(arafa<d'1any)
La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns...
... no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la
malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre
altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el
nostre malestar intern...
Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència,
sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser
desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i,
quan se sent arraconat, crida i s'enfada. No hauríem d’estigmatitzar
qui prediu catàstrofes, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi
ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme
és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan
només és una excusa per no fer res i deixar-se anar... igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res,
l'anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què
seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar.
Albert Pla Nualart, 10.1.2021
