(arafamesdunanyimig)
Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que
sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc
encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és
l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting
de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar
l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses
polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un
sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de
persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això
s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià.
Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència... Com si així
deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir... la farra criminal del poder continua. La
mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer
dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i
tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.
David Fernàndez