divendres, 31 de gener del 2020

pd 1729 La injustícia que impedirà el diàleg

​(arafa...)
El nou concepte que ha posat en circulació el govern espanyol per referir-se a l’actitud del govern català de recordar cada dia l’existència de presos polítics i exiliats és la bronca. Es tracta de quedar-se la paraula diàleg i deixar la Generalitat com un grup de victimistes irrespectuosos. Que Iceta li expliqui a Pedro Sánchez que a allò que ell en diu “bronca”, a Catalunya més de dos milions de persones en diuen “dignitat”, i que la reclamació no s’acabarà. Al contrari, que la brega anirà a més, perquè no passa un sol dia que l’Estat alimenti amb una nova humiliació. Les darreres: l’acusació de “rebel·lió sense armes” i la imposició al Govern de Puigdemont d’una fiança milionària que cal pagar en pocs dies. Amb presos i exiliats, amb jutges que inventen acusacions, amb les mentides desmuntades pel reportatge emès per TV3 sobre el 20-S, no esperi que la societat catalana calli.
Antoni Bassas

dijous, 30 de gener del 2020

pd 1728 És monstruós

(arafa....)
Ens acostumem tant a tot, que fins la situació més excepcional, si dura, ens pot acabar semblant normal. Per tant, hi ha coses que cal anar-les recordant periòdicament. És monstruós i indecent que els presidents de l’ANC i Òmnium i mig Govern siguin a la presó, mig Govern més a l’exili i centenars de ciutadans imputats pels fets de setembre i octubre. És monstruós i indecent, i indigna encara més després d’haver vist per TV3 el documental inequívoc de Mediapro, que això se sustenti sobre un relat ple de mentides, que converteix l’exercici de la democràcia i la voluntat de pacificació en un delicte de rebel·lió. És monstruós i indecent que algú, des de la diplomàcia espanyola per exemple, presenti aquesta situació com a normal: són a la presó perquè són vulgars delinqüents. Per tant, és cínic i insultant que se’ns demani fer les coses com si res no hagués passat, com si tot fos normal i correcte. No podem fer com si tot fos normal. Però tampoc no podem deixar de fer, perquè tot és anormal. Sense oblidar mai tot allò que és monstruós i indecent, hem de fer tot el que puguem, on puguem, aprofitant totes les escletxes i jugant estratègicament les pròpies cartes. Ni fingir una normalitat falsa ni paralitzar-se perquè es faci més evident la anormalitat.
Vicenç Villatoro

dimecres, 29 de gener del 2020

pd 1727 El Barça i un signe dels nostres temps

"Acceptar l'engany sense que tingui conseqüències, com a signe dels nostres temps". La va escriure aquesta setmana el col·lega Joan Josep Pallàs a La Vanguardia... Passa al futbol, a la política i per tot: pactem amb la realitat perquè no som Quixots, però de tant pactar-hi acabem abaixant el nivell d'exigència.
Antoni Bassas

dimarts, 28 de gener del 2020

pd1726 Notes sobre el procés (28): Eros i Tànatos

(arafa...)
Un alcalde d’ERC em manifestava la seva radical oposició a la ponència política preparada per la direcció del seu partit, el qual, segons ell, ha de deixar de banda el pragmatisme per continuar sent un partit arrauxat. Escoltant-lo em sembla percebre una pulsió suïcida que en dosis variables estaria present a tot l’espectre independentista: l’atractiu de protagonitzar una derrota més en la història de Catalunya que torni a posar de manifest la perversió dels seus enemics. D’aquí la reticència d’alguns a tornar a ocupar la Generalitat i a tornar a fer política, d’aquí les presses d’alguns per a un altre enfrontament. Els més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte. En canvi, els que creiem que la victòria és possible creiem també que exigeix abans una lenta acumulació de forces que només pot passar per administrar de manera competent i inclusiva les eines disponibles: ajuntaments i Generalitat.
                                                                                                                                                 Miquel Puig

