pd M36

EL PUNT / Diumenge, 15 de desembre de 1991

FRANCISCANS A CALIFÒRNIA

Eduard López

L'estudi de Jaume Sobrequés, circumscrit al període comprès entre 1769 i 1821 - dates, respectivament, de l'expedició de Gaspar de Portolà i de l'annexió de Califòrnia al Mèxic ja independitzat -, fonamenta la seva recerca en el seguiment del rastre deixat pels homes de parla catalana - majoritàriament del Principat i Mallorca, però també del País Valencià - que van jugar algun paper en la colonització del territori californià...

L'ordre dels franciscans va ser l'encarregada de cristianitzar els indígenes i d'introduir la cultura europees a Califòrnia. La tasca dels missioners com a delegats de la corona els convertia, en definitiva, en els veritables protagonistes de la colonització, el repoblament i la delimitació d'una frontera política...

La presència catalana a Califòrnia no només va prendre una forma de caire religiós ja que, a més dels nombrosos metges, advocats i arquitectes que s'hi van establir, n'hi va haver que van ocupar càrrecs de rellevància política. Entre aquests, cal destacar homes com el pioner Gaspar de Portolà i el dues vegades governador Pere Fages...

La historiografia romàntica catalana ha estat molt rebeca a analitzar la participació de catalans en la colonització d'Amèrica i, molt particularment, l'impacte de la seva actuació sobre la població indígena... A cap cultura li agrada revisar críticament els fantasmes del seu passat...

pd M35

​EL PUNT / Diumenge, 14 d'octubre de 1990

CINC-CENTS ANYS D'IMPERI

Pere Bosch i Cuenca

​Al "V Centenario" se superposen els laments dels conquerits i l'orgull dels conqueridors.

Amb una anticipació gens freqüent en el tema dels aniversaris, les institucions van preparant la celebració del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica. Però les exaltacions triomfals provinents de l'ex-metròpoli, imposades als mitjans de comunicació de forma quasi exclusiva, no deixen sentir l'altra veu: la dels qui veuen en la data del 1492 l'inici de totes les seves desgràcies.

Ja des del moment del xoc se superposen dues veus: la dels vencedors lliurats al sarcasme i la dels vençuts que no han deixat de lluitar.

La incertesa per l'arribada dels conqueridors aviat va quedar dissipada per la cobdícia i la brutalitat, i passaren a ser els "fills del diable".

Només a Mèxic i al Perú, la reducció demogràfica pot fixar-se entre el 60 i el 80 per cent en els primers quaranta anys de la conquesta.

pd M34

EL PUNT / dimarts, 13 d'octubre de 1992

ELS INDIANS, UNA VISIÓ PARTICULAR D'AMÈRICA

Pep Collelldemont

Es feia dir comte de Jaruco, però en realitat... Era un indià, popularment indiano, un de tants que van anar a Amèrica a fer fortuna i en tornar amb les butxaques plenes van fer ostentació pública de la seva fortuna... No tots es feien dir comte, però sí que tots van coincidir en la fal·lera de  construir-se una gran mansió d'estil de l'època. Les cases eren un símbol visible de les fortunes, si bé molts d'ells manifestaven també el seu poder aixecant hospitals, escoles, casinos... Moltes d'aquestes cases han estat víctimes de l'especulació dels anys 50 a la Costa Brava.

...

Passaven els millors anys de la seva vida a Amèrica i quan havien recollit una bona fortuna tenien necessitat de tornar a casa. Aleshores, molts d'ells aprofitaven la seva condició social per triar la joveneta més bonica de la població i esposar-la...

No tothom va tornar, però, amb la butxaca plena... D'aquests ningú no se'n recorda perquè no van deixar res...

pd M33

EL PUNT / Diumenge, 11 d'octubre de 1992

SOTA L'EMBLEMA DEL 92

Miquel Torns

Cinc-cents anys després de l'arribada de Colom a Amèrica, l'Estat Espanyol s'ha embrancat en un seguit de celebracions, que han obert la polèmica a escala internacional. Mentre les primeres nacions americanes parlen d'etnocidi, dominació i usurpació i els hereus dels conqueridors continuen mantenint el poder econòmic i militar al Con Sud, colpejat per la misèria i la injustícia, en aquesta banda de l'Atlàntic una operació de cosmètica ha canviat el despectiu "descubrimiento" per "encontre entre dos mons".

En desembarcar a l'illa de Huanahaní, després San Salvador i ara Watling, a l'arxipèlag de les Bahames, els navegants europeus van desencadenar una sèrie de malentesos que s'han allargat fins a l'actualitat. El primer equívoc fonamental va ser pensar que aquells individus estranys i pacífics, "muy bien hechos, de muy fermosos cuerpos y muy buenas caras",  formaven part de les Índies orientals, al continent asiàtic. Els van tractar d'indis, nom que ha fet fortuna fins i tot després de demostrar que es tractava d'una altra terra.

