diumenge, 26 de juny del 2022

pd 2495 Ramon Muntaner, viure de veres

 (arafa<d'1any)

Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir...
... un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l'amor, a l'Àngels i als fills, a l'amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer... algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida...
Vicenç Villatoro Lamolla, 11.12.2021