dilluns, 27 de gener del 2020

pd 1725 Notes sobre el procés (28): La lluita pel relat

(arafa...)
Alguns consideren que l’estat espanyol l'ha encertat empresonant els líders independentistes perquè ha desplaçat l’atenció política lluny del nucli de la qüestió, que seria el dret a decidir. La meva lectura és la contrària.
El fet que uns siguin a la presó i d’altres a l’exili, i que cap país amb una democràcia liberal consolidada sembli disposat a acceptar els càrrecs (o almenys els més importants) contra els segons, concentra l’atenció en l’autèntic nucli de la qüestió, que no és el dret a decidir, sinó la qualitat de la democràcia espanyola. L’estratègia de l’independentisme no pot ser altra que forçar que l’estat espanyol hagi de triar entre la integritat o la democràcia​.​ ​Fins a mitjans del segle XX, l’estratègia de l’Estat podia ser “bombardejar Barcelona”, però al segle XXI ha de ser evitar aquella confrontació convencent els catalans que Espanya és un projecte prou atractiu perquè no valgui la pena qüestionar-lo, i, alhora, convencent la comunitat internacional que l’independentisme no és sinó un moviment fonamentat en la mentida i en l’egoisme.​ ​Si Sánchez no els desactiva, els processaments per rebel·lió constitueixen una bomba que acabarà esclatant a les mans de l’estat espanyol. Mentrestant, l’independentisme ha de saber esperar...
Miquel Puig

dissabte, 25 de gener del 2020

pd 1724 Jo malverso, tu malverses, ells malversen...

(arafa...)

El jutge Llarena acusa Carles Puigdemont de malversació per l’1-O seguint un curiós mètode de treball. Si els col·legis electorals que vam fer servir l’1 d’octubre s’haguessin llogat aquell dia, se n’haurien tret uns calerons. Uns calerons que no es van treure perquè estaven ocupats per les urnes... si Carles Puigdemont va malversar perquè aquell dia s’haurien pogut llogar els col·legis i no es va fer, jo també vaig malversar. Vaig anar a fer un pipí al meu punt de votació. Vaig estirar la cadena i em vaig rentar les mans... Esclar que potser aquesta idea del jutge Llarena no acaba de ser entesa pels tribunals normals (jutges que emeten judicis sense prejudicis)... Llavors, per ser coherent del tot, el jutge Llarena s’hauria d’acusar a ell mateix de malversació. Ha encarregat uns informes a dues empreses. I aquestes dues empreses haurien pogut estar fent feines per valor d’uns diners. I no les han fet per culpa del jutge Llarena...
Empar Moliner

divendres, 24 de gener del 2020

pd 1723 "Quan es tanca en fals un cop d'estat"

​(arafa...)
Per a molts, el Procés hauria acabat amb la victòria de l’Estat: la independència no s’ha materialitzat i els seus promotors són o a la presó o a l’exili. Es tracta d’una visió miop, perquè aquesta fase –el Procés 1.0– ha acabat en taules. Per una banda, és cert que el govern de la Generalitat “anava de farol” (en expressió de Ponsatí), que l’Estat li va veure les cartes i que la catxa es va ensorrar, però els resultats del 21-D han posat de manifest que l’independentisme segueix tan fort com en els seus millors moments. Per altra banda, és cert que una part dels líders independentistes són a la presó, però tenen molts números d'acabar-ne sortint com a herois. Una seqüència més que probable és la següent: els exiliats no són entregats pels tribunals europeus i, en canvi, els presos són condemnats a llargues penes de presó. Potser no per rebel·lió, però sí per sedició o per conspiració per a la sedició; potser també per malversació. La disparitat de tractaments confirma als observadors neutrals que es tracta de presos polítics (què és un pres polític sinó una persona condemnada per un delicte que no ho és a la Gran Bretanya, a Bèlgica o a Suïssa?) i augura una resolució contrària a l’estat espanyol per part dels tribunals internacionals encarregats de protegir els drets humans. Els presos han de ser alliberats i el daltabaix que això representa és fenomenal. En definitiva, la fase en què estem no és ni la derrota de l’independentisme ni el retorn a l’autonomisme, sinó només una treva.
Miquel Puig