L'obsessió de Cristòfol Colom i els navegants que l'acompanyaven en aquell primer viatge per trobar una ruta ràpida cap als centres de producció d'espècies de les terres orientals els impedia qualsevol altra comprensió del que acabaven de trobar...

pd M32

​ARA, dissabte, 20 de maig del 2017

​ELS HEROIS I LA GLÒRIA

Toni Güell

... L’extinent Luis Segura, en l’esfereïdor 30 minuts titulat Herois de diumenge passat, explicava que després de denunciar als seus superiors i a la justícia militar l’existència d’una generosa comptabilitat B dins de les forces armades, l’únic que n’havia tret era el seu propi aïllament dins del cos, diversos arrestos i l’expulsió de l’exèrcit. Un exèrcit, reblava Segura, que té un total de 41.000 soldats a les ordres d’un total de 52.000 oficials.

... L’esmentat programa Herois exposava, a banda del cas de l’extinent Segura, els de diverses persones més que han caigut en l’ostracisme professional per haver denunciat la corrupció en les institucions. I en tots ells es repetia la imatge d’una jerarquia enquistada que tira endavant la piconadora del seu interès deshumanitzat, i també la d’uns quants subalterns que per culpa d’aquestes elits s’han vist abocats a l’atur i a calvaris judicials inacabables, en una situació de fragilitat i d’indefensió desesperants. Moltes d’aquestes persones han hagut de comprovar, incrèdules, que el fet de no haver mirat cap a una altra banda en detectar un tràfic d’influències no els ha donat més possibilitats de tornar a trobar feina, sinó que, al contrari, constitueix a ulls de molts un motiu per malfiar-se del seu curriculum vitae.

... quan denunciar la corrupció equival al suïcidi laboral,... És difícil no pensar que alguna força obscura marca el pas de la nostra vida en comú quan un partit, com fa avui el PP, pot sotmetre les fiscalies General i Anticorrupció als seus interessos a plena llum del dia. El fantasma de l’autoritarisme perviu en l’Estat i entre els ciutadans. Per això qualsevol emancipació passa per deixar de donar tota la visibilitat als corruptes i donar-ne molta més a aquells que els han desemmascarat, i per fer que aquests últims puguin trobar camins de glòria, és a dir, de notorietat, de celebració i d’exemplaritat. I això cal fer-ho col·lectivament, no només des dels mitjans.

pd M31

​EL MÓN núm. 65 de 20 de maig de 1983

​CAMINS DE BAST I CAMÍ RAL

Jaume Guillamet

Fins a mitjan segle passat gran part de Catalunya es comunicava encara i només per camins de bast... Els camins de bast o de ferradura eren aquells pels quals podien passar els animals carregats amb sàrries i arreus, però no pas els carros... fins a la invenció de l'automòbil subsistiren en gran part els vells camins de carro (o camí ral). Molts simplement han estat asfaltats i apa...

No som sols un país de males carreteres, sinó que som a més, i sobretot, un país sense un sistema propi de carreteres. Les carreteres importants, igual que les autopistes, s'han fet sempre servint polítiques d'Estat...

Acostumats a anar mal servits, acabem enlluernats per millores concretes i amb el perill de perdre la perspectiva d'allò que de debò ens convé. Una Catalunya amb dos milions i escaig de vehicles de motor continua funcionant en el fons amb un esquema modernitzat de l'antiga divisió entre camins de bast interiors i camins de carro i camí ral a la terra baixa... El camí ral seria l'autopista, els de carros les carreteres generals i la resta... I no hem comptat els milions de vehicles de pas per aquest nostre país de marca.

Tot plegat no és gens estrany. Els períodes d'autonomia catalana van ser en el passat breus i accidentats, però també s'ha de dir que a les classes dirigents del nostre país ja els ha anat bé aquest tipus de creixement econòmics que ha conduït a la Catalunya problemàtica i desequilibrada d'avui. Fer carreteres i comunicar de manera decent entre si les comarques de la nostra abrupta geografia només té sentit si hi ha voluntat real de reequilibrar el país del futur. A veure si serà veritat.

pd M30

​LLATINOAMERICANA'97

(dites de febrer)

"Qui deixa Déu a causa del Poble, qui deixa el Poble per Déu, es pot quedar sense Déu ni el Poble".

Pere Casaldàliga
 ​

"Quan a l'eucaristia celebro la vida, haig d'estar disposat a donar la vida pels altres".  Camilo Torres

"No tenir una imatge de Déu equival a no tenir Déu".   Martí Luter

"Només esgota el dia a dia aquell que viu la utopia".   Pere Casaldàliga

pd M29

LLATINOAMERICANA'97

Gener 1997​

"Un país que oblida el seu passat no té futur".
Subcomandante Marcos

Els assaltants dels béns de l'Estat i del poble no són els pobres sense feina ni els camperols sense terra, sinó gent amb corbata i amb bons sous.

