...

Per això cal celebrar que Catalunya s’hagi adonat que allò que cal posseir és un estat, una administració independent i, en el límit, un exèrcit propi; perquè els atributs atorgats tradicionalment a la paraula nació rarament es troben tots junts en cap país del continent. A totes les nacions contemporànies es parlen diverses llengües, hi ha paisatges i costums molt diversos, hi conviuen religions molt diferents, hi existeix una gastronomia variada i el clima presenta diferències visibles. I, qüestió no menor, pertot hi ha gent rica i gent miserable. Amb altres paraules: reclamar una independència en nom de la llengua, el paisatge, la història passada o els costums és avui una proposta idealista. Per contra, voler tenir a les mans tota la potència que escau a un estat, amb els seus tres poders, a més del quart —la burgesia, molt potent a Catalunya—, és una mesura de realisme polític: l'única estratègia fefaent per aconseguir posseir un estat propi, llevat que un poble s'alci en armes, cosa que a Catalunya s'ha fet en múltiples ocasions, amb poc èxit... un estat és una entitat política concreta, versemblant i efectiva, i la nació un concepte variable i deliqüescent.

Jordi Llovet, 2.12.2023

 

E.E. 291 ANDORRA I LA NOTÍCIA DE L'ANY

Saber català serà obligatori per viure a Andorra... estem parlant de fer un curset de 30 hores per adquirir un nivell molt inicial de català, que és el mínim que s’exigirà si es vol obtenir o renovar el permís de residència, i per això un dels articles de la llei modificarà la llei d'immigració... 

El retrocés audible en l'ús del català ha obligat a reaccionar Andorra per anivellar des de la legalitat la superioritat demogràfica del castellà (i la seva derivada econòmica) en l’únic estat independent on el català és la llengua oficial. 

Ja veurem quins seran els resultats reals de la norma... però l’anunci de la mesura té un efecte: protegir la llengua amb el poder polític de la coerció, recordar que el coneixement del català no és voluntari i que ignorar-ho té conseqüències: qui ignora la llengua pot estar jugant amb el seu futur i el de la seva família.

Ja ho voldríem per a Catalunya. Però mentre una provisió d’aquest tipus no sigui possible, cal una reacció del Govern perquè aquí tampoc s'hi jugui, amb el català... Potser és l’hora de crear una conselleria específica, mentre ens assegurem que als instituts tampoc ningú no juga amb la llengua.

I al final de la cadena hi som nosaltres, els catalanoparlants. Per cada desaire magnificat a les xarxes puc explicar experiències molt naturals i gratificants de converses en català amb nouvinguts que demanen que se'ls adrecin en català per practicar-lo, sobretot els joves que han estat escolaritzats.

Antoni Bassas, 2.9.2023

 

E.E. 290 PUIGDEMONT: LA PARTIDA FINAL

Paradoxalment, el que haurà donat la possibilitat real de tornar a Puigdemont haurà estat el pacte amb el PSOE: una aritmètica parlamentària atzarosa... li ha permès finalment pactar el text de l’amnistia... Junts ja té la campanya feta: presentar el 12 de maig com una oportunitat de “restitució” de l'expresident a l'exili sis anys i mig després d'haver marxat. Sense haver-se de plantejar plans B, que sempre tensarien les seves costures internes.

Però per tornar a jugar la carta del retorn, Puigdemont necessita fer-ho creïble. Ja va jugar-la el 2017, amb el si guanyo tornaré forçat per la seva cap de campanya, Elsa Artadi, i ho ha insinuat diverses vegades esperant resolucions europees que finalment no han estat favorables... Cal tenir en compte que les llistes dels comicis a l’Eurocambra es tanquen el 7 de maig, l'última setmana de la campanya catalana, i presentar-s'hi afebliria la seva candidatura: exercir els dos càrrecs de diputat és incompatible i, per tant, es tornaria a perfilar com un candidat simbòlic. Ara bé, renunciar a ser candidat a les eleccions europees implica un risc personal que Puigdemont ha d'acabar de valorar amb el seu advocat: perdria la immunitat i quedaria desprotegit posteriorment davant la investigació per terrorisme del Tsunami, que el Suprem haurà de decidir si entra a l'amnistia.

¿Un retorn, però, abans o després de la campanya electoral? Si esperés a després del 12-M, pel que diu el Suprem, Puigdemont no seria detingut perquè retiraria les ordres de detenció. En canvi, si vingués abans de la votació, sí que seria empresonat a l'espera de ser alliberat per l'amnistia, que es preveu que entri en vigor a finals de maig. En aquest darrer escenari, la gent a Catalunya votaria amb Puigdemont a la presó.