dijous, 23 de gener del 2020

pd 1722 Experiència acumulada

(arafa...)
I tot d’una, sense més ni més, he pensat: quantes hores devem haver dedicat, entre tots, a aquesta noble tasca que primer en dèiem “fer país”, després “el Procés” i ara... com en podríem dir? Defensa dels drets civils? Resistència a la repressió? Segurament que ara podem dir-ne, ras i curt, “lluita per la llibertat”... ¿Us imagineu que la gent d’aquest país tingués resolts els conflictes bàsics (identitat reconeguda, cultura protegida, democràcia consolidada) i poguéssim canalitzar aquesta força immensa a la recerca científica, la literatura, l’art?... l’anhel de ser un país lliure ens ha robat temps i energia però ens ha donat molt. Penseu, només, en la gent que hem conegut en aquest camí –llarg, a estones lluminós, d’altres pedregós–... Persones valentes i generoses que potser mai no hauria descobert. Amb ells m’hi uneix per sempre un lligam especial, el fet únic d’haver compartit esforç, desig, angoixa, alegria, desengany, dolor. Tot això que hem viscut és experiència que s’acumula a dins de tots nosaltres i, per tant, en l’ànima del país. El dia que tinguem un país lliure i amb tots els drets assegurats i puguem dedicar temps i energia a tantes altres coses, tot això que hem après, aquest pòsit que anem adquirint, es notarà d’una manera o d’una altra. I a més de ser bons en la recerca científica i en l’arquitectura i en el ballet, serem també els més solidaris i empàtics i compromesos. I aleshores, penseu-hi, qui ens aturarà?
Sílvia Soler

dimarts, 21 de gener del 2020

pd 1721 Borrell/Maragall

(ara fa ...)
Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades és una manera com qualsevol altra d’explicar el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador, l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid. Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits.
Toni Soler

dilluns, 20 de gener del 2020

pd 1720 El millor mètode educatiu (i 2)

(ara fa ...)
Tolstoi, una mena de cristià àcrata, amic de Gandhi, suposo que tenia ben present la primera carta de sant Pau als cristians de Corint, aquella que posa l’estimació per sobre de tot, i sabia que la clau de l’èxit estava en l’amor, però no un amor abstracte i ideal, un amor pur i immaculat, sinó un de concret, personal, gairebé diria que físic, un amor per allò que fas.
Em va impactar molt veure l’Oriol Junqueras donant classes de filosofia grega antiga als seus companys de presó. Ho porta a dins, això de transmetre coneixement. El que ell ensenya no és tant història com curiositat per la història. És a dir, amor per la història. I que consti que hi ha moltes menes d’amor, moltes maneres de dominar una matèria i transmetre-la: pot ser un mestratge seriós, concentrat; pot ser-ne un de graciós i juganer; o un de distant i tímid. I després hi ha la diversitat de mètodes, cadascú té la seva fórmula. Hi ha tantes maneres d’ensenyar i d’estimar com persones.
La passió que portem dins és el que dona sentit al que fem. És el millor mètode educatiu. La resta només són teories.
Ignasi Aragay