Mons. Ismael Rolón, Paraguai

pd M28

​LLATINOMERICANA 1999

ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA ENFRONT DEL CANVI DE MIL·LENNI

Clodovis Boff​

...

Si el primer mil·lenni va ser "de comunió", i el segon va ser "de poder", qui sap si el tercer podrà ser "del poder de la comunió" i de "la comunió del poder", en termes de corresponsabilitat i de servei recíproc.

La proposta dominant actualment és la d'una Església d'autoritat/obediència i no el d'una Església comunió/participació...

Què cal fer

1. Insistir en la idea d'una Església participativa...

2. Prosseguir en la missió de profetisme social de l'Església prenent sempre com a destinatari tant el pobre com el modern, com a subjecte i no com objecte. I buscar la transformació profunda de l'actual sistema, el capitalisme de mercat... el compromís alliberador en pro de la justícia pels més pobres és un integrant constitutiu - si no essencial - de l fe cristiana.

3. Avançar en la construcció d'una Església inculturada en la seva litúrgia, llenguatge i organització...

4. Recuperar les arrels espirituals i místiques del cristianisme... Només així la fe podrà continuar qualificant l'ésser dels cristians en el seu compromís social i en el seu propòsit de reforma eclesial...

pd M27

​ARA, 13 de maig del 2017

LA REVOLUCIÓ DE LA VERITAT

Carles Capdevila

​Mentia Pujol abans de la confessió, va mentir el dia que confessava i ha continuat mentint després...

Menteix Rajoy quan presumeix de la independència de la justícia mentre bat rècords indignes de control de jutges. I fins i tot quan els documents proven que el fiscal d’Anticorrupció es volia desfer d’alguns fiscals, ell menteix i ho nega.

El súmmum és l’exministre Fernández Díaz, mentider en cap de la democràcia, que diu que nega haver dit fins i tot el que va quedar enregistrat en les seves converses.

Vivim colgats de mentides podrides, en plena espiral de creixement exponencial en què cada mentida en genera una de més grossa. Tothom que ha patit un mentider compulsiu a prop sap que la capacitat humana de fabular és il·limitada, i que cada falsedat és defensada amb tanta passió que t’adones que el mentider és víctima de la seva pròpia ficció: s’acaba creient a ell mateix.

Envejo països on quan algú amb responsabilitats és enxampat en una mentida primer fa com els nens, es posa vermell i demana perdó, i després fa com els grans: demana perdó i dimiteix. Aquí la mentida no es penalitza: s’integra, es digereix i s’assumeix amb una resignació que sembla mentida. Lluny de restar vots, de vegades en dona.

... La mentida s’escampa com una epidèmia i ens fa parar bojos. Cal una revolució de veritat i de la veritat des de baix, en el dia a dia, que planti cara a cada mentideta, per petita i innocent que sembli, que apugi el llistó d’exigència ètica, que no dissimuli davant les falsedats, que aïlli els mentiders, els assenyali amb el dit i els faci caure la cara de vergonya.

pd M26

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (d)

Joan Barril​

​...

L'únic escenari on la cultura catalana va servar​

​ un caire eminentment nocturn van ser les clarianes dels focs de camp, i el seu gran públic van ser els escoltes. L'escoltisme ha estat sens dubte un dels grans pilars de l'actual sentimentalitat catalana. Els seus uniformes van proporcionar la imatge de l'exèrcit civil que Catalunya mai no ha tingut... Políticament, l'escoltisme, sota el paraigua del bisbat, va aconseguir ser l'única manifestació pública sobre la qual onejà una bandera diferent de la franquista. Seria difícil trobar algun polític de l'actual govern català que no hagi fet les seves primeres armes en la disciplina escolta del cap providencial i de l'autoritat inferida que n'emana.​

​ Aquells cadells de pura raça de la catalanitat dels seixanta van cobrir Catalunya de Bones Accions i van enfrontar-se amb els falangistes a les plataformes dels trens. Els escoltes d'aquells anys van poder fer realitat l'èpica del Capitán Trueno i dels almogàvers. Per a aquells nois i noies, l'aventura tenia ressons de guerrilla, un simple xiulet era la més contundent de les armes i, sense proposar-s'ho, van esdevenir l'únic símbol vivent, tendre i pre-institucional alhora, que podia​

​ dur impunement les quatre barres brodades a la camisa...​

pd M25

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (c)

Joan Barril​

​PELUTS I PARCEL·LES​

​De Liverpool va venir la llibertat del gest i de la dansa... Entre la veu mineral d'en Raimon i les estrofes encartronades d'en José Guardiola, la música dels Beatles era blanca i aquàtica com els penya-segats de Dover...

... les cordes de la guitarra van ser sis línies paral·leles que es trobaven a la tarda lenta dels dissabtes. Els Beatles van donar a una generació la seguretat que el món, efectivament, els protegia... cada nou disc dels Beatles era la confirmació d'un procés inexplicable que els talps del franquisme sociològic van voler estrafer amb el nom de "ye-ye".