Núria Orriols Guiu, 17.3.2024

 

lliVre 22: UCRAÏNA, MON AMOUR - 2

- Títol: "L'ofensiva russa de Pasqua". Autor: "Timothy Snyder"...

- "Avui els cristians d'Occident celebren la Pasqua; d'aquí una setmana la celebraran els ortodoxos i els grecocatòlics d'Ucraïna, i els ortodoxos russos. En aquell moment les tropes russes estaran en plena ofensiva de Pasqua, un nou atac a Ucraïna, al Donbass. Aquesta coincidència de la festa més important de la tradició cristiana amb una guerra atroç ens dóna l'oportunitat de pensar què significa la Pasqua i de quina manera s'ha d'interpretar la vida i la mort de Jesús"...

- ..."Una manera de pensar la vida i la mort de Jesús és connectar-les. Jesús de Natzaret va prendre riscos. Li calia dir les coses que deia sobre l'amor o la veritat, però no provocava volgudament l'estat. Que morís a causa de les seves conviccions els dóna una dimensió inoblidable. Segons aquesta interpretació de la Pasqua, Jesús seria una persona ètica i exemplar i algú que deia la veritat sabent que s'arriscava molt. El seu exemple no seri el d'algú que busca la mort o que busca el sentit en la mort. L'ensenyament seria que cal acceptar la part de risc que inclou, en certes circumstàncies, el compromís amb valors com l'amor i la veritat"...

-"Durant la guerra d'Ucraïna, la pràctica de l'ocupació russa ha estat executar les elits locals ucraïneses. Els soldats russos disparen al cap dels civils que ha assumit responsabilitats en els afers municipals. Segons el relat dels supervivents, aquestes elits locals no buscaven pas acabar la seva vida de manera heroica. No, senzillament no podien col·laborar amb l'ocupació russa. Van morir per la manera com van viure, com a servents de les seves comunitats. L'important, però, no és que la seva mort sigui redemptora. No: l'assassinat va ser un horror"...

- "Aquesta és una manera àmplia de pensar sobre la política a partir de la Pasqua: els valors de la vida són confirmats pel risc de la mort. La vida és plena de valors, però cadascun comporta un risc. El risc va lligat al valor. Si el risc és confirmat per la mort, el valor és afirmat. Però la mort no és la qüestió"...

- "Una interpretació rival de la mort de Jesús, a la qual els cristians són vulnerables, és que la mort sigui la qüestió. Que el sofriment i la mort, més que no l'acció i el viure, siguin els que creen sentit. En aquesta manera de pensar la Pasqua, el sentit de la mort pot expulsar el missatge vivent d'amor i veritat"...

- "Posar l'accent en la mort de Jesús té com a conseqüència, si més no en la política, que dissol la responsabilitat de l'acció. Una interpretació convenient de Jesús morint pels nostres pecats és que nosaltres som innocents..."

- "I tots els cristians tindran una cosa a meditar: com pensar la vida i la mort de Jesús en els nostres temps de guerra"...

 

Carles Torner. Ucraïna, mon amour. Editorial Empúries, Barcelona 2023

 

E.E. 289 LA IGNORÀNCIA

La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació d’ignoràncies i coneixements. "Tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents", deia Mark Twain... "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". (Peter Burke)... L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal: com més augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics, "més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és capaç d'absorbir"... Els polítics, els governants, no n'estan exempts... Burke esmenta el cas espanyol. Diu que l'adveniment de la democràcia va ser afavorit pel record de la guerra civil. Ara, en canvi, amb la guerra (i la dictadura) menys presents, la democràcia espanyola "sembla que estigui afeblint-se". Ho diu ell. El desacomplexament de la ultradreta s'explica per l’oblit de la pròpia història. Vox és ignorància, desmemòria. Ignorància selectiva, naturalment. La democràcia s’ha vulgaritzat, l’espanyola i totes. En lloc de debats, hi ha teories de la conspiració. El soroll mediàtic és eixordador, la política marcada pel presentisme de les xarxes socials resulta letal...  Sí: la ignorància és una arma de destrucció massiva. Destrueix la democràcia, la cultura, la tolerància, la natura. Trump torna a encapçalar les enquestes i el seu amic Netanyahu, que va ignorar l'alerta d'un general veterà sobre l’atac de Hamàs, està provocant una carnisseria d’innocents.

