(arafa<d'1any)
Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta
anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i
començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare,
cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una
clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner,
encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu,
ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes,
d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols.
Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon,
quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa,
no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que
ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el
feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò
que ell ens volia dir...
... un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que
calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni
per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la
música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules
no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un
home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l'amor, a l'Àngels i
als fills, a l'amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer... algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de
veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però
que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les
emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida...
Vicenç Villatoro Lamolla, 11.12.2021