Darrerament –ho fa l’edat– he tingut oportunitat de xerrar amb
diverses persones del meu entorn que han arribat al moment de jubilar-se
(o prejubilar-se). Les seves reflexions m’han fet rumiar. Una majoria
aclaparadora estan contentíssims d’haver posat punt final a la seva
carrera professional. No tan encantats de tenir temps lliure, com
alliberats d’una mena de condemna. Què s'ha fet d'aquelles
persones que temien el moment de jubilar-se? On són tots aquells a qui
recava enormement abandonar el món laboral, que consideraven que era
injust haver de plegar ara que havien acumulat una experiència i una
saviesa que podien transmetre a les generacions més joves?... Els amics que es jubilen ara feia temps que anhelaven aquest moment.
Asseguren que els darrers anys han estat els pitjors de la seva vida
professional amb molta diferència. Que l'última dècada –pel cap baix–
s'han sentit menystinguts i impotents davant de la degradació d'una
feina que coneixen bé i que en cert moment els va apassionar. Hi
ha una mestra que ha arribat a la jubilació a empentes i rodolons, entre
baixes per ansietat i períodes d'activitat forçada. Diu que ja no podia
suportar les criatures consentides i maleducades, ni els canvis
constants en els plans d’educació, ni l’allau de noves tecnologies que
no sabia ni volia aplicar a la feina...
Sílvia Soler, 15.1.2022