Ignasi Aragay, 29.10.2023

 

E.E. 288 TENEN UN PLA

Un grup de militars espanyols retirats té un pla: que l'exèrcit destitueixi el president Pedro Sánchez i es convoquin noves eleccions. La proposta no especifica què fer amb el president deposat ni quin resultat electoral seria acceptable, tot i que no costa gens d’imaginar. El pla, però, té un inconvenient, i és que això és un cop d’estat. Adeu Constitució i adeu al fet que Espanya continuï sent un estat membre de la Unió Europea. 

El problema, doncs, no és la probabilitat que el cop es produeixi sinó que hi hagi uniformats a la reserva que facin una crida pública a la intervenció de les forces armades a partir de perills inexistents o arguments fal·laços, perquè fa augmentar la temperatura del clima polític i social, i posa Espanya i en especial Catalunya en el camí de la violència política. I tenint en compte els antecedents històrics, millor no imaginar-s'ho.

En aquest sentit, la cara agra del rei durant l'acte de promesa de Pedro Sánchez no ajuda gens a la normalitat institucional. Era una expressió que recordava la del discurs del 3 d'octubre del 2017.

El pitjor és que aquesta tensió ja no ens abandonarà fins que el PP torni al govern. Perquè aquest és el problema, i no l’amnistia... La tramitació de l’amnistia o les negociacions del PSOE amb els partits independentistes es presentaran com una traïció i aquest relat disposarà de potents altaveus mediàtics i econòmics. La dreta espanyola s’enfronta a la possibilitat de passar-se vora 10 anys a l'oposició, i aquest supòsit se’ls fa senzillament insofrible. Per això, alguns, tenen un pla.

Antoni Bassas, 18.11.2023

 

lliVre 21 LES NOSTRES RIQUESES Una llibreria a Alger

1 d'abril de 1942

La guerra, per on passa tot ho trasbalsa. Ja no trobo ni paper ni tinta. L'últim intent ha acabat de manera lamentable: un llibre grapat perquè ja no hi ha fil, i paper de carnisser brut i porós.

17 d'abril de 1942

Ni rastre de paper, ni de fil de relligar, ni de tinta. Ni rastre de res. Rondo per la ciutat buscant el que sigui per publicar, imprimir, editar. Fulles d'arbre? Terra? Fang? Ja no sé què fer.

Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Edicions del periscopi, 2018

 

E.E. 287 NACIONALISME I FAMÍLIA

 De nacionalistes n’hi ha de molts tipus... El nacionalisme del rei d'Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat... 

Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena de nacionalistes són. Perquè el paper que exerceixes amb la teva —pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa— família. Ni més ni menys.

Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. El que és nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria s’assemblen massa. 

Empar Moliner, 18.11.2023

E.E. 286 IMPOTÈNCIA I CRUELTAT

“El nombre de palestins morts és realment insuportable”. “Estic convençut que el terrorisme no es pot erradicar exclusivament mitjançant el pes de la força”. “Cal distingir entre els objectius militars i la protecció dels civils”. Certament, el president Sánchez no es va estar de res davant del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Fins i tot va insistir en els dos estats com a solució... Diuen que la repetició d'imatges té un efecte banalitzador i que, a còpia de veure nens destrossats cada dia, s'acaba normalitzant l’horror. Jo no ho crec, ans al contrari, cada imatge em genera una indignació més gran per la sensació d’impotència generalitzada davant el desgovern del món... Estem en un món en què sembla impossible acceptar una cosa tan elemental com que la matança que va fer Hamàs és un acte terrorista i la resposta israeliana és d’una crueltat que situa les dues parts en l'àmbit dels crims contra la humanitat... Fins ara només el secretari general de l'ONU, António Guterres, havia dit les coses pel seu nom. I només ha servit per confirmar la inutilitat de les Nacions Unides. I tot plegat en ple ascens de l’autoritarisme postdemocràtic. Ara, l'Argentina i Holanda. El món pinta lleig.

Josep Ramoneda, 26.11.2023

 

E.E. 285 MANUAL PER DESTRUIR LA HUMANITAT

Si, com diuen cada cop més científics, la història de l'espècie humana és una història d'èxit gràcies a la nostra capacitat de cooperació i aprenentatge; si és una prova de la nostra autodomesticació; si, sense renunciar a la individualitat, hem primat la tolerància pacífica, l'autocontrol, la racionalitat i la disciplina –inclòs el càstig, tot i que aquest cada cop està més qüestionat– enfront de l’agressivitat i l'egoisme instintius; si tot això és així, l’actual irrupció de líders polítics que criden a inflamar el nostre ego i a buscar solucions individuals als problemes col·lectius ens porta a una involució civilitzatòria. Milei, Trump i Bolsonaro són perillosos dissolvents de la idea de la vida en comunitat, de progrés compartit, de la suma virtuosa de moral i cultura acumulatives. Busquen enemics sota les pedres. Ens porten al col·lapse social. Les nostres societats complexes i fràgils demanen moltes dosis d’altruisme recíproc, de contenció, de renúncies individuals i de flexibilitat en pro del bé comú. Altrament, tornem a la selva, a la llei del més fort. És molt fàcil destruir i molt difícil construir... 