Tot era "ye-ye": el Real Madrid, els capellans, la Concha Velasco i "El Cordobés"...

Els "ye-yes" van convertir el cos en un signe. Si algun cop van ser sobrers els diccionaris va ser a la dècada prodigiosa dels seixanta. Els "ye-yes" van començar a prescindir de les paraules i van aprendre a comunicar-se amb l'eco de la música com si fossin rat-penats sense cap pena... ​

pd M24

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (b)

Joan Barril​

AIRE DE NIVEA

A l'estiu de 1964, la torre de Babel catalana creixia per minuts. Espanya s'havia convertit en la taverna d'Europa i els obrers del Ruhr o de la Banlieue es deixaven caure per la Costa Brava fins a quedar blaus de sagnia. El turisme dels seixanta va ser el definitiu tirataps de l'efervescència que els catalans de la postguerra havien anat acumulant als cellers del sisè manament. A les platges, els homes escurçaven a poc a poc els seus monstruosos meybes mentre a l'horitzó apareixien aquells primers biquinis, castíssims i ortopèdics, gràcies als quals molts catalans van poder descobrir que les dones també tenien melic com qualsevol... L'aire era apegalós com la Nivea... Aquells turistes-charter havien comprovat que, des dels avions, no es veuen les fronteres de la Terra..

Sense pretendre-ho, van aixecar les seves colònies seguint el model que els grecs van deixar a Empúries. Insensiblement, els aborígens vam anar canviant els "Celtas" pel "Peter Stuyvessant", els pentinats bruns per les llises cabelleres rosses, els xurros per les chips, la canya de cervesa pel gin-tònic, les bitlles pel mini-golf i l'harmònica de l'excursionista per la guitarra elèctrica de Liverpool.

pd M23

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (a)

Joan Barril​

Un bon dia del 1964 vam sortir al carrer i ens vam topar amb una pau de  vint-i-cinc anys que regalimava per les façanes i que esquitxava les guerreres. Tothom subscrivia la legítima alegria de la pau, però lamentava els vint-i-cinc anys que feia que durava aquest pau... Franco era la pau. Ni més ni menys. I la pau espanyola - ho deia el No-Do - era envejada per les inútils i turbulentes democràcies europees...

Espanya s'havia convertit en la reserva índia del feixisme, i això, precisament l'any que la selecció de futbol guanyava el campionat d'Europa a la Unió Soviètica, no quedava gaire bé...

Els colls-cigne

... si el 1964 el sensecorbatisme era ja un privilegi dels rebels, el coll-cigne havia esdevingut una peça que conferia al seu portador la dignitat intel·lectual dels doctors honoris causa de la discrepància.

Els intel·lectuals de coll-cigne havien arribat, com els infants, de París... els coll-cigne van ser els portaestendards d'una Catalunya que només podia cantar en francés o en català...

Aquells van ser els anys de la gestació d'una burgesia cultural que els cenacles progressistes de Madrid ni ara ni abans no han arribat a entendre...

Ells van ser els autèntics administradors dels pots de les essències europees: menjaven panets de Viena i feien cua per comprar pastes italianes, s'extasiaven davant la xocolata suïssa i admiraven la prodigiosa tècnica alemanya, parlaven de la revolució cubana amb el puny clos sobre selectíssimes pipes angleses, escoltaven litúrgicament els cors de l'exèrcit rus i eren experts a desfer les tanques de la roba interior francesa, s'allitaven amb les turistes sueques però, en família, debatien el controvertit catecisme holandès. Amb tanta Europa sobreeixint-nos per les comissures, a ningú no li va estranyar que la missa deixés de dir-se en llatí.

pd M22

​LLATINOAMERICANA 1999

ESTRUCTURES MIL·LENÀRIES PENDENTS

José Comblin​

El mil·lenni de l'imperi

En començar el segon mil·lenni (any mil, després de Gregori VII), l'Església cristiana occidental es va estructurar segons un esquema imperial, l'esquema de l'Imperi romà, i la teologia va ser orientada a explicitar-ho i legitimar-ho.

La visió imperial es vincula amb la interpretació aristotèlica del món i la visió que va predominar en el període hel·lenístic i en el sistema romà. En ella​ el món és concebut com constituït per dues parts: el cel i la terra...

...L'Església va voler ocupar el lloc de l'imperi. Va ser la societat perfecta que imita a la terra l'ordre etern del cel...

Alguna cosa es mor en aquest mil·lenni...

Des de sempre, les religions s'han expressat en un llenguatge simbòlic i mític. En el segon mil·lenni la teologia substitueix el llenguatge simbòlic pel llenguatge dels conceptes... D'aquesta forma la veritat cristiana es va transformar: va passar de l'estil narratiu i simbòlic a l'estil de definicions i de relacions entre naturaleses... Es va perdre la flexibilitat i la capacitat infinita de renovació dels mites... El que està morint és aquesta concepció de la teologia integrada en la cristiandat imperial.

