"Crec que els nostres descendents sentiran més que
nosaltres, d'aquí un segle, que de la nostra Constituent va néixer
realment una nova història: i s’imaginaran que a la nostra Assemblea,
mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests
escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran
esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que
nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les
presons i en els patibuls, en muntanyes i planes [...] des de Matteotti a
Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans.
[...] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb
simplicitat, com si es tractés d’una feina quotidiana que calia complir:
la gran feina necessària per tornar a Itàlia la llibertat i la
dignitat. [...]. A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més
suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu
somni d’una societat més justa i més humana, el somni d'una solidaritat
que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant
poc, en realitat, demanen els nostres morts". (Piero Calamandrei, 1947)
Bastant poc, en realitat, ens demana encara i ens demanarà sempre la Neus Català. 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo, serà sempre, si mai no oblidem, la seva victòria permanent.