 Estem entre els animals físicament més dèbils però més intel·ligents i complexos. Venim al món molt fràgils i només ens salven les institucions que hem creat: la llengua, la família, la cultura, les tecnologies, la moral, les institucions, la raó, la convivència complexa...

Ignasi Aragay, 25.11.2023

E.E. 284 DESMEMORIATS

... Un altre senyal inequívoc de la societat consumista que ens cenyeix: és més difícil que es protegeixi el patrimoni arquitectònic que no pas que les grues de la construcció embrutin el paisatge. Més encara: no es tracta pas d’enderrocar una casa vella –potser amb algun toc modernista a la façana?– per fer-hi una construcció singular i artística representativa de la nostra època. En la majoria de casos, la substitució es fa amb blocs de pisos impersonals que es llogaran o vendran per preus astronòmics que la gent normal no podrà pagar. I els pisos seran tan petits que ningú no podrà guardar en un altell roba de llit de l’àvia, o àlbums de fotografies en paper, o les copes pompadour del rebesavi o la capsa amb les cartes que els nostres pares es van enviar quan estaven promesos.

Sílvia Soler, 25.11.2023

 

E.E. 283 CATALUNYA SERÀ DIVERSA O NO SERÀ

El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984 arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6 milions d'habitants... Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l'estranger i el 15,19% a la resta de l'Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums)... La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar guanyar-se la vida; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és diferent del d'antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria d’estrangers... Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i necessari. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball són explícites: fan les feines que els d'aquí no volem assumir... La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de fora, que noten el rebuig o directament el racisme... La por i el tancament identitari no són la solució, són el problema.

Ignasi Aragay, 4.2.2024

 

lliVre 20: UCRAÏNA, MON AMOUR

 M'anomenen Divisió amb D majúscula. Antigament es feia servir aquesta D per parlar de mi com el Diable, el Dimoni... Cada dia em manifesto, cada dia m'espavilo per multiplicar querelles i dissensions i aconsegueixo, incansable, que el país es vagi fent més i més petit, més esclau o dit en poques paraules, més submís al meu voler... 

Jo ofereixo la violència dels no violents. La mentida dels veritables. L'enemistat dels amics. I la por dels valents. En concret, judicis d'injustícia a plena llum del dia. I ordres de detenció que es retirin i que es tornin a posar i un sens fi de contradiccions entre els jutges del país i el jutges d'Europa, fins el caos total... Jo ofereixo no vint o quaranta, ni cent ni dos-cents judicis als dirigents catalans. No: ofereixo els polítics, els catedràtics, els bombers, els pallassos, els sindicalistes, els professors de dret, els científics i els militants de totes les causes nobles. Ofereixo quatre mil judicis i escaig, i que l'escaig serveixi perquè no quedi ningú que tingué esma de construir o de somiar sense que l'engarjolin. Arruïnaré patrimonis i crèdits, paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils i enfrontaré a mort ciutadà i funcionari, partit contra partit, l'amiga amb l'altra amiga, la mare amb el seu fill i la dona amb el marit. Dividiré amb una pólvora tan ràpida i tan potent que tots (l'assemblea de dimonis) aplaudireu i els plors dels catalans se sentiran fins a l'Ossa Major, i també les riallades de tots nosaltres, que som i serem legió... 

En quatre anys de fer feina ho he aconseguit: no queda rastre d'aquella llibertat de l'octubre del 2017 ni se sap què se n'ha fet d'aquells àngels que van arribar de matinada amb vols rabents i carregats d'urnes. No. No queda cap racó del país on jo no regni, jo el més astut, el més perillós, el més desitjat, el més malèvol, el més desavingut. Divisió, tu regnaràs! Divisió, tu ens condemnaràs!...

Carles Torner, Ucraïna, mon amour. Editorial Empúries, 2023

E.E. 282 LLUNY DE BARCELONA

...no puc deixar de constatar, amb tristesa, que figures tan destacades com la Montserrat Vayreda, i la seva germana Maria dels Àngels, i fins i tot el gran mestre Carles Fages de Climent, encara siguin grans desconeguts per a la majoria de catalans, només pel fet d’haver fet la seva vida personal i literària lluny de Barcelona. I si això passa amb els escriptors empordanesos, m'imagino que deu passar d'una manera semblant amb les altres comarques allunyades de la capital...