Ruptures per al nou mil·lenni
...

En aquest segle XX, últim del mil·lenni, aquesta visió medieval ha patit repetits assalts, que han aconseguit derruir-la de forma definitiva. L'estructura de la cristiandat però, encara avui a la pràctica, està en vigor.

La teologia de l'alliberament llatinoamericana va oposar un model radicalment diferent, però sense fer una relectura completa dels concilis, sobretot el de Trento...

La teologia de les dones és la que més contesta - des dels mateixos fonaments - l'esquema teològic del mil·lenni que ara s'acaba. Perquè el model imperial és incompatible amb l'alliberament de les ones. 

pd M21

LLATINOAMERICANA 1999

POBRESA I DESENVOLUPAMENT EN EL MÓN

Informe del PNUD, 1997

Amb la globalització de l'economia hi ha uns guanyadors, els rics, i uns perdedors clars, els pobres.

La pobresa a Amèrica Llatina: 110 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar diari.

La pobresa en el món canvia de rostre. Nens, dones, subsaharians, refugiats, treballadors no qualificats...

La sida és la malaltia dels pobres.

La pobresa accentua les desigualtats contra les dones que es donen a totes les societats...

Disminueix l'ajuda mundial al desenvolupament... Eliminar la pobresa és possible com ho va ser "eliminar l'esclavitud", però encara ens "falta la voluntat" d'aconseguir-ho.

Acabar amb la pobresa extrema costaria molt menys del que es pensa. N'hi hauria prou amb l'1 % de l'ingrés mundial...

pd MXX

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (i C)

Joan Barril

​... Parlàvem de muntanyes i oblidàvem el mar. I no és casual... Els cims ens acostaven a Déu i les platges al Diable. Els camins i les dreceres de la terra ferma havien estat fressats per cav​

​

​allers catalans de mitjons immaculats i, en canvi, les rutes del mar s'anaven omplint de forasters semi-nus. M ​entre les nostres muntanyes s'il·luminaven amb la joia del foc de camp, als dàncings de la costa es ballava la "conga", la "raspa" i el "rock and roll". La Catalunya interior era ascètica i la Catalunya del litoral era lúbrica o, si més no, atramuntanada. A la Catalunya interior s'hi accedia a cops de xiruca. A la costa, en canvi, s'hi anava en "sis-cents"...

... Pel "sis-cents" van brostar nous semàfors a l'asfalt i els nens ja no van poder sortir a jugar al carrer. A causa del "sis-cents", les carreteres ombroses de Catalunya van passar a ser únicament cintes de dol, per l'arboricidi que s'hi va abatre sobre els plàtans de les vores...

El 1958 Barcelona inaugurava el que havia de ser l'estadi de futbol més gran del món i, per celebrar-ho, la temporada següent el Barça guanyava la seva penúltima Lliga...

... Els ciutadans es van anar enclastant als vidres de les botigues d'electrodomèstics com uns captaires afamats d'imatges tremolenques i figures diminutes. La televisió havia arribat... A poc a poc, a les nits d'estiu, van anar sortint menys veïns amb les cadires al carrer...

​

pd M19

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (B)

Joan Barril​

... Recolzats a la barana dels Pirineus, milers d'excursionistes van deixar son i sou per les tarteres pirinenques d'Aneto, el Puigmal, Carançà amb l'únic objectiu de contemplar l'altra vessant de la muralla que separava dictadura i democràcia... l'excursionisme es convertia en la manifestació de lleure més important de la Catalunya dels cinquanta. I la veritat és que ningú no considerava que una marxa amb motxilla pels camins del país era únicament una manifestació de l'oci. En la precària mitologia nacional d'aquells catalans, l'excursionisme tenia quelcom d'acte de servei, com si l'incessant caminar de l'excursionista fos una manera de comprovar que les fites interiors que delimitaven Catalunya eren encara al seu lloc... Els avantpassats els havien llegat el Pedraforca, el Montseny, el Matagalls, la fageda d'en Jordà, el pla de Campllong o la serra de Prades i, cada diumenge, uns patriòtics pelegrins disfressats d'excursionistes retien homenatge a la història orogràfica del país, potser l'única història que tan sols podria ser amagada a cops de barrinada. En uns moments que tot continuava sent sospitós, que la llengua, la senyera i el cognom feien arrufar les celles dels tricornis, el paisatge de la Catalunya interior era l'únic manifest legal que els catalans duien escrit a la memòria. El catalanisme d'aquells anys va fer-se a peu, i les mans anònimes dels excursionistes van convertir cada cim i cada avenc en un pal on onejava la llibertat i la protesta.

pd M18

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (A)

Joan Barril

La vida s'arrodonia com el tortell dels diumenges. El pas del temps havia assolit una cadència amable en els rituals de la calor i del fred, de l'alegria dels cossos i de la penitència de les ànimes, que es repetien amb la consciència col·lectiva del fet que tots anàvem millorant. Finalment s'havia vençut la guerra de la postguerra, i els catalans se sentien posseïdors d'aquella precària riquesa dels pobres que consisteix a haver perdut la por a la pobresa...