divendres, 17 de gener del 2020

pd 1719 El millor mètode educatiu 1

(ara fa ...)
Deia Tolstoi que, si vols educar l’alumne a través del coneixement, has d’estimar i dominar la matèria que ensenyes, i llavors l’alumne agafarà gust per l’assignatura i t’estimarà a tu. És així com podràs influir en la seva educació. L’alumne té sempre la llibertat d’escoltar o no escoltar el mestre, d’admetre o no admetre la seva influència, és l’únic que pot decidir si el professor coneix la matèria que ensenya i si se l’estima... més enllà de les cares conegudes i a vegades admirades, hi ha senzillament persones que s’esforcen i que estimen el que fan. L’amor és invencible com a mètode educatiu... la vocació, és a dir, la passió, també s’adquireix. És qüestió de posar-s’hi amb ganes, esclar. I les ganes -les pròpies o les alienes- fan venir més ganes. S’encomanen. I porten l’estimació pel que fas. A estimar se n’aprèn estimant. S’aprèn a llegir llegint. S’aprèn a ensenyar ensenyant. S’aprèn a viure vivint....   
Ignasi Aragay

pd 1718 Democràcia i immigració

(ara fa...)
... les democràcies reals, en el millor dels casos, han creat illes d’un cert respecte pels drets humans en territoris concrets i per a grups humans concrets. Els drets humans han avançat molt en l’àmbit dels ideals però en la vida real i concreta de la gent continuen sent el precari privilegi d’uns pocs... Necessitem migrants? I tant!, amb la nostra raquítica demografia. Quants? Aquesta és la pregunta clau que els polítics responsables no poden ignorar...  Quins són els límits d’un efecte crida? ... el context neoliberal ja ha eixamplat la desigualtat i ha abocat classes mitjanes a un massiu precariat. ¿Podem convèncer els que llisquen cap a la pobresa que l’entrada d’immigrants juga a favor seu?... Necessitem migrants i tenim l’obligació moral d’acollir els refugiats, però necessitem abans que res revertir l’eixamplament de la desigualtat i aconseguir que aquest precariat que veu trepitjats drets tan bàsics com el de l’habitatge torni a sentir-se classe mitjana, perquè només quan senti que va endavant i no enrere deixarà de votar polítics xenòfobs...
Albert Pla Nualart

dijous, 16 de gener del 2020

pd 1717 El VAR de la història

(ara fa...)
Hi ha opinions, interpretacions i fets. Les opinions són lliures. Les interpretacions poden ser variades, contradictòries. Els fets, previs a les interpretacions i a les opinions, són com són i només d’una manera. Poden tenir interpretacions diverses, però els fets són en ells mateixos inequívocs... La més gran virtut del documental sobre el 20-S que va passar TV3 amb gran èxit és que mostrava fets. I que els fets que mostrava desmentien aspectes de la narració en què es fonamenten els relats judicials. No era un documental d’opinions... No era només una proposta d’interpretació. Era sobretot la presentació de fets, per la via de les imatges, que permetia establir amb claredat què és veritat i què és mentida. És el mateix principi que el VAR en el futbol... El documental va fer de VAR de la història i de la política: va fixar els fets. I va desemmascarar els errors i les mentides. La diferència és que, al futbol, els àrbitres fan cas del VAR.
Vicenç Villatoro

dimecres, 15 de gener del 2020

pd 1716 Rostollar

(ara fa ...)
Fem república. Us pregunteu què vol dir. Ho vol dir tot, i com que ho vol dir tot, de moment no vol dir res. Voldríem ser una república? Sí. És molt estrany voler ser súbdit d’una monarquia... costa més de dir “Jo no soc monàrquic, soc felipista”, perquè el nou hereu té el carisma d’un ou dur i amb Catalunya ja va demostrar que l’interès general de l’Estat és ell mateix i la seva reial família... Fem república. Què vol dir? Res i tot. Es tracta, com sempre, de posar-hi o no posar-hi article determinant... Per això, si dic “Fem república” puc estar dient qualsevol cosa. Que anirem a un concert, que escriurem un llibre, que ens posarem una samarreta, que direm que ens cau malament el Borbó. Però només si dic “Fem una república” o “Fem la república” rostollarem.
(Nota de l'amanuense: per entendre què vol dir l'Empar amb rostollar cal llegir la resta de l'articulet: https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-rostollar_0_2045795550.html )
Empar Moliner