I com ens convé la poesia de la Montserrat, en els temps que corren! Del poema Els amargats: "És que no saben / que tot val un esforç / que no hi ha res inútil; / que entorn de la tenebra / giravolta la llum, / i damunt de la cendra / guspireja la vida?" 

Les institucions, els agents culturals i els mitjans de comunicació han de mirar més sovint més enllà de la gran ciutat. Tenim un país petit però molt creatiu, i els artistes han de poder optar –si això ho decideixen– a fer vida en el seu entorn natural, sense necessitat d’anar a la capital –quina cosa tan antiga– a conèixer persones influents o deixar-se veure als cercles...

Sílvia Soler 10.2.2.24

E.E. 281 COSES D'AQUEST FEBRER

Ahir l'Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda popularment com la Candelera... Després de la Candelera començaven a florir les mimoses i els ametllers i sobretot començava una frisança estranya quan ja érem adolescents. Era la primavera que s’anunciava tímidament. Ara ja no crec que la Candelera susciti aquestes coses, ja no crec que se celebri d’una manera especial. Les frisances dels adolescents sí que hi deuen ser, perquè és una cosa que depèn de les hormones, i potser hi ha adolescents que es fixen en les mimoses que floreixen, però em sembla que no són gaires.

Aquest any la lluna de Nissan, que és la que marca la Pasqua, fa que la Quaresma vingui molt aviat i Dimecres de Cendra, per tant, també. I aquesta follia col·lectiva que és el Carnaval, també. Ara que tot l'any és Carnaval, se celebra més que mai... la gent socialitza, com diuen ara, que és el que sembla que cal fer. Potser sí. Comprendran que a mi, que enyoro les flametes de la Candelera, tot això no m’interessi gaire, però és que ja soc vell i aquestes coses són reino de juventud... Mentrestant es van morint palestins. I els jueus no volen aturar la matança. També moren ucraïnesos i russos i algun americà. Els armenis continuen perseguits… I el mar Roig s’ha convertit en un lloc impossible. El comerç s’encareix, perquè s’encareix el transport. I la sequera o el que sigui ha encarit l’oli d’oliva fins a preus impensables.

I a l’Espanya profunda tot continua també com sempre... Amnistia? De què, si no s’ha fet res dolent. Dreyfus no la volia de cap manera, l’amnistia, perquè acceptar-la, deia, era acceptar la seva culpabilitat. I ell era innocent. Ara resulta que Puigdemont i Rovira són terroristes. Quan el jutge instructor hagi acabat els arguments persecutoris potser seran fins i tot pederastes...

Narcís Comadira, 3.2.2024

 

E.E. 280 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 2

Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en catalanitzar la justícia, el comerç, l'escola, la universitat, les teles privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de Rosalía? En efecte, el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta caiguda lliure cap a la intimitat casolana, a veure si els catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.

Discriminació positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li doni la gana...

A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen fàcil: com ha advertit la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una dècada més i la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics, que és com ens pinten. Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem nosaltres. 

A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí està traçat. Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi veuen problema, tots els idiomes són bonics i respectables, no? Buenu, potser uns més que altres.¿I la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això, història. El present és el que compta, la realitat és com és. En castellà ens entenem tots. El català divideix, l’espanyol uneix. Pel que es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també comença a calar entre els infants dels caus i els esplais... 

Ignasi Aragay, 28.1.2024

E.E. 279 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 1

 L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català. Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l'altre. Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant. 

El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. (continuarà...)

Ignasi Aragay, 28.1.2024

E.E. 278 "LAWFARE"? SÍ. I QUÈ?

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d'Espanya això no generi escàndol... la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –lawfare– ha anat molt més lluny, en procediments (quantitat i gravetat de la repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I és exactament això el que –novament– hem constatat: la implicació de les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial. Ara bé, el que cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que és natural que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de l'Estat, ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no completament uniformitzats.

La guerra institucional contra l'independentisme és un conflicte internacional encapsulat dins un estat. Ens hem acostumat a entendre com conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats, perquè s'associa banalment estat amb nació. Tanmateix, els conflictes entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de reconeixement institucional d'aquesta realitat plurinacional–. Puix els estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.