L'hivern submergia els carrers en el fum de les calefaccions i pels volts de Nadal hom podia percebre aquell aroma de diners llunyans que la cantarella de la loteria feia voleiar celoberts amunt. La primavera es feia present amb la sentor de terra mullada i la barreja de cuiro i de colònies de tots els nens que estrenaven palmó i sabates el Diumenge de Rams...

Als estius dels cinquanta... L'ombra era més fresca i el sol més brillant i els barris o els pobles exhalaven una flaire penetrant de fems i de garrofes sota el monocord brunzir de les mosques. Aquells eren encara temps de mosques, i de les bigues de les botigues penjaven unes marronoses cintes engomades, inspirades segurament en alguna faula grega, on anaven a immolar-se en un silenciós holocaust tots els insectes de la contrada. De nit, els veïns sortien al carrer amb les cadires...

Als estius dels cinquanta, les ciutats s'omplien a poc a poc de forasters despistats... Venien de molt lluny. Eren noies gòtiques, altes i solemnes, que ens recordaven la nostra condició d'anella perduda...

pd M17

​EL MÓN, 23  de març de 1984

PER UNA POLÍTICA DEL BENESTAR (i 2)​

Miquel Porta Perales

... "estendre" el treball a tota la societat (treballar menys per treballar tothom, com diu l'eslògan sindical). Ha de quedar clar, però, que la reducció dràstica del temps de treball necessari no implica una degradació del benestar social... amb un treball de dues o tres hores diàries pot mantenir-se un nivell de vida raonablement alt i digne. Que l'augment de la productivitat serveixi per reduir el temps de treball necessari és, a més, una ocasió històrica que tenim davant nostre per començar a emancipar el treball assalariat.

Aquesta política de reducció del temps de treball es completaria amb una nova política de redistribució de la riquesa i del benestar...

Es tracta, en síntesi, de subordinar i/o fer compatible el creixement (limitat) quantitatiu amb el qualitatiu (salut, oci, educació, etcètera)... El creixement limitat, l'escassetat (relativa i de "necessitats" quantitatives i alienades) i un consum de necessitats qualitatives constitueixen l'única via cap al benestar i l'existència digna. Altrament, m'ho temo, no farem sinó governar (en profit d'uns pocs) la desocupació i la injustícia pretextant lluitar contra la inflació.

pd M16

EL MÓN, 23 de març de 1984

PER UNA POLÍTICA DEL BENESTAR (1)

Miquel Porta Perales

... el creixement econòmic - accelerat capitalista - està arribant al seu final...

... però una àmplia gamma de polítics i economistes creuen encara en la il·lusió nostàlgica d'assolir els nivells de creixement i total ocupació propis de postguerra. I dic que es tracta d'una il·lusió per les dues raons següents: en primer lloc, perquè el ritme de creixement de postguerra és ja físicament impossible d'obtenir...

en segon lloc, perquè la tecnologia d'altíssima productivitat hipotèticament capaç d'impulsar aquest colossal creixement és productora del que s'anomena "desocupació tecnològica". En resum: creixement il·limitat i ocupació total han topat amb uns límits objectius impossibles de superar.

... el creixement econòmic tampoc no augmenta el benestar social general, sinó que el disminueix a causa dels costos que això comporta (desocupació, insatisfacció de necessitats socials bàsiques, sobretreball, etc.)... "el capitalisme s'ha convertit en una societat de "suma zero", en una societat estroncada en la qual qualsevol benefici en una persona o grup sols es conqueria mitjançant una pèrdua equivalent en una altra persona o grup"...

pd M15

​LLATINOAMERICANA 1999

PER QUÈ SEGUIM AIXÍ?

Agenda Llatinoamericana. Editorial​

Anem arribant a la fi del segon mil·lenni. Amb la modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme...

Aquesta és hora de definir-se: seguim o no seguim?... La utopia ja és, com ens diria irònicament Galeano, un "cavall cansat"? En baixem, doncs? Podem seguir somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l'oblit la sang dels nostres màrtirs? El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por, la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la claudicació...?
...

El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem, en la justícia, en l'alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible una altra societat? Ho creiem o no ho creiem que la humanitat és la filla del Déu de la vida i de l'amor?
...

El paradigma major continua essent, per a tots els compromisos, una humanitat justa, lliure, solidària, que respongui, en la nostra fe cristiana, al paradigma últim del Regne. "Cultivar la justícia i les roses", diria el poeta peruà; no pas substituir la justícia per les roses...

