ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.
FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...