Germà Bel, 28.1.2024

(Nota de l'amanuense: Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/lawfare_129_4917557.html?giveAway=5rTcOQlJBms24yp8)

 

E.E. 277 UCRAÏNA, ISRAEL, PALESTINA: ABRAHAM ENS OBSERVA

A vegades un té la sensació que aquesta és la història de la humanitat: a cada avenç, una dramàtica derrota. No és una derrota el que passa a Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000 anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islamisme, es disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. Els infants van deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres nacionalistes i de religió. El mite que millor ens escau és el del grec Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l'estranya pedra de l'esperança frustrada. Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la Ucraïna, mon amour (Empúries), escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional ...

Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els agredits. El pacifisme pur,... ha restat minoritari. Amb Palestina, però, la cosa s'ha complicat. La brutal agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest d’Abraham de no matar Isaac...

Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara aquest xoc global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza. Hem passat de les contradiccions d’Ucraïna, mon amour a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera alter ego de Carles Torner, és la de "fes l'amor i no la guerra", lema que en el seu cas duu incorporada la forta càrrega d'un cristianisme de base progressista i ecumènic. Una realitat a contracorrent que segueix existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública. Trobar-te Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en una novel·la tan actual és tota una novetat... Si perdem l'esperança, estem perduts.

Ignasi Aragay, 4.11.2023

 

E.E. 276 (PERIODISME?)

El Defensor del Poble calcula que hi ha hagut 440.000 víctimes d'abusos sexuals en l'àmbit de l'Església

Madrid. Un 1,13% de la població adulta ha patit abusos sexuals en l'àmbit religiós i un 0,6%, directament de sacerdots i religiosos. És la principal conclusió que ofereix una enquesta inclosa en l'informe sobre la pederàstia a l'Església que ha elaborat el Defensor del Poble en l'últim any i mig per posar llum a aquesta xacra. Si es fa extrapolación, serien unes 440.000 persones víctimes en el primer cas i 234.000 en el segon –sobre un total d'uns 39 milions de persones adultes a l'Estat—...  dades de l’enquesta encarregada a Gad3, feta a 8.013 persones... 

Ot Serra, 28.10.2023

(Nota de l'amanuense: Miro el titular de pam, miro les dades, llegeixo la lletra menuda i concloc que si això és periodisme ... jo sóc rei)

 

E.E. 275 L'ANTIENSENYAMENT

...He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l'un i l'altre (Ordine i Steiner)  sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil,es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur  no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos,  "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí: "L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma. Els bons professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes, són potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis. Els mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en joc, que són conscients de la interrelació de confiança i vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta, són alarmantment pocs".

"No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, i com més fort i viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.

Ignasi Aragay, 14.10.2023

 

E.E. 274 TRAVESSAR LES FRONTERES MÉS DIFÍCILS

Crim sobre crim: a l’atac terrorista de Hamàs en territori israelià d’avui fa vuit dies (que encara continua, amb la presa d’ostatges civils) l'està seguint ara la resposta militar de l'exèrcit israelià a Gaza en forma de destrucció fins a convertir les ciutats en piles de runa, de tall fins a l’asfíxia de tots els subministraments que fan possible la vida i d’evacuació forçosa i impossible de més d'un milió de persones en 24 hores, que ja està convertint aquesta guerra en una nova catàstrofe humanitària en un món que cada dia en suma una de nova i que ja n’ha perdut el compte.

... repugna que algú s'atreveix a buscar beneficis polítics o econòmics a còpia de fer la guerra, sobretot ara que la barreja de la crueltat humana de sempre amb els avenços tecnològics d'última generació permet assolir uns graus d’horror inimaginables. 

Aquests dies hi ha persones que han travessat les fronteres per fer mal, però també n’hi ha hagut que les han travessat per fer el bé. Són els que s’estan atrevint a travessar les fronteres mentals, que són les més difícils de superar perquè són ben humanes, especialment quan ataquen els teus. Les paraules d'aquestes persones han de ser tingudes en compte més que mai, especialment quan han denunciat el supremacisme, l’arrogància i el populisme de Netanyahu i el seu govern, factor sense el qual no s'explica aquesta explosió d’odi...

Antoni Bassas, 14.10.2023

 

E.E. 273 EL "SEXE" DÈBIL

Ja veurem què succeeix amb la moda imperativa i puritana del políticament correcte pel que fa als llibres de temps passats –els del present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que, per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la discussió sobre com s'han de modificar els clàssics perquè no escandalitzin ningú i s’avinguin amb les idees correctes dels nostres dies...