En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de perplexitat, les certeses més grans han de ser més radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint potser dels aplaudiments... Sense claudicar davant del pensament feble i la postura light, que acaben essent dictatorialment postura i pensament únics.

Grans perplexitats, però més gran encara la certesa. Com més densa és l'obscuritat, més necessari és "donar raó de la pròpia esperança".

Seguim així, doncs, perquè la història segueix i perquè amb la història segueix el Regne.

pd M14

​LLATINOAMERICANA 1999

AQUESTA PÀTRIA GRAN EN ÈXODE

Pere Casaldàliga​

...

Ni l'esquerra ni la fe cristiana poden renunciar al paradigma o als paradigmes majors. La justícia, la solidaritat, el compartir, la sobrietat, els drets humans, la igualtat i alteritat simultàniament de les persones i els pobles, l'alliberament integral, el Regne de Déu - el paradigma del propi Jesús! - ... són els paradigmes irrenunciables...

... Emigrants ho som tots. Però és veritat també que aquesta terra i aquesta història són l'única terra i la història única que aquí, en el temps, tenim a mà...

Viurem aquesta terra i aquesta història en èxode constant, en lluita incansable, en tensa alegre esperança d'alliberament, acumulant atrevidament èxodes menors canviants, dintre del gran èxode a que ens crida permanentment el Déu de la Vida i de l'Alliberament.

pd M13

​EL MÓN / 1984

​EL PROFESSOR FRANZ, EL "CAVALL FORT" I UN PARELL DE COSES MÉS

Enric Calpena

​Jo no sé si us recordeu de quan éreu petits, ni poc ni molt, posem quan teníeu deu o onze anys. En aquell temps, a més d'anar a l'escola, llegir el TBO - per ser més exactes, la família Ulisses i els invents del professor Franz de Copenhagen - i practicar el futbol enmig del carrer, és ben segur que jugàveu a un munt de coses. Cíclicament, cada curs, esdevenia moda un cert joc i no se sabia ben bé per quina raó...

... De les primeres que recordo és la de picar cromos,... Per jugar-hi calia trobar una superfície ben llisa i dura: un banc de pedra o el mateix terra. Aleshores, cada jugador posava un cromo, amb la imatge contra el terra, "d'esquena". Per torn, s'anava picant amb el palmell de la mà fins que el cromo girava i quedava de cara. El traçut que ho havia aconseguit es quedava el cromo.

En tots aquests jocs hi havia una mena de codis no escrits... 

​​

Un altre joc mític de la meva infantesa era el de bales. De bales, n'hi havia de tot mena: metàl·liques (boles dels coixinets, de guix = guixots, de pedra= pedrots), de fusta, de plàstic o de vidre. Aquestes eren les preferides per tots. Entre les de vidre n'hi havia totes d'un color o transparents o, les més comunes, amb una mena de flor a dins...

El "cavall fort" també era força divertit... "churro, media manga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero"...

Un altre joc popular era el de batalles de soldadets. Aquests eren de plàstic, molt petits i mal fets, els venien en unes bosses que costaven cinc pessetes (un duro). Dins de la bossa hi devia haver uns vint-i-cinc o trenta soldadets... I és que quan érem petits no sabíem que la mort és una cosa seriosa i que la guerra no té cap mena de ludisme.

pd M12

​EL PUNT / Dimarts, 26 de març d​​e 1991​

EL TOBOGAN (i 2)

Daniel Palomeras

​...

Res de més lamentable que a un el comencin​

​ a trobar interessant. El jove pot ser bell, brillant, dinàmic, fort, qualsevol cosa. La noció d'interessant silencia pietosament un "malgrat" totes les altres coses. Que  ningú no s'estufi quan li diguin que unes temples argentades són interessants. Falòrnies...
...

Pot ocasionar algunes nits d'insomni (una altra característica de la quarantena, això de dormir malament), el desengany, el descobriment del pas devastador dels lustres sobre un rostre, una expressió, una manera de caminar i de pensar. La pregunta és automàtica: em veu l'altre amb els mateixos ulls? La resposta és obvia... Un se sent foraster al lloc enyorat i no reconeix la gent que més havia apreciat. És impossible el retorn al temps passat (perdut).
...

Un es va convencent que pot acabar de passar la vida amb el bagatge que ja té, que no calen nous aprenentatges, noves coneixences. Són ja massa les fites que no s'han acomplert com per proposar-se'n de noves...

I per acabar d'aixecar l'ànim, augmenta dia a dia la llista de baixes de la pròpia generació.