dimarts, 14 de gener del 2020

pd 1715 Autodeterminació

(ara fa ...)
P​arlo de la reunió Torra-Sánchez, encara que no ho sembli.​ Al Pròxim Orient tothom sap que si es vol obrir una negociació efectiva entre israelians i palestins, el gran problema és Jerusalem, perquè és una qüestió central i emotiva en la qual les dues parts tenen posicions del tot contradictòries que consideren irrenunciables. Per tant, el consell a les parts –si realment volen arribar a un acord– és no obligar-se a resoldre la qüestió de Jerusalem el primer dia, perquè tot quedaria encallat. Que en parlessin d’entrada, que quedi clar que és el tema, però que no ho diguessin públicament. Perquè si diuen que Jerusalem queda exclosa de la negociació i no se’n parlarà mai, el diàleg és un pur 'paripé': no hi ha solució pactada sense Jerusalem. Però si anuncien d’entrada que en parlaran algun dia, tots dos es trobaran amb les oposicions simètriques dels seus, que ho interpretaran com una renúncia inacceptable. Per tant, el consell seria introduir el tema discretament, avançar en altres coses i no fer gaires proclames emfàtiques dient que se’n parlarà o se’n deixarà de parlar. Això sí, les dues parts han de dir coses simètriques. Si canviem els protagonistes, canviem la paraula 'Jerusalem' per 'autodeterminació' i el consell seria el mateix. ​
Vicenç Villatoro

dilluns, 13 de gener del 2020

pd 1714 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (i 2)

(ara fa...)
... mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l'escenari de l'exili, és a dir, de la derrota. Aquesta diferència entre el discurs oficial i el real es va fer especialment intensa en els dies anteriors al 27 d'octubre, quan el president Puigdemont, conscient que ja no pot mantenir més la ficció, decideix convocar eleccions. Semblava que era el moment oportú per parlar clar a la ciutadania, destapar el joc i pilotar un canvi de rasant, però justament la por a quedar com uns traïdors i uns mentiders, més el factor de la competència interna, va portar els líders independentistes a tirar endavant amb una DUI que tothom sabia que no es podia fer efectiva. No per falta de preparació, com ara diuen alguns, sinó perquè no era possible si l'Estat s'hi oposava amb la força.
... més que mentir, els polítics catalans "van deixar que la gent cregués" en la possibilitat d'una independència unilateral, esperant així poder provocar un miracle europeu d'última hora que no va arribar. Van voler enganyar l'Estat fent veure que tenien una escala de color quan en realitat tenien una mísera parella. El problema és que l'Estat sabia des de l'inici de la partida quines eren les cartes catalanes. Per això el 'farol' mai va tenir possibilitats de funcionar.
David Miró

dissabte, 11 de gener del 2020

pd 1713 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (1)

(ara fa ...)
L'independentisme viu angoixat amb una pregunta: ¿van mentir els líders del Procés quan van prometre el 2015 una independència ràpida (entre 18 i 24 mesos) i sense costos elevats? ¿Van amagar informació a la ciutadania en els dies previs a la DUI del 27 d'octubre? ¿És veritat, com va dir l'exconsellera Clara Ponsatí, que "estàvem jugant al pòquer i anàvem de 'farol'"? ... Si el moviment vol superar el desconcert actual ha de fer un esforç per respondre aquestes preguntes. No és fàcil, perquè encara hi ha polítics que fan servir una retòrica volgudament confusionària al voltant del terme República.
La paradoxa és que aquest procés d'independència ha estat dels més transparents de la història, amb fulls de ruta públics i debatuts fins a l'extenuació i que ara serveixen com a prova en la causa judicial del Suprem. O sigui que d'ocultació no n'hi va haver. El problema de fons, i que avui és compartit per la majoria dels implicats, és que el full de ruta pactat era poc realista i molt imprecís, ja que no s'explicitava amb claredat COM s'havia de produir la independència si no era pactada. Potser més que d'engany s'hauria de parlar d'autoengany, almenys en un primer moment... (continuarà)
David Miró

