dissabte, 14 de gener del 2023

E.E. 123 LA FERIDA PUIGDEMONT

El president Puigdemont ha de tornar a Catalunya. Ell i tots els que encara no ho han pogut fer per eludir la parcial justícia espanyola. Aquesta consideració té un caràcter personal, perquè l’exili implica un patiment innegable, però també un de polític: les ferides del Procés no es tancaran amb danys col·laterals, més enllà dels que ja han patit els expresos i tots els represaliats pendents de judici. Espanya no pot pretendre que ens oblidem que un president elegit democràticament, i deposat per l'article 155, quedi esborrat del paisatge polític català com si fos un simple delinqüent fugat... Aquest procés de deslegitimació i escarni és una vergonya que cap català demòcrata hauria de tolerar. 

El retorn de Puigdemont faria més fàcil l’obertura d’una nova fase en la política catalana, en què els continus retrets i la reformulació de les preguntes sense resposta sobre els fets de 2017 impedeixen al món independentista mirar endavant a la recerca d'una formulació nova del seu full de ruta. Perquè el sobiranisme s’enforteixi, i recuperi la capacitat d'interlocució interna, els retrets s’han d’acabar... 

La rancúnia i els comptes pendents ens tenallen en excés. Jo també em faig preguntes de difícil resposta, i intento comprendre, sense èxit, determinats comportaments, però he arribat a la conclusió que qualsevol anàlisi del present basada en el 2017 no ens porta, com seria lògic, a refermar la imperiosa necessitat de la sobirania, sinó al caïnisme més ferotge, a la culpabilització de les víctimes (per incompetents que fossin) i a teories sobre la gran mentida... L’autocrítica és saludable, però en una guerra ideològica com la que estem duent a terme només suposa donar peixet a l’adversari, que observa les nostres disputes amb evident satisfacció i sense una engruna de penediment pel seu comportament antidemocràtic i repressiu...

Toni Soler, 6.11.2022