.. I així com quan l'implicat era jove no li hagués importat morir jove, ara que ja és madur, preferiria morir de vell, tot i que la senectut és una expectativa poc falaguera amb les pensions de jubilació que corren...​

pd M11

​EL PUNT / Dimarts, 26 de març d​​e 1991​

EL TOBOGAN (1)

Daniel Palomeras

Quan un compleix quaranta anys descobreix que la vida és un tobogan, i que ha començat a lliscar per la banda del pendent, cada cop més de pressa. La pujada, graó a graó, era plena d'esforç i d'il·lusió. La baixada té com a final previsible un cop de cul fatídic... Un meu amic diu que, si a partir dels quaranta anys, et despertes al matí i no et fa mal res, és que ja et deus haver mort. És una visió pessimista, però certa.

Una de les sensacions més evidents és que un ja no és a temps de fer moltes coses... La joventut es caracteritza per les possibilitats infinites, per un futur il·limitat que permetrà anar arreu, veure-ho tot, conéixer tothom. Amb el temps l'horitzó s'estreny cada cop més i el món acaba sent el carrer de casa i la humanitat, els parents i amics, per a qui en té.

Un deixa de ser jove en el moment en què li preocupa no ser-ho... El sentit del ridícul creix amb l'edat, fins al punt de renegar d'allò que més s'havia defensat, els ideals en què s'havia cregut... quan s'era jove. Una pèrdua global de conviccions, una propensió a relativitzar, a contemporitzar, una tendència implacable a  no complicar-se la vida, són indicis prou clars de decrepitud.
...

pd MX

​EL PERIÓDICO, setembre de 1991?

ALT I PRIM, PARENT D'EN BUFA

El Sabelotodo

Ens sorprèn i complau que ... un personatge com Bufa, que és de finals del segle XVIII, es mantingui present en la memòria de la gent.
No tenim constància de com es deia realment l'individu anomenat Bufa. Sembla ser que va viure a Barcelona quan encara l'enllumenat públic de la ciutat, establert a partir de 1752, era amb làmpades d'oli...

Aquestes noves làmpades, protegides per fanals, més de fusta que de vidre, feien poca llum, però millor que les teieres. Per atendre-les hi havia un servei de fanalers que, el capvespre, recorrien la ciutat i encenien els punts de llum. Els quals penjaven d'una corda, que passava per una politja... Els fanalers tenien la clau per obrir la porta protectora i la utilitzaven a la matinada, quan apagaven els fanals i canviaven el recipient de l'oli, quasi consumit, per un altre nou i ben ple. Quan es feia fosc es limitaven a encendre els blens de cada fanal amb una canya llarga, proveïda d'un carbonet incandescent a la punta. Darrere seu hi anava, en aquells temps que diem, un noi extraordinàriament alt i prim, que d'una bufada es dedicava a apagar les dèbils flames que aquells homes acabaven d'encendre.

El noi, que era una mica curtet, ... era seguit sempre per la canalla. Aquesta, avesada a la gresca i a fer sarau, cridava: "bufa, bufa" i el xiquet, esverat, apagava d'una bufada els fanals acabats d'encendre. Val a dir que això li va costar més d'una pallissa, administrada pels fanalers irritats per la brometa, però també el va fer molt popular entre els barcelonins d'aleshores... Al cap i a la fi, l' innocent noiet sols els apagava i en elogi a la seva altura es creà la frase: "alt i prim parent d'en Bufa"...

El tal Bufa no se sap quan va desaparéixer de Barcelona, però pertanyí a l'època dels fanals d'oli. El 1842, començà la il·luminació a gas i el 1882 arribà l'enllumenat elèctric.

​

pd M9

​PRESÈNCIA, 19 de juny de 1994

AMB TOTS VOSTÈS, EL MUNDIAL!

​Josep Maria Fonalleras

Hi ha esdeveniment esportius que funcionen com un mecanisme de rellotgeria i que, de tant en tant, tornen per dir-nos que envellim i que ja no som el nen que ... l'any 66 tenia set anys i encara recorda una final memorable, en blanc i negre, potser amb set gols, i una semifinal, aquell any, també, amb pròrroga i tot, potser entre Itàlia i Alemanya. La memòria és difusa, per força, i només podem rescatar parcel·les sense urbanitzar:... el gran Fachetti, Déu meu!, l'empenta de Bobby Charlton i l'elegància de Franz Beckenbauer. Les samarretes arrapades dels jugadors del Brasil, a Mèxic, l'any 70, i la carrera de Tostao cap a la banda per fer el senyal de la creu, embogits tots els seguidors i els que ens ho miràvem, en color, des de casa (o potser la tele encara no tenia color?),... I el gol de Pelé des de mig camp i les passades de Gerson i aquell porter blanc dels brasilers (jugaven sense porter, quasi) i el regats de Rivelinho...
...

Tinc més bons records dels campionats de quan era petit que no pas dels més recents.
...

El futbol és art i, a més, passió i, com totes les passions, demana fidelitats, excessos...
...

... Brasil és fix ( un Mundial sense Brasil seria una traïció), però a pesar de tot, encara em queda l'esperança de descobrir una França com la del 86 o una Polònia com la del 78. Que els vagi de gust. Tot un mes de felicitat és a les seves mans.