¿Què passarà amb un llibre tan amable, gentil, benhumorat i cordial com Els papers pòstums del Club Pickwick (1837)?... al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “soft sex”–. El pare de Sam Weller no ho acaba d'entendre, i pregunta al seu fill: “Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I rebla el seu pare: “Aquí sí que no l'erra gaire, Sammy; per força són dèbils, un sexe d'allò més dèbil...”

Potser cal entendre que els llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història, deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs autors. I, després, comentar el que calgui.

Jordi Llovet, 30.9.2023

E.E. 272 UN LLIBRE TRIST I BELL

... Tots els matins del món... L'acció transcorre la segona meitat del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i compositors de viola de gamba...

Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles. "He consagrat la meva vida a uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les set cordes d'una viola; a les meves dues filles. Els meus amics són els records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre, les bagres, els gobis i les flors de saüc. Digueu a sa majestat que el palau no n’ha de fer res, d’un salvatge...". El rei l’acaba deixant per inútil, sense càstig.

És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua humana. Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa. La resta no compta. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica...

Ignasi Aragay, 30.9.2023

 

lliVre 19 EL BARRI DE LA PLATA

... cada objecte que sortia d'un armari, d'un altell o d'una calaixera, originava un instant de recolliment, el recordava, l'acariciava, hi veia un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir que el llençava o que se l'enduia a casa, però havia de complir el ritual sencer. "Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món", devia pensar en el seu dolor... (pàg. 63) 

Amb disset anys sents la necessitat d'oblidar-te dels pares i dels seus problemes... Hi ha una colla d'anys de la vida, a mesura que els teus pares s'acosten als seixanta i tu en tens vint, que l'únic que vols és que es trobin bé i que no t'amoïnin gaire... (pàgs. 177 i 179) 

...no queda res viu ni res en peu. Els edificis subsisteixen però aviat no hi seran. I el que van ser ningú ho recorda...(pàg. 221)

El barri de La Plata de Julià Guillamon, L'Avenç, Barcelona 2018

 

E.E. 271 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (i 2)

... És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) parteix d'una trampa. I és per això que moltes dones han negat que mostrar els pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista. Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i visibilitat, perquè no deixa de ser un reclam fet a partir de la capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits. Per veure't com un objecte excitant i, en certa manera, disponible... 

En alguns esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts... 

I mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha confinat la societat patriarcal. Potser algun dia podrem reivindicar la nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies, i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no toquen.   

Marina Subirats, 27.8.2023

E.E. 270 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (1)

Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida. De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els òrgans considerats més eròtics?... ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament...

Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural, igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això no es toca...

Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica...

Marina Subirats,27.8.2023

 

E.E. 269 L'ÚLTIMA GRADUACIÓ

Recordes que (la filla) va néixer quan tu en tenies 40 i allò et va rejovenir, però que a mesura que han anat passant els anys t’ha anat fent sentir gran, perquè ... ha complert a la perfecció l'encàrrec no escrit de fer entrar fins a la cuina de casa els versos de Dylan “Veniu pares i assenyats de tot arreu. No critiqueu, abans mireu si porteu una bena als ulls. Els vostres fills i filles ja parlen diferent... perquè els temps estan canviant".

Ja ho crec que parlen diferent, i no ho dic per l'ús random de la paraula random, sinó perquè cada dia han deixat clar on és la línia vermella del respecte a les diversitats, de la plena consciència de ser dones que no toleren cap més menysteniment i d'un ressentiment generacional d'intensitat variable per l'estat del planeta...

Que cadascú completi, a partir de la seva experiència, aquest retrat dels que amb vint-i-pocs han arribat al cap del carrer. Forts i fràgils alhora, generosos i inconscients dels seus privilegis simultàniament, demanen valors i refusen de manera innegociable els inconvenients de la vida amb els que nosaltres ja hem pactat. Sota la capa del pessimisme pel futur amb què els hem bloquejat hi ha un clam que no volem escoltar: “Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix, no sentiu aquest vent que trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant”.

Antoni Bassas, 30.9.2023

 

 

E.E. 268 CORSOS, CATALANS, OCCITANS, ASTURIANS...

... Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats Units, no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas històriques. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors... No és una Europa ben travada una que només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el català, el bretó... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel francès...

Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en traductors... Pocs llocs del món tenen tanta riquesa lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat. Un negoci, una raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món. No hi ha res més civilitzat.

Empar Moliner, 30.9.2023

 

E.E. 267 SENTIMENTS CONTRADICTORIS

Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats. És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”... era un fet històric –atès que mai no s'havia produït– que la diversitat lingüística de l'estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra sense haver de rebre retrets i amonestacions... Vaig observar l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”...