divendres, 10 de gener del 2020

pd 1712 Aquest 2020 em proposo prendre-m’ho amb més calma quan…


1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.
2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant.
3) Trobi errors greus tant als informes de l’escola com de les extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se alleujat, però quan són en castellà també passa.
4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc fonamentades hi va un abisme.
5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.
Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any.
Maria Rodríguez Mariné

dijous, 9 de gener del 2020

pd 1711 La Catalunya Bernardos

(arafa...)
Gonzalo Bernardos –professor titular d’economia de la Universitat de Barcelona– va dir ahir al programa del Basté que els llaços grocs són “escombraries que contaminen”. Ho va dir, hi va insistir i ho va remarcar amb la mateixa falta de respecte que té pels pronoms febles. La idea, expressada amb una cruesa espatarrant, ni és nova, ni és seva, ni la comparteixen només uns quants. Per bé que l’enquesta recent de 'La Vanguardia' constatava que el 77% dels catalans estan en contra de l’empresonament dels membres del Govern de Catalunya, del president d’Òmnium i del de l’ANC, n’hi ha que rebutgen fins i tot el símbol –inofensiu i reivindicatiu– que reclama la seva llibertat. En nom de la Constitució i de la llei, però sense respectar la llibertat d’expressió, veiem que es despengen pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics, es demonitza el color groc, s’increpa gent que porta el llaç, es fan ràtzies tabarnícoles a les platges i s’arrenquen “plàstics que contaminen” –per dir-ho en termes de la Catalunya Bernardos– als ponts de les autopistes. Tot pel medi ambient, esclar. Tot per netejar el país d’un independentisme que s’admet com a idea però no com a aspiració legítima de, més o menys, la meitat de tot un poble.
Xavier Bosch

dimecres, 8 de gener del 2020

pd 1710 Sí, són presos de la pitjor política

(arafamesdunanyimig) !

Pedro Sánchez no és Rajoy, com Zapatero no era Aznar, i l’independentisme ha d’aprofitar les diferències que hi trobi, encara que sigui per fer valer els vots del Congrés que van permetre al líder del PSOE convertir-se en president del govern espanyol. Però l’Estat continua sent l’Estat, tant si el governa un somriure com si el governa un bigoti. Per això Sánchez s’arrenglera amb el seu ambaixador, i marca la ratlla: a Espanya no hi ha presos polítics. La frase no resisteix l’arbitrarietat de les acusacions als Jordis, ni l’acusació de rebel·lió a la resta de presos i exiliats, quan resulta que el jutge sosté arguments com ara que hi ha rebel·lions sense armes i que el responsable de la violència policial és qui va convocar el referèndum. Això no és justícia, és política i de la pitjor.
Antoni Bassas

dimarts, 7 de gener del 2020

pd 1709 Urna Power

(arafamesdunanyimig)
 
El jutge Llarena acusa de rebel·lió els presos polítics catalans dient que el 20-N i l’1-O hi va haver violència. La va “produir” la policia, però és “culpa” dels acusats... És a dir, se’ls podria condemnar a 30 anys perquè “sabien” que es produiria i van “incitar” que es produís “demanant el vot”. D’entrada, hi ha dos plans. Els processats (tangibles) i l’Estat (intangible). Per què? Perquè si s’acusa els processats de la violència que va exercir la policia, potser, primer de tot, se n’hauria d’acusar la mateixa policia. Però la policia és la que fa l’informe de la violència. Neh. De moment, això obre la porta a culpabilitzar a tothom per provocar. Com Inés Arrimadas quan justifica les agressions a persones que duen llaç groc... Si algú de nosaltres també “sabia” que hi hauria violència, ¿hauria també de ser acusat de rebel·lió per no haver marxat a casa? ¿I si va enviar 'whatsapps' demanant més gent? Diguin el que diguin, l'1 d'octubre vam fer una cosa increïble
Empar Moliner

dilluns, 6 de gener del 2020

pd 1708 Instruccions per fer-se feixista

(Nota: avui excepcionalment recomano vivament la lectura, plena de sarcasmes, d'un llibre: "Instruccions per fer-se feixista" de Michela Murgia, i us en poso un tastet.)

