En un institut de secundària hi han penjat un cartell amb el lema “Mites
de l’amor romàntic”, que diu que “són un conjunt de creences socialment
compartides sobre la suposada veritable naturalesa de l’amor, que solen
ser fictícies i irracionals” i que “provoquen grans decepcions i
frustracions i accentuen el sexisme”. Entre els mites del cartell hi ha
el de “l’abnegació”, que és creure que “l’amor implica fer sacrificis i
prioritzar el benestar de la parella, cosa que pot suposar que algú es
lliuri incondicionalment o exigeixi a la seva parella que ho faci”, o el
de “l’aparellament o la parella”, que és creure que “la monogàmia
heterosexual és una institució amorosa natural i universal” i creure que
“no es pot ser feliç sense tenir una relació de parella”. No és que l’amor impliqui sacrificis, que també, és que “el benestar de
la parella” pot resultar-te agradable i desitjable, sobretot si és un
benestar que no és lluny del teu... Lliurar-se incondicionalment? Pot ser un plaer i pot ser mutu. Jo no ho
veig tan complicat. I això de la monogàmia heterosexual també ho veig
una mica passat de moda. Als instituts hi ha joves heterosexuals i
homosexuals que aspiren a la monogàmia. També hi ha joves, heterosexuals
o homosexuals, que tenen relacions obertes i que han canviat el
concepte de possessió. Tot està bé. Quan algú vol “compartir la vida”
amb algú altre ho fa per un profundíssim desig d’estar-hi sempre, de
menjar-se'l, de tenir un sofà per veure-hi pel·lis i de fer el sopar
junts. Esclar que s’acaba, esclar que surt malament, esclar que fa
patir, però em sembla que enamorar-se és una de les millors coses que li
poden passar a un adolescent. L’enamorament no és una construcció
social... Empar Moliner, 15.4.2023 | ||||||