Així i tot –em confesso– ... em vaig emocionar una mica... Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara des d’alguns escons. Que amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros... 

No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder parlar català a Europa. No m'hi conformo. Però mai no em mantindré impertèrrita davant d'un nou reconeixement de la llengua catalana, vingui d'on vingui.  

Sílvia Soler, 23.9.2023

 

E.E. 266 LA INDEPENDÈNCIA NO POT SER EL SOMNI CATALÀ

El desig o l'anhel que Catalunya sigui un país independent no pot ser considerat un somni: és un propòsit polític, i, tot i que serà un procés difícil, posseeix unes característiques molt més racionals que els somnis, que sempre escapen a la lògica de la raó i del que és real. Per això, quan la malaguanyada Muriel Casals va encunyar l'expressió “nosaltres som el somni”, feia molt poc favor a la causa independentista. Els somnis són matèria de l'inconscient, i no coneixen cap versió comunitària o compartida: són propis de l'inconscient de cadascú, i cadascú té els seus. Mai són col·lectius.

Sembla que el procés abandonarà la via somniadora. Ara la qüestió s'ha convertit en un desig legítim, que no assolirà la realitat passant dels somnis a la vida diürna, sinó passant pels terrenys de la lògica, la raó, la consciència, l’estratègia política i la reforma de la Constitució.

Jordi Llovet, 23.9.2023

 

E.E. 265 QUÈ NO T'HAN PORTAT ELS REIS?

Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar ...  Si penso en això és perquè avui han vingut els Reis...   (Si no et porten el que vols) la culpa és de qui escriu la carta. L’escriu, de vegades, a correcuita, per força, sense gaudir-ne. De vegades demana per a l'altre el que vol per a ell (una tele o una espremedora o tal ampolla de vi). De vegades regala allò que el distingeix (un llibre o un disc que a ell li agraden) o un toc d'atenció (un mètode per aprimar o una sessió de relax) o les temudes “coses útils” com els mitjons o l’anorac... 

En aquests moments de la vida, només que algú un instant, un instant petit, hagi pensat de veritat en tu i en què t'agradaria, en allò que “reforci” el que tu ets, encara que s’equivoqui, t’està fent el regal. Per això, en aquests moments de la vida és quan el regal “manufacturat”, una carta, un dibuix, un dinar, són la veritable mirra, que és, com sabem, el regal tapat dels tres Reis. L'or i l'encens gairebé sempre porten el trist tiquet de compra incorporat.

Empar Moliner, 6.1.2024

 

E.E. 264 TOT PASSA

Sempre m'ha preocupat si de veritat tot passa o bé si les coses hi són i som nosaltres que hi passem. El temps no passa, penso, potser, i som nosaltres que passem pel temps. Mai no n'he tret l'aigua clara. Ara, per posar un cas, ¿puc dir que ja ha passat Nadal i ja ha passat Sant Esteve, i Cap d'Any i Reis? ¿Han passat, de pressa, ells, com va de pressa el nostre cada dia, que cada dia va més de pressa? Fins que tot s’aturarà. Bé, no s’aturarà res. Som nosaltres, seré jo que m’aturaré i ja no passaré per cap més Nadal, ni cap més Sant Esteve, ni cap més Cap d'Any, ni cap més dia de Reis... 

De fet, mai no sabem res. Del futur no en sabem res. I del passat, de fet, tampoc. Perquè els records, això que en diem els records, no són pas reals, no són pas allò que vam viure, ni que fos ahir. Són construccions que ens fem, corregides, adaptades al nostre desig. Ens els afaiçonem a mida. El passat és tan obscur com el futur. Només el present és el que és i és fugaç. I també és voraç: se'ns menja... 

Aquí anirem passant, com fem sempre, amb una Generalitat intervinguda, deixant-nos enganyar, deixant-nos humiliar amb cimeres franco-espanyoles, anirem tirant, com fem sempre. Passarà el gener, més ben dit, passarem pel gener, i pel febrer i per la Santa Quaresma i per Setmana Santa.

Narcís Comadira, 14.1.2023

E.E. 263 NADAL, MALGRAT TOT

Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat... Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d'Octubre). Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs... Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració... El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis... Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques... I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més... 

Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l'arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!

Sílvia Soler, 24.12.2022

 

E.E. 262 ELS FANTASMES DE NADAL (i 2)

... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 261 ELS FANTASMES DE NADAL 1

Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos. Si els de Scrooge eren un egoisme eixarreït i una austeritat miserable, els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”...

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022