divendres, 2 d’abril del 2021

pd 2126 El que vindrà

(arafa...)

ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.

FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...

Toni Soler 26.4.2020

pd 2125 Qui mana a Espanya?

(arafa...)
L'estiu passat un ministre que ja no hi és em va dir: “No t’enganyis, en aquest país el primer poder és el judicial”. Quan Guerra era al govern hi va haver rebombori perquè va dir que “Montesquieu havia mort”, acomiadant la separació de poders. Vàrem entendre que la primacia era de l’executiu. ¿Deu ser que el judicial ha recuperat terreny?... 
¿Hem d'entendre que hi ha una jerarquia de poders? ¿Que el poder judicial pot criticar el poder executiu però l’executiu no pot criticar el judicial?...
L’equilibri de poders és un dels indicis més clars de la qualitat d'una democràcia. Tanmateix, la sospita de la primacia del poder judicial fa temps que està estesa. I els poders executiu i legislatiu hi han contribuït poderosament traslladant a la justícia problemes que s’havien de resoldre en el terreny de la política. Marca una època la decisió del govern Rajoy de subrogar en el poder judicial la responsabilitat de resoldre la qüestió catalana. Una decisió que va polititzar alarmantment la justícia, que ha demostrat la impotència de la política i que no ha contribuït en res a l’encarrilament del problema.
Josep Ramoneda 26.4.2020