"És feixista qui actua com un feixista"
" Poder expressar el dissentiment pot ser molt democràtic, però el dissentiment per ell sol no produeix democràcia si no provoca algun canvi"
" Les paraules generen comportaments, i qui controla les paraules controla els comportaments"
"La complexitat no s'ha de simplificar, s'ha de banalitzar. Simplificar significa treure lo superflu i conservar lo essencial; però és justament allò superflu el que genera l'útil soroll de fons que converteix totes les veus en iguals i neutralitza el dissentiment"
"No ens podem convertir en feixistes sense tenir o inventar un enemic"
... 

diumenge, 5 de gener del 2020

pd 1707 Democràcia internacional, o res (i 2)

(arafamesdunanyimig)

... No és pas dolent que la meitat del país pensi que ser independents és millor que estar units a Espanya... El problema és que aquesta divergència es mantingui en el temps per portar-nos enlloc. Per tant, cal donar-hi una solució. I l’única solució civilitzada que tenim a l’abast consisteix a votar –sembla que en això hi ha majoria–. Fins que no es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’enquistament romandrà. No entenc que hi hagi, encara, plantejaments sobre moviments unilaterals –tant per proclamar la independència com per mantenir-nos units a Espanya... El nostre problema només té solució internacional. I una demanda sostinguda i intensa reclamant un referèndum d’autodeterminació és imbatible. Té les de triomfar. I Espanya ho sap. La seva postura no s’aguanta. Perquè no hi ha alternativa. Són pocs els que, fronteres enllà, poden oposar-se al dret a votar...Qualsevol acció unilateral que no inclogui aquest dret no comptarà amb cap ajuda internacional. Durant molts anys la societat civil catalana ha anat un pas per endavant de la classe política. Ara aquesta societat ha demostrat que pot avançar més de pressa en temes polítics, també. Però un Parlament fragmentat, fruit d'un sistema electoral pervers que prima el partidisme i la mediocritat, ho està posant tot molt difícil.
Xavier Roig

dissabte, 4 de gener del 2020

pd 1706 Democràcia internacional, o res (1)

(arafamesdunanyimig)

Darrerament s’ha posat de moda dir que una “societat està dividida” quan simplement es manifesten dues opinions divergents. No només s’aplica a Catalunya... L’abús d’aquesta qualificació acostuma a venir d’aquells per als quals la situació preexistent –justa o injusta– ja els estava bé. ...  A Catalunya, tots ho sabem, són els unionistes. Però, esclar, en el nostre cas ja estàvem dividits entre independentistes i unionistes. El tema és que ara els separatistes fem xivarri i abans no. Perquè, ves per on, hem esdevingut molts. Tants, que hem guanyat les eleccions... Els catalans, com en tots els països, estem dividits en dos en tots els temes. Els que pensen que l’euro és un gran invent i els que creuen que va ser un error. Els que tenen fe religiosa i els que no. Els amants de la platja a l’estiu i els que l’odien. Els que els agraden els cargols a la llauna i els que els prefereixen amb suc. Etcètera. ... Catalunya, com qualsevol altre país, està multidividit. I aquesta diversitat és lògica i saludable. Dota les societats de cromatisme. Aquestes diversitats dicotòmiques no són dolentes, sempre que no causin bloqueig...
Xavier Roig

