(arafa...)
Dono per fet que la militància d'Esquerra acceptarà la proposta de la
direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de
diàleg sobre el conflicte català-... Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes
cadires no és tan difícil ni tan inèdit...
El problema d'aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima... (i que les reformes que calen) (clau de volta per aconseguir
l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya)
exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla
impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que
l'independentisme s'enfila fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya.
Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i
els exiliats.
Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre
ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles
per als ciutadans. ...
És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez .... Però és un risc que Esquerra ha
d'assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral,
seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla
probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública
amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt
per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I,
per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar
la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi
haurà.
Toni Soler