divendres, 3 de gener del 2020

pd 1705 Polítics presos

(arafamesdunanyimig)
​..​ García Albiol i alguns diaris ens deien que el nou consistori de Badalona ha tret la pancarta a favor dels polítics presos. No és veritat. Al balcó de l’Ajuntament de Badalona no hi havia una pancarta a favor dels polítics presos. Hi havia una pancarta a favor dels presos polítics. El senyor Albiol i els periodistes que feien aquests titulars ideològics tenen tot el dret del món a creure que a Espanya no hi ha presos polítics. Al que no tenen dret és a fer dir a una pancarta una cosa diferent del que deia. Perquè canviar el text de la pancarta és mentir. I és també negar el dret a la paraula als qui no pensen com tu. Els qui creuen que hi ha presos polítics no tenen el dret a dir-ho, i si ho diuen, les seves paraules són canviades per fer-los dir una altra cosa. Que òbviament no és la mateixa: per això precisament ho fan. La policia del llenguatge no tan sols fa callar i prohibeix les expressions que considera incorrectes, sinó que quan aquestes expressions apareixen les esborra i les substitueix per les que ells troben correctes. Quan parlen ells tenen dret a dir polítics presos. No tenen dret a robar les paraules (i tergiversar-les) als qui parlen de presos polítics.
Vicenç Villatoro

dijous, 2 de gener del 2020

pd 1704 Presos i sobreactuacions

(arafamesdunanyimig)
La confirmació de l'acostament dels presos polítics catalans és objectivament una bona notícia. Dir el contrari des de l'independentisme és senzillament una bajanada, i dir-ho des del nacionalisme espanyol produeix l'espectacle immensament avorrit i encara més immensament antidemocràtic que estan fent el PP i Ciutadans. Per descomptat ... no significa altra cosa que, per una vegada, l'expressió “complir la llei” tingui, per a l'estat espanyol, un significat condret, i no un d'intoxicat per les obsessions guerracivilistes del partit blau i el taronja, o pel descarat servilisme polític d'uns determinats jutges i fiscals. I per descomptat també que res no estarà solucionat fins que aquestes nou persones siguin alliberades, i es reconegui obertament que el seu empresonament és una aberració política i jurídica que no s'havia d'haver produït mai... el PP i Cs s'han encallat en el disc ratllat del preu polític que paga Pedro Sánchez pel suport dels independentistes, que consisteix a rompre Espanya i fer-la a bocins. És curiós que no vegin que de moment són ells qui han pagat, i paguen, un preu polític per haver dut el que havia d'haver estat una qüestió política (l'exercici del dret d'autodeterminació per part de Catalunya) a l'àmbit d'un autoritarisme que va crear crispació social i alarma internacional...
Sebastià Alzamora

dimecres, 1 de gener del 2020

pd 1703 Al 2020 li demano autoestima

Puigdemont i Junqueras es presenten a eurodiputats. “Sí, i què?” Doncs que han rebut vora dos milions de vots. “I què, si no els deixen entrar?” Doncs que la justícia europea s’hi haurà de pronunciar. “Ui, sí, la justícia”. EL TJUE ha sentenciat que Junqueras tenia immunitat, i de moment Puigdemont i Comín ja tenen la credencial d’eurodiputats. “Total, la credencial...” I ara el Suprem ha de decidir què fa amb Junqueras. “Sí, però els d’Esquerra estan negociant amb Pedro Sánchez”. Sí, ¿i no has vist el bloqueig mental del sistema polític espanyol quan veu Esquerra decidint la investidura, i Puigdemont, Comín i Junqueras al Parlament Europeu? ¿No els has vist cridant “Puta Europa!”, “Spexit” i “Esto a España no se lo puedes hacer”? “I de què servirà? I per què no els hi donen el tercer grau?” ¿Però tu no t’has manifestat dient “Spain, sit and talk"? ¿Tu creus que tot això es fa amb un clic de comandament? El meu desig per al 2020 són tones i tones d’autoestima. Bon any nou a tothom.
Antoni Bassas​